Salt permetrà la construcció de centres de culte al nucli urbà

El ple de l'Ajuntament aprova una modificació del pla general per regular la ubicació d'espais per a l'oració en baixos d'edificis. Al polígon Torre Mirona només es podran obrir els centres de culte projectats

EFE

Salt | Actualitzada el 22/05/2012 13:08

 

El ple de l'Ajuntament de Salt ha aprovat una modificació del Pla General d'Ordenació Urbana (PGOU) per adaptar-lo a la llei de centres de culte. La modificació permetrà que els nous espais destinats a l'oració, que fins ara només es podien aixecar al polígon industrial Torre Mirona, es construeixin al nucli urbà. Segons Jaume Torramadé, alcalde d'aquest municipi, que té una elevada taxa de població immigrant, l'objectiu és ordenar i regular un sector que fins ara no ho estava.

El ple de Salt va aprovar ahir a la nit els canvis del pla general amb els dotze vots a favor dels regidors de CiU, els dos no adscrits i un del PP, mentre que en contra es van posicionar els set representants del PSC i PxC, i es van abstenir els dos d'Independents per Salt. A partir d'ara, només es podran instal·lar a l'únic polígon industrial de la localitat els centres ja projectats: un de la comunitat evangèlica, que no està establerta a Salt sinó a Girona, i dues entitats magribines, Al Hilal i Magribins per la Pau.

Perquè els centres de culte s'estableixin al nucli urbà s'han de reunir una sèrie de condicions, entre les quals que se situïn als baixos d'edificis plurifamiliars amb entrada independent dels veïns, que tinguin menys de 120 metres quadrats de superfície, una capacitat màxima de seixanta persones i dos lavabos, així com que siguin ignífugs i estiguin insonoritzats. En la modificació també s'inclou la suspensió de tramitació de llicències d'ús religiós durant un període d'un any i tres mesos en els sectors en desenvolupament de la localitat. "La situació d'avui no és la del 2005 ni la del 2010, el que hi ha avui és que alguns centres de culte estan disfressats de centres culturals i d'altres de centres de conferències, i el que es vol és posar ordre i que tothom sàpiga a què juga, a què s'ha d'atenir", va argumentar l'alcalde.

El 2010, l'Ajuntament de Salt, amb la llavors alcaldessa Iolanda Pineda (PSC), va canviar els usos del polígon Torre Mirona perquè inclogués els usos religiosos per adequar així la realitat de la nova llei de centre de culte i donar resposta a una gran demanda com més aviat millor. El 24 d'agost de l'any passat, el nou govern de CiU, que no havia recolzat aquest trasllat dels centres de culte si no es tancaven abans els del nucli urbà, va aprovar una suspensió de llicències d'aquests espais per estudiar la seva ubicació. Nou mesos després, s'ha donat el vistiplau a aquesta modificació del pla general per blindar de centres de culte el polígon, en considerar-se que perjudiquen la implantació de nova activitat empresarial, i reordenar la situació amb una nova normativa.

Els musulmans demanen ajut a CiU per construir una gran mesquita a Barcelona

La Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya (UCCIC) ha demanat a CiU a través de Nous Catalans i d’Àngel Colom que es faciliti “la concessió de Llicències per edificar una gran mesquita a Barcelona”, amb l’argument que cal “aillar els moviments fonamentalistes que es propaguen en els petits oratoris”. La UCCIC també vol que la Generalitat financï “la formació d´imams a Catalunya”. També han demanat que s’habilitin “espais d enterrament segons el ritual musulmà”. La UCCIC ha instal·lat la seva seu a la Fundació Nous Catalans.

