 |
| Pancarta del grup d'animació de l'equip polonès Legia Warsaw |
No sóc dels que pensen que un comunista no pot viatjar amb cotxes luxosos, o deixar-se un sou en un bon restaurant, encara que sempre he cregut que devien menjar-se la llagosta amb mala consciència. Però el que sí que trobo inacceptable és que el mateix comunista gaudeixi dels privilegis d’un càrrec públic, en faci un ús ostentós i generós, i després vagi per la vida d’antisistema. O es dediqui a malparlar de l’escola concertada, i els fills es formin a la privada. O, encara més simpàtic, siguin uns antiamericans furibunds, i vagin a estudiar als EUA. És allò que fa anys vaig batejar com la pijoprogressia, peculiar espècimen polític que compatibilitza, sense urticària, el cotxe oficial, el sou públic i el discurs okupa. És cert que el populisme d’esquerres és tan antic com el de dretes, i que res no ens ha de sorprendre sota el sol de la política, però hi ha una diferència que el fa encara més desagradable.
Generalment, els populistes d’esquerres no en tenen prou de vendre mirallets falsos al mercat de la demagògia. A sobre, ho fan des d’una pretesa tribuna de superioritat moral, amb cara de llaga d’estómac, i renyant la impenitent ciutadania, culpable de gaudir del pecat del capitalisme. En aquests casos, i perdonin la confidència, l’estómac se’m revolta, tal vegada perquè estic força tipa dels falsos mercaders que detenten la veritat dogmàtica. Durant dècades de magnífic comunisme, hem pogut patir els estralls de la seva doctrina, i en aquest sentit, sempre em resulta admirable observar com gaudeixen, els actuals comunistes, d’una amnèsia tan generosa. Mestretites, moralistes del catecisme progre i, a sobre, antisistema. I tot això mentre viatgen a l’estranger en primera, o es traslladen dins d’un còmode cotxe de luxe que paguem tots els ciutadans. El darrer exemple ha estat la petita polèmica que he mantingut amb Jordi Miralles, i que la web E-noticies d’en Xavier Rius ha reproduït amb fidelitat. L’estimat líder d’EUiA –si afegeixen més sigles a la cosa, aconseguiran una fita semàntica– va ser l’altre dia a TV3.
Al bell mig de l’entrevista amb Lídia Heredia, va assegurar que ell no és “classe política”, i va deixar anar una peroració sobre la maldat del terme, per acabar assegurant que només és “un carter en excedència”. Fantàstic. Aleshores, em pregunto, si li molesta tant la “classe política”, per què li agrada traslladar-se a les televisions públiques en un Audi A6 posat pel Parlament? ¿És lícit que per parlar com a líder d’un partit polític usi un cotxe públic? ¿No s’inquieta la seva ànima de carter comunista en excedència davant d’alguns abusos de l’erari públic que s’han perpetrat al govern que dóna suport? ¿Està bé dedicar 300.000 euros a comprar cotxes de gamma alta? Dimarts, al 59 segons de TVE-2, parlava de les maldats del capitalisme. ¿Deu ser el mateix capitalisme que ha construït els Audis que usa com a “servei públic”? ¿O el mateix que permet encarregar estudis sobre la granota blava a milers d’euros la pàgina? O… La seva resposta ha estat etzibar-me que ell mai no li ha dit a ningú “No sabe con quien está hablando”. Jo tampoc, senyor Miralles. Primer, perquè parlo en català, segon perquè difícilment puc dir a algú que no sap amb qui parla (porto la cara posada), i tercer perquè és mentida. Però usar una mentida de fa deu anys, inventada per un cert sector del PP, per intentar justificar les misèries actuals, no em denigra a mi, sinó que el retrata a vostè. I, posats a fer, miri, jo mai no vaig utilitzar el cotxe oficial –que era de gamma baixa– per anar a fer mítings, passejar el cap de setmana o gaudir de l’oci nocturn. No em vengui la moto. Potser vostè és un carter comunista en excedència. Però ha après molt aviat a gaudir dels plaers malvats del capitalisme. I a sobre, tot pagat pels ciutadans.
Pilar Rahola
Font: Avui.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada