Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris UNCat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris UNCat. Mostrar tots els missatges

dilluns, 3 de juny del 2013

Silenci còmplice de l’anticatalana UCRF davant del pacte entre PxC, PSOE i PP a l’Hospitalet contra el dret a decidir

El web d'un dels partidaris d'UCFR amb un muntatge amb Heribert Barrera vestit de nazi.
El web d’un dels partidaris d’UCFR amb un muntatge amb Heribert Barrera vestit de nazi.

Silenci còmplice del grup anticatalanista Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) davant del pacte a l’Hospitalet de Llobregat entre els partits espanyols PxC, PSOE i PP, els quals van aprovar una moció contra el dret a decidir dels catalans. Aquest grup, que teòricament sempre denuncia qualsevol pacte dels partits tradicionals amb el partit de Josep Anglada, ara es mostra comprensiu davant la votació antisobiranista que va tenir lloc aquest dimarts passat en ple d’aquest ajuntament del Baix Llobregat, en el qual hi van participar tots els regidors de Plataforma per Catalunya, entre els quals hi havia el cap de llista, conegut per haver estat fotografiat amb una bandera espanyola amb el símbol feixista. 
Aquest silenci calculat de UCRF demostra, una vegada més, l’interès real d’aquesta organització, que no és cap altre que la criminalització dels partits democràtics catalans que volen viure en una Catalunya lliure i catalana. Per exemple, en les darreres eleccions municipals a l’Hospitalet, UCRF va fer campanya de boicot contra el jove partit Identitat Catalana perquè aquest demanava que s’hagués de saber català per obtenir ajuts i subvencions. Un altre exemple el trobem ara en el seu lloc web, on no només no denuncien el pacte espanyol i racista sinó que ataquen una altra organització independentista com Unitat Nacional Catalana. La doble moral d’aquest col·lectiu i la complicitat evident que té amb els partits espanyols, com el PSOE, hauria de fer reflexionar els partits i entitats sobiranistes que li han donat suport incondicionalment, com Esquerra, l’ANC o el Cercle Català de Negocis.

dimarts, 30 d’abril del 2013

Condemnat un delinqüent comú d'extrema esquerra per agressions contra independentistes


Adrià Rodríguez Carrasco, un delinqüent comú i segur 

que un dels molts elements espanyolistes

que l'Estat utilitza per combatre l'independentisme ja ha

estat condemnat per agredir independentistes a dos 

anys de presó i dues multes de 1500€ i 1800€ per agredir

independentistes l'11 de setembre del 2008.


Seguidament el comunicat  d'Unitat Nacional Catalana sobre els fets.
L'onze de setembre del 2008, 7 membres d'Unitat Nacional Catalana van rebre una agressió covarda per part d'un bloc nombrós de l'extrema esquerra, entre els quals es trobaven Maulets, CAJEI, SEPC etc.
Els militants d'UNCat guardaven el material fet servir a la parada del matí de la Diada, quan aquest grup nombrós se'ls va acostar, des de la nostra militància se'ls va demanar que passessin de llarg ja que UNC tenia intenció de sumar-se a la manifestació al final d'aquesta. Tot i les bones intencions dels militants d'UNCat per evitar tensions i baralles, els del bloc de l'extrema esquerra van contestar amb un "la vostra presència ens molesta" acompanyant aquesta frase d'un cop de puny i pluja d'objectes cap als joves independentistes.
Entre els ferits més greus, un militant veterà de més de 60 anys, conegut al seu poble per ser històric dins de l'independentisme; i també un noi jove, conegut dins del món independentista per col·laborar en diverses associacions, organitzar actes i participant en el Voluntariat Lingüístic. El jove mirava de protegir el seu company dels cops de cadira i de bastó, i va haver de ser evacuat amb ambulància del lloc dels fets després de rebre un fort cop d'ampolla al front que li van provocar talls profunds de 2.3 cm tallant una artèria i múltiples ferides al rostre.
El passat dia 9 d'abril es va celebrar el judici on es va acusar a Adrià Rodríguez Carrasco de ser un dels agressors més actius d'aquell dia i responsable d'haver tirat l'ampolla que va impactar al front del jove independentista.
Durant el judici els independentistes no van dubtar ni un moment a reconèixer l'Adrià Rodríguez Carrasco com autor dels fets, i els testimonis de la part acusada van caure en contradiccions i declaracions poc creïbles o ridícules. Cal destacar però que ells mateixos van reconèixer ser centenars contra una desena de militants d'UNC i que cada any havia passat el mateix, i és que efectivament en altres anys els agredits havien estat les JERC i ERC, les JNC i CiU, Estat Català o, al cap i a la fi, tots els qui no coincideixen amb la seva ideologia o simpaties.
Durant tot el procés Adrià Rodríguez Carrasco i els seus es van dedicar a fer-se les víctimes, a calumniar UNCat, i coaccionar i intimidar els membres de la nostra organització durant festivitats com la Selecció Catalana, festes de Gràcia, Sants i similars i els dies en què la Justícia requeria la presència d'ambdues bandes, fins al punt d'escriure amenaces a la façana dels independentistes.
Aquest 29 d'abril del 2013, Adrià Rodríguez Carrasco amb antecedents penals no computables relacionats amb delinqüència, ha estat condemnat a 2 anys de presó i a pagar multes de 1800€ i 1500€ més interessos i costos processals.
Des d'Unitat Nacional Catalana volem expressar el nostre suport als militants involucrats en aquest procés i agrair tota l'ajuda rebuda per part de diferents sectors de l'independentisme.
Secretariat Nacional d'UNITAT NACIONAL CATALANA
Ja anava sent hora que aquesta gent que ha sigut d'agredir sempre a grups molt més menors que ells, gent gran de més de 70 anys, nois de 13 anys i dones paguessin  amb el preu de la justícia. Només sou covards!

