Tomben l'estàtua de Lenin a Kiev

Notícia del 324 on podreu veure un vídeo.

Es podria encetar un bon debat sobre la UE i que hi veu de bo la població d'Ucraïna tot i que no deixaria de ser un debat esteril per la falta de presència ucraïnesos. El que sí queda palés és el rebuig de la població ucraïnesa a Rússia o el que pugui representar el seu passat imperialista, totalitari i comunista.

Els carrers de Kíev tornen a bullir malgrat el fred d'Ucraïna. Defensors i detractors del president, Víctor Ianukóvitx, han pres una vegada més el carrers en una crisi que ja entra en la tercera setmana. En el rerefons, la decisió de Ianukóvitx de no firmar el tractat d'adhesió ofert per la Unió Europea. Per contra, el govern ucarïnès d'aquest país frontissa entre Rússia i Europa occidental s'ha apropat encara més al Kremlin malgrat la contestació popular.

Milers d'opositors, fins a 200.000 segons algunes fonts, omplen la plaça de la Independència per exigir la dimissió del govern, l'alliberament dels detinguts durant les protestes i el càstig als comandaments que van ordenar la violenta actuació policial d'ara fa una setmana. Els opositors també demanen la creació d'un govern tècnic per negociar l'acord d'associació econòmica amb la Unió Europea i la convocatòria d'eleccions anticipades

L'exprimera ministra, ara empresonada, Iúlia Timoixenko, ha estat present a la rebatejada com "Euromaidán", o plaça d'Europa, a través d'un manifest en què ha instat els congregats a no rendir-se ni fer cap pas enrere en la lluita per no caure en una dictadura corrupta. Timoixenko també ha acusat el govern de tenir les mans tacades de sang.

Els impulsors de la protesta l'han anomenat la Marxa del Milió, com a deferència al nom que porten les manifestacions dels últims anys de l'oposició russa contra el govern de Moscou. Alerten que durant la jornada es poden desencadenar actes de violència i demanen als manifestants que no caiguin en les provocacions ja que aquesta seria l'excusa perfecta del govern ucraïnès per declarar l'estat d'excepció.

En menys nombre, unes 3.000 persones, els defensors de Ianukóvitx i el seu Partit de les Regions s'han renuit davant de la seu del Parlament ucraïnès. El partit al govern vol que es desbloquegin els edificis governamentals i que es desocupin l'Ajuntament i les seus dels sindicats. També que es desallotgin el centenar de tendes de campanya que ocupen la plaça de la Independència, escenari el 2004 de la prodemocràtica "revolució taronja", a favor de traslladar les aliances del seu país cap a l'oest.

Milers de persones ocupen la plaça de la Independència de Kíev

Letònia rebutja el rus com a llengua cooficial

El 'no' a fer del rus la segona llengua oficial al país guanya amb un 80% dels vots. La consulta reobre la ferida de l'ocupació soviètica

LAIA FORÈS

Brussel·les | Actualitzada el 18/02/2012 23:31

Dos ciutadans letons a punt de votar. / VALDIS DOMBROVSKIS / AFP VALDIS DOMBROVSKIS / AFP

El rus no serà llengua cooficial a Letònia. Amb un 80% dels vots –amb la meitat dels vots escrutats–, el 'no' s'ha imposat clarament en el referèndum que s'ha celebrat aquest dissabte.

La impulsora de la consulta ha sigut la minoria russa de Letònia, rebutjada per gran part de la classe política i que se sent discriminada per la legislació lingüística letona. Si hagués guanyat el 'sí', aquest país bàltic s'hauria convertit en el primer soci de la Unió Europea a donar l'estatus d'oficial a la llengua de Tolstoi. 

Aquest país de més de dos milions d'habitants va viure la meitat del segle XX sota dominació soviètica, cosa que va fer disminuir considerablement els parlants de letó. Després d'aconseguir la independència el 1991, les autoritats letones van aprovar lleis per protegir el letó, que obligaven a conèixer la llengua a tots els ciutadans, inclosos els milers de russos que s'havien instal·lat al país durant els anys d'ocupació i que volien obtenir la nacionalitat.

Vint-i-un anys després, la llengua més utilitzada del país és el letó, però una tercera part de la població té com a llengua materna el rus.

Font: Ara

Simo Häyhä: La mort blanca

Simo Häyhä (17 de desembre de 1905 - 1 abril 2002), anomenat per l'exèrcit soviètic "Belaya Smert" (en rus: Белая смерть, en finès: Valkoinen Kuolema, i en català: La Mort Blanca), va ser un soldat finlandès, considerat el millor franctirador de la història.

Simo va néixer al petit poble de Rautjärvi, prop de l'actual frontera finesa amb Rússia, i va iniciar el seu servei militar el 1925. Durant la Guerra d'Hivern de 1939-1940 entre Finlàndia i la Unió Soviètica, va servir com franctirador contra l'invasor rus. Actuant a temperatures que oscil laven entre els vint i els quaranta graus centígrads sota zero, i vestit completament de camuflatge blanc, Häyhä abatre a més de 505 soldats enemics, tot i dades extraoficials eleven aquesta xifra a 542. El recompte diari dels enemics morts es duia a terme en el camp de batalla pels mateixos franctiradors finlandesos.

Häyhä utilitzava el fusell M28 Pystykorva, una variant finlandesa del fusell soviètic Mosin-Nagant. Simo preferia no utilitzar mira telescòpica per a no augmentar la grandària del blanc que oferia l'enemic durant els combats, i perquè sovint, els franctiradors eren delatats pel reflex del sol a les lents d'aquestes mires. Amb tan baixes temperatures, les mires podien entelar o trencar-se amb facilitat.

Una altra de les seves tàctiques consistia a compactar la neu davant seu perquè en disparar no es remogués. Al seu torn, per evitar que el baf del seu alè el delata, omplia la seva boca de neu. La seva curta estatura, 1,52 m, també li va resultar de gran ajuda a l'hora de passar inadvertit en el combat.

A més de les seves baixes amb el fusell, Simo té també acreditades altres dues-centes amb un subfusell. Totes les baixes que aquest tirador va infligir a l'exèrcit soviètic es van produir en un termini de tres mesos. El 6 de març de 1940, Häyhä va ser ferit a la cara per una bala explosiva enemiga. Abans d'això, els russos van elaborar multitud de plans per acabar amb ell, inclòs l'enviament de franctiradors i atacs d'artilleria, que no van aconseguir cap resultat. Es presumeix que el tret que li va ferir va ser realitzat a l'atzar, i les ferides el van deixar en estat de coma.

Simo va ser rescatat pels seus companys, que van relatar posteriorment que "la meitat de la seva cara havia desaparegut". El dia 13 de març, el mateix en què es va signar la pau entre la Unió Soviètica i Finlàndia, Simo Häyhä recuperar la consciència. Després de la guerra, va ser ascendit de cap a segon tinent pel mariscal de camp Carl Gustaf Emil Mannerheim. Ni abans que ell ni posteriorment cap soldat havia obtingut un ascens en circumstàncies tan dramàtiques en la història militar de Finlàndia.

Vida posterior

Simo Häyhä trigar uns quants anys a recuperar-se de la seva ferida, la bala que havia travessat la seva mandíbula i li havia destrossat la galta esquerra. Després de la Segona Guerra Mundial es va dedicar a la caça, sobretot de ants, ia la cria de gossos, i en diverses ocasions va caçar amb el president finlandès Urho Kekkonen.

Quan el 1998 se li va preguntar com va arribar a ser tan bon tirador, simplement va contestar que "practicant". Sobre la seva onerós rècord de morts, deia que "Vaig fer el que se'm va ordenar el millor que vaig poder". Simo Häyhä va passar els seus últims anys en un petit llogaret anomenada Ruokolahti situada al sud-est de Finlàndia prop de la frontera amb Rússia. Va morir l'1 d'abril de l'any 2002.

Documental en castellà Simo Häyhä i la guerra entre Rússia i Finlàndia: