És urgent alliberar-nos d'UGT i Comissions Obreres

Sobta, francament, que en la reivindicació de la independència nacional catalana no es parli de la necessitat urgent d'alliberar-nos dels dos grans sindicats nacionalistes espanyols, UGT i CCOO. Dos sindicats que operen a casa nostra amb l'objectiu de controlar el moviment obrer i evitar que prengui consciència de la seva identitat nacional i de les veritables causes que provoquen l'asfíxia econòmica de Catalunya amb un increment desorbitat dels impostos i les consegüents retallades en matèria de salaris i de serveis bàsics. Un dels seus lemes és que ells no tenen identitat nacional perquè són universalistes i la seva nació és el món. El món dels treballadors, siguin d'on siguin. És un lema tan fals i ensucrat com la insuportable Feelings, de Morris Albert, però s'ha de reconèixer que causa el seu efecte en algunes ànimes càndides. Tanmateix, aquestes no són les úniques ànimes que el fan seu. També el fan servir les ànimes deleroses de fabricar-se una màscara que amagui la seva hispanoaddicció. Són els universalistes de faristol. Universals quan pugen dalt d'una tarima i espanyols quan en baixen. I certament resulta curiós que tan abrandats no-nacionalistes no sols viatgin pel món amb un document "nacional" d'identitat espanyol sinó que, a més a més, esclatin d'alegria amb les victòries de "los nuestros". "Los nuestros", és clar, és a dir, els seus, es diuen Fernando Alonso, "la roja" i coses així.

Deu ser aquesta la raó per la qual no hem vist mai UGT i CCOO, sindicats amb seu central a Madrid -casa pairal de l'univers-, manifestant-se contra l'espoliació sagnant que pateix Catalunya per part d'Espanya. Una espoliació que en el darrer quart de segle ja suma 214.000 milions d'euros. No hi ha cap nació a Europa que sigui víctima d'un saqueig d'aquesta magnitud. Només Catalunya. I Catalunya és saquejada dia rere dia, minut a minut, segon a segon, amb l'aquiescència d'UGT i CCOO, la missió dels quals consisteix a frenar l'independentisme i a organitzar maniobres de distracció de la societat a fi de fer-la creure que l'arrel dels seus mals es diu "pressupostos de la Generalitat" i no pas "robatori espanyol". Però tot s'aclareix quan se sap quins partits nacionals-no-nacionalistes i ha al darrere d'UGT i CCOO.

En la vaga del passat 29 de març, a més, vam poder veure la impunitat amb què actuen els seus piquets cada cop que organitzen una operació multitudinària. Una operació, la d'aquell dia, per cert, força contradictòria, ja que té gràcia que l'autoanomenat universalisme organitzi vagues "nacionals". "Nacionals espanyoles", naturalment. També resulta contradictori que algú que es proclama defensor dels drets democràtics i de les llibertats organitzi piquets totalitaris que practiquen la violència física i la violència psicològica contra els treballadors o establiments que exerceixen el seu dret de treballar. En aquest sentit, les càmeres de televisió van mostrar imatges colpidores dels extrems a què és capaç d'arribar el totalitarisme. I si a la violència dels piquets i afegim la dels cafres que amb una bandera catalana a les mans (per desprestigiar el país) es dedicaven a llançar cops de roc, destrossar mobiliari urbà, rebentar comerços i robar-hi els productes de l'interior, el resultat és patètic. Els culpables, com és lògic, són persones amb nom i cognom, però la responsabilitat global d'una operació com la del 29 de març passat és de qui la convoca. Són els organitzadors, consegüentment -atès que és impossible identificar-ne tots els culpables-, els qui han de respondre davant la llei, pagar les destrosses que la seva operació ha causat i assumir les agressions dels energúmens sindicals que imposen els dictats d'UGT i CCOO a cops de puny.

