LA MOCIÓ DEL BURKA.

Una passa endavant. I per bé que podria objectar el redactat (ambigu), o l'ambició (curta), o el compromís (timorat), el fet és que la moció aprovada amb molt consens al Parlament per tal de fer una llei que prohibeixi el vel integral és un gest de valentia. Un gest que no hauria estat possible sense la bona feina del convergent Lluís Guinó, ni el treball rigorós i infatigable de la republicana Gemma Calvet. Al darrera, feministes compromeses contra aquesta brutal presó tèxtil, com les del hashtag ‪#‎burkamutila‬, socialistes com Marina Geli o Lourdes Muñoz, dones com Júlia Otero, o Carme Freixas o Montse Pinyol, i també Carina Mejías de Ciutadans, a banda del PP, que també hi ha donat suport. Han quedat fora, amb una argumentació estrambòtica que faria plorar les grans dones musulmanes que lluiten pels seus drets, els d'IC i la CUP. Però, més enllà d'aquest flanc multicultural i multiempanat, el Parlament ha dit sí a la moció i ara s'obre el camí cap a la llei per tal que a Catalunya l'islamisme obsessionat amb el domini de la dona no trobi una cobertura legal tan permissiva.

Com que algunes organitzacions amb un passat il•lustre i un present capciosament ultraideològic han fet força soroll en contra de la moció, l'article el continuen algunes grans dones musulmanes. Aquesta és la seva veu. Wassyla Tamzanli, algeriana i exresponsable d'igualtat de la Unesco: "És una presó de tela, una pràctica bàrbara sobre la qual la religió no ha sabut imposar-se. El problema és que ara la religió està en mans dels homes que només pretenen dominar les dones". Chahdortt Djavann, iraniana i autora del llibre Sota el vel: "Era el vel o la mort...". Nouzha Skalli, marroquina i ministra: "El burca simbolitza l'opressió de la dona i no té res a veure amb l'islam". Wafa Sultan, condemnada a fàtues de mort: "Occident subestima la perversitat de l'islamisme". Eman Nafjan, saudita i activista: "Ens forcen a tapar-nos amb el nicab, si cal amb la violència de les armes". Ayan Hirsi Ali: "És una gàbia mental. Al principi, quan obres la porta de la gàbia romans dins: tens por... Has interioritzat la presó". Wajeha al-Huwaider, activista saudita, en una carta a Obama: "Així com veig els ocells totalment coberts de petroli, així puc relatar el patiment de les dones saudita. Aquests ocells no poden moure's, no tenen control de la seva vida, no poden volar lliurement cap a un lloc segur. Així vivim les dones saudites"... ¿Sorprèn que, talment passa a les dictadures més ferotges, a casa nostra, el mapa de les ciutats amb vel integral se solapi amb el lloc on domina el salafisme? És evident que no. Per acabar manllevo la famosa cita i la dedico als que encara confonen el burca amb la llibertat: és l'opressió, estúpids. I afegeixo: si enlloc de mirar el manual del vell progre i parlar amb imams, llegissin les dones musulmanes, potser no farien tant el ridícul.

Pilar Rahola

ELS PITS D´AMINA

Si féssim balanç inicial de la campanya #burkamutila, en denúncia per l'actitud permissiva del Parlament amb el burca, es podria dir que s'han complert les previsions, tant les positives -molt suport- com les negatives. I com era d'esperar, els atacs més obtusos han vingut d'una esquerra la mirada paternalista de la qual els porta a assegurar que aquesta és una lluita de "dones occidentals" que no tenim res a fer amb la qüestió de l'islam, i que es tracta de llibertat religiosa. Com que ja he dedicat molt esforç a explicar la lluita de les musulmanes per la seva llibertat -incloent el meu llibre La República Islàmica d'Espanya, on està molt detallada-, no perdré més temps. Senzillament, els que diuen això no tenen ni idea del que és la misogínia islamista, no saben com s'imposa, com està finançada per milions de dòlars, amb imams integristes repartits per tot el món, ni saben res de la lluita de milers de musulmanes per la seva llibertat.

L'esquerra, aquesta esquerra tan pura que dóna lliçons morals mentre encara creu que Castro va ser un llibertador, no s'ha assabentat que el Nelson Mandela del segle XXI és la dona musulmana.

Dones d'una valentia extraordinària, habitants moltes elles de dictadures brutals, que, malgrat la por, es juguen la vida defensant els seus drets. Iranianes com Shirin Ebadi, sirianes com Wafa Sultan, somalis com Ayan Hirsi Ali, saudites com Dana Bakdounis, bengalís com Taslima Nasreen, i tantes altres l'anonimat de les quals no resta ni coratge, ni risc. Totes elles alcen la seva veu denunciant les presons tèxtils, el domini social, legal i mental de les dones a l'islam, la violència que pateixen des de la infantesa, els assassinats d'honor, els casaments de nenes, en definitiva, una brutal segregació que les converteix, des del bressol, en autèntics presoneres del seu destí. I si aquestes veus no són escoltades en països com el nostre, qui les escoltarà? La crítica més indecent és la que diu que anar contra el burca o denunciar l'integrisme islàmic és donar la raó a l'extrema dreta. Això és tan pervers com dir que la posició d'aquestes esquerres dóna la raó als imams totalitaris. Ni una cosa ni l'altra, però cadascú ha d'escollir una causa, i la meva i la de moltes, és la de lluitar contra el totalitarisme islamista. Tanmateix, hi ha una esquerra que ha abandonat les lluitadores musulmanes a la seva sort. 

Acabo amb l'última d'elles, la valenta tunisiana de 19 anys Amina Tyler, que va ensenyar els pits a internet en protesta contra els salafistes del seu país i ara està empresonada. Aquestes són les dones lliures de l'islam, i no les que estan tancades als burques dels seus botxins.

Que hi pensin aquells que ens donen lliçons de progressisme als qui alcem la veu contra l'integrisme. Perquè en algun moment la història els preguntarà en quina banda de la lluita per la llibertat van ser. 

Pilar Rahola 

Pilar Rahola: “Estic preocupada, hi ha persones que fan discursos contra la llibertat i la democràcia i ningú els expulsa”

Pilar Rahola ha fet un llistat de líders propers a discursos salafistes que resideixen a Catalunya, i no entén perquè ningú els ha fet fora del país, com sí que ha passat amb Noureddine Ziani, director de l’Espai Catalano-Marroquí.
Rahola ha defensat que no ha trobat cap frase de Ziani, a qui assegura que no coneix, a favor del salafisme.

VEURE VÍDEO

Al-Qaradawi i la Qatar Foundation

 

Avui m’han arribat una sèrie d’enllaços sobre diferents actes del Sheik Al-Qaradawi i la seva vinculació amb la Qatar Foundation que m’ agradaria compartir amb tots vosaltres, barcelonistes de pro, ja que a partir d’ ara compartirem dels valors de la nostra marca mundial amb aquesta Fundació i tot el que representa de per si. 

Pilar Rahola ja va fer un article a La Vanguardia denunciant la vinculació d’Al-Qaradawi amb la Qatar Foundation, fet que va crear una reacció molt negativa dins el barcelonisme. Ràpidament els altaveus del rosellisme més extremista (Gol i Pelikano) van iniciar una campanya per atacar la credibilitat de Rahola negant les vinculacions d’Al-Qaradawi amb Qatar Foundation, relativitzant que aquest extremista religiós participa d’una altra Foundation a Qatar que recordem-ho també està patrocinada per l’emir de Qatar. Tot queda a casa, tot i que els ventiladors del rosellisme reivindiquin que tot i qui paga sigui el mateix emir, les fundacions són diferents i no es pot “inputar” la Qatar amb les mateixes acusacions.
Però com que tot queda a casa, cal investigar una mica més per veure enllaços clars i evidents en la relació entre la Qatar Foundation i Al-Qaradawi. 

