Potser algun dia faci pell morta del grapat d’incongruències que s’arriben a gestar en el si d’aquesta societat arran de les actuacions policials, i més concretament, d'aquelles que duu a terme el Cos de Mossos d’Esquadra, però encara ara m’hi resisteixo, ben mirat, com fan tants d’altres. De debò, em segueix sorprenent de forma grata observar la maduresa de la policia catalana, dels especialistes en la gestió de masses i el control de l’ordre públic, una policia assentada en plena democràcia i que s’ha adaptat als canvis tant polítics (del tripartit a CiU; del conseller Saura al conseller Puig) com socials (bonança econòmica a crisi actual) que li han suposat reptes continus. Penso que exercir de policia, en aquests moments, no resulta gens fàcil, ja que sempre s’acaba estant al punt de mira encara que se’n defugi.
Miro, escolto i observo com les protestes dels ‘indignats’ es difuminen, s’enquisten, s’immolen elles mateixes. Uns ‘indignats’ que molts ja no saben ni identificar, entre ells un servidor, i que acabo observant un poti-poti d’idees diverses, part d’elles lloables però utòpiques, clarament malemprades ja que s’utilitzen en pro d’allò que hom li vingui en gana (acampar on sigui, intimidar, coaccionar, danyar establiments, tallar carrers i vies, pintar estàtues o parets, resistir-se a l'autoritat, fer destrosses,...). No afirmo que la marea de temes reclamats, ben heterogenis, alguns no resultin dignes de debatre encara que suposin per molts no tocar massa de peus a terra en el món en què vivim. Ara bé, on se suposa que s'han de debatre aquests temes o discutir-ne les possibles solucions si no és en el Parlament? Allà no hi tenen el seu lloc aquelles persones que el poble de Catalunya ha votat democràticament per majoria (si, la immensa majoria, més de 3 milions de persones) ? o és que l'invent dels Parlaments és l'error pels 2000-3000 'indignats' que s'hi van concentrar davant bloquejant els accessos? Si és així, on se suposa que s’han de debatre els temes que ens afecten a tots, al carrer en unes assemblees on s’han pres decisions per part d'un petitíssim col·lectiu heterogeni i autoanomenat d'indignats' (de 3000 a 3 milions hi van uns quants zeros...) i que, a sobre, després s’han obviat a la carta de mínims? bé, pel què ara m’interessa abandono ràpid la idea de discutir-los punt per punt, tanmateix, això no em priva de preguntar-me per quins setze ous tot sempre es tanca amb la crítica fàcil a la policia. Per cert, m'indigna encara més si provenen d'aquells que intenten picar l'ullet als indignats per treure'n rèdit polític mentre mantenen la seva cadira i no pas es planten a la plaça, però bé...
Ups!, sense desviar-me del què m'ocupa i fent un breu apunt històric, recordo que a Plaça Catalunya un crit sorollós, que com he mostrat no majoritari, reclamava un cap de turc ben identificable pels problemes socials, un col·lectiu que pogués absorbir com una esponja el cop i quedés socialment ben vist. I així va ser, el col·lectiu s’acabà focalitzant cap a la policia per la seva actuació de 'neteja' d’aquest emblemàtic espai públic (o sigui de tots nosaltres, no només dels ‘indignats’) de la capital del país. En aquell moment, es van denunciar uns qüestionables ‘excessos’ per part de la policia, sense analitzar en detall com s’havia arribat aquest punt de conflicte, a la ‘batalla campal’ entre policia i ‘indignats’ (parlo, dels ‘indignats dolents’ però també dels ‘bons indignats’, que van recolzar gratuïtament i sense concessions a camuflar delinqüents especialitzats empesos per l’eufòria antisistema que es respirava en l’ambient. En aquest punt, el CEEC recorda que el còmplice també és culpable, ho teníem clar?).
Tot i procurar prevenir la confrontació amb bones intencions per part de la policia, què passà el dimecres 15 de juny? la truita feu un tomb contraindicat a qui pateixi problemes de mareig, part dels ‘indignats’ i nombroses mitjans de comunicació acaben la crònica dels fets al Parlament amb una lectura simplista del què succeí, ni plantejant-se el que afirma Quim Monzó sobre la retirada de careta dels indignats, i, de nou, es recrimina la feina feta pels Mossos d’Esquadra. Això si, aquest cop s’insisteix en la poca contundència de la seva actuació ?!? Arribats a aquest punt és quan un es planteja si la societat protesta sistemàticament per alguns ideals clars, ni que sigui ben pautats, o únicament per tot, perquè si és així, s’esvaeix la poca credibilitat que hom li pogués atorgar al ‘moviment’ d'indignats. De ben segur que l’egoisme imperant i dirigent dels nostres actes hi juga un paper destacat, però realment les crítiques ‘col•lectives’ es poden acceptar amb fonaments tan lleugers com que els Mossos són els instigadors del conflicte fent un acte de fe al creador d'un vídeo que procura manipular l'espectador? La conclusió esdevé ben clara: s’ha condemnat a la policia a un qüestionament continu, això suposa la obertura d’unes diligències eternes, un jutjador que sentencia dia si, dia també, actuï la policia d’una manera més contundent o més aviat permissiva.
Articles d'interès:
* Reflexions incòmodes - el servilisme de molts mitjans és tan desmesurat que alguns semblen els convocants de l´acampada - Pilar Rahola* El amor es ciego, informadores - Quim Monzó (La Vanguardia)
* El còmplice també és culpable, no ho oblidem - CEEC
Article del blog no oficial de la policia de Catalunya
1 comentari:
Ho has explicat molt bé.
Una salutació!
Publica un comentari a l'entrada