Som en una cruïlla històrica i és urgent que tots aquells afiliats catalans amb consciència clara de la seva identitat nacional abandonin aquests sindicats espanyolistes i ajudin a créixer els qui des de sempre, tot i ser petits, representen veritablement els interessos de Catalunya i defensen la seva independència nacional. No hi ha cap nació amb cinc dits de front que estigui subordinada als sindicats d'una altra nació. Cap ni una. Ni tan sols una nació sotmesa com el País Basc ho està. Només Catalunya. Ja és hora, per tant, de residualitzar UGT i CCOO i d'entendre que per tenir un Estat propi cal tenir sindicats nacionals propis. És una qüestió de maduresa i de dignitat.

 
www.victoralexandre.cat
Twitter: @valex_cat
e-notícies

Incident de Victor Alexandre amb rumanesa pel català

Incident lingüístic a Crevillent
Víctor Alexandre · e-notícies · 12/6/2008

El passat 30 de maig, convidat per la secció local d'Acció Cultural del País Valencià, vaig ser a Crevillent, Baix Vinalopó, per presentar el meu llibre Nosaltres, els catalans. Va ser un acte exquisit, ple de gent hospitalària i encantadora, amb la immigració com a eix central, durant el qual van sorgir les mateixes preocupacions que sorgeixen arreu dels Països Catalans: la necessitat de tenir un Estat propi com a única solució de supervivència en un món globalitzat i la importància de la llengua com a factor d'integració dels nouvinguts. L'endemà al matí vaig baixar al bar de l'hotel a esmorzar abans que em vinguessin a recollir per anar a Alacant i vaig demanar un cafè amb llet a l'única cambrera que hi havia a la barra, una noia romanesa que, segons vaig saber després, fa anys que viu a Crevillent:

- Un cafè amb llet, si us plau.
- ¿Cómo?
- Un cafè amb llet.
- Será un café con leche –posant émfasi en les paraules "con leche".
- És el que he dit: un cafè amb llet.
- A mi me habla en español.
- És una ordre?
- A mi me habla en español.
- No, jo parlo en català.
- No le entiendo y no tengo porque hablar catalán.
- Aleshores, si no m'entén, com és que respon tot el que dic?
- Usted tiene la obligación de hablar en español porque estamos en España.

Quan l'interlocutor diu aquesta frase –que és el recurs de la impotència– és el moment de somriure i marxar, perquè ja hem guanyat. Tot espanyolista la té sempre al cap, però la reserva fins que se sent contra les cordes. Jo no vaig marxar perquè, tot i que la meva interlocutora no va deixar de desqualificar-me, em va acabar servint el cafè amb llet. El problema és que en el bar –que no és només per als clients de l'hotel- hi havia mitja dotzena de persones més, entre les quals una parella de la Guàrdia Civil, i totes es van revoltar contra mi. Primer ho va fer un home que hi havia al meu costat dient-me que "Estamos en España" i que jo tenia l'obligació de parlar en espanyol perquè el català, el basc i el gallec només són oficials "en sus comunidades". Vaig respondre-li que érem a Crevillent i que, en parlar en valencià, estava parlant la llengua de Crevillent. Aleshores es va veure obligat a recórrer als despropòsits: que la llengua de Crevillent és l'espanyol, no pas el valencià, que el valencià és una llengua diferent del català i que el nom de Crevillent és Crevillente. Així és com consta, per cert –Crevillente–, en els sobrets de xampú i gel de bany de l'hotel. Hotel Las Palmeras, es diu.