Quina és la vinculació principal entre el religiós fundamentalista i la Qatar Foundation?
El fòrum independentista Racocatala.cat va obrir un fil on s’explicava en línies generals la vinculació estreta entre la Qatar Foundation i Al-Qaradawi. Primerament cal recordar que Qatar Foundation va crear la Education City de Qatar, un campus amb més de 6 universitats de tot el món i una de Qatar, l’anomenada Qatar Faculty of Islamic Studies, en honor a Al-Qaradawi. Quan la Qatar Foundation vol “homenatjar” l’extremista religiós Al-Qaradawi ja ens transmet molts dels valors espirituals que difon i que també aniran associats a la marca Barça.
El que també explica racocatalà és que Qatar Faculty of Islamic Studies té una càtedra anomenada “Al-Qaradawi Centre for Research in Moderate Thought” on l’extremista religiós imparteix classe donant la seva versió moderada dels seus pensaments, que es transmeten i associen a la Education City of Qatar, projecte financiat per la Qatar Foundation naturalment.
I per què tan enrenou? Què passa si Al-Qaradawi té una càtedra a la Faculty of Islamic Studies, projecte de la Qatar Foundation? En què afecta  la marca Barça? Doncs el tema és encara més evident: Al-Qaradawi es considera a si mateix un religiós moderat, però en el mon occidental és un subjecte considerat altament perillósque té l’entrada vetada a països com UK i els EUA.
I per què? Al-Qaradawi ha realitzat declaracions molt polèmiques que han causat irritació molt profunda: 

Holocaust jueu. Al-Qaradawi nega les proporcions de l’holocaust jueu a mans dels nazis i desitja que el proper holocaust contra els jueus el portin a terme els musulmans. 

Homoxesuals. Al-Qaradawi considera que els homosexuals han de ser condemnats com qualsevol “altre pervertit” segons la llei de la Sharia. 

Conquesta d’Europa. Al-Qaradawi proclama que l’Islam tornarà a conquerir Europa i l’alliberarà de la seva subjugació del materialisme i la promiscuiïat. 

Proclames a favor dels atemptats suïcides. El religiós Al-Qaradawi ha proclamat en diversos dels seus discursos el seu pensament favorable als atemptats suïcides, amb bombes contra objectius militars i civils (dones i nens inclosos).
Què vull dir amb tot això? Bé, si aquestes proclames i aquestes declaracions les fes algú del nostre entorn proper, pensaríem que és un sonat i de ben segur que voldríem que ningú ens identifiqués amb les idees que el sonat representa. La Qatar Foundation no considera Al-Qaradawi un sonat, sinó que fins i tot li dedica una universitat.
El problema és d´associació de valors. Jo sóc del Barça i la marca Barça i la de la Qatar Foundation ara mateix s’exposen al món lligades de la mà a través de la nostra samarreta. El Barça sempre ha estat un club amb uns valors associats a la solidaritat, la lluita per la llibertat, la democràcia i la llibertat d’expressió. No crec que el que es difon a la Qatar Faculty of Islamic Studies es tradueixi en els valors Barça.
Els valors de la Qatar Faculty of Islamic Studies també faran molt de mal perquè el barcelonisme no es limita a Barcelona ni als països musulmans i això pot crear molt de rebuig. Gent de països amb conflictes amb l’Islam identifica la Qatar Foundation amb Al-Qaradawi. Volem que la marca Barça s’associi amb aquest clergue intolerant i extremista, que si fos per ells ja ens hauria envaït i sotmès segons la seva llei islàmica? Crec que no.
Per mi els ideals són molt importants. Jo no venc el meu barcelonisme per 30 milions d’euros. I tu?

Fonts:
Racocatala – lligams qatar foundation i fonamentalisme islàmic

Font de l'article: racó blaugrana

Tenim un problema amb la immigració

Si jo fos un alcalde valent deixaria d'empadronar immigrants sense papers. Això no vol dir que no pugin rebre assistència sanitària en cas de malaltia, per descomptat. Però és una contradicció flagrant que l'Estat prohibeixi l'entrada il·legal d'immigrants i els ajuntaments els hagin d'empadronar només amb el passaport en vigor i un contracte de lloguer. Els ajuntaments no són també Estat?.

Això ja és el que va fer l'Ajuntament de Vic ara fa dos anys. Però llavors el rebombori polític i mediàtic va ser tan gran que va haver de recular. El PSOE va fer pinya en nom dels principis de l'esquerra: Zapatero, Fernández de la Vega, Rubalcaba van saltar al coll de l'alcalde, Josep Maria Vila d'Abadal, sense pensar-s'ho, malgrat que havia estat un decisió de tot l'equip de govern, format per CiU, PSC i ERC.

Però sospito que ni Zapatero ni De la Vegada ni Rubalcaba han estat mai a Vic, ni tan sols en campanya electoral. A la capital d'Osona s'hi ha d'anar un dia de mercat. I el dimarts, no el dissabte que està ple de forasters. Només l'aleshores el ministre José Blanco va admetre certa "incongrüència" en una legislació que, d'una banda, obliga a expulsar els immigrants sense papers i, de l'altra, a empadronar-los.

El resultat és prou conegut: a les darreres eleccions municipals la ultradretana Plataforma x Catalunya va convertir-se en segona froça política, després de guanyar un regidor -de quatre a cinc- mentre que el PSC ha esdevingut una força minoritària amb només dos -en va perdre la meitat-. Els socialistes fins i tot van quedar per darrera de la CUP pel que fa al nombre de vots.

L'actitud de la premsa més progressista també va ser gairebé unànime, començant per algun diari que ha hagut de tancar ara la seva edició en paper. Público va obrir la seva portada el 13 de gener del 2010 amb el titular: “Los xenófobos ven legitimitadas sus tesis por la medida del equipo de gobierno de CiU, PSC y ERC”.

El País, per la seva banda, va editorialitzar sobre l'efecte Le Pen a Osona. A l'Ara un subdirector molt proper a ERC -m'ho va admetre ell mateix quan treballava a la Com- escrivia que Vic havia enarborat el "fantasma xenòfob" i a El Periódico Joan Tapia afirmava que la dreta havia acabat copiant el discurs racista.


De fet, posaria la mà al foc que les direccions de Nicaragua i de Calàbria van fer recular les seves respectives agrupacions locals pressionades precisament per aquesta opinió publicada, que no és el mateix que l'opinió pública. Hi havia una crònica al diari del Grupo Zeta que començava així: “Va ser difícil aconseguir-ho, però després de diverses hores d’insistència telefònica, hi va haver resposta: socialistes i republicans van censurar el polèmic pla que van aprovar els seus coreligionaris locals, mentre que les altes esferes de CiU van optar per no pronunciar-s'hi”.


Només alguns opinadors es van atrevir a dir que, amb la immigració, calia fer alguna cosa. Perdonin si me'n deixo cap, però paga la pena recordar el valor de Pilar Rahola, Jordi Basté, Salvador Cardús, Vicent Sanchis, Miquel de Palol o Manuel Milián Mestre -ja veuen que n'hi havia de tots colors- per anar a contracorrent.


Fins i tot va haver-hi un exalt càrrec del tripartit expert en seguretat, Ramon J. Moles, -que havia estat secretari general de Medi Ambient amb CiU i d'Universitats amb Esquerra- va gosar publicar un article a La Vanguardia (”Vic: la paja en el ojo", 15 de gener del 2010) en què exposava que “es lícito y obligado que un ayuntamiento intente ajustar su prestación de servicios (dicho de paso: insuficientemente financiadas por Estado y Generalitat) a su padrón porque a ello le obliga la ley”.


No cal dir que la política en matèria d'immigració no la podem deixar en mans dels ajuntaments, però són els primers que reben l'impacte de la immigració -a hores d'ara espero que ja ningú no en negui el seu impacte, ni tan sols Dolors Camats-. I si algun alcalde fes això almenys el govern de l'Estat, ara en mans del PP, i el de la Generalitat, de CiU, es veurien obligats a dir-hi la seva perquè amb l'excusa de l'autonomia local -o dels centres escolars- sempre acaben mirant cap a una altra banda. Com amb les mesquites o el vel a les escoles.


La immigració és una patata tan calenta que els nostres polítics prefereixen amagar el cap sota l'ala. La prova és que, en el darrer debat electoral entre Rajoy i Rubalcaba abans de les generals, va haver-hi dos temes que no van sortir enlloc malgrat ser de candent actualitat: un la corrupció, l'altra la immigració. Atès que tot estava pactat al mil·límetre per les direccions electorals d'ambdós partits no cal que els digui per què. Més val no cremar-se, oi?


Ara per ara, l'únic que he llegit del nou govern del PP en matèria d'immigració ha estat unes declaracions del nou ministre de Defensa, Pedro Morenés, que defensava nacionalitzar estrangers després de dos anys a l'Exèrcit. Mirin si estan malament de personal les Fuerzas Armadas. I Mariano Rajoy, en campanya, no va dubar en fer un acte amb musulmans de Melilla -el 8 de novembre del 2011- que si l'hagués fet a Catalunya hagués posat els pèls de punta a García Albiol i a Sánchez-Camacho.


Pel que fa al Secretari d'Immigració de la Generalitat, Xavier Bosch, la setmana passada feia unes declaracions al diari Ara ("El dia que m'espera", 21 de febrer del 2012) dignes d'un dirigent d'ICV-EUiA: "Estem cansats de sentir cantarelles com que els immigrants s'ho queden tot o que són els culpables de la crisi que patim".

Tothom sap que si Xavier Bosch va arribar al càrrec -sense experiència prèvia en la matèria, per cert- és perquè Àngel Colom, esquitxat pel cas Palau, no podia ser-ho. Però a veure si comencem a tocar de peus a terra i deixar de banda el bonisme en matèria immigració. No tot són flors i violes.


Perquè és evident que els immigrants no reben més ajuts pel fet de ser immigrants, sinó pel seu nivell de renda, però en temps de crisi això provoca tensions en les capes menys afavorides de la societat, que també estan patint. Un dia a e-notícies vam fer un experiment científic: la Laia va tenir la santa paciència de comptar a qui anaven destinats els ajuts de lloguer de la Generalitat. Les xifres eren irrefutables: el 77% eren per a immigrants.


Per això a CiU sembla que encara no saben que el tercer problema que amoïna als catalans és la immigració, segons qualsevol baròmetre del CEO. En realitat és el segon perquè el primer és "l'atur" i "el funcionament de l'economia", és a dir, ambdós són un de sol: la crisi.


I una dada més preocupant: a l'enquesta del desembre del 2011 (”Percepció de les polítiques públiques i valoració de l’obra de govern”) els catalans suspenien el Govern amb un 4,56 pel que fa a ”integració de la immigració”. Encara pitjor: el 81,1% considerava que no estava fent res per arreglar el "problema" de la immigració.


En el fons, doncs, és una sort que el líder de la ultradretana Plataforma x Catalunya, Josep Anglada, -i el seu secretari general, Robert Hernando- sigui un esverat. Anglada fa servir sovint expressions com "casta política” i "tecnòcrates de Brussel·les" o se n'alegra que "no hi hagi moros a la plaça". Si moderés el seu llenguatge penetraria en les classes mitjanes més del que està penetrant.

És encara d'hora per saber si Anglada ha tocat sostre, com es preguntava l'historiador Xavier Casals, un dels nostres experts en la qüestió, en el darrer número de la revista del Centre d'Estudis Jordi Pujol (La nova ultradreta i l’expansió del populisme a “Via 17. Valors, Idees, Actituds. Revista del Centre d’Estudis Jordi Pujol. Desembre del 2011”, pàg 144).


Però en menys de deu anys ha passat de 3.000 vots a les municipals -i només quatre regidors- a 65.000 -amb 67- i això que es presentava tan sols a un centenar de localitats. I si a les darreres eleccions al Parlament va quedar fora pels pèls -uns 4.000 vots- va ser només perquè el PP va endurir el missatge i sortosament va punxar a Barcelona.


En política no hi ha res pitjor que menystenir el rival. I si el 2014 Anglada entra al Parlament -als seus mítings no hi ha només fatxes i friquis com es pensen a TV3: hi ha molta classe mitjana-, el to trabucaire d'Alfons López Tena semblarà la mare Teresa de Calcuta al costat del del líder de PxC. Només cal recordar que a les generals, sense cap opció d'entrar al Congrés, va fregar els 60.000 vots.


Sé que probablement, amb aquest article, m'arrisco a que em diguin racista o xenòfob, però tinc una cosina casada amb un pakistanès -que parla un català perfecte, per cert- i un immigrant m'acaba de salvar la vida després d'arreglar-me el mòbil. Aixó sí: a canvi de 40 euros que he pagat de bon grat. És la llei de l'oferta i la demanda.


El que passa és que jo no visc a Sant Cugat -un veritable microcosmos-, sinó en un municipi amb un 20% d'immigració. En realitat, és més perquè els immigrants sense papers no surten mai a les estadístiques. I els meus fills tampoc no van al Col·legi Alemany, ni al Frederic Mistral, ni a l'Aula ni al Sunion ni al Betània-Patmos o al Saint Peter's School, per citar algunes de les escoles més cares de Barcelona i rodalies on han estudiat una bona part dels nostres representants polítics i on ara hi porten els seus fills.


No, els meus van a una escola pública amb un 50% d'immigració -plena de Mohamed, de Nirhim, de Nadir, d'Omaima. Que consti que va ser una decisió premeditada perquè vaig pensar -vam pensar- que els aniria bé veure com serà la Catalunya del futur. Però la percepció sobre la immigració canvia quan comences a veure gel·labes pel teu carrer i te n'adones que no tot és happy flowers.


Per això, veig CiU tan despistada amb la qüestió com al PP i, per descomptat, l'esquerra. Només alguns alcaldes socialistes -com Àngel Ros o Núria Marín, per exemple- han començat a canviar de xip conscients que tenen una fuita de vots per aquest cantó. L'altre dia, abans d'un acte a Òmnium, fins i tot Joan Tardà m'admetia que els votants del Front National són els antics votants del PC francès de George Marchais.

Per exemple, l'únic que se li ha ocorregut al nou portaveu de CiU al Congrés en matèria d'immigració, un tal Antoni Picó, és defensar una proposició de llei d'estrangeria sobre els Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) després de la campanya d'El Periódico. No cal dir que als CIE s'ha d'aplicar estrictament la legalitat i depurar totes les responsabilitats, sobretot al de la Zona Franca després de la mort d'un intern. Però no vull ni pensar com deuen estar els CIE del Marroc, de Senegal o de Gàmbia en el cas que en tinguin.


La setmana passada, tot aprofitant un ple del Parlament, vaig estar xerrant per exemple amb diversos alcaldes sobre la immigració pels passadissos de la cambra. La veritat és que la majoria eren de CiU, però perquè després de les darreres eleccions municipals n'hi ha pocs del PSC. A la propera intentaré enraonar amb els socialistes Esteve Pujol i Judith Carreras, alcaldes respectivament de Camprodon i Olvan. Però no és el mateix, perquè el primer té un 11,4% d'immigració i la segona només un 2,7%.

Tot era off the record, és clar. Però un em va advertir que si no espavilem, en deu anys, podem acabar "com la Banlieue de París". Un altre em va explicar que, durant les eleccions, en feus socialistes, se li havien atansat votants que li deien -l'expressió és textual: "si em treus els moros et voto".


N'hi havia un, amb un percentatge d'immigració relativament baix al seu municipi, que no n'estava gaire amoïnat, però em va confessar que un dia va anar al centre històric de Tortosa i va quedar garratibat: "allò semblava Islamabad".


Però el més preocupant és el que em va dir una regidora del Baix Empordà que estava de visita: "amb la crisi, marxen". Malament rai si aquest és el criteri del partit de govern a la Generalitat, perquè vol dir que no té política en matèria d'immigració.


Per descomptat, també hauríem de fer autocrítica. Digue-m'ho clarament: sort n'hem tingut de la immigració: sense immigrants qui pujaria les bombones de butà a un cinquè pis del Raval sense ascensor? qui tindria cura dels nostres avis o qui netejaria els nostres carrers? (Nota del blog: qui ho feia abans que arribés tanta immigració?)

També hem tingut també un munt d'empresaris sense escrúpols: el boom de la construcció s'ha basat en part en mà d'obra barata. Un altre alcalde coneixia el cas d'un escorxador que pagava 500 euros al mes a immigrants per treballar a dos graus sobre zero.

Però tampoc no podem obrir les portes de bat a bat: tot immigrant hauria de venir, com a mínim, amb un contracte de treball sota el braç. I més amb els temps que corren. En política no hi ha res pitjor que no fer res. Tenim -tenen, perquè jo només faig de periodista- un problema. Si no espavilen, la situació pot esdevenir explosiva. I em sap greu dir-ho: això no és un article, ni tan sols una tesi doctoral malgrat la seva extensió, és un veritable crit d'alarma.

Per exemple, diumenge passat, a mitja tarda, vaig anar a donar un tomb pel meu poble. Em vaig sentir en minoria: primer em vaig creuar amb una parella, després amb un pare i un fill, més tard amb unes dones amb criatures, finalment amb tres homes un d'ells tapat de cap a peus: tots eren immigrants magrebins. Fins passat cinc minuts no vaig veure un autòcton. Malament rai si les classes mitjanes -de la qual em sento membre- se senten oblidades. Pot passar de tot.

Xavier Rius
Font: E-notícies

Pensar és de dretes!

¿Pensar, debatre? Això és de dretes! ¡Per a què debatre idees si ja tenim a sor Maruja Torres!

Què faríem sense aquests gurus d'esquerres que ens diuen el que hem de debatre i pensar? Sens dubte el món seria menys divertit, encara que bastant més intel · ligent. Són gent alimentades en les mamelles de l'estalinisme, quan les idees només podien sorgir del buró polític. A baix el debat, visca la consigna!, No fos cas que els ciutadans arribaran lliurement a les seves pròpies conclusions. En aquest país nostre, on aquests líders del dogma encara tenen un cert recorregut, hi ha temes que no poden ser debatuts. Han de ser estigmatitzats i sepultats sota capes de pensament dirigit pels comissaris polítics. ¿Pensar, debatre? Això és de dretes! ¡Per a què debatre idees si ja tenim a sor Maruja Torres!
L'últim exemple, com no?, Ve de la mà d'un cicle de conferències d'Amics de la Unesco sobre Israel. Titulat "Els dilluns d'Israel", analitza la realitat d'aquest petit país al llarg de deu conferències. Però la bona gent de la Unesco han comès un greu pecat, condemnat en el catecisme del bon progre amb la pena de l'estigma: han volgut escoltar, per una vegada, a l'altre costat. Després d'un cicle de conferències sobre Palestina, que ningú va intentar boicotejar, ni enviar a l'infern, tot i que l'ensinistrament de nens per l'odi o la inculcació de l'islamisme fonamentalista o la negació dels drets bàsics dels seus ciutadans per part de Hamas donarien per a molt. Però ningú es va presentar amb pancartes contra les bombes humanes o el finançament del terrorisme per part d'Iran o la corrupció generalitzada. Ningú va escriure cartes, ni va intentar parar el cicle, ni va negar el dret a la paraula. Però amb Israel hem topat, i aquí el dret a la paraula es va pel orris de la intransigència progre, que no per ser progre és menys intransigent. I va ser així com en la primera conferència del professor Xavier Torrens sobre la democràcia israeliana van aparèixer set furibunds cridant i brandant pancartes en què es podien llegir comparacions dels israelians amb els nazis o els racistes sud-africans. A la sala hi havia descendents d'Auschwitz i fins i tot un ciutadà negre que havia patit l'apartheid i que, per descomptat, no entenia res. En els dies previs totes les entitats ricament subvencionades en les èpoques glorioses de IC van demanar el boicot i la senyora Maruja capitanejar a les hosts de la llibertat d'expressió. Només hi ha una veu i una realitat i qui s'aparti d'ella mereix l'ostracisme. I aquests són els que diuen defensar Palestina? Perdonin, aquests són residus intransigents que tenen por a la diversitat d'opinió i que basen la seva raó en la negació del pensament, potser perquè quan hi ha reflexió lliure, el prejudici i la mentida es cauen pel seu propi pes.
Per cert, els morts en mans de l'amic socialista sirià també mereixen el boicot? Apa, Maruja!

Font: La Vanguardia

Cervell d'aigua

Pilar Rahola

Escolto les lletres del raper, un tipus que perpetra una mena de cosa llunyanament semblant a la música, i penso en la aquositat d'alguns cervells. Es diu Pau Hasel i ha estat detingut per apologia del terrorisme. Les seves lletres són un cant a la bondat: "Els qui manegen els fils mereixen mil quilos d'amonal", "penso en bales que clatells de jutges nazis arribin", "aquí fora prefereixen El Canto del Babau de pensar amb el meu CD, m'importa menys que la mort de regidors del PP "," viva els GRAPO, acúsame de desacatament, estic preparat "i altres perles de la mateixa profunditat intel.lectual. Per descomptat el tipus va de defensor de les causes alternatives i de líder del hip hop revolucionari. I la cosa deu funcionar-, perquè s'ha convertit en ídol de grups d'extrema esquerra i de webs que pul.lulen pels camins d'aquesta intel.ligència ideològica. Ara que ha estat detingut, internet ha esclatat i les xarxes socials bullen amb el crit a favor d'aquest nou màrtir de la llibertat. ¿Màrtir de la llibertat?

Probablement aquest és el quid de tot aquest cas, el recorregut és el lògic en un Estat de dret: si algú presumptament defensa la violència contra les persones, i la llei ho considera presumptament un delinqüent, no hi ha molt més per afegir. No obstant això n'hi ha, i no tant pel model de neurones que aquest personatge mostra en les seves cançons, sinó per la resistència que tenen algunes idees molt fosques de l'esquerra més fosca a sobreviure i fins i tot seduir molts joves. Una esquerra que sempre ha usat la paraula llibertat per defensar els pitjors monstres ideològics: les tiranies, la persecució política, la intolerància, la censura i fins i tot l'assassinat. Si aquest tipus hagués escrit les mateixes cançons carregades de violència i d'odi des de l'altre costat igualment fosc de la barrera ideològica, el de l'extrema dreta, no tindria cap aurèola llibertària ni progressista. Senzillament seria un patètic feixista, rebutjat per l'absoluta majoria de la ciutadania. No obstant això, quan aquestes proclames pròpies de cervells buits-i de cors negres-es perpetren des de l'esquerra, encara que sigui la més extrema, aconsegueixen mantenir una mena d'aura de llibertat, com si fossin els més lliures, els que s'atreveixen més, els que diuen les veritats i així fins arribar al nucli dur d'algunes webs que van d'aquest pal. La veritat és que més que la veu de la llibertat, el que són és la veu de la intolerància i sovint la veu de l'estupidesa.

Fixeu-vos en el símil: "Visca la mort", crida un feixista i és un feixista. "Visca la mort", crida el Che i és un llibertador. Doncs no, els dos són la doble cara de la mateixa moneda totalitària, la d'aquells que no creuen en la civilització, sinó en la barbàrie. D'aquest pal és el tal Hasel, del pal dels que segresten la paraula llibertat per tenyir de vergonya.

Palestina, eix de la política internacional

Què hi guanyen i què hi perden els actors implicats en el reconeixement de l'Estat palestí

Expliquem el perquè dels posicionaments d'Israel, els Estats Units i la Unió Europea en l'entrada de Palestina a l'ONU

Palestina
Aquesta jugada política personal del president de l'Autoritat Nacional Palestina, Mahmud Abbas, pot aportar-li un gran reconeixement per part del poble palestí. Però pel camí pot perdre el suport, tant polític com, sobretot, econòmic, dels Estats Units, si és que alguna vegada l'ha tingut. Amb el gest també es carrega les incipients negociacions de reconciliació amb Hamàs, organització islamista que no reconeix Israel i que considera que acceptar les fronteres del 1967 implica reconèixer l'enemic.

Israel
Si els palestins aconsegueixen ser estat observador de les Nacions Unides podrien portar Israel davant del Tribunal Penal Internacional (TPI). Però si no se'n surten, Israel s'arrisca al fet que els palestins acabin renunciant a la idea de dos estats i apostin per viure junts: un sol estat per als dos pobles, el malson més gran d'Israel. La frustració dels palestins, si no aconsegueixen ser membres de ple dret de les Nacions Unides, podria desembocar en un escenari de violència que les dues parts volen evitar.

Estats Units
Amb el no al reconeixement de l'Estat palestí a l'ONU, el president dels EUA, Barack Obama, queda especialment tocat en una àrea –el Pròxim Orient– en què la seva popularitat ha arribat a màxims històrics amb el suport que ha donat a les revoltes àrabs. Pels palestins és difícil d'entendre com els EUA són capaços de legitimar un govern transitori a Líbia i no reconèixer el seu estat. Portes endins, Obama es manté fidel a la causa israeliana i evita perdre suport electoral de cara a les presidencials del 2012.

Unió Europea
L'intent dels palestins de forçar el reconeixement del seu estat a l'ONU és un cop nou per a la política exterior de la Unió Europea. Els 27 intenten mantenir una fràgil imatge d'unitat amb Alemanya, Polònia, Holanda i la República Txeca com a països contraris a la iniciativa, i França, Espanya o el Regne Unit, que hi són favorables. La falta d'un posicionament unitari de la UE en el reconeixement de Palestina erosiona la credibilitat dels 27 en el procés de pau del Pròxim Orient.

Per què a Catalunya també és un conflicte Palestina? Vuit opinions autoritzades

La defensa d'Israel i la reivindicació de la causa dels palestins provoquen un discurs molt polaritzat a la societat catalana. Opinen Pilar Rahola, Arcadi Oliveras, Joan B. Culla i Maruja Torres, entre d'altres.
Sovint tenim la sensació que tots els catalans tenen una posició clara i fins i tot contundent, en alguns casos bel·ligerant, sobre el conflicte que enfronta Israel i Palestina. La construcció de l'estat d'Israel, gairebé del no-res, enmig d'un desert i després d'un genocidi, és admirada per la societat catalana. Però altres sectors defensen amb la mateixa passió els palestins com a poble oprimit.
L'expresident Jordi Pujol no amaga la seva admiració per l'estat d'Israel, però critica obertament els assentaments jueus en territori àrab.
Altres personatges de la política i de la cultura tenen una posició clara. Us oferim les opinions de Pilar Rahola –que veu un "discurs antiisraelià molt potent" a Catalunya–, Maruja Torres, Joaquim Nadal, Marta Pessarrodona, Rosa Regàs i Arcadi Oliveras. I també les anàlisis confrontades dels professors d'història contemporània Antoni Segura, de la UB, i Joan B. Culla, de la UAB.  
Podeu llegir el reportatge, tant la primera com la segona part, a l'ARA PREMIUM.

Rahola creu un "disbarat" deixar votar als marroquins

En referència a aquesta notícia

"Alguns partits islamistes ja s'estan fregant les mans"

La periodista Pilar Rahola, en un article a La Vanguardia, es pregunta "si Trinidad Jiménez avança en la seva decisió de permetre el vot dels marroquins a les municipals, com podria canviar el mapa d'aquestes ciutats, on la població marroquina és la majoritària en un cens sobrecarregat d'estrangers?".

Rahola recorda que aquests marroquins "podrien decidir el futur de molts municipis. No importa el seu grau d'integració, el seu coneixement de l'idioma, la seva afecció als valors democràtics, la seva poca o molta radicalitat religiosa i, en definitiva, no importa res, perquè resulta que som tan divertits que estem encantats de posar la destinació dels nostres pobles en mans dels últims que arriben".

Igualment assenyala que "els marroquins que podrien votar s'acostarien als 600.000, dels quals més de 200.000 ho farien a Catalunya. És entre la població marroquina on més abunden els imants integristes i el salafisme és més popular".

"El partit Justícia i Espiritualitat, prohibit al Marroc i que lluita per emular la revolució de Khomeini, està perfectament assentat en moltes ciutats espanyoles i els congressos salafistes que s'han fet al país han estat, majoritàriament, dirigits per ciutadans marroquins. En aquests congressos es potencia la idea de lleis paral.leles a les democràtiques, per poder viure en sòl occidental, sota la imposició de la xaria", denuncia.

Rahola, que també apunta a "els conflictes vinculats al tema de la dona", creu que deixar votar els marroquins "és d'una imprudència que voreja la irresponsabilitat. Primer, perquè envia el missatge letal que la democràcia no exigeix ​​deures quan dóna drets".

"I segon, perquè dóna un gran poder polític a tots aquells líders radicals que dominen als seus col.lectius. Ara milers de persones amb l'antena de televisió connectada a Al-Jazira i que no saben ni l'idioma del país podran votar en els nostres municipis, passi el que passi, que per això Espanya és el paradís del bonisme. Alguns partits islamistes ja s'estan fregant les mans ", conclou.

Amb Franco erem més feliços

Article de Pilar Rahola a La Vanguardia

Cliqueu la imatge per llegir la història d'aquest escut

La primera al front. Benvolgut senyor Sandro Rosell, en quin moment va passar vostè de representar l'acord comercial del seu club amb una fundació, a ser el propagandista d'una teocràcia? El pregunto perquè hi ha moltes maneres de justificar la contaminació d'una samarreta esportiva amb el logotip d'una dictadura, però l'últim és a dir que en aquesta dictadura es viu fantàsticament. La frase que vostè va deixar anar al Àgora, "jo no sé si Qatar és una dictadura, jo sé que els seus ciutadans són molt feliços", només pot justificar-se si es tracta d'un atac d'inconsciència. Perquè ni la ignorància ho justifica. ¿O és de rebut que el president del Barça asseguri no saber si l'acord comercial que signa ho fa amb una dictadura o amb Bambi? Però a més, ignorància o inconsciència, la veritat és que sobretot denota una gran desmemòria. O no li sona la frase "jo no sé si Franco era una dictadura però en temps de Franco es vivia molt bé"? És cert. N'hi ha que en les dictadures viuen molt bé, encantats de dominar els fangars foscos on fan el que els dóna la gana, emparats per la impunitat. Els abusos en democràcia són possibles, però il.legals. Els abusos en dictadura formen part de l'ADN del sistema. I li recordo una cosa sensible, senyor Rosell: el club que representa tenir un president assassinat pels franquistes i es va significar per ser un focus de resistència contra la dictadura. O tampoc té coneixement d'això?

 De manera, senyor Rosell, que si vostè no sap si Qatar és o no una dictadura, em sembla un irresponsable. Si ho sap i ho nega, em sembla un propagandista. I si ni ho sap ni vol saber-ho, em sembla un insensible. Però en qualsevol cas, trobo terrible que no li importi i ens asseguri que es viu molt feliç. En els hotels de superluxe per als occidentals que van a busquen diners, sens dubte regna la felicitat. Però són feliços els milers de treballadors estrangers que no tenen cap dret?, Els homosexuals que han de amagar-se com rates per no ser perseguits?, Les dones que volen viure en un sistema que ens les segregui ni les degradi? Ja no li parlo de les barbaritats que diu Yusuf al Qaradaui, font d'inspiració de l'emirat, li parlo de realitats demolidors. Però què importen, veritat! Em sentia trist per l'acord que lliga el Barça a una dictadura. Però ara estic terroritzada, perquè vostè no està resignat amb l'acord, vostè està encantat!

 Una altra pregunta per finalitzar: és cert que la Fundació Qatar ha demanat explicacions perquè Piqué ha visitat el mur de les lamentacions en un viatge turístic? Perquè si ho fos, s'encendrien totes les alertes. Ja no es tractaria d'haver venut la samarreta del Barça. Vostès haurien venut la seva llibertat! És clar que per aquí es comença: primer es ven una samarreta, i després es ven l'ànima. Pur Goethe.

Mori el capitalisme!

Artícle a La Vanguardia de Pilar Rahola:

Manifestació dels indignats

La diferència més nítida entre una manifestació de la Conferència Episcopal i la dels indignats, és que els primers són un col.lectiu homogeni que sap el que demana. És a dir, si el lema de la pancarta és "no a l'avortament" tots els manifestants estan d'acord. A la manifestació de diumenge, en canvi, el verb que els uneix concilia passions, però no és una idea política definida. És a dir, si els milers de persones que tenen motius per considerar indignats amb la situació i surten a manifestar-haguessin de decidir un lema polític i no un sentimental, difícilment es posarien d'acord. Primer, perquè els motius de la indignació poden ser enormement diversos i segon perquè les solucions poden diferir unes de les altres centenars de pobles. Posem exemples, tots els milers que van sortir a manifestar el diumenge estan d'acord amb carregar-se el sistema econòmic? És a dir, les propostes que sorgeixen de les assemblees i que decoren les pancartes més vistoses del moviment i les idees surten dels pamflets més vells del vell comunisme ¿serien aplaudides per la majoria? ¿Estarien tots d'acord en dir "baix el capital" o "avall els bancs" o "fora la classe política"? Estarien d'acord en no denunciar els violents perquè "no creiem en la policia", tal com va dir un portaveu del moviment a Jordi Basté, en l'entrevista sobre els fets del Parlament? Potser aquest és l'èxit dels convocants, que no ensenyen massa el que pensen, perquè si ho fessin es quedarien molt sols. I quan ho fan, de vegades donen por. 

 Per exemple, no hi va haver cap adult a prop que els digués que la inefable frase de "el carrer és la nostra" que encapçalava la manifestació és un vell lema de Manuel Fraga en les seves èpoques de ministre franquista? 

 Albert Sáez deia en la presentació del llibre d'Ernest Benach que vam ser capaços d'estimar la democràcia educats en la dictadura i ara sembla que som incapaços d'estimar-educats en democràcia. Sigui com sigui, és un drama el menyspreu cap a l'Estat de dret que mostren la majoria de les idees que treuen la poteta més enllà dels tuits. És clar que si el llibre de capçalera dels líders del moviment és un pamflet abominable que no té cap proposta, que suma ximpleries i que només es mou pel camí relliscosa de les consignes, tot està més clar. 

"Mori el capitalisme", deien els vells revolucionaris inflats d'utopia. Després va arribar Stalin. "Mori el capitalisme", deia el Maig del 68. I va arrasar De Gaulle un mes després. "Mori el capitalisme", diuen ara, i el PP gaudeix de les seves millors expectatives. D'altra banda, si ens carreguem el sistema econòmic, com garantim l'Estat social? I aquest és el drama, que els indignats semblen saber totes les respostes i encara no s'han fet ni aquesta simple pregunta que les concilia totes.

Rahola, amenaçada de mort per un grup musical de nom Islam

‘Voy a matar a Pilar Rahola, voy a matar a Pilar Rahola’ diu a ritme de punk i hardcore la maqueta del grup Islam. La col•laboradora del programa ‘Els Matins’ de TV3 i columnista a La Vanguardia ha demanat que el vídeo es retirés del portal de vídeos de YouTube, fet que un jutge ja ha portat a terme, i ha rebut escolta dels Mossos d’Esquadra, segons ha publicat e-noticies. 

Rahola és prou coneguda per les seves crítiques als països islàmics de Pròxim Orient i amb la situació social de la dona als mateixos llocs. Per exemple, després de que el Barça signés un acord amb Qatar Foundation perquè fossin patrocinadors del club va dir a La Vanguardia que “han passat de vincular el nom del club a la defensa de la infància, a ser la veu pública d'una dictadura i d'una fundació que idolatra un fonamentalista islàmic”. “A partir d'aquí, qualsevol cosa és possible, perquè entre això i portar la samarreta d'un narcotraficant no hi ha gaire diferència”, va afegir Rahola.

També va ser premiada per la seva lluita contra “l’antisemitisme”, segons la Lliga Antidifamació Americana (ADL, per les sigles en anglès), i va rebre el Premi Daniel Pearl pel seu "codi periodístic a favor de la veritat i la seva lluita contra l'antisemitisme", segons ha destacat els organitzadors del guardó.

Els matins - 10/12/2009 "La llei islàmica permet obtenir rescats a canvi de presoners"

La resolució del segrest de tres catalans a Mauritània pot trigar de 3 a 6 mesos. En parlem amb en David Bajona, analista del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya, i Mohamed Halhoul, portaveu del Consell Islàmic Cultural de Catalunya.

Dos escrits de Pilar Rahola

L'islam fa por; article a La Vanguradia

 Quants ciutadans sense cap indici de xenofòbia, ni cap consideració ultra, han votat contra els minarets en el referèndum suís? És dir, un cop superats tots els llocs comuns de la correcció política, una vegada esquinçades les vestidures progres i tocades les trompetes de l' apocalipsi multicultural, podem parlar serenament de la por que té la gent corrent a l'islam? Per descomptat es tracta d'una qüestió molt antipàtica, negada reiteradament, no sigui que el debat es converteixi en alguna cosa seriosament. Però és, amb tota la seva cruesa, la pregunta de fons, i més enllà d'atacs ad hominem i de convertir a tot el món en una mena de membre del aquelarre racista, el cert és que una majoria important de ciutadans comuns, liberals, culturalment oberts i ideològicament diversos, sent por per l'islam actual. 

Certament, sovint la seva por neix de la ignorància, o del recel que sempre provoca el diferent, o de l'instint primari de conservació d'allò propi, però amb tot això sumat no s'arriba a la por molt generalitzat que hi ha a Europa. No, blanc sobre negre, el ciutadà del carrer té por perquè, agafada de la mà d'una religió ancestral, amb els seus grandeses morals i les seves riqueses culturals, arriba també una ideologia totalitària que amenaça, esclavitza, violenta i mata. Per descomptat, és cert que mai sobrarà dir que la religió és una cosa i el totalitarisme integrista altra, ique la majoria dels musulmans només aspira a viure pacíficament, sense renunciar a la seva condició identitària. Però l'islam té un seriós problema en l'actualitat, i els seus mals no neixen de la "incomprensió" occidental, sinó de les misèries interiors. 

No es tracta, només, del fenomen sagnant del gihadisme terrorista. Es tracta, també, del gihadisme ideològic, les derivacions més extremes han comportat la mort de joves "adúlteres", els casaments forçoses, la segregació d'aquelles que volen viure a l'occidental, l'adoctrinament antidemocráticoy una infinitat de característiques que ens apropen tant a l'edat mitjana com ens allunyen de la llibertat. L'islam fa por perquè la majoria dels països islàmics són dictadures atroços. Fa por, perquè les dones estan sotmeses per lleis brutals. Fa por, perquè milers de nens són educats en el menyspreu als valors democràtics. Fa por, perquè cristians, homosexuals, jueus i qualsevol mena de heterodòxia ciutadana és legalment perseguida, de vegades fins a la mort, en molts països islámicos.Ydamiedo, perquè en nom l'islam, una minoria molt poblada ens ha declarat la guerra. Tot això existeix a l'islam actual i en els pors de la gent. 

Reduir aquest problema a una qüestió de rellotge de cucut només serveix per alimentar el simplisme del bonisme imperant. Però no evita que la por augmenti.

 Font 
Notícia relacionada

 ------------------------------------------------------------------

  D'extrem a extrem, els extrems es troben en l'odi a Israel, i tots reben subvenció pública

 Pilar Rahola

Ciutadans Ha passat desapercebut. Com sempre. Les barbaritats que ocorren a l'Iran no ens interessen, perquè no s'acomoden al maniqueisme ideològic. Si les víctimes fossin palestines. Si els mals poguessin ser ferotges israelianes del Tsahal, o marines amb cara de gos. Si la realitat quadrés amb les fílies ideològiques, llavors es mouria els diners, muntaria en còlera la cridòria, i s'esquinçarien les vestidures els monopolitzadors del concepte solidaritat. Si, a més, un fora espavilat, llavors fins podria aconseguir milers d'euros de subvenció, per salvar els palestins de si mateixos. Vegem un exemple d'aquest ideològic malbaratament. Els de Sodepau, l'ONG més antiisraelià de Catalunya, han rebut de l'Ajuntament 556.408 euros per a "millora i foment entre les dones de Cisjordània del seu accés a la salut sexual i reproductiva". What? Això li correspon a un ajuntament català? Però hi ha més, si sumem la resta de les iniciatives, Sodepau ha rebut gairebé 800.000 euros de diners municipal, segons resposta a una pregunta de Jaume Ciurana. És a dir, que el nostre endeutat i pobre Ajuntament és tan ric i generós, que dedica milers d'euros a salvar, entre altres perles, la sexualitat de les dones palestines. Si fes el mateix amb les dones prostituïdes dels carrers de la ciutat, seria de monument. 

Totes les ONG o entitats que treballen a Barcelona gaudeixen de tanta generositat municipal? És clar que no, algunes no tenen res, i totes pequen de no ser propalestinas, passaport imprescindible perquè s'obrin les portes dels diners progre. I és que Palestina no és una causa, és una guerra ideològica, directament arrelada amb l'obsessió antisionista de determinada esquerra. Una esquerra que menysprea la llibertat d'expressió, i que, en el seu deliri, penja discursos d'Ahmadinejad a les seves webs. 

D'extrem a extrem, els extrems es troben en l'odi a Israel. I tots reben subvenció pública. Després són convidats a primera fila als fastos de Ladies, i es permeten xiular Noa. Els diners públics alimenta molts monstres. Mentre engreixem a aquests fanàtics, algunes causes no tenen qui els escrigui. A l'Iran, per exemple, acaben de confiscar el premi Nobel que va rebre la lluitadora Shirin Ebadi. Podria sorprendre que un govern s'atreveixi a aquest despropòsit, però l'Iran pot permetre tot. Esclavitzar a dones, anar pel món amb la bandera d'un règim teocràtic medieval, condemnar a mort a homosexuals i dissidents, i fins burlar d'Alfred Nobel. Ningú plorarà per les víctimes iranians. Ningú encapçalarà manifestacions. I cap Hereu donarà milers d'euros per ajudar-los. No són víctimes, perquè els seus botxins no formen part dels mals políticament reconeguts. I ja se sap que la solidaritat no és un concepte neutral. És una arma ideològica.

Pilar Rahola alerta de penetració del terrorisme islàmic a Llatinoamèrica

Fa poc un lector s'atrevia a insultar a causa de relacionar l'Islam i Hugo Chavez, la ignorància és molt atrevida. Seguint el tema deixo un article de Rahola.

  Pilar Rahola alerta de penetració del terrorisme islàmic a Llatinoamèrica 

 El terrorisme islàmic penetra a Amèrica Llatina cada vegada amb més força sense que els Governs de la regió prenguin mesures per evitar-ho, va alertar avui la periodista i ex diputada espanyola Pilar Rahola. En una entrevista amb EFE, Rahola va afirmar que 'l'islamisme radical, en la seva vessant política i religiosa, té un enorme interès pel continent americà, on envia gent i diners, i actua amb certa capacitat de moviment'. L'experta en l'Orient Mitjà i ex diputada per la formació independentista catalana Esquerra Republicana (ERC), va lamentar que aquesta 'preocupant situació' no es trobi en l'agenda dels Governs llatinoamericans, malgrat tractar-se d'un 'tema de fons internacional'. 

'Després de l'11 de setembre (atemptats terroristes als EUA el 2001) i el 11 de març (atemptats terroristes a Madrid el 2004), al yihad se li va posar molt difícil operar a Estats Units i Europa, per la qual cosa ha derivat la seva capacitat de moviment a Llatinoamèrica ', un lloc en el que ha trobat aliats' en alguns grups d'esquerra i Governs com el de Veneçuela', va afirmar. Al respecte, Rahola va lamentar la proximitat del president veneçolà, Hugo Chávez, amb el govern de l'Iran i que, 'en nom d'idees d'esquerra i llibertat, (Veneçuela) consideri com aliat a un país on es condemna a mort a l'homosexualitat, que esclavitza a les dones i que vulnera tots els drets humans coneguts'. 'De la mateixa manera que els nazis fugits van veure a Llatinoamèrica una esponja permeable en què amagar-se, el yihad totalitari té a Amèrica Llatina un espai igual d'suculent per als seus moviments', va remarcar. Pilar Rahola es troba a Lima per dictar una conferència davant la comunitat jueva peruana, amb motiu de l'aniversari de la creació de l'Estat d'Israel, el 14 de maig de 1948. 

[AJN] http://noti.hebreos.net/enlinea/ca/2008/03/23/2620/

El comunista i l'Audi A6

Pancarta del grup d'animació  de l'equip polonès Legia Warsaw

No sóc dels que pensen que un comunista no pot viatjar amb cotxes luxosos, o deixar-se un sou en un bon restaurant, encara que sempre he cregut que devien menjar-se la llagosta amb mala consciència. Però el que sí que trobo inacceptable és que el mateix comunista gaudeixi dels privilegis d’un càrrec públic, en faci un ús ostentós i generós, i després vagi per la vida d’antisistema. O es dediqui a malparlar de l’escola concertada, i els fills es formin a la privada. O, encara més simpàtic, siguin uns antiamericans furibunds, i vagin a estudiar als EUA. És allò que fa anys vaig batejar com la pijoprogressia, peculiar espècimen polític que compatibilitza, sense urticària, el cotxe oficial, el sou públic i el discurs okupa. És cert que el populisme d’esquerres és tan antic com el de dretes, i que res no ens ha de sorprendre sota el sol de la política, però hi ha una diferència que el fa encara més desagradable. 

Generalment, els populistes d’esquerres no en tenen prou de vendre mirallets falsos al mercat de la demagògia. A sobre, ho fan des d’una pretesa tribuna de superioritat moral, amb cara de llaga d’estómac, i renyant la impenitent ciutadania, culpable de gaudir del pecat del capitalisme. En aquests casos, i perdonin la confidència, l’estómac se’m revolta, tal vegada perquè estic força tipa dels falsos mercaders que detenten la veritat dogmàtica. Durant dècades de magnífic comunisme, hem pogut patir els estralls de la seva doctrina, i en aquest sentit, sempre em resulta admirable observar com gaudeixen, els actuals comunistes, d’una amnèsia tan generosa. Mestretites, moralistes del catecisme progre i, a sobre, antisistema. I tot això mentre viatgen a l’estranger en primera, o es traslladen dins d’un còmode cotxe de luxe que paguem tots els ciutadans. El darrer exemple ha estat la petita polèmica que he mantingut amb Jordi Miralles, i que la web E-noticies d’en Xavier Rius ha reproduït amb fidelitat. L’estimat líder d’EUiA –si afegeixen més sigles a la cosa, aconseguiran una fita semàntica– va ser l’altre dia a TV3. 

Al bell mig de l’entrevista amb Lídia Heredia, va assegurar que ell no és “classe política”, i va deixar anar una peroració sobre la maldat del terme, per acabar assegurant que només és “un carter en excedència”. Fantàstic. Aleshores, em pregunto, si li molesta tant la “classe política”, per què li agrada traslladar-se a les televisions públiques en un Audi A6 posat pel Parlament? ¿És lícit que per parlar com a líder d’un partit polític usi un cotxe públic? ¿No s’inquieta la seva ànima de carter comunista en excedència davant d’alguns abusos de l’erari públic que s’han perpetrat al govern que dóna suport? ¿Està bé dedicar 300.000 euros a comprar cotxes de gamma alta? Dimarts, al 59 segons de TVE-2, parlava de les maldats del capitalisme. ¿Deu ser el mateix capitalisme que ha construït els Audis que usa com a “servei públic”? ¿O el mateix que permet encarregar estudis sobre la granota blava a milers d’euros la pàgina? O… La seva resposta ha estat etzibar-me que ell mai no li ha dit a ningú “No sabe con quien está hablando”. Jo tampoc, senyor Miralles. Primer, perquè parlo en català, segon perquè difícilment puc dir a algú que no sap amb qui parla (porto la cara posada), i tercer perquè és mentida. Però usar una mentida de fa deu anys, inventada per un cert sector del PP, per intentar justificar les misèries actuals, no em denigra a mi, sinó que el retrata a vostè. I, posats a fer, miri, jo mai no vaig utilitzar el cotxe oficial –que era de gamma baixa– per anar a fer mítings, passejar el cap de setmana o gaudir de l’oci nocturn. No em vengui la moto. Potser vostè és un carter comunista en excedència. Però ha après molt aviat a gaudir dels plaers malvats del capitalisme. I a sobre, tot pagat pels ciutadans.

Pilar Rahola
Font: Avui.cat

'Che, "l'assassí"'

'Che, "l'assassí"' Pilar Rahola qüestiona la pel·lícula de Soderbergh i denuncia les seves "massacres" La periodista Pilar Rahola ha qüestionat en un article d'opinió a La Vanguardia la figura del 'Che' Guevara, després de l'èxit a taquilla de la pel·lícula d'Steven Soderbergh, 'Che, l'argentí', on l'actor Benicio del Toro encarna al conegut guerriller. Rahola és conscient que "el Che és el paradigma del sacrifici per la causa, l'heroi de totes les lluites, o així s'ha construït el mite durant dècades de ficció històrica. Deconstruir-lo és tant com cometre sacrilegi a les portes mateixes de San Pere".

En aquest sentit, la periodista recorda que "va ser el Che qui va fer executar a desenes de dissidents cubans a la fortalesa de San Carlos de la Cabanya, com supervisor dels sumarísims "judicis revolucionaris" a Cuba. I va ser ell mateix el qui va massacrar pobles sencers de camperols, en el seu implacable avanç revolucionari". "Estalinista convençut, mai va lluitar per la llibertat de cap poble, sinó per a instaurar dictadures del proletariat en tots els països sud-americans, i la seva causa contenia, sense complexos, tots els elements de la tirania comunista.

¿Un liberador? Tant com ho va ser qualsevol un altre líder comunista de l'època. Salvador del poble, en el sentit més patològicament egocèntric, la seva figura només pot entendre's com heroica si es considera heroic imposar les idees matant a desenes de persones". "Sense dubte va ser un autoritari, i sense cap dubte no va tenir problemes morals a ser un assassí. Que la seva causa naixés de raons nobles, que fos un home amb conviccions, que hagués pogut viure una vida de comoditats i es dediqués a lluitar per les seves idees, etcètera, tot és cert. Però res d'això nega la major: que va ser un enfurit visionari, que va voler imposar, a sang i foc, els seus dogmàtics i inapelables raons.

Si el Che hagués guanyat en la seva carrera cap a l'alliberament, avui tota Sudamérica seria una patètica Cuba. O, pitjor encara, naufragaria entre dèspotes i màfies, com una Rússia qualsevol. I res d'això, res, té a veure amb la llibertat", conclou.

Pilar Rahola