Els catalans ja són minoria al barri mataroní de Rocafonda

Cartell Suís contra la immigració massiva

Com que el passat mes de juny vaig llegir a La Vanguardia que no hi havia guetos a Catalunya (1), aquest mes d'agost vaig decidir passar-me dues tardes al barri de Rocafonda de Mataró. Rocafonda potser no és un gueto en el sentit estricte del terme, però els mataronins li han canviat el nom i ara li diuen Rocamora. Es poden imaginar per què.

El reportatge de La Vanguardia assegurava, en canvi, que "malgrat el fort creixement de la immigració estrangera a Catalunya durant la dècada que va del 1998 al 2008, la seva distribució pel territori ha estat molt més homogènia del que es podia haver previst, i són pocs els indrets amb majoria d'estrangers".

L'estudi -a càrrec dels professors de l'Autònoma Andreu Domingo, Juan Galeano i Albert Sabater- insistia que, en la seva opinió, "a Catalunya hi ha menys enclavaments ètnics que en altres comunitats veïnes i altres països". No sé si té res a veure, però a la papereria-llibreria de Rocafonda, a mitja tarda, tenen un munt de vanguàrdies per vendre.

A més, al barri hi ha hagut tres incidents amb la comunitat islàmica en menys d'una setmana. El passat dia 1 un centenar de marroquins van rodejar i colpejar un cotxe dels Mossos -dos dels entrevistats durant aquest reportatge m'ho han negat- segons la versió oficial. I el quatre dos policies locals van entrar en una mesquita empaitant uns presumptes lladres -la versió de l'ajuntament és que tampoc van entrar del tot a la mesquita-.

Tot plegat va derivar en "concentracions davant la Comissaria dels Mossos d’Esquadra i posteriorment davant el jutjat", segons el comunicat oficial signat per CiU, PSC i PPC, que desvincula els fets del Ramadà.

A la cantonada Repúbica Argentina amb Perú ataco un jubilat

- Escolti'm perdoni, sóc periodista: com es viu a Rocafonda?

- Que com es viu? Malament. Això no és Rocafonda, és Rocamora. Aquí només hi ha moros i negres. Això petarà. De la manera com està el país això ha de petar. Som masses. Aquesta gent només fa que menjar i tenir criatures. No treballa ningú. Després hi ha la droga. Tots fent xanxullos per la nit. Sap el que passa? La policia no fa res. Jo ho entenc: s'hi juguen el pa. No hi ha autoritat. El que enxampessin, vinga, cap al seu país. Un país ha d'acollir els que necessita. Aquests treballen perquè van sota preu -suposo que vol dir en negre- i el poc que guanyen ho envien al seu país. Aquí viuen del cuento. Demanant per les esglésies.

L'home ha buidat el pap. Com si fa anys que esperés la pregunta.

- Vostè és d'aquí?

- D'aquí de tota la vida. Sóc català -remarca per si en tinc cap dubte-. Porto aquí des que es van fer aquestes cases l'any ...

Calcula mentalment

- ... Cinquanta anys.

- Ha vist com ha canviat el barri

- Era un barri molt maco, molt sèrio. La gent d'aquell temps era més seria. Ara és un cachondeo.

Continua. Entrem, sense que jo li hagi demanat, en els problemes de convivència.

- El que passa es que la joventut no té feina. No estudia ni treballa. S'ajunten amb aquests i ja no creuen ni els pares ni ningú. Els d'aquí, els d'allà ni li dic. Els d'allà, patinets per damunt la vorera. L'altre dia -m'assenyala l'Avinguda Amèrica- una mica més tiren un home gran a terra. Què es això que les bicicletes poden anar per tot arreu?.

- Però aixo és culpa dels immigrants també?

- Sí, aquí a les set del matí ja en passen. Roben un carro del Carrefour, de l'Alcampo i se'n van pels contenidors. Això no ho critico, però si no poden viure a què vénen?. Però al seu país estan pitjor. Allà no els ajuden, aquí sí. Tots els calés que ajuden amb aquest gent no se'ls gasten. Mangoneo.

- A què es refereix, als ajuts socials?

- A aquestes entitats socials, que els hi donen roba. La trien. Vostè va pels mercats i veurà roba de segona mà, com que no els hi costa res la més bona la renten, l'arreglen i la venen pels mercats. Jo he vist a l'església anar unamora, donar-li roba, anar al container i fer la tria: la que no li anava bé llançar-la. Però llavors no te l'enduguis. Se les saben totes, ho entén?. N'hi ha que tenen furgonetes i se'n van a vendre pels mercats la roba que demanen porahí.

Tot lo bo no vé, eh? ve tot lo dolent, miri el Marroc. Tota la merda cap aquí.

- Home ..

- S'han emportat les empreses i ara el govern va bé a costa dels malgoverns que hem tingut aquí

- D'un color i de l'altre?

- El govern és com una herència. Aquí canvies de govern i fan el mateix rumbo. Canvies d'alcalde i fan el mateix rumbo.

- En el tema de la immigraicó vol dir? que no fan res ni uns ni altres?

- És una vergonya. Els impostos els paguem els pobres treballadors. Els carrers estan fets una merda. Miri aquest -assenyala República Argentina-, ple de bonys i de sotracs. Després diuen que no tenen calés però quan en tenien tampoc feien res.

- Vostè està jubilat?

- Estic jubilat, però encara pago tots els impostos i abans guanyava el doble que ara. No em descompten res i tinc una invàlida, que és la meva dona, a casa.

- No cobra de la Dependència?