Una mesquita a la Zona Zero

Com tothom sap, un grup de musulmans vol obrir un centre de culte islàmic a tocar de la Zona Zero de Nova York, on més de tres mil persones van ser precisament assassinades en nom de l’Islam. A banda del mal gust i la falta de tacte del seu promotor, l’imam Feisal Abdul Rauf, tot plegat té un rerefons molt preocupant, que té molt a veure amb la covardia i la por d’Occident, però també amb l’actitud victimista de molts musulmans. Diu l’imam Rauf que el centre islàmic, que durà el nom de Cordoba House (vinga fot-li!), vol ser un espai de diàleg i convivència. Molt bé. Em pregunto què opinaria, ell i la resta d’imams, si Benet XVI proposés demà l’apertura d’una esglesieta al centre de la Meca, de Kabul o de Jerusalem, amb el molt lloable objectiu de promoure el diàleg i la convivència. 

Segur que farien una marató per ajudar a pagar-ne les obres, oi? Ui no, que ara que ho penso a la majoria de països musulmans està prohibit el proselitisme cristià. És un cercle viciós. Diuen els musulmans: l’Islam és una religió de pau, però tinc uns cosins que són uns radicals i us segresten i us decapiten en nom de l’Islam, però si us queixeu de l’Islam llavors sou uns racistes i uns intolerants. I nosaltres ens anem flagel·lant la consciència quan puja un musulmà al Metro amb una motxilla i canviem de vagó. Sóc un racista!, pensem. Segurament si Rudolph Giuliani fos encara l’alcalde de Nova York les coses anirien per un altre camí. Rectifico: si Giuliani encara manés a ningú no se li hauria passat pel cap fer una mesquita a la Zona Zero. Encara hi ha homes valents que saben distingir entre democràcia i tirania, entre diàleg i presa de pèl. 

A Lleida en tenim un, d’aquests. A Salt em temo que no. Durant els últims dies, aquesta història ha pres més rellevància arrel de l’anunci frustrat del pastor Terry Jones de cremar dos centenars d’exemplars de l’Alcorà. A mi em semblava una idea boníssima, no pel fet de cremar un llibre sagrat per a una part de la població, sinó per demostrar la intolerància d’una gran part dels musulmans i la gran por que l’Islam causa a Occident. Fins i tot el president Barack Obama va intervenir per evitar-ho, amb el lamentable argument que la foguera encendria els ànims dels musulmans. Em sap greu que el pastor, amb qui val a dir que no compartiria una tassa de cafè perquè em sembla un integrista radical, no hagi cremat els llibres. I em sap greu perquè ha decidit no fer-ho per evitar les represàlies i les protestes dels musulmans, no pas perquè hagi arribat a la conclusió que era una bajanada total, que ho era. Guanya la por. Perd la llibertat. 

 Jaume Clotet
  El singular digital

Noruega prohibeix a l'Aràbia Saudita finançar mesquites mentre no permetin construir esglésies en el seu país Redacció

El Govern noruec ha fet un pas important a l'hora de defensar la llibertat a Europa enfront del totalitarisme islàmic. Jonas Gahr Stor, ministre d'Afers Exteriors, ha afirmat que es rebutjaran les donacions milionàries de l'Aràbia Saudita i diversos empresaris musulmans per finançar la construcció de mesquites a Noruega. Segons el ministre, les comunitats religioses tenen dret a rebre ajuda financera, però el govern noruec no dóna suport al finançament islàmica amb centenars de milions d'euros. Jonas Gahr Stor apunta que "seria una paradoxa, i antinatural acceptar les fonts de finançament d'un país on no hi ha llibertat religiosa". El ministre també afirma que "l'acceptació d'aquests diners seria una paradoxa", recordant la prohibició que hi ha al país àrab per a la construcció d'esglésies .. Jonas Gahr Stortambién anuncia que "Noruega portarà l'assumpte davant el Consell d'Europa" on defensarà aquesta decisió basada en la més estricta reciprocitat amb els saudites.

  FONT

Una de cada quatre mesquites de Catalunya predica l’islamisme més radical

En els últims anys el salafisme, que encarna un dels islamismes més purista, radical i contrari a la integració, s’ha expandit fins a tal punt que ja controla una de cada quatre mesquites de Catalunya, segons informa avui el diari La Vanguardia. L’epicentre del salafisme en el nostre país se situa a la zona Tarragona, i aquest fet ha despertat gran preocupació entre els experts, ja que molts dels grups terroristes islamistes més coneguts arreu del món es basen en aquest moviment. Les conseqüències més immediates que té l’auge d’aquest moviment islàmic és, en primer terme, que fa més difícil una possible integració de gran part del col·lectiu musulmà que viu aquí, i en segona instància, pot provocar l’aparició a mitjà termini de grups que donin suport al terrorisme antioccidental. SOM NOTÍCIA

El problema de la construcció de mesquites.

Guillaume Faye (traduit amb google)
 Font.

Per tot arreu a França, com també fora d'ella a la resta del continent, la construcció de mesquites s'accelera (ja s'han censats 2.000 llocs per al culte, més que al Marroc) i, com sempre, dos camps es distingeixen: Els que volen frenar aquest moviment-i que estan lluny de pertànyer en la seva majoria a la "extrema dreta" - i els que consideren millor accelerar amb la finalitat de no "deixar que l'Islam es estany als soterranis i els garatges", segons la expressió ja consagrada. Però, prenguem alguns fets recents, per exemple l'assumpte de la gran mesquita de Créteil-situada al sud-oest de la conurbació de París. N. del T. -, així que fa a la seva edificació. El 1990, el projecte va ser bloquejat, però la municipalitat, obstinada, acabarà per fer-lo arribar a la seva conclusió. El cost s'eleva a 4 milions d '€ uros i l'alcalde ofereix un milió d' € uros, violant així la llei de 1905-mitjançant la clàssica argúcia de pretendre que no es tracta més que de finançar les "parts culturals" de l'edifici - . A més, el terreny està llogat a la municipalitat en règim d'un contracte d'arrendament emfitèutic de 99 anys per un preu simbòlic irrisori. La mesquita acabarà estenent-se sobre 4.000 m2, dels quals la meitat estaran dedicats a les activitats religioses, i podrà acollir a 1.300 homes i 640 dones. Mas, una violenta polèmica (que s'està resolent actualment en els tribunals de justícia) tenia lloc, ja que el Crédit Agricole  

(1) havia decidit cancel lar les dues comptes bancaris de la Unió d'Associacions Musulmanes de Créteil (UAMC)-de les quals una servia per rebre els "donatius" per a la mesquita-. A conseqüència, Karim Benaïssa, president de la UAMC, s'interposava una denúncia per discriminació i demanava a tots els musulmans boicotejar el Crédit Agricole. Cal saber que quan un banc-fet raríssim-cancel unilateralment els comptes d'un particular o d'una associació ho és perquè té sospites molt greus d'aquests últims, en particular per blanqueig de diners brut. Certament, el Crédit Agricole s'ha mantingut en la més extrema discreció en tot moment, però no seria impossible que hagués descobert que les sumes transferides cap a aquests comptes per a finançar la mesquita provinguessin d'activitats criminals. Exemple de la "atracció" d'una part dels francesos davant la instal lació accelerada de l'Islam en el cor de les seves pròpies ciutats, aquesta reacció d'un jubilat preguntat pel diari Val-de-Marne matin (10 de febrer de 2005): « ¡Seré el primer en anar a visitar aquesta mesquita! És normal que els musulmans disposin d'un lloc digne de tal nom per pregar