No hi ha dubte que va ser un cafè amb llet molt accidentat, el meu, perquè la cambrera, cercant amb la mirada la complicitat dels guàrdies civils, em deia que "hablar en español es una cuestión de educación y usted no tiene educación". Naturalment, vaig haver de dir-li que l'única persona mancada d'educació era ella per negar-se a entendre la llengua del país on viu des de fa anys. Aleshores, abrandant-se per damunt de la barra, em va dir: "Váyase usted a la mierda". Per sort, els insults no em fan ni fred ni calor. Tant els verbals com els escrits. Trobo que són l'expressió de la impotència. Això no vol dir que no estigués nerviós, és clar que ho estava. El meu tren cap a Barcelona sortia d'Alacant al cap d'una hora i mitja i si els guàrdies civils volien fer-me la guitza era evident que el perdria. Finalment, com no podia ser de cap altra manera, van intervenir dient-me que tenia l'obligació de parlar en espanyol. Jo, però, els vaig respondre que no, que no en tenia l'obligació perquè era al meu país i perquè la llengua que parlava era oficial al País Valencià. També els vaig recordar l'article 14 de la seva Constitució, que diu que ningú no pot ser discriminat per raó de naixença. Després s'hi va afegir el guàrdia jurat de l'hotel, que es pensava que m'insultava dient-me "charnego" mitja dotzena de vegades, cosa que em va obligar a respondre-li que les seves paraules indicaven un alt nivell de racisme. Però no m'escoltava. També s'hi va afegir el seu company, que em va dir que els racistes érem els catalans. Arribats aquí, era evident que la discussió havia entrat en un atzucac. Vaig tornar a la cambra, vaig agafar la maleta i, quan van arribar els companys d'Acció Cultural, me'n vaig anar. Va ser una situació molt desagradable, aquella, perquè res no hauria passat si jo, en lloc de parlar en català, ho hagués fet en francès o en alemany, per exemple. En aquest cas, la cambrera hauria fet mans i mànigues per entendre el significat de "café au lait" o "kaffee mit Milch". Però, acostumada com estava que els catalanoparlants sempre demanem perdó per existir –talment com ho faria un negre avergonyit de la seva pigmentació-, els racistes espanyols es van revoltar contra mi i em van considerar un "negre" insubmís. I tot per un simple cafè amb llet. Vull remarcar, per altra banda, que vaig parlar en català en tot moment, cosa que demostra que m'entenien perfectament i que els guàrdies civils -fins i tot quan els deia que era català, no pas espanyol- es van comportar amb més correcció que la cambrera i que els guàrdies jurats. De fet, si vaig sortir-ne ben parat, malgrat que eren sis contra un, va ser per la serenitat que em donava creure fermament en el que deia. Ells odiaven el meu país i la meva llengua, però jo em defensava amb tant convenciment que es van desconcertar i es van amansir. Si, en canvi, m'hagués mostrat vacil·lant o intimidat, ells s'haurien envalentit i aquesta seria ara la crònica d'un fracàs. Per això els estic agraït, perquè em van ensenyar que poques coses inspiren tant de respecte com el respecte que una persona sent per ella mateixa.

Reflexió de l'amic NelCat:

He llegit l'article amb gran interès. M'ha agradat molt quasi tot l'article, no perquè em faci feliç, sinó perquè és una descripció d'una situació real.

El final de l'article m'ha decebut moltíssim, emperò. Em referesc al recurs a la "negritud", a la identificació amb "el negre". És molt semblant al recurs argumentatiu del que jo anomèn "indigenisme", és a dir, la identificació amb els indígenes de les Amèriques en contraposició als conqueridors europeus.

Això em resulta dissortadíssim i denigrant. El poble català és un poble europeu, de sang europea. Fins i tot a Mallorca, on hi va romandre un cert substrat àrab, la immensa majoria dels llinatges mallorquins són d'origen germànic.

A més, els Països Catalans es varen fundar a cop d'espasa, en confrontació directa amb l'Islam. Per contra, el sotmetiment a Espanya va ser fruit de la derrota en un conflicte entre iguals.

Els catalans no tenim res a veure amb negres ni amb indis, i comparar-nos amb ells per tal de remarcar un sentit victimista és un fet denigrant que insulta la memòria dels nostres avantpassats.

Si us plau, evitem aquestes comparacions en els nostres arguments. Hem de tenir una mica més d'autoestima.