dimecres, 2 de juny del 2010

Burka i identitat











La difícil solució al problema dels mocadors islàmics, rau en que la societat occidental està impregnada pel totalitarisme del segle XXI què és la correcció política, la qual no tan sols censura la llibertat d'expressió sinó que també atempta contra la de pensament, fent judicis de valor sobre la pretesa intencionalitat que s'amaga al rerefons de cada paraula i promovent una autocontenció en funció de l'estereotipada "bondat" o "maldat" de l'argument en comptes de jutjar-lo per a la seva validesa objectiva.

Hem esdevingut una societat pueril i acomplexada però sobretot ineficient, especialment amb els temes susceptibles a ser tractats des d'una perspectiva emocional que es contraposa a la racional. És per aquest motiu que sempre que es parla del burca es fa amb la condescendència i la sensibleria argumentària d'atribuir totes les culpes de l'endarreriment de les societats islàmiques a la misèria, com si aquesta fos la causa i no la conseqüència. Això és degut a la mentalitat que fomenta la creença en la perversió de l'èxit que comporta que qui en tingui sigui vist com un culpable en comptes de com a un triomfador. Antagònicament i paradoxal, les minories o grups desafavorits, són percebuts de manera automàtica com a víctimes dels anteriors i objectes de compassió i excés d’empatia, i amb independència de les causes de la seva inoperativitat, troben l'excusa fàcil en l'occident com a l'enemic opulent en comptes de veure'l com el model viable a imitar (com bé postren els països asiàtics que han adoptat els models econòmics occidentals i han gaudit d’un creixement sense precedents que els ha dut a eliminar la pobresa pels seus propis mitjans). Hem de recuperar la racionalitat d'exercir el dret de les majories, aquestes a qui la correcció política criminalitza pel simple fet de no ser considerades objecte de paternal sobreprotecció. Si bé és cert que en el passat hem entrat en guerres, també ho és que molts dels països que avui dia estan sumits en la misèria també hi participaven tant contra nosaltres com entre ells. El que no podem creure és que la seva situació actual sigui deguda a l'explotació que van rebre fa centenars d'anys, doncs en la majoria de casos, quan nosaltres hi vàrem entrar en contacte ells ja portaven un gran endarreriment. En qualsevol cas, aquesta mentalitat pressuposa que són incapaços de superar adversitats que nosaltres hem patit en altres temps i hem reeixit amb el propi esforç.

