Aixecar el campament

Article de letras libres escrit per Daniel Gascón i traduit amb Google Translate.

El moviment del 15-M ha tingut una mica de campament on s'assajava la política, com un encreuament a Twitter entre maig del 68, una granja-escola i El senyor de les mosques. S'han reunit, han fet assemblees, han fet cursos de assemblearisme i tallers de tota mena. No vull subestimar la importància política del moviment. Si es perllonga una mica més, potser tinguem la generació més ben preparada en el maneig del diàbolo de la història d'Espanya. 

Imatge de Plaça Catalunya

En les últimes setmanes, els habituals grups alternatius s'han apoderat del moviment, però, durant uns dies, les protestes van ser heterogènies i concentrar l'interès informatiu en una campanya que era simultàniament un avançament de les pròximes eleccions generals i la repetició del que portem sentint cada dia des de fa mesos. La premsa estrangera els va concedir pàgines. En una càmera de ressonàncies on el que més ressò produeix és l'estupidesa, la premsa estrangera va reproduir el que deia l'espanyola i la premsa espanyola va repetir el que deia l'estrangera. Es van establir comparacions amb les revolucions àrabs que constituïen un doble insult: contra milions de persones que han patit i pateixen una opressió terrible i contra una democràcia que protegeix els drets dels seus ciutadans. 

El moviment té coses bones: és nominalment democràtic i no violent. La participació política és positiva, i hi ha raons per la preocupació i l'enuig. L'atur juvenil a Espanya arriba al 45%. Els partits polítics semblen embarcats en una campanya permanent i de vegades fa la sensació que el que passa només els interessa quan serveix per atacar al seu contrincant. Hi ha hagut escandalosos casos de corrupció (posteriorment avalats per les urnes a la Comunitat Valenciana i castigats a Andalusia). La societat civil ha cedit massa espai als partits, en molts camps sembla que els ciutadans hem decidit que no es pot fer res sense les institucions. M'agradaria que canviés la llei electoral i que hi hagués més transparències. Però des del principi ha hagut alguna cosa inquietant en el 15-M. L'eslògan inicial era Democràcia Reial Ja, que sembla insinuar que no vivim en democràcia, que es designin com a "poble" és una arrogación intolerable i profundament antidemocràtica, i les manifestacions davant del Congrés o les Corts valencianes tenen un tuf gairebé colpista. Les solucions a l'atur eren un disbarat populista, com a bona part de les seves anàlisis i propostes econòmiques. Els lemes ("Si no ens deixeu somiar no us deixarem dormir") eren babaus fins i tot per a un esdeveniment d'aquestes característiques. De vegades a Espanya els partits majoritaris es comporten com en un sistema bipartidista, però parlar de bipartidisme al nostre país sembla exagerat. En el Congrés estan representats deu partits polítics (onze, si separem Esquerra Unida i Iniciativa Per Catalunya Verts). I, en tot cas, aquest bipartidisme és superior en els mitjans-per imposicions com en l'última campanya, però també per certa voluntat dels periodistes-que en la societat i en la vida política. A més que, com s'ha dit en aquest bloc, la classe política no existeix en democràcia, no estic segur que els polítics espanyols siguin molt pitjors que els escriptors, traductors o taxistes espanyols. 

Feia la sensació que al principi els indignats eren un grup de gent enfadada, sense gaire ideari polític més enllà de cert desencant i una mica d'eufòria revolucionària, i que havien reescalfat adànicament uns quants tòpics bastant vells de l'extrema esquerra (al final aquesta extrema esquerra s'ha apoderat del moviment). La defensa de la banca pública o de la democràcia directa xoca amb tota l'experiència històrica-fins i tot amb l'experiència dins del propi moviment-i és aproximadament tan progressista com reivindicar l'oligarquia espartana. Les manifestacions han estat curiosament faltes de referències a la llibertat i plenes de peticions de major intervenció estatal. És a dir: els polítics són corruptes i l'administració ineficient, la solució és donar-los més poder i més diners. La contradicció és tan cridanera que un podria distreure i no fixar-se que tampoc aclarien com s'havia de pagar això. Aquest detall no té molta importància, potser perquè pensen que fer comptes és de dretes o perquè la realitat és menys important que les bones intencions. Així és també com se'ls ha jutjat moltes vegades: no cal ser durs amb ells, perquè volen un món millor. Aquesta actitud és característica de certa esquerra, convençuda que totes les generacions tenen dret a una experiència revolucionària. Alguns deien que no calia estudiar atentament les seves propostes, sinó observar l'acte simbòlicament, com una manifestació d'afartament o fins i tot una espècie d'advertència sinistra de la capacitat de mobilització davant futurs retallades. És una pena que la fantasia revolucionària nostàlgica no aporti solucions per als problemes econòmics o per al manteniment de l'Estat de benestar, i és un error haver aclamat un grup autoelegido i desproveït de tota representativitat que usurpa nostres espais públics i deslegitima una democràcia imperfecta que és el millor règim de la història d'Espanya.