Quan els comunistes van matar el Mar d'Aral

Té res a veure el comunisme amb l'ecologisme o només és un intent dels partits populistes i simplistes que intenten picar l'ullet per caure simpàtics a tothom?
A continuació tenim la història de la mort del Mar d'Aral, -la seva fauna i els problemes ecològics que comporta- a a causa de les polítiques de producció massiva de la URSS.

Del Mar Aral, que es troba tocant la frontera entre Kazakhstan i Uzbekistan, a la part de l'Àsia Central que fou territori de l'antiga Unió Soviètica, s'ha dit que és una de les tragèdies mediambientals i humanes més greus del planeta. Al 1960, era el quart llac més gran del món -una espectacular massa d'aigua, amb una superfície al voltant  de 67.000 km2, que estava capacitada per aguantar moltíssimes indústries comercials marítimes i pesqueres-. Als volts del 1993, la seva superfície disminuí al voltant del 5%, el seu volum descendí en un 73%, la salinitat es triplicà , el transport es finalitzà, els peixos varen morir i el mar quedà dividit en dues basses molt més petites.

Què va passar i perquè?

Des de temps immemorials, el Mar d'Aral ha sigut alimentat per les aigües dels rius Sir-Daria i Amu-Daria. No obstant, als anys 50 i 60, la Unió Soviètica decidí augmentar espectacularment  la producció de cutó fluix mitjançant l'expansió de  la regió d'Àsia Central dels cultius de regadiu. El primer pas fou construir un canal de 1.280Km de llarg per desviar grans quantitats des del riu Amu-Daria fins la part del sud del desert del Kara Kum.

Com a conseqüència, es construí una complexa  xarxa de 20 envasaments i 60 canals que regaven, amb aigua dels rius esmentats, 7,7millons d’hectàrees  de terres de cultiu, d'una de les regions més seques d'Àsia.

Aquests rius que feien de nutrient al mar Aral amb uns 50 o 60km cúbics d'aigua dolça per any, fins el 1985 es quedaren totalment secs. Posteriorment, han existit petits caudals  que han sigut insuficients pels efectes de la disminució d'aportaments.

Els devastadors efectes del desviament del cabal  són fàcilment apreciables en els canvis de mides i forma del Mar d'Aral. Els antics ports, amb vaixells, ara inútils, queden a 32km de la retrocedida línia de costa. Les riques peixateries, que un dia varen produir 160 tones /dia i subministraven del 10 al 15 per cent de les captures de peix d'aigua dolça de la Unió Soviètica, actualment han desaparegut per complert, degut a que la salinitat és pràcticament igual que a l'oceà. El volum ha disminuït aproximadament el 75%, igual que el nivell de l'aigua, que ha descendit més de 16 metres a la massa principal. El fons del mar, ara sec, sotmès a forts vents, ha sigut la font de núvols gegants de pols i de sal que han arrasat i espatllat les collites de regadiu.

La devastació del Mar d'Aral era completament  predicible i demostra com de fàcil i ràpidament les activitats humanes poden alterar l'ambient a la seva cerca d'un recurs.

La moda verda

A la fila del supermercat, el caixer li diu a una senyora gran que hauria de portar la seva pròpia bossa, ja que les bosses de plàstic no són bones per al medi ambient.

La senyora demana disculpes i explica: "És que no hi havia aquesta moda verda en els meus temps."

L'empleat li va contestar: "Aquest és ara el nostre problema. La seva generació no va posar prou cura a conservar el medi ambient. "

Té raó: la nostra generació no tenia aquesta moda verda en aquells temps:

Per aquell temps, les ampolles de llet, les ampolles de gasosa i les de cervesa es tornaven a la botiga.

La botiga les enviava de nou a la fàbrica per ser rentades i esterilitzades abans de omplir-les de nou, de manera que es podien fer servir les mateixes ampolles una i altra vegada. Així, realment les reciclaven.

Però té raó, no teníem aquesta moda verda en els nostres temps.

Pujàvem les escales, perquè no hi havia escales mecàniques a cada comerç ni oficina. Anàvem caminant a les botigues en lloc d'anar en cotxes de 300 cavalls de potència cada vegada que necessitàvem recórrer 200 metres.

Però té vostè tota la raó. No teníem la moda verda en els nostres dies.

Per llavors, rentàvem els bolquers dels nadons perquè no n'hi havia d'un sol ús. Assecàvem la roba a estenedors, no en assecadores que funcionen amb 220 volts. L'energia solar i l'eòlica assecaven veritablement la nostra roba. Els nois usaven la roba dels seus germans grans, no sempre modelets nous. I els nois sortien al carrer a jugar i no es passaven el dia enganxats als ordinadors, als telèfons o als videojocs.

Però té raó: no teníem una moda verda en els nostres dies.

Llavors teníem una televisió, o ràdio, a casa, no un televisor a cada habitació. I la TV tenia una pantalleta de la mida d'un mocador, no una pantallota de la mida d'un estadi de futbol. A la cuina, molíem i batíem a mà, perquè no hi havia màquines elèctriques que ho fessin per nosaltres. Quan empaquetàvem una cosa fràgil per enviar-ho per correu, fèiem servir diaris arrugats per protegir-lo, no cartrons preformats o boletes de plàstic. En aquests temps no arrencàvem un motor i cremàvem gasolina només per tallar la gespa; fèiem servir una podadora que funcionava a múscul. Fèiem exercici treballant, així que no necessitàvem anar a un gimnàs per córrer sobre cintes mecàniques que funcionen amb electricitat.

Però clar que és cert el que diu vostè: no hi havia en aquells temps una moda verda.

Bevíem de l'aixeta quan teníem set, en lloc d'usar gots o ampolles de plàstic cada vegada que havíem de prendre aigua. Carregàvem les estilogràfiques amb tinta, en lloc de comprar-ne una de nova i canviàvem les fulles d'afaitar en comptes de tirar a les escombraries tota la màquina afeitadora només perquè la fulla ja no estigués afilada.

Però, això sí, no teníem una moda verda en aquells dies.

En aquells temps, la gent prenia el tramvia o l'autobús i els nois anaven amb les seves bicicletes a l'escola o caminant, en lloc d'usar la seva mare com a taxista les 24 hores. Teníem un endoll a cada habitació, no un regleta d'endolls per alimentar una dotzena d'artefactes. I no necessitàvem un aparell electrònic per rebre senyals des de satèl·lits situats a milers de quilòmetres de distància a l'espai per trobar la pizzeria més propera.

Així que em sembla lògic que l'actual generació es queixi contínuament de com d'irresponsables érem els ara vells per no tenir aquesta meravellosa moda verda en els nostres temps.