 No obstant, els partidaris d'aquest autoodi fustigador, passen per alt grans valors que la cultura occidental ha aportat a la humanitat com són la justícia, la democràcia, els drets humans, el treball i l'esforç, el respecte i la igualtat, tots aquests i molts d'altres que ens mostren que tenim més motius per a sentir-nos orgullosos que no pas culpables, i que el nostre pas pel món ha tingut un balanç positiu. El cas del burca, és un exemple clar de discriminació de la majoria en pro d'una minoria. Som en una societat democràtica i ens en vanagloriem, però la política actual ens ha acostumat tant a uns conceptes descafeïnats d'acontentar a tothom, que sembla oblidar que la democràcia amb la que s'omple la boca, representa el triomf de les majories, doncs no és possible acontentar tothom, sinó que s'ha d'intentar actuar per al benefici de la majoria com a millor representant dels interessos generals de la societat. Així, tenim tant de dret a prohibir el burca, i si s'escau el xador o qualsevol altre símbol contrari a la nostra identitat, com els països musulmans tenen a fer-lo obligatori (com de fet és) en llur territori. I es que la qüestió principal, és aquesta, la identitat.

Un país, és molt més que un territori o una línia en un mapa, és una herència de cultura i de valors. El que ens fa catalans no és viure a Catalunya sinó tot l'imaginari col•lectiu que compartim, la llengua i els principis, i francament no se m'acudeix un valor més contrari al que representa Catalunya que la obligació, per fanatisme religiós, a dur les dones amb la cara coberta. Si bé no és un atemptat contra les dones en termes generals, doncs entre les musulmanes té gran acceptació, si que ho és contra les dones catalanes, i per extensió europees, i en termes culturals contra tota la societat, ja que des del nostre punt de vista, que és l’únic vàlid en el nostre país, és un costum bàrbar. Quan hom va a un indret que no és el seu, ha de procurar adaptar-se. Òbviament que els musulmans de Catalunya tenen dret a seguir professant llur religió, i no seré pas jo qui els ho critiqui. Ara bé, el que no es pot consentir és, quan per aquest motiu o per qualsevol altre, es vulnera la personalitat del país i de la seva societat, dels seus valors i de la seva cultura. El més curiós de tot és que els més fervents defensors d'un símbol religiós islàmic, resulten ser d'una determinada progressia local, que si d'ells depengués farien una nova Setmana Tràgica. Aquesta gent, més que no pas els propis musulmans són el problema, doncs el seu dogmatisme és igual d'intransigent que el de qualsevol integrista, però a més s'hi suma el ressentiment que genera l'autoodi que els condueix no tan sols a defensar qualsevol símbol aliè, sinó a despotricar dels propis.

D'aquesta manera, s'erigeixen alhora com a defensors del laïcisme, quan es tracta de combatre al cristianisme, però amb el cas islàmic volen fer prevaldre el dret religiós per sobre del dret civil. Són els defensors del feminisme, però defensen un símbol que comporta duríssimes represàlies per a les dones que no l'acceptin. Defensen totes les cultures i identitats, però neguen el dret a la catalana a regular el seu normal desenvolupament al propi país. El gran problema, però, és que els mocadors islàmics no representen simplement una manifestació religiosa sinó identitària, és el seu símbol, que al nostre país amb la connivència d'una certa esquerra (que abandonant el comunisme s'ha passat al contraculturalisme) ha esdevingut el cavall de Troia que pretén introduir-se, silenciosament però implacable, en la nostra societat. Un símbol que representa retrocés, un símbol que representa totalitarisme teocràtic, un símbol que representa la barbàrie de mentalitats anclades en temps de les croades i que en cap dels països d’on és propi, la societat gaudeix de llibertats i drets que aquí consideraríem inalienables. Que tots els defensors autòctons d'aquesta simbologia, facin un examen de consciència i es preguntin per quins quatre vots estan malvenent el país. Segurament han caigut en la candidesa de voler-se guanyar el futur vot immigrant, ara bé, de debò creuen que quan puguin votar no faran els seus propis partits? De fet ja n'hi ha d'incipients que permeten veure les orelles al llop. Haurien de preocupar-se menys de perseguir a les veus dissidents que alcen el crit d'alarma i més pel fet que entrin de manera descontrolada més i més persones que mostren la seva intransigència a diari, que superbament es creuen amb el dret a ensenyar més que humilment amb el deure d'aprendre, que al cap i a la fi, són ells els que han hagut d'abandonar la casa.

Haurien de preocupar-se, i molt, de que el seu model de multiculturalisme hagi conduït Europa a patir atemptats per descendents d'immigrants de tercera i quarta generació, per tenir predicant en Mesquites personatges que expliquen com maltractar a les dones o que promouen valors antioccidentals. Haurien de preocupar-se per tenir gent dins del país, que prefereix tancar a la dona i a la filla a dins de casa, sense escolarització ni feina, abans que donar el braç a torçar amb el seu fanatisme. Però no, no se’n preocuparan i seguiran jugant al dogmatisme, mal tinguin l’exemple de països tant progressistes, tolerants i democràtics com Holanda, que per seguir la mateixa via gairebé es destrueix. I mentre ells segueixen mirant cap a l'altre costat i xiulant, l'enemic segueix covant ressentiment i esmolant la navalla.

 Marcel A. G.

Unitat Nacional Catalana UNCat 

www.unitat.cat - correu@unitat.org

dilluns, 22 de març del 2010

Torna el Nacionalisme!


La imatge és a costa de l'autor del blog


Depèn com es llegeixi sembla que anunciï la vinguda de l’àngel exterminador, des de la guerra de Bòsnia la paraula nacionalisme s’ha volgut relacionar amb totalitarisme, genocidi, neteja ètnica. Els que foren hereus del nacionalisme català inventen paraules, ara ja no son nacionalistes, son sobiranistes, catalanistes, tot menys nacionalistes. Però no hi ha un sol nacionalisme, hem de dir un cop més que no sempre tot és blanc o és negre? Es pot posar al mateix sac el nacionalisme serbi a Bòsnia i el nacionalisme català, no eren nacionalistes també els vietcong que lluitaven contra l’invasor americà?, no eren nacionalistes els patriotes de l’Armia Krajowa polonès que lluitaren contra els nazis? Sempre ha existit un nacionalisme expansiu, imperialista, d’opressió, però enfront seu hi ha un nacionalisme defensiu, alliberador, i el nacionalisme català està entre els segons, malgrat la propaganda de la caverna mediàtica, encara no veig els tancs catalans envaint Tolosa de Llenguadoc, ni imposant el català als pobres nens de Burgos, ni obligant a hissar la senyera al penyal de Perejil. Els catalans tenim una eina per reivindicar la nostra catalanitat i lluitar per la nostra llibertat, i aquesta eina tant sols te un mot: nacionalisme. Quan Macià va crear l’Estat Català va donar impuls polític a un sentiment prou arrelat entre el nostre poble, va posar-hi clau política i, cal dir-ho també, clau militar, al nacionalisme. Els anys 20 i 30 va ser l’esclat d’aquest sentiment alliberador. I era un nacionalisme sense condicionants, patriòtic, d’arrel popular, lluny de Moscou i de Berlin. En Francesc Macià, Daniel Cardona, els germans Badia, Josep Dencàs, Josep Maria Batista i Roca i centenars més de noms impulsaren un moviment que tant sols fou frenat per la guerra d’Espanya. Enfront seu hi havia un altre nacionalisme el de Francisco Franco i Juan Negrín, enemics en el tema social i agermanats en el nacional, tant era que fossin de dretes o d’esquerres, els espanyols, els nacionalistes espanyols (car tots els espanyols exerceixen de nacionalistes quan davant seu hi ha Catalunya) senten la pàtria com un element vital que es veu en perill quan els catalans volem deslliurar-nos del jou que ens agenolla.

 Com he dit, la guerra d’Espanya va obrir un llarg parèntesis que el Front Nacional de Catalunya va intentar endarrerir, des d’aleshores aquest nacionalisme català alliberador l’hem viscut quasi com una anomalia, des dels anys 60 del segle passat el concepte alliberament nacional ha estat supeditat a una ideologia determinada, es podrà criticar o no, però és un fet que des d’aquells anys i degut a les guerres d’emancipació colonial, la guerra d’Algèria, la del Vietnam i moltes altres, el nacionalisme català s’havia anat maridant amb ideologies alienes, fins a quedar supeditat i condicionat. Es veia amb recança qui defensava un nacionalisme sense etiquetes, fins i tot se’l escarnia i insultava. L’any 1977 semblava que es podria tornar a emprar el mot patriotisme com sinònim de nacionalisme, va ser la campanya Llibertat Patriotes Catalans, engegada per Socors Català, després amb la constitució de l’organització patriòtica Nosaltres Sols! l’any 1980 i la reactivació de l’Estat Català i les seves Joventuts un any després. Tot plegat va ser una llarga marxa pel desert, es va condemnar a tots els que crèiem que el nacionalisme català no li calia una ideologia social per poder hissar la bandera de l’alliberament nacional. A tot hora calia excusar-se per ser nacionalista, s’inventaven expressions com alliberament nacional i de classe, com si existissin catalans que mereixien ser alliberats i altres que no calia. I s’ha arribat a l’extrem d’escarnir el mot, de foragitar-lo, condemnar-lo, de fer veure que mai havia existit, calia inventar els mots i amb ells el contingut, ja ningú volia ser nacionalista, retornant al principi hem vist com sobiranisme, catalanisme i altres expressions maldaven per arraconar un mot, un sentiment i un objectiu. Nacionalisme i patriotisme ja no eren necessaris, i no tant sols els mots sinó la seva semàntica. I amb Reagrupament aquesta tendència s’ha invertit, de nou els mots nacionalisme i patriotisme tornen a sortir a la palestra. Després de la segona assemblea i tot llegint Organitzant el nostre futur lliure i Constitució de Catalunya podem constatar que com au fènix el nacionalisme català ha renascut de les seves cendres, però no han estat tant sols els documents, ho han estat els seus associats, el seu President. Durant unes hores els que creiem en Catalunya i la seva llibertat hem viscut una catarsi col•lectiva, ens hem donat compte que el futur està a les mans del nostre poble i cal tant sols despertar-lo per què prengui les brides del seu futur.

 Els atacs contra Reagrupament i el seu President han estat i seran constants, ho seran per la por d’un projecte que no està meditat en els alambins de la política sinó en el sentiment de llibertat d’un poble, en la por d’uns patriotes que l’únic suborn possible és la independència. S’acusa de messianisme, de cabdillisme, potser la grisor dels líders de la classe política no pot suportar que un polític que va deixar-ho de ser per dignitat torni a la palestra política justament per aquesta dignitat. Després d’aquesta segona assemblea un projecte es consolida i sabem que caldrà sovintejar l’esprint amb la carrera de fons, però la idea, el nacionalisme, de nou pren força, i aquest cop sense condicionaments ideològics, lluny queden els anys 80 del segle passat quan quatre bojos intentàvem fer renéixer aquest nacionalisme, quan, per aquesta causa, rebíem els insults i els descrèdits de molts dels que ara han comprès que justament aquest és l’únic camí per assolir la independència. Joan Carretero, Rut Carandell i molts altres que avui dirigeixen Reagrupament provenen d’un independentisme que creia que calia un reforçament ideològic per tenir vigència, ara, després de la seva caiguda del cavall, segueixen un camí que ja vàrem començar a marcar fa trenta anys des de l’organització patriòtica Nosaltres Sols! I les Joventuts d’Estat Català. Des de la nostra militància de base donem el nostre Visca! a aquest renaixement del nacionalisme, que lluita per preservar la identitat i assolir la llibertat del nostre poble. Reagrupament és el camí i no hi ha temps per perdre, deixem de banda antigues querelles, enveges o rancúnies, no hi ha espai per personalismes ni crítiques estèrils, el futur del nostre país està molt per sobre de nosaltres mateixos. Ja tothom s’ha tret la careta, a Catalunya tant sols hi ha dos bàndols, el dels catalans que volem la llibertat del nostre país i el bàndol, dels espanyols, dels descastats, dels venuts... dels traïdors. En quin vols estar?

 Xavier Andreu Unitat Nacional Catalana UNCat 
correu@unitat.org 

dimecres, 18 de novembre del 2009

Judici a la cèl·lula del Raval que volia fer explotar Barcelona.

El testimoni protegit que acusa la cèl·lula del Raval diu que és membre d'Al-Qaida però que no volia morir

Assim Iqbal assegura en el judici que va decidir delatar els seus companys quan va saber que havia estat triat com a suïcida. Manté que va trucar a un "amic" de França des del lavabo de la mesquita per avisar-lo que estava amb terroristes.

Sílvia Barroso Barcelona / Madrid (Audiència Nacional) Ult. Act. 16/11/2009 21:53 

El testimoni protegit que acusa la suposada cèl·lula islamista del Raval ja té nom i cognom: Assim Iqbal. Així l'han identificat aquest dilluns, en el judici, els acusats que han declarat avui en el judici que se celebra a l'Audiència Nacional. I ell mateix ha indicat després, quan ha declarat des de darrere d'una mampara, que va donar el nom real quan va conèixer els onze pakistanesos imputats, dies abans de delatar-los. Segons ha explicat Iqbal davant el tribunal, ell mateix pertanyia a Al-Qaida.

Com a membre d'aquesta organització, va estar dos anys en un camp d'entrenament de l'Afganistan. Quan va ser enviat a Barcelona, ell creia que hi venia a preparar les bombes, però quan va saber que comptaven amb ell per a ser un dels suïcides que havien de participar en un atemptat al metro es va fer enrere. Va ser aleshores quan va decidir delatar els seus companys. I, segons ha relatat avui, va trucar a un "amic de França", del qual no en sap el nom i del qual creu "que és policia de paisà", tot i no estar-ne segur. Seguint la versió dels fets que ha donat davant el tribunal, en aquella conversa en què demanava auxili, va explicar al seu amic que estava amb un grup de terroristes a Barcelona i que havia de fer alguna cosa per "aturar-los". Sense més detalls.

 Com que la Guàrdia Civil sempre ha mantingut que va ser un col·laborador de serveis secrets europeus el que va posar el CNI sobre la pista del que es preparava a Barcelona, els advocats dels acusats han preguntat a Iqbal si ell és membre o col·laborador d'algun servei secret, cosa que ha negat. D'altra banda, ha manifestat que no sap si encara pertany a Al-Qaida, ja que des que es van produir les detencions a Barcelona, el gener de 2008, ell està controlat per la Guàrdia Civil com a testimoni protegit, condició que se suposa que li ha permès canviar d'identitat deixar d'utilitzar el seu nom, el que ell reconeix com a real. La versió del testimoni protegit sobre com es va descobrir la suposada conspiració es contraposarà aquest dimarts amb el que expliquen el CNI i la Guàrdia Civil. Segons aquests cossos estatals, un col·laborador va alertar serveis secrets europeus que es preparava una cadena d'atemptats imminents a Barcelona, Alemanya, Bèlgica, el Regne Unit, Holanda i Portugal. D'aquell avís, que no queda clar de qui va ser –Iqbal manté que ell no va parlar amb la policia fins que els agents van entrar a la mesquita del carrer Maçanet on es van fer les detencions, on ell passava la nit amb molts dels imputats–, només en va sortir l'operació policial de Barcelona.

Segons un dels advocats de la defensa, Benet Salellas, "el relat del testimoni F1 no encaixa amb el de la policia", i aquest aspecte serà el que s'ha d'aclarir en les properes sessions, ja que F1 és la principal prova contra els imputats. Pel que fa a la gran quantitat d'explosius que havien d'utilitzar per al gran atemptat presumptament en preparació, mai han estat localitzats. Només es van trobar 18 grams de nitrocel·lulosa i perclorat potàssic procedent de deu bengales buidades, en una bossa amb què els acusats neguen que tinguin res a veure i que asseguren que pertanyia a Iqbal.

  Avui.cat

  Un espia remenant escombraries

A la sessió d'avui també ha comparegut un agent del Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI) que va participar a l'operatiu. Segons ha explicat, li van encomanar tasques de vigilància en un pis del carrer Santa Madrona, 25, on vivien diversos dels detinguts. Per aquesta raó es va traslladar expressament de Barcelona a Madrid. Mentre vigilava el pis, el 17 de gener, assegura que va veure Qadeer Malik, un dels acusats, que llençava una bossa d'escombraries al contenidor de la cantonada de Santa Madrona amb el carrer Sant Bertran. La va recollir i hi va trobar, entre d'altres deixalles, temporitzadors, guants de làtex, piles i tubs buits de bengales de la marca francesa Fontaine Royale. El testimoni F1 també va estar vivint en aquell pis dos o tres dies, ja que va ser allà on el van acollir uns compatriotes en arribar a Barcelona des de França per participar en l'atemptat, segons el seu relat i el de l'acusació. La defensa manté que aquest material era de F1, ja que en una altra bossa trobada en l'operació, que contenia 18 grams d'explosiu procedent de les mateixes bengales, no s'han trobat empremtes ni ADN de cap dels imputats.

