Com en tots els moments de crisi, el moviment dels indignats es veu amb més o menys simpatia depenent de la situació personal en què es troba cadascú. Per exemple, els treballadors que han perdut la feina o perceben un risc imminent de perdre-la ho veuran com un possible detonant per canviar d'escenari. El mateix passa amb els que van comprar un pis que no val el que encara deuen i amb els funcionaris que conviuen amb la degradació del servei en el qual treballen o els ciutadans que depenen en alguna mesura d'aquests mateixos recursos públics.
A l'altra banda hi ha les capes de població que, més o menys, han anat mantenint un nivell de vida assumible i els que tenen una menor dependència del diner públic. Igualment, els que tinguin més possibilitats de sortir-se'n o, almenys, pensin que les tenen. Tots aquests, necessàriament, han de veure amb recel uns indignats que reclamen el retorn a una disponibilitatde diner públic del nivell de la bombolla immobiliària.
Però el cas més curiós és el de la intel·lectualitat. Els catalanistes estan indignats amb els indignats perquè se salten olímpicament el dèficit fiscal, sense que els importi que s'estigui construïnt una estació del TGV a Loja (Granada) mentre es tanquen quiròfans a Catalunya. I els de l'esquerra més artrítica estan bojos de contents perquè creuen que els nois de plaça Catalunya els treuran del sarcòfag. És més, s'ha vist alguna mòmia -amb risc de perdre el mòmio- per allà, fent discursos que feia temps que ja no li aguantava ningú.
El Círculo Ecuestre lloa Mazón
Fa 2 hores
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada