Desenmascarant a Eduard Punset

Des d'un temps ença Eduard Punset s'ha posat de moda, sobretot en àmbits alternatius i pseudorevolucionaris.

El seu grup de facebook va començar a pujar amb la intervenció de la seva caricatura a la sèrie animada  d'Arròs Covat, més endavant quan va donar suport als indignats va ser el boom dels "intelectuals" tot i quedar com un ximple en una entrevista amb n'Albert Om. Tot això és el que ha empès aquest persoantge junt amb Buenafuente a establir un lloc a TV3.

Però realment qui és l'indignat Eduard Punset?

A Eduard Punset se'l veu molt per televisió últimament. Aquest advocat, professor, filòsof i escriptor ja tenia el seu programa, Xarxes, que s'emetia un cop per setmana a La 2 de TVE, però arrasa entre la franja majoritàriament jove dels teleespectadors del nostre país gràcies a les seves aparicions mensuals a l'espai d' humor d'Andreu Buenafuente a La Sexta. [En el moment de publicar aquesta entrada, afortunadament el programa d'Andreu ha deixat d'emetre.] A més, els seus últims llibres són tot un èxit de vendes, portant la seva trilogia "Viatge a les emocions" el primer lloc entre les seves obres més conegudes i llegides.
Punset manté enlluerna al públic-el ciutadà mitjà, pertanyent a la classe mitjana i de mitjana edat-utilitzant, a més d'una personal barreja de científic boig i vellet afable, totes les seves teories sobre com aconseguir la felicitat en un món cada vegada més tecnològic i asèptic, on el concepte material cobra cada vegada més importància, però la societat s'oblida del realment important: ser feliços, o almenys tractar de ser-ho.
Moltíssima gent ho considera un exemple a seguir, el científic o professor que tots vam voler tenir, l'avi filosòfic que raona tots els nostres problemes, i fins i tot el polític ideal, fidel als seus principis i coherent amb els seus ideals. Jo des d'aquí no vull atrevir-me a contradir a l'audiència televisiva d'aquest país, ni molt menys a la nostra massa de lectors consumidors de vacus assajos de cuina ràpida o revistes comercials plenes d'anècdotes científiques. Però sí vaig a donar algunes dades que poden ser d'interès.
Eduard Punset va començar la seva relació amb els Estats Units ben aviat. Va cursar el seu batxillerat en un institut de Hollywood, abans de tornar a Espanya per estudiar Dret a Madrid, el que no li va treure temps per ser en aquesta època militant del Partit Comunista d'Espanya en la clandestinitat. Però es veu que la moda de ser un rebel progre va pesar poc a l'hora d'encaminar el seu futur acadèmic, i es va anar a completar la seva formació com a economista a la Universitat de Londres i, posteriorment, a l'École Pratique des Hautes Études a París. Cal dir que aquesta universitat estava en aquells dies finançada per la nord-americana Fundació Ford, és a dir, un caliu supervivent del conegut Pla Marshall. Aquesta fundació va néixer com una ONG, encara que infinitat vegades ha estat vinculada amb accions directes del Govern dels Estats Units, i fins i tot amb la CIA. No cal dir que una universitat finançada amb els fons d'una organització com aquesta no pot inculcar en l'alumnat uns valors de tall progressista. Doncs bé, en aquesta institució es va formar el Punset economista, que va treure bons rèdits del seu pas acadèmic per la Gran Bretanya quan va aconseguir que la BBC el fitxés com a redactor en la seva secció d'economia. Poc més endavant va entrar en nòmina del diari financer i polític britànic The Economist, concentrant-se en la seva secció per a Amèrica Llatina. Aquest diari, que mai signa cap dels seus informes o articles, pertany a l'influent The Economist Group, i té un parell d'edicions (Roll Call i European Voice) expressament editades i redactades amb l'ideari neoliberal que han de llegir-i seguir-els polítics de Washington i Brussel · les, a més d'un potent departament d'estratègia geopolítica que assessora a inversors privats per invertir en països tercermundistes d'Àfrica, Amèrica i Àsia, sempre en base a les anàlisis i especulacions de The Economist, aquestes que mai són signades pels seus autors . Doncs bé, Eduard Punset va ser redactor economista d'aquest diari entre 1967 i 1969.

El seu treball i el seu paper a l'FMI

Està clar que la seva època de redactor a The Economist va ser una simple porta d'entrada a les altes esferes del món financer internacional. I d'aquesta manera, Punset va deixar el seu treball en el diari britànic per mudar-se a Estats Units a treballar en el Fons Monetari Internacional. Aquesta organització li donaria treball durant quatre anys (1969-1973), gran part dels quals els va passar destinat a Haití. Aquest pobríssim país antillà el 1970, encara que sembli mentida i malgrat tots els seus problemes, encara era autosuficient en matèria alimentària. Però això era una cosa que no li convenia al veí nord-americà, i Washington va enviar al Banc Interamericà de Desenvolupament (BID) i l'FMI, amb alts funcionaris com Eduard Punset, posar-se mans a l'obra per canviar la situació. Mentre Punset compartia taula i estovalles amb el dictador i genocida "Baby" Doc en els seus palaus, negociaven la forma que Haití adoptés mesures com ara eliminar la subvenció estatal a la producció d'arròs haitià, i baixar un 66% l'aranzel imposat a la importació d'arròs estranger. Instantàniament l'arròs nord-americà-que sí que estava subvencionat per Washington-va abarrotar el mercat d'Haití, deixant als pagesos del país sense una de les seves escasses fonts d'ingressos, i desbaratant la producció alimentària del país tornant dependent del comerç exterior. Arran d'això van començar les migracions massives de camperols durant els anys setanta cap a la capital, Port-au-Prince, amb la consegüent creació de guetos i barris de barraques, i el que ara Haití s'hagi convertit en una claveguera de productes agrícoles, avícoles i piscícoles nord-americans de baixa qualitat va ser causat per mesures com aquella, i totes les que el van seguir, com la de l'eliminació-a instància de l'FMI-del gairebé milió i mig de caps del resistent porc autòcton per després comprar i mantenir una raça de porc nord-americà, delicada i necessitada d'exigents cures alimentaris i veterinaris. Però això ja és una altra història ...

 Un hàbil polític "a l'espanyola"

  



Amb la mort de Franco, Punset va veure l'oportunitat d'introduir en el món de la política sense haver de embrutar-se les mans amb la Dictadura, i la seva estratègia per a l'ascens i la seva gran gestió del tempo polític es posa de manifest en cadascun dels seus càrrecs, sempre dins de partits de la dreta liberal espanyola. S'uneix inicialment a la formació Centristes de Catalunya-UCD i ja el 1978 és elegit conseller d'Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya, el 1980 és diputat al Parlament de Catalunya, i en aquest mateix any passa a ser ministre de Relacions per les Comunitats Europees, càrrec que ocupa fins l'any següent, 1981. És en aquest any quan abandona la UCD per unir-se a CiU i presentar-se com n º 2 d'aquest partit a les Eleccions Generals de 1982, aconseguint una acta de diputat al Parlament. El deixa un any després. Ja és 1985, i de la mà d'Adolfo Suárez s'integra en el CDS, on aconsegueix ser elegit eurodiputat al Parlament Europeu en les Eleccions Europees de 1987 i de 1989. Abandona el CDS el 1991 per crear el seu propi partit, Fòrum, però completa el seu període de europarlamentari quedant-se amb el seu escó-i el seu sou-com eurodiputat independent fins 1994, quan es torna a presentar aquesta vegada com a cap de llista de Fòrum.

 Etapa d'intervenció a Europa de l'Est


Economista, neoliberal i europarlamentari: Eduard Punset tenia totes les característiques per col · laborar en el desmantellament de les infraestructures socialistes dels països d'Europa de l'Est després de la caiguda del Mur de Berlín. I així va ser, com a president de la delegació del Parlament Europeu a Polònia, la seva "seu" va estar a Varsòvia, però la seva influència va arribar a tots. Aquests països satèl · lits de la Unió Soviètica es van veure sotmesos a una violenta penetració d'agents, polítics i assessors neoliberals àvids de capitalitzar aquells grans mercats. De la nit al dia, Punset i els seus col · laboradors desballestaren de manera bèstia tot el que sonés a "social": sistema d'educació pública, sistema sanitari universal, companyies estatals de ferrocarrils, de telefonia, les companyies elèctriques, les subvencions alimentàries, subsidis als combustibles i l'energia domèstica i una infinitat més. Gràcies a "assessors" com Punset tot va passar de ser un servei social a un mercat capitalista. A més de la xifra encara no exacta de persones mortes que van deixar de rebre assistència sanitària-que mai va ser òptima, però deu vegades millor del que hi ha ara-i molts altres serveis bàsics i gratuïts, un elevat índex de mortalitat infantil, el descens sobtat de l'esperança i la qualitat de vida, la potenciació d'una ja creixent corrupció i el naixement del regne de les màfies, Polònia i els països veïns li deuen a Eduard Punset, l'FMI, al Banc Mundial la terrible desigualtat social existent avui entre els seus ciutadans, la baixíssima taxa de productivitat del seu sector primari (ara font d'ocupació precari per al 15% de la població activa) o el deute extern adquirida després de "sanejar" empreses estatals per vendre al millor postor, i crear les condicions perquè el país fos rendible l'FMI. Deu anys després del "treball" de Punset, l'any 2000 Polònia tenia un deute extern estimada en 44.000 milions de dòlars. El 2009 el deute extern ascendia a més de 243.000 milions de dòlars, i segueix pujant. Missió complerta.

"Fes el que jo digui, però no el que jo faci"



Darrerament Punset és aguerrit valedor d'aquells que clamen contra els sous vitalicis de la classe política, els seus privilegis i el seu gust pel poder i la poltrona. Ell difon contínuament el valor de l'ètica i la moral en tots els aspectes de la vida com a mètode per ser feliços. Doncs bé, caldria destacar que Eduard Punset, quanabandona el CDS el 1991 sent eurodiputat per aquest partit, passa totalment de l'ètica i de la moral, conservant el seu escó-i el seu sou-d'eurodiputat com a independent fins a les eleccions europees de 1994 . Això sí, a aquestes noves eleccions es presenta amb la seva pantomima "Fòrum", integrat en CDS-amb la incongruència que aquest partit no li servia per a ell, però sí per a la seva formació-, encara que el resultat és desastrós i es queda sense poltrona, i sense sou. Com aquest "partidet" només era una mentida creada per poder seguir al capdavant de la seva acta d'eurodiputat, el dissol el 1995 i es retira de la política.
 


Sorpreses que dóna la vida (empresarial)



Un tipus amb el currículum d'Eduard Punset ha de tenir espai en les grans corporacions. Així és de tal manera que va tenir un sou com assessor de la Fundació COTEC, organització creada al voltant de la Corona d'Espanya, que aglutina al seu voltant a una Torre de Babel dels mons aristrocràtic, polític i empresarial, tant nacional com estranger. Empreses com el banc BBVA, Telefónica, Vodafone, Repsol, Endesa, IBM, Iberdrola, ACS, Fundació Focus-Abengoa (amb la qual Punset col · labora sovint) i moltes altres "tallen el bacallà" a aquesta organització. També va ser professor conseller de l'Escola Superior d'Administració i Direcció d'Empreses (ESADE), centre acadèmic privat d'elit el patronat està regit per la Companyia de Jesús, no en va aquest centre és filial de la cristiana i catòlica Universitat Ramon Llull, de on van sortir i surten els grans empresaris que han fet d'aquest país un dels més punters a Europa en temes com eficiència i sostenibilitat del model productiu. Eduard Punset també ha estat President de l'Institut Tecnològic Bull, multinacional que es dedica al negoci de les noves tecnologies en sectors tan dispars com defensa, sanitat, transports o energia. Un altre dels seus llocs de treball va ser com a professor d'Innovació i Tecnologia en l'antic Institut d'Empresa (avui anomenat IE Business School) que pertany a la IE University, universitat privada pertanyent al seu torn a la Institució Internacional SEK. Aquest Institut d'Empresa va ser-per alguna cosa-declarat el millor del món pel diari Wall Street Journal, el mateix la propietària, News Corp de Rupert Murdoch té com a membre del seu Consell d'Administració a José María Aznar. També Punset va ser president de la hidroelèctrica catalana Enher, va exercir diversos càrrecs financers al Banc Hispanoamericà i va ser coordinador del Pla Estratègic per a la Societat de la Informació a Catalunya, treballant avui en dia com a professor de Ciència, Tecnologia i Societat a la Facultat d'Economia de l'Institut Químic de Sarrià (pertanyent també a l'anteriorment esmentada Universitat Ramon Llull), és director i presentador del programa de divulgació científica Xarxes, director de la revista "Xarxes per a la Ciència", president de la productora audiovisual Smartplanet i membre dels Consells d'Administració de Sol Meliá i Telvent.

Què és Telvent?



Telecom Ventures (Telvent) és una filial de la corporació espanyola Abengoa, i és la capçalera dels negocis d'aquesta multinacional en tecnologies de la informació, estant especialitzada en productes, serveis i solucions integrades destinats als sectors de l'energia, el transport, el medi ambient i les administracions públiques. Telvent, que cotitza al NASDAQ, va facturar 177 milions d'euros el primer trimestre del 2009.


Aquesta multinacional per a la qual treballa Eduard Punset es va veure involucrada en un desastrós accident mentre gaudia de l'espoli dels recursos de Veneçuela al començament dels anys noranta, en el que es va denominar com Tragèdia de les Tisores. La Companyia Anònima Nacional Telèfons de Veneçuela (CANTV), la principal empresa nacional de telecomunicacions veneçolana, havia estat privatitzada el 1991 pel govern neoliberal de Carlos Andrés Pérez, i els seus nous propietaris-AT & T i Telefónica-contractar a Abengoa per dotar les endarrerides infraestructures de CANTV d'una moderna xarxa de fibra òptica. La ruta més "econòmica" que Telefónica i AT & T van decidir per l'estesa d'aquesta línia era una que circulava paral · lela a l'Autopista Regional del Centre, que per raons geològiques era nus de comunicacions d'altres productes d'aigua, electricitat i gas, propietat aquest últim de Corpoven, filial de l'en aquells dies també empresa privada Petrolis de Veneçuela SA Al mateix temps en que s'anaven a realitzar els treballs de perforació d'Abengoa, una altra empresa privada anomenada Protecció (filial contractista del Ministeri de Transport i Comunicacions) estava treballant en els voltants, provocant enormes retencions de trànsit en aquest tram de l'Autopista, a tan sols 60 km del centre de Caracas. La coordinació i informació entre totes aquestes empreses va fallar estrepitosament, i en el matí del dimarts 28 de setembre de 1993, a les 07:30 del matí, una excavadora d'Abengoa va perforar accidentalment un tram del gasoducte de Corpoven, provocant una terrible explosió en cadena, seguit d'un incendi amb flames de més de 50 metres d'altura que va durar gairebé tot el dia, i embolicar l'autopista causant la mort de 42 persones. Encara avui, l'única indemnitzada ha estat PDVSA, a la qual Abengoa va haver de pagar 14 milions d'euros.
 


Abengoa i la Guerra de l'Aigua a Bolívia



Però no tot es queda en això. Abengoa va tenir un paper més protagonista encara en la tristament famosa "Guerra de l'Aigua" que es va desencadenar a Cochabamba (Bolívia) l'any 2000. Molts dels crèdits que els governs bolivians dels anys noranta van sol · licitar a l'FMI, el Banc Mundial i el Banc Interamericà de Desenvolupament anaven subjectes a clàusules com la que exigia la privatització obligatòria de l'empresa municipal de subministrament d'aigua (extracció, conducció, emmagatzematge i comercialització) de la ciutat de Cochabamba, la tercera més poblada del país andí. L'empresa a la qual se li va adjudicar aquest servei públic va ser "Aigües del Tunari" (en aquells dies els socis majoritaris eren amb el 55% la nord-americana Bechtel & Edison, i amb el 25% Abengoa). La tàctica de l'FMI per Cochabamba va disposar que els contractes de privatització de l'aigua anirien acompanyats de condicions com que, una vegada privatitzat aquest servei, les noves tarifes haurien de pujar immediatament per a tots els usuaris un 35%-els més desfavorits van pagar fins i tot un 45% més - i van ser ajustades al curs del dòlar nord-americà, a més de dirigir el cost de noves instal · lacions als usuaris i altres mesures similars. Entre semblant pujada de preu i el seu pagament en dòlars, es va fer evident un enorme i sobtat descens del poder adquisitiu de la majoria de la població de Cochabamba, endèmicament situada sota el llindar de la pobresa. Al mateix temps, el govern de la ciutat va posar en marxa una nova ordenança municipal segons la qual quedava expressament prohibida, sota pena de sanció econòmica, la recollida d'aigua natural de la pluja, ni la seva obtenció per qualsevol altra forma de cooperativització del recurs natural , com feien els bolivians ja des de temps de la civilització Inca, i que permetien l'accés a l'aigua de manera equitativa a tots els ciutadans.


Sota aquestes condicions d'opressió neocolonial extrema, el conflicte no va trigar a esclatar: davant la insostenible situació social, les protestes i les vagues, l'ex-dictador i en aquells dies president de Bolívia Hugo Bánzer va ordenar l'Estat de Lloc a Cochabamba i va enviar a la policia a reprimir a la població. Després terribles disturbis, amb un saldo d'almenys un mort, gairebé dos-cents ferits i el col · lapse de la ciutat, el govern es va veure obligat a rescindir el contracte adjudicat a "Aigües del Tunari". Un any després, el 2001, la corporació Bechtel, com a soci majoritari de "Aigües del Tunari", i conjuntament amb Abengoa, va demandar el govern bolivià per incompliment del contracte i reclamant una indemnització de 25 milions de dòlars. El 2006 Bechtel va retirar la seva demanda per inconsistent, però endevineu qui segueix reclamant els 25 milions de dòlars? Per descomptat, Abengoa i Eduard Punset. S'estima que Abengoa va invertir uns 375.000 dòlars en "Aigües del Tunari", però reclama 25 milions de dòlars en danys i perjudicis a un país que té un deute extern xifrada en gairebé 5.000 milions de dòlars. Hauríem de saber que, per al Govern d'Evo Morales, aquests 25 milions de dòlars suposen el sou anual de 3.000 doctors rurals graduats a l'Havana, o el salari per un any de 12.000 mestres d'escola pública. Però això no li interessa a les empreses per les quals Eduard Punset treballa orgullosament com a conseller delegat.

També cal saber que Abengoa va ser una de les empreses estrangeres que més es va beneficiar dels contractes amb el govern de Gaddafi, a Líbia. Fa poc, al seu blog, Punset deia: "El que va passar a Líbia ésun vestigi d'una altra època i per això ha ferit la sensibilitat del poble pla, allò no té res a veure amb el mónd'ara,és el simple i trist reflex de vestigis del passat, de l'obstinació amb el que els que tenien alguna cosadefensavenel que consideraven seu davant els que no tenien res. "

Siguem feliços


És la màxima absoluta i final de les parrafades de Punset: tractem de ser feliços. Tot el seu pensament i filosofia es queden en això. No estaria malament si tot al nostre voltant fos de color de rosa. Escoltant-lo, sembla que ens queixem per res. I potser és cert si ens comparem amb tots aquells als que aquest senyor ha fotut-i fot-per tot el món. Perquè, siguem sincers, Eduard Punset té la seva porció de responsabilitat sobre tots aquests morts que ho van ser a causa de la fam evitables a Haití des dels anys '70 fins avui dia, igual que té una bona part de culpa en totes les penúries i misèries que van sobrevenir als països de l'Est d'Europa amb el seu gran treball d'implantació salvatge de la seva neoliberalisme més atroç, o la que se li pot atribuir de la seva actual acompliment en multinacionals que escanyen a les nacions pobres i bloquegen sense escrúpols tota possibilitat de desenvolupament . Però tot això no seria tan repulsiva fastigós si Punset fos un Madoff, un Bush o un Aznar qualsevol: el pitjor de tot és que, a ulls de don Poble, aquest senyor segueix dibuixant com un velleta venerable, filòsof, filantrop i adorable. Podem seguir adorant cada vegada que es posi a dir bestieses per televisió, podem ser feliços, podem ser hipòcrites ... però mai arribarem al nivell d'Eduard Punset.

FONT: Ideas Telúricas