Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris País Valencià. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris País Valencià. Mostrar tots els missatges

dimecres, 30 de maig del 2012

Un grup jihadista reclama la ciutat de València

Ansar al Din controla Mali i ha escalat posicions per l'arsenal robat de Líbia



Imatge d'un joc que va editar el diari Avui on es representa a Jaume I a València

Ansar al Din, un grup salafista gihadista que manté una aliança amb Al-Qaida al Magrib Islàmic, ha tornat a fixar a Espanya com a objectiu prioritari. Ansar al Din controla el nord de Mali i Tombuktu i s'ha fet fort a la zona perquè és un dels grups que més armes i arsenal libi ha aconseguit després de la caiguda de Gaddafi.

Ansar al Din (Defensors de la religió islàmica) ha publicat un comunicat interceptat per les forces i cossos de seguretat de l'Estat en el que marca quatre ciutats espanyoles com a objectiu: Granada, València, Sevilla i Còrdova. El que diu textualment aquest comunicat és que "volen alliberar aquestes quatre ciutats que van ser governades pels musulmans" i "restaurar al Andalus".

A més dels objectius marcats que una vegada més són espanyols preocupa policialment aquest grup perquè ha pujat posicions després d'aconseguir armament de Líbia després de la caiguda de Gaddafi. De fet el comunicat va acompanyat d'una fotografia en què membres del grup es fotografien amb un camió libi ple d'explosius robat de les casernes de Gaddafi a Misrata (Líbia).

Més informació a Cadena Ser

divendres, 20 d’abril del 2012

Wassyla Tamzali, escriptora argelina, diu que l'islam és una religió feixista

L'ecriptora i activista defensora dels Drets Humans, del laicisme i de les llibertats dels pobles, Wassyla Tamzali, ha sigut contudent a l'hora d'analitzar la mal anomenada, per falsa, Primavera Àrab, i ho va fer ahir mateix a la Universitat Internacional Menéndez Pelayo de València.
L'escriptora i activista Wassyla Tamzali
La Primavera Àrab no ha existit mai com a tal i com es vol entendre erròniament des d'Europa. Qui esà jugant fort en aquesta suposada revolució àrab són precisament els qui no volen que es mogui res, ben al contrari.
La democràcia no forma part de l'islam, mai han sigut comsubtancials i/o complementàries una de l'altra perquè són antagòniques, es repeleixen entre ells perquè són pols oposats. Ben clar ho va deixar dit Wassyla Tamzali ahir a València.
I precisament, perquè l'islam és totalitari i odia la diversitat religiosa, cultural i social, esdevé una ideologia netament feixista, o el que és el mateix nazi.
No és simple casualitat que l'islam s'hagi convettit el l'enemic número u dels jueus. El seu antisemitisme és clar i net, i les constants amenaces de destruir Israel per dirigents com el paranòic Mamud Ahmadineyad, o els de les organitzacions terroristes d'Hizbulà o Hamàs entre d'altres, són una demostració prou clara del nou antisemitisme sorgit del mateix ventre de l'islam.
Els europeus, Occident en general, no podem tancar els ulls ni tapar-nos les orelles davant del que està passant a Egipte, Tunissia o a Libia, per exemple, perquè les falses revolucions d'aquests pobles el que pretenen és radicalitzar aquelles societats que es van alçar des del començament per assolir llibertats, i ara veuen perillar les seves aspiracions amb els islamistes que acceideixen al poder que retallaran tots els drets en nom d'una religió, d'una ideologia feixista i molt perillosa per a la pau i la sana convivència mundial.
És precisament per aquesta ideologia totalitària i negadora dels drets i de les llibertats de les persones i dels pobles, que els comunistes i col.lectius anomenats d'esquerres europeus fan costat a l'islam i són enemics d'Israel i per extensió dels jueus. Tots dos són pastats.

Addenda.- Wassyla Tamzali

dimarts, 29 de novembre del 2011

Incident de Victor Alexandre amb rumanesa pel català

Incident lingüístic a Crevillent
Víctor Alexandre · e-notícies · 12/6/2008


El passat 30 de maig, convidat per la secció local d'Acció Cultural del País Valencià, vaig ser a Crevillent, Baix Vinalopó, per presentar el meu llibre Nosaltres, els catalans. Va ser un acte exquisit, ple de gent hospitalària i encantadora, amb la immigració com a eix central, durant el qual van sorgir les mateixes preocupacions que sorgeixen arreu dels Països Catalans: la necessitat de tenir un Estat propi com a única solució de supervivència en un món globalitzat i la importància de la llengua com a factor d'integració dels nouvinguts. L'endemà al matí vaig baixar al bar de l'hotel a esmorzar abans que em vinguessin a recollir per anar a Alacant i vaig demanar un cafè amb llet a l'única cambrera que hi havia a la barra, una noia romanesa que, segons vaig saber després, fa anys que viu a Crevillent:

- Un cafè amb llet, si us plau.
- ¿Cómo?
- Un cafè amb llet.
- Será un café con leche –posant émfasi en les paraules "con leche".
- És el que he dit: un cafè amb llet.
- A mi me habla en español.
- És una ordre?
- A mi me habla en español.
- No, jo parlo en català.
- No le entiendo y no tengo porque hablar catalán.
- Aleshores, si no m'entén, com és que respon tot el que dic?
- Usted tiene la obligación de hablar en español porque estamos en España.

Quan l'interlocutor diu aquesta frase –que és el recurs de la impotència– és el moment de somriure i marxar, perquè ja hem guanyat. Tot espanyolista la té sempre al cap, però la reserva fins que se sent contra les cordes. Jo no vaig marxar perquè, tot i que la meva interlocutora no va deixar de desqualificar-me, em va acabar servint el cafè amb llet. El problema és que en el bar –que no és només per als clients de l'hotel- hi havia mitja dotzena de persones més, entre les quals una parella de la Guàrdia Civil, i totes es van revoltar contra mi. Primer ho va fer un home que hi havia al meu costat dient-me que "Estamos en España" i que jo tenia l'obligació de parlar en espanyol perquè el català, el basc i el gallec només són oficials "en sus comunidades". Vaig respondre-li que érem a Crevillent i que, en parlar en valencià, estava parlant la llengua de Crevillent. Aleshores es va veure obligat a recórrer als despropòsits: que la llengua de Crevillent és l'espanyol, no pas el valencià, que el valencià és una llengua diferent del català i que el nom de Crevillent és Crevillente. Així és com consta, per cert –Crevillente–, en els sobrets de xampú i gel de bany de l'hotel. Hotel Las Palmeras, es diu.

No hi ha dubte que va ser un cafè amb llet molt accidentat, el meu, perquè la cambrera, cercant amb la mirada la complicitat dels guàrdies civils, em deia que "hablar en español es una cuestión de educación y usted no tiene educación". Naturalment, vaig haver de dir-li que l'única persona mancada d'educació era ella per negar-se a entendre la llengua del país on viu des de fa anys. Aleshores, abrandant-se per damunt de la barra, em va dir: "Váyase usted a la mierda". Per sort, els insults no em fan ni fred ni calor. Tant els verbals com els escrits. Trobo que són l'expressió de la impotència. Això no vol dir que no estigués nerviós, és clar que ho estava. El meu tren cap a Barcelona sortia d'Alacant al cap d'una hora i mitja i si els guàrdies civils volien fer-me la guitza era evident que el perdria. Finalment, com no podia ser de cap altra manera, van intervenir dient-me que tenia l'obligació de parlar en espanyol. Jo, però, els vaig respondre que no, que no en tenia l'obligació perquè era al meu país i perquè la llengua que parlava era oficial al País Valencià. També els vaig recordar l'article 14 de la seva Constitució, que diu que ningú no pot ser discriminat per raó de naixença. Després s'hi va afegir el guàrdia jurat de l'hotel, que es pensava que m'insultava dient-me "charnego" mitja dotzena de vegades, cosa que em va obligar a respondre-li que les seves paraules indicaven un alt nivell de racisme. Però no m'escoltava. També s'hi va afegir el seu company, que em va dir que els racistes érem els catalans. Arribats aquí, era evident que la discussió havia entrat en un atzucac. Vaig tornar a la cambra, vaig agafar la maleta i, quan van arribar els companys d'Acció Cultural, me'n vaig anar. Va ser una situació molt desagradable, aquella, perquè res no hauria passat si jo, en lloc de parlar en català, ho hagués fet en francès o en alemany, per exemple. En aquest cas, la cambrera hauria fet mans i mànigues per entendre el significat de "café au lait" o "kaffee mit Milch". Però, acostumada com estava que els catalanoparlants sempre demanem perdó per existir –talment com ho faria un negre avergonyit de la seva pigmentació-, els racistes espanyols es van revoltar contra mi i em van considerar un "negre" insubmís. I tot per un simple cafè amb llet. Vull remarcar, per altra banda, que vaig parlar en català en tot moment, cosa que demostra que m'entenien perfectament i que els guàrdies civils -fins i tot quan els deia que era català, no pas espanyol- es van comportar amb més correcció que la cambrera i que els guàrdies jurats. De fet, si vaig sortir-ne ben parat, malgrat que eren sis contra un, va ser per la serenitat que em donava creure fermament en el que deia. Ells odiaven el meu país i la meva llengua, però jo em defensava amb tant convenciment que es van desconcertar i es van amansir. Si, en canvi, m'hagués mostrat vacil·lant o intimidat, ells s'haurien envalentit i aquesta seria ara la crònica d'un fracàs. Per això els estic agraït, perquè em van ensenyar que poques coses inspiren tant de respecte com el respecte que una persona sent per ella mateixa.

Reflexió de l'amic NelCat:
He llegit l'article amb gran interès. M'ha agradat molt quasi tot l'article, no perquè em faci feliç, sinó perquè és una descripció d'una situació real.

El final de l'article m'ha decebut moltíssim, emperò. Em referesc al recurs a la "negritud", a la identificació amb "el negre". És molt semblant al recurs argumentatiu del que jo anomèn "indigenisme", és a dir, la identificació amb els indígenes de les Amèriques en contraposició als conqueridors europeus.

Això em resulta dissortadíssim i denigrant. El poble català és un poble europeu, de sang europea. Fins i tot a Mallorca, on hi va romandre un cert substrat àrab, la immensa majoria dels llinatges mallorquins són d'origen germànic.

A més, els Països Catalans es varen fundar a cop d'espasa, en confrontació directa amb l'Islam. Per contra, el sotmetiment a Espanya va ser fruit de la derrota en un conflicte entre iguals.

Els catalans no tenim res a veure amb negres ni amb indis, i comparar-nos amb ells per tal de remarcar un sentit victimista és un fet denigrant que insulta la memòria dels nostres avantpassats.

Si us plau, evitem aquestes comparacions en els nostres arguments. Hem de tenir una mica més d'autoestima.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Comunistes del País Valencià contra el català/valencià

Aquí veiem una de les cares (en aquest cas la cara més roja) del colonialisme espanyol en territori català.

Santiago Armesilla, David Balaguer i Daniel Cerezo expliquen als seus germans hispano-americans com "les polítiques més aplicades per l'extrema dreta i els feixistes de tots els partits polítics del nostre país [Espanya] imposen la política lingüística" "per tal de desplaçar el castellà a la marginalitat".
Cada membre del Trio Calavera deixa anar les seves perles, durant el vídeo Armesilla fa les preguntes i arriba a preguntar textualment "sí el PP està a la mateixa línea de partits d'extrema dreta com CiU, ERC o el PNV"  més endavant arriba a fer una teoria dient que "PP, PSOE, ERC o CiU són franquistes", Balaguer al més pur estil Lerrouxista de Ciudadanos o del moviment de Los Indignaos intenta canviar la història de Catalunya mentres Daniel Cerezo, el que més destaca pels arguments buits i ximples començats per eh, sí sí clar, com diu ell..., quan li pregunten si parla valencià, respon: "Quin remei, no?..." o exigeix l'imperi  espanyol.

Amb aquesta gent no m'extranya que apareguin notícies d'aquest estil o d'aquest altre 

Gent que farda d'haver anat a la universitat fent el ridícul, comença el circ, personalment no he pogut acabar de veure el vídeo...

dilluns, 18 d’octubre del 2010

El PSPV animava a joves de 14 anys a prendre drogues

L’Ajuntament d’Elx animava els joves a consumir drogues
L’Ajuntament d’Elx (Baix Vinalopó) ha hagut de retirar un curset dirigit als joves en el qual s’incitava al consum de drogues. L’Àrea de Joventut del consistori, en mans del socialista Alejandro Soler, oferia un curs, Diversió i Drogues? adreçat a joves d’entre 14 i 19 anys en el qual se’ls animava a gaudir del consum d’estupefaents. En el curset no només s’ensenyava a identificar què són les drogues i quins en són els diversos tipus, sinó que també es volia convèncer els alumnes que no ho identifiquessin com “quelcom dolent”. El curs pretenia fer “veure les drogues des d’un altre punt de vista, no com quelcom dolent que ha de ser prohibit i eliminat”. Fins i tot s’animava els joves a que coneguessin els riscos d’aquestes substàncies, però “sense haver de renunciar” a prendre’n. El curs també tenia l’objectiu de “posar en comú les nostres experiències amb les substàncies per poder aprendre els una dels altres i augmentar els nostres coneixements”.  

SOM NOTÍCIA

Aquest blog és

Aquest blog és

Contador web

Vist des de...

free counters