Conrear el futur

Patir una empanada mental sovint acaba amb disbarats com aquest. Es tracta d'un mural perpetrat a Caracas on s'hi poden veure Simón Bolivar, Jesús i Chávez. A la part superior, un escrit proclama "¡He resucitado! Patria, Socialismo o Muerte. Venceremos".

Potser amb un àcid pots arribar a sentir un arravatament místic gràcies a aquests obra mega-kitsch. Però com que tenim per costum no drogar-nos direm que, en aquest mural, només hi veiem morts.

Aquests dies TV3 ha estat distreta amb les manifestacions d'estudiants i sindicats. Els seus caps d'informatius deuen somniar en una mena de revolució i no cobreixen el que està passant a Veneçuela, que és el més semblant al que passaria aquí si el país caigués a mans dels trinxeraires que sempre capitanegen els aldarulls de Barcelona, una ciutat que sempre ha hagut de conviure amb un contingent més o menys fix de salvatges que es llencen al carrer per destruir el que se'ls posi pel davant aprofitant les protestes legítimes de la resta. La majoria no són estudiants ni treballadors, però sempre rematen les manifestacions estudiantils i sindicals. La majoria tampoc no són catalans, perquè no només no els surt de la boca ni una paraula en la nostra llengua sinó que sovint ni l'entenen. Per descomptat, no són demòcrates. Senzillament aprofiten qualsevol excusa per barrejar-se entre els manifestants i destruir, que és l'únic que saben fer. Són els destrossafanals de les celebracions del Barça, els fatxendes que fa uns mesos van vexar els diputats del Parlament, els hereus dels escamots de rereguarda que durant la guerra civil es passejaven armats per la ciutat i sembraven el terror segrestant i assassinant civils mentre la gent que de debò defensava la república donava la vida al front. La seva presència és garantia de derrota.

Ara els tenim barrejats entre els estudiants. Es diu que són una minoria, però sovint se'ls usa com a força de xoc, com a arma per atemorir i donar sensació de poder. "Ja els controlarem quan ens convingui". Però no, no són controlables. Aquests dies han provocat aldarulls i destrossat vidres i mobiliari urbà, han volgut rebentar el Congrés mundial de mòbils, han impedit un acte de presentació del darrer llibre del president Pujol, han tallat autopistes i vies principals de Barcelona, han imposat que els trens no paressin a l'estació de Bellaterra, han impedit l'entrada a les classes als estudiants que no estaven d'acord amb la vaga, han amenaçat i insultat periodistes que cobrien la informació, han trencat cartells i coaccionat estudiants d'un sindicat contrari a aquests desordres, han provat de muntar una tancada interminable al Rectorat de la Universitat Central i han irromput a una emissora de ràdio per imposar la lectura d'un comunicat.


Això és democràtic? Reclamen que cessin les retallades i no es prescindeixi de part del professorat associat i que no s'apugin les taxes universitàries que subvencionem els contribuents en un 85%. ¿Per què no protesten per la baixa exigència en l'admissió d'alumnes, per la manca d'excel·lència, l'endogàmia i el corporativisme docent, l'enquistament d'estudiants paràsits o la manipulació de grups polítics? ¿Per què van callar amb l'anterior govern, que va llençar els diners en subvencions, inversions absurdes i corrupció i protesten ara, quan ja no queden diners al calaix? ¿Per què no exigeixen una reforma profunda de tot el sistema educatiu que garanteixi una formació intel·lectual i professional decent?

Les universitats catalanes fa anys que s'han convertit en la segona etapa de la Secundària, en instituts per a adolescents en stand by arrossegant-se per les aules. Un negoci ruïnós per retardar el fracàs personal de milers de joves que mentre estan distrets no han d'afrontar les conseqüències d'un sistema educatiu manicomial. En un país que bescanta la formació professional de tècnics i subvenciona fins al deliri titulacions universitàries que no poden ser absorbides pel sistema acadèmic ni el món laboral, en un país que menysprea el petit empresari que inverteix el seu temps, el seu talent i els seus diners per tirar endavant i crear llocs de treball és difícil que la major part dels joves puguin aspirar a un futur que vagi més enllà del subsidi o de l'explotació.

Al marge d'aquests descontrolats, és decebedor que la major part dels universitaris més compromesos amb les protestes no aportin alternatives. Tret de teoritzar sobre velles utopies o parar la mà per rebre subvecions inútils, què proposen? Si els veiéssim lluitar creant cooperatives, protestar perquè no tenen instal·lacions per investigar o perquè no hi ha cap suport per patentar el que han inventat, ens sentiríem orgullosos d'ells. On són els utòpics de veritat, els joves de la Icària del segle XXI? Per què no els veiem creant cooperatives d'ensenyament, de producció, de consum? Per què no es pategen una mica el país per saber com és de veritat i per conèixer de primera mà com està la gent i què fa falta per sortir d'aquest forat immens? Hi ha gent que ho està fent però la majoria dels estudiants ni ho saben perquè els seus pressupòsits són teòrics i perquè la seva repugnància pel que fa a tot el que soni a empresa, per petita que sigui, els aboca a la paràlisi i a la incapacitat creativa. Podrien posar-se en contacte amb la gent del camp i obrir circuits de comercialització que minessin els especuladors i afavorissin els pagesos i els consumidors. Podrien obrir tallers i xarxes de distribució de productes que les grans empreses fabriquen a preu de saldo a països sense llibertats ni garanties socials; podrien crear una xarxa de suport per als milers de nens que no tenen mitjans per reforçar els estudis o altres activitats a les ciutats i, especialment, a tants pobles on s'han construït infraestructures que ningú no sap aprofitar. Podrien posar al dia la gent gran ensenyant-los informàtica o com funciona un mòbil; podrien innovar en turisme, agricultura, alimentació,...

En temps infinitament més durs, en situacions veritablement dramàtiques, molts joves sovint sense estudis ni mitjans, sovint compromesos amb el servei militar o amb les dificultats de tirar endavant una família, van unir-se, van arremangar-se i van demostrar què volien fer fent-ho i aconseguint que les seves famílies i el seu país avancessin i es sentissin orgullosos d'ells.

Font: Hasbara-ts