Incerta glòria, de Joan Sales, és la primera novel·la publicada a Catalunya que enfocava la guerra des de la perspectiva dels vençuts. Joan Sales des de molt jove milità al PCC, que abandonà per lliurar-se a activitats nacionalistes al marge de partits polítics. Es llicencià en Dret i fou oficial sortit de l’Escola de Guerra de la Generalitat de Catalunya. En esclatar la guerra formà part de la columna Durruti com a alferes i combaté a Madrid, a Xàtiva i al front d'Aragó. S’exilià i, el 1948 torna a Catalunya, on continua l'activitat editora iniciada a Mèxic. Traduí Kazandzakis, Mauriac i Dostoievski, entre d’altres.
El títol és part d’un vers de Shakespeare a “Els dos cavallers de Verona”, “the uncertain glory of an April day”, la futilesa de la gloria. Al llarg de la novel·la els seus protagonistes interioritzen la futilitat de la mort, de la guerra, de l’apassionament, de la incerta glòria, en resum. No puc evitar relacionar-lo amb “la petite mort” com els francesos diuen al clímax sexual, la incerta glòria de la perpetuació de l’espècie...
Ambiciosa i polèmica, Incerta glòria és un monument de la novel·la catalana de postguerra. Va ser la primera de la guerra de Espanya des de la perspectiva dels vençuts i en mostrar la guerra en tota la seva complexitat moral, fent-ho des de una visió nacionalista catalana i, per tant republicana, però a la vegada catòlica, el que li permeté denunciar per igual a feixistes com a anarquistes.
Les vivències dels quatre personatges conformen el relat, un soldat republicà al front d’Aragó, la seva dona anarquista que acaba convertida al catolicisme, un jove seminarista amb influències filosòfiques i en Juli Soleràs, excèntric, un personatge torbador, amic i enamorat de la dona del seu amic. La novel·la és un testimoni excepcional i personal sobre la guerra civil espanyola. Joves llençats sense pietat a la guerra, personatges enfrontats a la seva crisis existencial, al conflicte moral, a la seva soledat y al seu propi destí.
“Las diverses trames narratives la converteixen en una gran novel·la clàssica sobre l’amor i el odi, sobre la joventut y la madurès, sobre la guerra i la revolució, sobre tres homes enamorats de la mateixa dona. A Incerta glòria, novel·la elogiada por la crítica francesa i espanyola i acollida amb reticències per la catalana, hi ha drama y poesia, santitat i crueltat, realisme casi groller i meditacions filosòfiques, tot crepita com en un incendi i cruix com en una tempestat” (Xavier Pla).
En el seu magnífic article publicat publicat a “La Vanguardia” el 05/11/2003, en Xavier Pla, a qui transcric literalment davant l’impossibilitat de dir quelcom més interessant, comenta “Sales construeix el seu relat en torn de una figura enigmàtica, excèntrica i original, Juli Soleràs, quines inicials coincideixen amb les de l’autor y també amb les de Julien Sorel, el cèlebre protagonista de “El vermell i el negre”, d’Stendhal. Es tracta d’un noi intel·ligent, de molta cultura (cita constantment a Baudelaire, Nietszche y Schopenhauer), una espècie de preexistencialista cínic que viu instal·lat en el dubte permanent, sent un especial gust pel fracàs i està obsessionat per las perversions sexuals. Quan no hi és, el fan de menys; quan reapareix, provoca repulsió, però tots es senten fatalment atrets por la seva forta personalitat i, sobre tot, per les seves provocatives reflexions, que es concreten en una hilarant antologia de “estirabots” sobre els grans temes del llibre, como la dessacralització de l’amor: “Quan un home i una dona es besen, no aconsegueixen més que unir els seus tubs digestius per l'extrem superior”; la atracció del mal: “Ens ha estat concedit tan poc temps per fer tot el mal que voldríem! En faríem molt més, però bah, no tenim temps”; la joventut: “Algun dia ens caurà la cara de vergonya d'haver tingut disset anys. Perquè és una edat idiota; afigura't, som els homes del futur!, la pura inexistència! Encara no som res i ja ens hem traït mil vegades a nosaltres mateixos”; l’ànsia de gloria; “La glòria cansa, només s’aguanta un instant. Però quin instant! Tots vivim per aquest instant…!”; o els imbècils: “El futur és dels imbècils! Benaventurats els imbècils, perquè es faran amos del món”. Obscè i macabre, vital i contradictori, Soleràs es un personatge al·lucinat que deambula solitari. És l’únic personatge de la novel·la que mor jove, i mor voluntàriament com un perdedor. El seu dramàtic final, al renunciar a ser un vencedor, ajuda a entendre la seva caiguda i redempció, la gran lliçó de Soleràs, que serà justament acceptar la derrota i el fracàs como components essencials de la vida humana”.
Hi ha una frase del llibre d’en Joan Sales que també he trobat en un article de l’Andrés Trapiello (“La Belle Epoque, quina guerra tan maca”), i que em va deixar “touché”, “Guanyi qui guanyi, jo ja he perdut”. Al llibre de Sales, un Marqués atrotinat en la Barcelona anarquista és reuneix amb la Trini, una dels protagonistes, en una missa clandestina i l’hi explica com ell “ja ha perdut”, ell, que és lliberal, que s’havia distingit per la seva militància republicana, que havia estat repudiat pels seus “congèneres”, i li fa veure que tots els que estan en el terme mig, els que són, en termes de guerra, “tebis”, són carn tendre a punt de trinxar en aquell món de “paseillos”. Poc després, la Trini el troba mort amb un tret al clatell. El dia en que la Trini, anarquista significada i destacada, rep a casa seva la visita d’un escamot de vigilància bastant incontrolat, que en veure que té una creu penjada li atribueixen tendències feixistes i de poc no se’n surt, entén en part i assumeix que en tota guerra, la major part dels que la pateixen poden dir que “Guanyi qui guanyi, jo ja he perdut”.
A en Joan Sales li agradava dir un vers de Baudelaire, “ma jeunesse ne fut qu'un tenebreux orage”. Unes paraules que confirmen que la única gloria és la del temps de joventut, una turmenta tenebrosa, esquerdejada por alguns llampecs de glòria (Pla).
MANUEL TORO COLL, ADVOCAT
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada