La tàctica de la immigració

Cartell de les JEC de l'any 1982. «Universitat Autònoma de Barcelona. Biblioteca de Comunicació i Hemeroteca General. CEDO

L’any 1956 Manuel Cruells editava un llibret anomenat Els no catalans i nosaltres.  Podríem dir que aquell llibre fou fet com a rèplica d’un altre anomenat Els altres catalans de Francesc Candel.   Tots dos varen ser escrits en uns dels moments en que  Catalunya  patia l’allau immigratori més important provinent de les espanyes. 

Candel ja llavors atorgava la nacionalitat catalana pel simple fet de trepitjar aquesta terra, això si:   hi havia quelcom en el títol del seu llibre que no ho deixava tant clar.  Els altres catalans deia; i aquest altres establia una barrera entre els catalans, i aquells a qui ell alegrament regalava la nostra nacionalitat.  Candel va ser contestat amb prou claredat  i encert per Cruells. 

L’ eterna discussió de ser o no ser català ha arribat fins als nostres dies;  avui tothom hi diu la seva. La versió més bondadosa dels catalans es referirà i confiarà en la integració, paraula desgastada fins a l’extenuació pels nostres desacreditats polítics. Com deia Cruells, una cosa és integrar-se i l’altre conviure.  Integrar suposa que una comunitat es dilueixi dintre de l’altra.  Hi ha voluntat i força d’absorció entre els catalans? Hi ha voluntat dels immigrants d’ésser diluïts?  Es preguntava Cruells l’any 1965. La resposta evidentment és que no.  Els castellans no s’han integrat a Catalunya, sinó que han adaptat la seva nacionalitat al nostre país, i han aconseguit fins i tot que els hi paguem les sevillanes de la feria d’Abril, convencent-nos que ells també són catalans i les sevillanes la nova dansa típica del Principat.

I què hem fet nosaltres per aturar aquesta farsa? Res.  Mantenir les esperances en una integració futura que mai acaba d’arribar.  No s’han integrat els seus fills, tampoc els seus néts, algú pensa potser que en els besnéts no hi haurà res que ens recordi a castella?

 Els badocs catalans no entenen que no pot integrar-se una majoria forastera a una minoria  catalana; no comprenen que catalans i castellans no podem conviure eternament, que arribarà el dia que només sobreviurem nosaltres, o ells.  

L’altre dia un home em deia que cada cop ens assemblem més.  És clar, però no pas perquè ells s’integrin a Catalunya, sinó perquè la nostra desnacionalització i acastellanament ens apropa al seu comportament espanyol, i fa minvar i desaparèixer tot allò que ens diferenciava de manera concloent.  Som nosaltres els integrats, nosaltres els rebaixats a parlar l’idioma dels immigrants.

Quan  aquells trens arribats de pobles de mala mort s’aturaven a Catalunya  carregats fins a rebentar d’obrers de parla castellana, hom ja podia imaginar-se que això no s’acabaria bé.  Malgrat el fet evident molts  encara es mantenien esperançats; o és resignaven fent baixar tots els Sants contra  el règim dictador, assenyalant-lo com a culpable de la invasió castellana que ens obligaven a patir.  Qui baixava d’aquells trens no eren simples obrers; eren exterminadors.  Cap decret de Nova planta aconseguiria debilitar i moderar tant els catalans, com aquella gent famolenca i arrogant, que arribava amb maletes de fusta a les estacions de l’ocupada Catalunya.

Els castellans van inundar Catalunya, van entrar a les nostres llars, van esborrar cognoms del nostre poble, i van arrossegar com un aiguat, els trets diferencials i identitaris que conservàvem dels nostres avantpassats.

Però no n’hi havia prou.  Els catalans, dèbils o moderats, encara érem vius, i calia precipitar la nostra extinció.  Després dels castellans, el règim democràtic espanyol ens va enviar els magrebins.   Quan es van adonar que els nens magrebins, tot i resar a les mesquites, parlaven català al pati, van trobar que calia un nou esforç; un nou allau immigratori.  Llavors van trobar un aliat perfecte.  Un aliat de la seva sang, que escopia en la seva mateixa llengua, i que amb la seva mateixa supèrbia, s’encarregaria de menysprear, humiliar i fer desaparèixer els catalans.  Més foscos de pell, però amb la mateixa personalitat castellana, els sud-americans van escampar-se per tot Catalunya, eixordant-nos amb la llengua del capatàs.  Ens cuidaven els fills, mentre els hi ensenyaven la llengua dels nostres botxins.

Hi ha qui ho te fàcil amb tanta diversitat a casa nostra  i opta per batejar-los a tots com a “nous” catalans, els “altres” catalans com deia en Candel, o catalans nascuts a fora... Donem carnet de catalanitat a tort i dret.  

No són catalans, ni vells ni nous.  Per ser català, primer s’ha de renunciar a ser de qualsevol altra nacionalitat, i ells no només no han renunciat a ser de Colòmbia, el Magreb o Andalusia, sinó que han provat d’escampar damunt Catalunya les seves cultures estrangeres, desnacionalitzant-nos i difuminant tot allò que com a poble, ens distingia. 

 No és la primera vegada ni serà l’ultima que ens hem vist sorpresos i ofesos per frases com: -Es que yo me siento profundamente catalan!  ( és que jo em sento profundament català).

No és això la demostració evident, que la integració ha fracassat? No és la prova que ens faltava per adonar-nos que no hi ha “nous catalans”, sinó catalans i no-catalans damunt Catalunya?   Catalans ho som aquells que en descendim, i aquells que tot i no tenir cap avantpassat català, han sabut renunciar a la seva antiga nacionalitat, i han adoptat la nostra fins a les últimes conseqüències. 

L’any 1965, Cruells escrivia dels castellans;   Aquella  massa explosiva , de vegades fins i tot una mica vandàlica, sempre, almenys, cridanera i inculta , amb una mena d’orgull inconscient de la seva força primitiva , de la seva ignorància, gairebé podríem dir del seu analfabetisme [...]    Quaranta-sis anys després, els adjectius que ell emprava defineixen encara els joves castellans de les barriades barcelonines, que, no només no s’han convertit al catalanisme, sinó que odien i ataquen Catalunya, complint els desigs del franquisme i de la democràcia castellana.

El corc castellà no ha mort, només ha canviat d’arbre.  Subtilment es menja les nostres arrels, ens buida el tronc, i devora l’escorça que ens protegia.  La nostra essència desapareix, aviat ningú recordarà el nostre nom, i si el recorden, ho faran per descriure allò que mai hem set, allò que no som, allò que en realitat, són ells.

Algú em pot acusar de ser un derrotista, de mirar-m’ho negativament.  Caldria  ser un il·lús  per copsar  la nostra situació i somriure.  Només cal treure el cap pel balcó i mirar qui passa pel carrer i veure que l’estranger a casa nostra ara mateix, som nosaltres.  Mira  qui són els teus  veïns, mira amb qui juguen els teus fills a l’escola, ...  I tot això vist des d’una de les comarques més catalanes que hi ha.  Si al Ripollès van maldades, imagineu-vos si sortíssim a un balcó del Baix Llobregat.  

Qui s’ho vulgui mirar de manera positiva endavant, la paret ja l’esclafarà. Només el realisme i la intransigència, poden salvar ara mateix, els catalans.

Article de Jordi Èben publicat a l'Intransigent núm. 29

Un expert admet l'impacte de la immigració a l'escola

“L’elevada concentració d’alumnes d’origen immigrat, tot i que

  hi ha excepcions, dificulta l’obtenció de bons resultats"

El catedràtic d'Educació Comparada de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Ferran Ferrer, ha dit, en declaracions a Els matins de TV3, que “l’elevada concentració d’alumnes d’origen immigrat (per sobre del 25%) en una escola, tot i que hi ha excepcions, dificulta l’obtenció de bons resultats, però afecta més els alumnes estrangers que els nascuts aquí”.

Ferrer, director de l'informe PISA 2009: Avaluació de les desigualtats educatives a Catalunya, ha indicat que "en el cas de la privada, els alumnes d’origen immigrat obtenen millors resultats. Hem fet una anàlisi extraient la influència de la situació socioeconòmica i observem que malgrat treure aquesta influència, els resultats són millors”.

"Però hem de deixar clar que això no és culpa de l’alumne, sinó de les polítiques i la pràctica educativa que ho permeten”, ha assenyalat. “Creiem que la reducció de les aules d’acollida no és una bona estratègia”, ha afegit.

L'expert ha remarcat que "el nivell d’inversió a Catalunya en educació està per sota de la mitjana europea. I si volem atendre la diversitat, hi hem de posar més diners sabent molt bé a on els posem i com els posem. No és suficient contractar més professors”.

Segons Ferrer, “si mirem l’informe PISA del 2009 veiem que no complim aquest estàndard de qualitat, perquè han exclòs massa alumnes. No sabem quins són, però podem suposar que si hi haguessin participat, la nota hauria estat una mica inferior”.

“Es poden excloure escoles o un percentatge d’alumnes d’un centre, i el cert és que a Catalunya no tenim un alt percentatge d’escola exclosa”. “Això, aquesta exclusió del 5,95%, no invalida l’informe PISA”, ha reblat.

Palestina, eix de la política internacional

Què hi guanyen i què hi perden els actors implicats en el reconeixement de l'Estat palestí

Expliquem el perquè dels posicionaments d'Israel, els Estats Units i la Unió Europea en l'entrada de Palestina a l'ONU

Palestina
Aquesta jugada política personal del president de l'Autoritat Nacional Palestina, Mahmud Abbas, pot aportar-li un gran reconeixement per part del poble palestí. Però pel camí pot perdre el suport, tant polític com, sobretot, econòmic, dels Estats Units, si és que alguna vegada l'ha tingut. Amb el gest també es carrega les incipients negociacions de reconciliació amb Hamàs, organització islamista que no reconeix Israel i que considera que acceptar les fronteres del 1967 implica reconèixer l'enemic.

Israel
Si els palestins aconsegueixen ser estat observador de les Nacions Unides podrien portar Israel davant del Tribunal Penal Internacional (TPI). Però si no se'n surten, Israel s'arrisca al fet que els palestins acabin renunciant a la idea de dos estats i apostin per viure junts: un sol estat per als dos pobles, el malson més gran d'Israel. La frustració dels palestins, si no aconsegueixen ser membres de ple dret de les Nacions Unides, podria desembocar en un escenari de violència que les dues parts volen evitar.

Estats Units
Amb el no al reconeixement de l'Estat palestí a l'ONU, el president dels EUA, Barack Obama, queda especialment tocat en una àrea –el Pròxim Orient– en què la seva popularitat ha arribat a màxims històrics amb el suport que ha donat a les revoltes àrabs. Pels palestins és difícil d'entendre com els EUA són capaços de legitimar un govern transitori a Líbia i no reconèixer el seu estat. Portes endins, Obama es manté fidel a la causa israeliana i evita perdre suport electoral de cara a les presidencials del 2012.

Unió Europea
L'intent dels palestins de forçar el reconeixement del seu estat a l'ONU és un cop nou per a la política exterior de la Unió Europea. Els 27 intenten mantenir una fràgil imatge d'unitat amb Alemanya, Polònia, Holanda i la República Txeca com a països contraris a la iniciativa, i França, Espanya o el Regne Unit, que hi són favorables. La falta d'un posicionament unitari de la UE en el reconeixement de Palestina erosiona la credibilitat dels 27 en el procés de pau del Pròxim Orient.

Per què a Catalunya també és un conflicte Palestina? Vuit opinions autoritzades

La defensa d'Israel i la reivindicació de la causa dels palestins provoquen un discurs molt polaritzat a la societat catalana. Opinen Pilar Rahola, Arcadi Oliveras, Joan B. Culla i Maruja Torres, entre d'altres.
Sovint tenim la sensació que tots els catalans tenen una posició clara i fins i tot contundent, en alguns casos bel·ligerant, sobre el conflicte que enfronta Israel i Palestina. La construcció de l'estat d'Israel, gairebé del no-res, enmig d'un desert i després d'un genocidi, és admirada per la societat catalana. Però altres sectors defensen amb la mateixa passió els palestins com a poble oprimit.
L'expresident Jordi Pujol no amaga la seva admiració per l'estat d'Israel, però critica obertament els assentaments jueus en territori àrab.
Altres personatges de la política i de la cultura tenen una posició clara. Us oferim les opinions de Pilar Rahola –que veu un "discurs antiisraelià molt potent" a Catalunya–, Maruja Torres, Joaquim Nadal, Marta Pessarrodona, Rosa Regàs i Arcadi Oliveras. I també les anàlisis confrontades dels professors d'història contemporània Antoni Segura, de la UB, i Joan B. Culla, de la UAB.  
Podeu llegir el reportatge, tant la primera com la segona part, a l'ARA PREMIUM.

L'Extrema Esquerra escridassa a Ibarretxe

Segons sembla el grup que ha organitzat l'escridassada són membres propers al sindicat SEPC, considerat per molts estudiants com a sindicat agressiu i sectari.

Escridassen Ibarretxe a la UAB

Una vintena d’estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ha escridassant i increpat l’exlehendakari basc Juan José Ibarretxe a l’inici d’una conferència que aquest havia d’impartir sobre la seva experiència política i econòmica.

Els joves que han intentat boicotejar l’acte han forçat una de les portes i han entrat a la sala on estava previst que es dugués a terme la xerrada amb crits en contra de l’expolític del PNB i reclamant la independència i la llibertat dels presos d’ETA. La protesta d’aquests joves ha generat una confrontació amb els estudiants que assistien a la conferència i que han escridassat als manifestants i els han exigit que marxessin.

Somnotícia