(2). No em plantejo cap qüestió, per a mi és una evidència! Encara que la mesquita estigués construïda al costat de casa meva, això no em suposaria cap problema. Tenim ja dues escoles mongetes al costat de casa nostra i tot transcorre molt bé! ». I el bon home afegia: «Llàstima que no hagi estat previst més que una cafeteria en aquesta mesquita, ens hauria agradat molt que hi hagués un restaurant per poder anar a menjar un cuscús!». Esmentem també el projecte emblemàtic (i provocador) de la gran mesquita de Poitiers-de la qual ja hem parlat en aquestes columnes-amb el seu minaret de 25 metres (d'alçada) i el seu terreny de 7.700 m2. Serà el primer monument de la ciutat que els viatgers ferroviaris divisen a l'entrar a l'estació. Des de fa alguns anys, com implantacions afecten a tota l'Europa de l'Oest, fins i tot en els seus llocs més recòndits. Al Centre-Oest de França, malgrat la seva reputació de no estar molt "tocat" per la immigració musulmana pel que fa al Nord, l'Est, el Sud-est i la regió parisenca, el diari La Nouvelle République du Centre-Ouest citava els departaments on s'han difós  

(3) 3 projectes de grans mesquites, altres 3 en construcció i 45 ja construïdes. Evidentment, no hi ha programada cap edificació de noves esglésies i, les que existeixen, tanquen les unes després de les altres, a falta de fidels i de rectors. En totes les regions es plantegen també els problemes originats per l'extensió dels recintes musulmans als cementiris  

(4) i dels llocs de matança dels bens per a la festa ritual del Aid-el-Kebir. Per descomptat, amb l'acord total de la classe política ben pensant (PC, PS, UDF, UMP, Verds) i hipòcritament islamófila-però laica, naturalment-, les autoritats musulmanes posades en escena per Sarkozy i dominades per la ideologia agressiva sorgida d' els Germans Musulmans desenvolupen l'argument casuístic que expressava (el 24 de febrer de 2005) Salah Merabbi, president de la comunitat islàmica de l'Indre-et-Loire: «Si es vol acabar amb l'extremisme, fan falta llocs de culte dignes». Bonic sofisma: En què la multiplicació de les mesquites "oficials" implantades en el cor de les velles terres franceses impediria l'acció de l'esperit de conquesta de la jihad inscrita en l'Alcorà? Al contrari, tal moviment us anima, en oferir una magnífica visibilitat de la ràpida progressió de l'Islam. Però totes aquestes polèmiques-per o contra les mesquites-s'assemblen als debats dels metges de Molière, que preferien emprendre als símptomes de la malaltia-missió impossible-molt abans que a les causes. Davant la indiferència general dels politicastres miops, un recent estudi governamental reconeixia que, al ritme actual  

(5), en 2045, els francesos d'origen i religió musulmana seran majoritaris entre la població. Aquesta gegantina commoció-del mai vist en la Història-, aquest sisme a escala de tota una civilització, que afectarà també a altres països com Bèlgica i Gran Bretanya, deixa petrificada a una societat autòctona dominada pel culte del present i la indiferència cap a el futur. L'Europa de l'Oest, en tres generacions, s'arrisca a convertir-se en majoritàriament musulmana si res no canvia: És més, tal tempesta històrica es desencadena, malgrat tot, envoltada d'un silenci aclaparador, davant les opinions públiques i les elits cegues i sordes . Els qui diuen pestes de la multiplicació de les mesquites o intenten oposar-se a elles o, fins i tot, retardar la seva edificació, sense anar més lluny en la protesta, fan pensar en aquells que intenten taponar les fuites d'aigua amb esparadrap sense gosar trucar al lampista. El problema no pot resoldre's sinó en el seu origen: Aturar i seguidament invertir els fluxos migratoris musulmans. No prendre-la amb les mesquites sense plantejar el problema en la seva totalitat, riu amunt, és com lluitar contra molins de vent, les mesquites brollaran com xampinyons després de la pluja des del moment en que la població continuï islamitzats. Que quedi ben clar: La lògica darrera de la Història és demogràfica: Natalitat i migracions en massa. D'altra banda, encara que les poblacions immigrants extraeuropees no fossin en res majoritàriament musulmanes (però, per exemple, no procedissin si no de l'Índia, l'Extrem Orient, de les Antilles o de l'Àfrica equatorial), caldria oposar-se a elles amb la mateixa fermesa.  

(1) Similar a les caixes rurals d'estalvi de Catalunya. 
(2) La gent s'imagina-prescindeix completament l'Islam-que una mesquita és, igual que una església, un temple o una sinagoga, un «lloc d'oració», quan, sobretot, és un lloc de reunió, de ensenyament ideològica i de trobades activistes. 
(3) Loiret, Deux-Sèvres, Indre-et Loire, Vienne, Loir-et-Cher, Indre i Cher. 
(4) El fet que els musulmans ja no facin repatriar el seu cos cap al seu país d'origen prova que ja es consideren a França com a casa, i que aquest últim país té, en el seu esperit, la vocació de convertir-se en terra de l'Islam, Dar-al-Islam. 
(5) Ritme mantingut per les contínues arribades d'immigrants musulmans (80% de les entrades), per la natalitat superior dels immigrants, però també per les conversions.

Sobre esglésies i mesquites

Els suïssos, fa poques setmanes, han votat per clara majoria contra l’erecció de minarets en les mesquites noves que es puguen construir al país. No han votat contra les mesquites, han votat contra els minarets. Com si es pogueren construir esglésies, però no campanars. No crec que fóra qüestió de mantenir la integritat dels paisatges alpins, sinó més aviat una mostra de recels arrelats i de pors molt profundes. Jo, no cal dir – ho, hauria votat contra la prohibició. Dit això, em semblen també plenes de recels, i sospitoses, la major part de reaccions i comentaris que sobre aquesta matèria he llegit i escoltat. No perquè jo vulga justificar el vot dels suïssos (se’ls ha degut espatllar algun mecanisme de rellotgeria, com a mínim), els quals d’altra banda, amb la proporció d’immigats més alta d’Europa des de fa dècades, no han tingut conflictes virulents, com Anglaterra o França, per exemple. Sinó perquè constate una vegada més el masoquisme mental i moral predominant als països dits occidentals o cristians. Segons el qual masoquisme (plaer en la fustigació del propi cos), els nostres pecats i defectes són sempre imperdonables i grossos, i els defectes dels “altres” (els no occidentals, o no cristians), fins i tot quan són més grossos encara, són sempre ignorats i excusats. Vull dir que jo participe en el rebuig a la prohibició dels minarets a Suïssa, però també en el rebuig a prohibicions molt pitjors (contra els cristians i els seus símbols, pràctiques, predicació, etc., fins a la persecució cruenta i directa), habituals en molts països islàmics. I si el cap del govern de Turquia (tan europeu?) demanava que, en represàlia, els musulmans retiraren els fons dels bancs suïssos, vejam si algun president cristià no hauria de demanar que no comprem petroli d’Aràbia, on és impensable poder construir una església, ni sense campanar.

PODRÍEM RECORDAR FETS MOLT RECENTS, que explicaven alguns grans diaris europeus i nord – americans a finals de juliol i primers d’agost. Era una festa de casament entre cristians, en un poble del Panjab, al Pakistan: al final de la cerimònia, tal com és costum, els convidats llançaren arròs als novençans, monedes per augurar prosperitat, i paperets amb frases de salutació o amb versos de psalms. Però alguns veïns van fer córrer la veu que no eren psalms, sinó versets de l’Alcorà, arrancats del llibre sagrat, una ofensa intolerable. Arribaren els insults, les pedres i la violència, les primeres cases cremades. I l’endemà, arribaren els autobusos amb gent armada, i la massa plena de còlera santa. Els cristians són de la mateixa religió que els americans, cridaven, cal destruir – los, i començaren els incendis, les metralladores i les bombes. Moltes desenes de persones van morir a trets o entre les flames, i hauria estat molt pitjor si gran part de la població cristiana no haguera fugit prèviament. La policia, evidentment, mirava i no intervenia. El problema no són ja els atacs esporàdics, les bombes a les esglésies, cosa a la qual ja fa deu anys que els escassos cristians del país estan acostumats. El problema és la participació creixent de masses exaltades que demanen foc i mort als infidels.

