Mori el capitalisme!

Artícle a La Vanguardia de Pilar Rahola:

Manifestació dels indignats

La diferència més nítida entre una manifestació de la Conferència Episcopal i la dels indignats, és que els primers són un col.lectiu homogeni que sap el que demana. És a dir, si el lema de la pancarta és "no a l'avortament" tots els manifestants estan d'acord. A la manifestació de diumenge, en canvi, el verb que els uneix concilia passions, però no és una idea política definida. És a dir, si els milers de persones que tenen motius per considerar indignats amb la situació i surten a manifestar-haguessin de decidir un lema polític i no un sentimental, difícilment es posarien d'acord. Primer, perquè els motius de la indignació poden ser enormement diversos i segon perquè les solucions poden diferir unes de les altres centenars de pobles. Posem exemples, tots els milers que van sortir a manifestar el diumenge estan d'acord amb carregar-se el sistema econòmic? És a dir, les propostes que sorgeixen de les assemblees i que decoren les pancartes més vistoses del moviment i les idees surten dels pamflets més vells del vell comunisme ¿serien aplaudides per la majoria? ¿Estarien tots d'acord en dir "baix el capital" o "avall els bancs" o "fora la classe política"? Estarien d'acord en no denunciar els violents perquè "no creiem en la policia", tal com va dir un portaveu del moviment a Jordi Basté, en l'entrevista sobre els fets del Parlament? Potser aquest és l'èxit dels convocants, que no ensenyen massa el que pensen, perquè si ho fessin es quedarien molt sols. I quan ho fan, de vegades donen por. 

 Per exemple, no hi va haver cap adult a prop que els digués que la inefable frase de "el carrer és la nostra" que encapçalava la manifestació és un vell lema de Manuel Fraga en les seves èpoques de ministre franquista? 

 Albert Sáez deia en la presentació del llibre d'Ernest Benach que vam ser capaços d'estimar la democràcia educats en la dictadura i ara sembla que som incapaços d'estimar-educats en democràcia. Sigui com sigui, és un drama el menyspreu cap a l'Estat de dret que mostren la majoria de les idees que treuen la poteta més enllà dels tuits. És clar que si el llibre de capçalera dels líders del moviment és un pamflet abominable que no té cap proposta, que suma ximpleries i que només es mou pel camí relliscosa de les consignes, tot està més clar. 

"Mori el capitalisme", deien els vells revolucionaris inflats d'utopia. Després va arribar Stalin. "Mori el capitalisme", deia el Maig del 68. I va arrasar De Gaulle un mes després. "Mori el capitalisme", diuen ara, i el PP gaudeix de les seves millors expectatives. D'altra banda, si ens carreguem el sistema econòmic, com garantim l'Estat social? I aquest és el drama, que els indignats semblen saber totes les respostes i encara no s'han fet ni aquesta simple pregunta que les concilia totes.