  La Guàrdia Civil creu que el grup volia "fer pràctiques"

Aquest dimarts, però, també han testificat diversos agents de la Guàrdia Civil que van participar en les detencions. Tots han assegurat que van tenir coneixement de l'operació el mateix dia 18, quan el CNI els va advertir d'una "amenaça imminent" d'atemptat terrorista. Un d'ells ha assegurat que se'ls van comunicar les "identitats" de les persones que calia detenir, mentre que un altre agent ha declarat després que no tenien aquestes dades. Sobre els escassos explosius trobats, 18 grams de nitrocel·lulosa i perclorat potàssic procedents del buidat de bengales –mai es van trobar els quilos que calien per a un atemptat al metro–, un guàrdia civil ha reconegut que no van trobar "material amb suficient càrrega com per cometre estralls". En aquest sentit, ha explicat que la "hipòtesi" amb què treballen és que aquest explosiu era per fer una "pràctica" o "assaig" abans de confeccionar "els explosius reals". El testimoni protegit va assegurar ahir que l'organització volia cometre un atemptat aquell mateix dissabte de les detencions, amb diversos suïcides que portarien explosius en borses o jaquetes. Bombes que no s'han localitzat.

  Encara busquen els explosius

El guàrdia civil ha assegurat que les forces de seguretat continuen "buscant explosius" que puguin estar relacionats amb aquesta operació, així com els "dos suïcides" que no han estat detinguts i que han estat identificats pel testimoni protegit F1. Aquest testimoni ahir va assegurar que formava part d'Al-Qaida des del 2005 i que va viatjar a Barcelona sota les ordres de l'organització per participar en l'atemptat, però després es va "ensorrar" i va avisar un amic francès que li semblava que era "policia de paisà", tot i que no en va saber dir el nom en ser interrogat en el judici. Un dels agents ha admès que aquest home no va arribar a ser detingut i ha assegurat que no sap si aquest home pertanyia a una organització terrorista o era un infiltrat de les forces de seguretat franceses, com al·leguen els familiars dels acusats. Les defenses creuen que aquest infiltrat podria haver preparat proves falses per incriminar els imputats i presentar l'operació com un èxit policial.

  Avui.cat

Quan es van fer les detencions dels membres d'Al-qaida de la cèl·lula del Raval a Barcelona es va intentar amagar fent el mínim ressó. Els únics que van protestar contra l'integrisme islàmic van ser els militants d'Unitat Nacional Catalana - Barcelona.


PER UNA CATALUNYA LLIURE, CATALANA I DEMOCRÀTICA!

divendres, 14 de novembre del 2008

Més sectarisme per part dels comunsites de sempre, un altre cop als copmanys d'UNC.

Les Joventuts d'UNC van ser presents a Perpinyà, segudiament deixem textualment uns fets que sempre es repeteixen. Volem destacar i condemnar: 

- El menyspreu que va tindre la CAL a l’hora de fer el cartell posant només l’estelada de l’estrella roja, discriminant així la majoria d’independentistes que vam assistir a la manifestació. - La pèssima organització de la CAL que dirigida pel sectarisme, ens va intentar marginar fent un cordó sanitari que dividia el bloc format per les organitzacions esmentades anteriorment. - L'actuació estalinista que van tenir durant els parlaments retirant l’estelada blava per penjar la vermella i negar-se a posar-la al costat tot i ser demanat per director del castell, el senyor Deloncle. - Els insults i xiulets dirigits a Daniela Grau i Humbert. - El llançament d’objectes un cop finalitzats els parlaments, dirigits cap a la zona d’UNC i que malauradament van caure a gent que no tenien res a veure amb la nostra organització.

Per a més informació, Joventuts Nosaltres Sols!.

Aquest blog és

Aquest blog és

Contador web

Vist des de...

free counters