PERQUÈ LA PREDICACIÓ DE L’ODI CONTINUA, d’Indonèsia a Nigèria, i la premsa internacional ho explica amb circumspecció, i la premsa espanyola no en diu res, o només una ratlles efímeres en un racó amagat. I mentrestant al Pakistan mateix (com en altres països islàmics, amb disposicions legals equivalents), continua vigent la “llei 295”, que en nom de la xaria, la llei islàmica, preveu fins i tot la pena de mort per a qualsevol que ofenga l’Alcorà i la figura de Mahoma. És prou la paraula d’un ciutadà musulmà per enviar un cristià a la presó per suposada ofensa religiosa. És prou un rumor inventat, perquè una massa de gent creme esglésies, o cases cristianes, amb els habitants dins. I ací, com és habitual, ningú no s’escandalitza, ningú protesta, ningú diu res, ningú eixirà al carrer.

ELS CRISTIANS HAN ESTAT UNA FORÇA i una presència important i vital a tot l’Orient Mitjà des dels segles dels segles. Des d’abans de l’expansió de l’islam per aquelles terres, evidentment, però també després, amb minories extenses que van conservar la pròpia religió, a Egipte, a Síria, a Turquia, a l’Iran i més lluny, i en la major part del món que solem definir com a islàmic. En el conjunt de la regió, fa un segle la població cristiana era el 20% del total: ara és només el 5%, i baixant. Baixant potser, en alguns llocs, fins a l’extinció: allò que no havia passat en prop de quinze segles, pot passar en el primer terç del segle XXI. Cristians caldeus, catòlics, descendents dels assiris, cristians des de fa prop de 2000 anys, ara veuen els seus bisbes segrestats i assassinats, els fidels atacats, les esglésies cremades: ara, per primera vegada en tants segles, molts es veuen forçats a fugir, a deixar el país. Justament ara, en aquests temps tan suposadament civils, moderns i tolerants.

PALESTINA, I SOBRETOT GAZA, on Hamas defineix la identitat en termes rigorosos de religió, n’és un exemple contundent. A Betlem, del 80% de cristians que eren fa pocs anys ara en queden a penes una tercera part. I a Egipte, on el 10% són cristians coptes, la convivència recula, el “nou islam” radical progressa (paguen els dòlars d’Aràbia…), i els atacs als infidels són també una realitat creixent. Comprenc que això són fets incòmodes (amb una llista més completa, serien més incòmodes encara), que parlar d’aquestes coses pot ser fins i tot lleig i sospitós, i que cal repetir sempre que la religió és una cosa i la violència sectària és una altra, etcètera. Allò que no comprenc és que siguen fets que no produeixen escàndol i protesta, ni entre el gruix dels ciutadans, dirigents, clergues, intel·lectuals o periodistes dels països islàmics, ni entre el gruix dels ciutadans, dirigents, clergues, periodistes o intel·lectuals dels països que en solem dir cristians. Algun expert, del ram angelical, m’ho hauria d’explicar.

JO, AGNÒSTIC EN MATÈRIA DE RELIGIONS, diria evangèlicament als amics musulmans que és just mirar la palla en l’ull de l’altre (sense ficar – li el dit a l’ull), però més just encara mirar, al mateix temps, el cabiró de fusta en l’ull propi. I em sembla molt bé que a València, per exemple, hagen construït una gran mesquita amb minaret, però també voldria (ells no?) que es pogueren construir en pau esglésies en qualsevol país islàmic. Fins i tot sense campanar.

Joan F. Mira a l'Avui.cat 

Un soldat musulmà