Incident de Victor Alexandre amb rumanesa pel català

Incident lingüístic a Crevillent
Víctor Alexandre · e-notícies · 12/6/2008

El passat 30 de maig, convidat per la secció local d'Acció Cultural del País Valencià, vaig ser a Crevillent, Baix Vinalopó, per presentar el meu llibre Nosaltres, els catalans. Va ser un acte exquisit, ple de gent hospitalària i encantadora, amb la immigració com a eix central, durant el qual van sorgir les mateixes preocupacions que sorgeixen arreu dels Països Catalans: la necessitat de tenir un Estat propi com a única solució de supervivència en un món globalitzat i la importància de la llengua com a factor d'integració dels nouvinguts. L'endemà al matí vaig baixar al bar de l'hotel a esmorzar abans que em vinguessin a recollir per anar a Alacant i vaig demanar un cafè amb llet a l'única cambrera que hi havia a la barra, una noia romanesa que, segons vaig saber després, fa anys que viu a Crevillent:

- Un cafè amb llet, si us plau.
- ¿Cómo?
- Un cafè amb llet.
- Será un café con leche –posant émfasi en les paraules "con leche".
- És el que he dit: un cafè amb llet.
- A mi me habla en español.
- És una ordre?
- A mi me habla en español.
- No, jo parlo en català.
- No le entiendo y no tengo porque hablar catalán.
- Aleshores, si no m'entén, com és que respon tot el que dic?
- Usted tiene la obligación de hablar en español porque estamos en España.

Quan l'interlocutor diu aquesta frase –que és el recurs de la impotència– és el moment de somriure i marxar, perquè ja hem guanyat. Tot espanyolista la té sempre al cap, però la reserva fins que se sent contra les cordes. Jo no vaig marxar perquè, tot i que la meva interlocutora no va deixar de desqualificar-me, em va acabar servint el cafè amb llet. El problema és que en el bar –que no és només per als clients de l'hotel- hi havia mitja dotzena de persones més, entre les quals una parella de la Guàrdia Civil, i totes es van revoltar contra mi. Primer ho va fer un home que hi havia al meu costat dient-me que "Estamos en España" i que jo tenia l'obligació de parlar en espanyol perquè el català, el basc i el gallec només són oficials "en sus comunidades". Vaig respondre-li que érem a Crevillent i que, en parlar en valencià, estava parlant la llengua de Crevillent. Aleshores es va veure obligat a recórrer als despropòsits: que la llengua de Crevillent és l'espanyol, no pas el valencià, que el valencià és una llengua diferent del català i que el nom de Crevillent és Crevillente. Així és com consta, per cert –Crevillente–, en els sobrets de xampú i gel de bany de l'hotel. Hotel Las Palmeras, es diu.

No hi ha dubte que va ser un cafè amb llet molt accidentat, el meu, perquè la cambrera, cercant amb la mirada la complicitat dels guàrdies civils, em deia que "hablar en español es una cuestión de educación y usted no tiene educación". Naturalment, vaig haver de dir-li que l'única persona mancada d'educació era ella per negar-se a entendre la llengua del país on viu des de fa anys. Aleshores, abrandant-se per damunt de la barra, em va dir: "Váyase usted a la mierda". Per sort, els insults no em fan ni fred ni calor. Tant els verbals com els escrits. Trobo que són l'expressió de la impotència. Això no vol dir que no estigués nerviós, és clar que ho estava. El meu tren cap a Barcelona sortia d'Alacant al cap d'una hora i mitja i si els guàrdies civils volien fer-me la guitza era evident que el perdria. Finalment, com no podia ser de cap altra manera, van intervenir dient-me que tenia l'obligació de parlar en espanyol. Jo, però, els vaig respondre que no, que no en tenia l'obligació perquè era al meu país i perquè la llengua que parlava era oficial al País Valencià. També els vaig recordar l'article 14 de la seva Constitució, que diu que ningú no pot ser discriminat per raó de naixença. Després s'hi va afegir el guàrdia jurat de l'hotel, que es pensava que m'insultava dient-me "charnego" mitja dotzena de vegades, cosa que em va obligar a respondre-li que les seves paraules indicaven un alt nivell de racisme. Però no m'escoltava. També s'hi va afegir el seu company, que em va dir que els racistes érem els catalans. Arribats aquí, era evident que la discussió havia entrat en un atzucac. Vaig tornar a la cambra, vaig agafar la maleta i, quan van arribar els companys d'Acció Cultural, me'n vaig anar. Va ser una situació molt desagradable, aquella, perquè res no hauria passat si jo, en lloc de parlar en català, ho hagués fet en francès o en alemany, per exemple. En aquest cas, la cambrera hauria fet mans i mànigues per entendre el significat de "café au lait" o "kaffee mit Milch". Però, acostumada com estava que els catalanoparlants sempre demanem perdó per existir –talment com ho faria un negre avergonyit de la seva pigmentació-, els racistes espanyols es van revoltar contra mi i em van considerar un "negre" insubmís. I tot per un simple cafè amb llet. Vull remarcar, per altra banda, que vaig parlar en català en tot moment, cosa que demostra que m'entenien perfectament i que els guàrdies civils -fins i tot quan els deia que era català, no pas espanyol- es van comportar amb més correcció que la cambrera i que els guàrdies jurats. De fet, si vaig sortir-ne ben parat, malgrat que eren sis contra un, va ser per la serenitat que em donava creure fermament en el que deia. Ells odiaven el meu país i la meva llengua, però jo em defensava amb tant convenciment que es van desconcertar i es van amansir. Si, en canvi, m'hagués mostrat vacil·lant o intimidat, ells s'haurien envalentit i aquesta seria ara la crònica d'un fracàs. Per això els estic agraït, perquè em van ensenyar que poques coses inspiren tant de respecte com el respecte que una persona sent per ella mateixa.

Reflexió de l'amic NelCat:

He llegit l'article amb gran interès. M'ha agradat molt quasi tot l'article, no perquè em faci feliç, sinó perquè és una descripció d'una situació real.

El final de l'article m'ha decebut moltíssim, emperò. Em referesc al recurs a la "negritud", a la identificació amb "el negre". És molt semblant al recurs argumentatiu del que jo anomèn "indigenisme", és a dir, la identificació amb els indígenes de les Amèriques en contraposició als conqueridors europeus.

Això em resulta dissortadíssim i denigrant. El poble català és un poble europeu, de sang europea. Fins i tot a Mallorca, on hi va romandre un cert substrat àrab, la immensa majoria dels llinatges mallorquins són d'origen germànic.

A més, els Països Catalans es varen fundar a cop d'espasa, en confrontació directa amb l'Islam. Per contra, el sotmetiment a Espanya va ser fruit de la derrota en un conflicte entre iguals.

Els catalans no tenim res a veure amb negres ni amb indis, i comparar-nos amb ells per tal de remarcar un sentit victimista és un fet denigrant que insulta la memòria dels nostres avantpassats.

Si us plau, evitem aquestes comparacions en els nostres arguments. Hem de tenir una mica més d'autoestima.