- No cobro res, al contrari, pago. Em descompten de la pensió 100 euros cada mes d'IRPF i vaig pagar 45 anys. I n'hi ha que han vingut de fora que cobren la paga i no han pagat res. Això és la democràcia?. Almenys haurien de cotitzar sis o set anys, primer cotitzar. Si no, no teniu dret a res. Després tindreu dret als metges i els medicaments, la meitat. Papeles para todos, però aquests venen a cobrar. Ja fa massa anys. Jo m'he desenganyat, ja no voto ningú. Els polítics no es mereixen ni l'aigua que es beuen. Ni els uns ni els altres. Ja no sóc de cap color. Miro el que fan.

- Què feia vostè?

- He tingut molts empleos. Però sempre he treballat. No he estat mai parat. He tingut la sort que no he estat mai malalt. Si li explico la meva vida té per una una novel·la: vaig començar treballant la terra, després una fàbrica que feien navalles d'afaitar, vaig estar deu anys, després el carnet de conduir, amb la furgoneta en una fàbrica, més tard els autobusos. Després vaig anar dos anys a fer el taxi a Barcelona, lo pitjor i vaig dir: prou s'ha acabat. Després a una empresa de seguretat, vaig entrar de vigilant i em vaig jubilar d'inspector. Vaig estar 27 anys.

- Quina edat té?

- El mes que ve en faré vuitanta

- Ja firmaria, jo

- De què firmaria?

- D'arribar a vuitanta com vostè. Físicament està molt bé.

- Catalunya la conec tota

- Com s'arregla aixo de Rocafonda?

- Ara ja és molt complicat, perquè n'hi massa. Això hauríem d'haver-ho fet al principi: tots controlats. Arriben amb patera i la llanxa en comptes de tornar-los al seu país els porten cap aquí: els cuiden, els hi donen roba, els hi donen menjar i després els hi diuen: au, ja podeu marxar. Llavors a fer-se els papers. Aquí hauríem d'haver fet: vostè es empresari? quants en necessita? quatre? doncs quatre. Pero primers el d'aquí, com fan a Holanda

- A Holanda fan això? -pregunta incrèdul el periodista-

- A Holanda fan això. Jo conec un noi que va acabar la carrera de metge i se'n va anar cap allà perquè la nòvia era d'allà. El van agafar tres mesos i quan va acabar els tres mesos li van dir qeu estem molt content de vostè, però se n'ha d'anar perquè aquí també hi ha aturats i primer són els d'aquí. Li va anar bé perquè va fer pràctiques i va acabar a Anglaterra. Però hem de marxar del país nosaltres que som d'aqui? no, home no. Això fa fàstic, està muntat malament, de la immigració ningú se'n cuida. Així anem, cada vegada pitjor. El que no treballa, aquí no pot estar. A Alemanya el policia et para, el que no te papers,venga con nosotros

- Com ho sap això?

- Perque jo tinc amics que hi havien anat. Un amic d'aquí hi va anar-hi. Abans de marxar els hi feien una revisió mèdica i, quan van arribar, una altra. Allà li van trobar hepatitis, de la guerra. Van dir que no podia treballar, que se n'havia de tornar.

- Però això als anys seixanta?

- Es va quedar a veure si trobava feina. Al segon dia el van trobar pel carrer.Venga con nosotros. Se'l van endur. Dos dies al calabós. Quan en tenien deu o dotze van agafar la furgoneta i els van deixar a la Jonquera. I li van dir: allà no hi torni més. Miri si està controlat. Això no poden fer-ho aquí?. Aquí, al vespre, la droga i xiu-xiu. Aquí no veurà cap policia dient: vostès que fan?. A veure, papers.

- Ho diu pels incidents de l'altre dia?

- Aquí diuen que la policia els ha pegat i la policia no té força, no té poder. Vagi per aquestes carres d'aquí dalt i veurà totes les botigues de morenos i de negres, d'espanyols en queden molt poquets. Ara, capaltard, veurà grupets per tot arreu. Veu allà? Allà està així -i ajunta els dits de les mans-. La Plaça Colòmbia sembla Marroc. Aquí s'ha de posar ordre i abaixar els impostos. L'altre dia estava mirant: de l'any 2007 al 2011 m'han apujat l'aigua i la contribució un 63%. Escolteu, sóc un jubilat. Pago 200 euros de contribució. Imagini's que deixem de pagar tots. L'Ajuntament se'n va a prendre pel cul. Això s'acabarà malament.

- Per què?

- Perquè els immigrants són intocables. A la que parles d'immigració ja se't posen en contra. Jo no sé qui els apoya tant. Miri: aquí va venir un moro i va comprar un pis, uns baixos. N'han passat 50.000, totes les pateres han vingut a parar aquí. Els hi arregla els papers i després arregleu-vos. Ell no treballa, però té un quatre per quatre.

- Un pis pastera?

- L'Ajuntament té un estadística dels que vivim a cada casa -diu respecte al padró-. Saben que hi ha més gent, doncs a veure què passa aquí. Han d'anar controlant-ho. És com els locutoris. Per què hi ha tants locutoris? Perquè envien quartos cap allà. Al locutori no els hi cobren tant com als bancs. Vénen coca-coles, vénen drogues, vénen de tot, perquè d'això sol no poden viure. No els ha vist els locutoris de Mataró?

- No, acabo d'arribar

- Joder. Allà n'hi ha dos o tres, allà un altre, aquí dalt un altre, més amunt un altre. Ple, ple, ple i així estem. Estem perduts. Es posen tots en barris que es puguin ajudar entre ells. Entre ells s'ajuden, és natural. El que hem de mirar és que no ens perjudiqui. Hi ha molta gent d'aquí que no te feina, que no menja, ni pot pagar el lloguer. No se n'enteren d'això?. En canvi, els d'allà, lloguen el pis, paguen un mes per adelantat, llavors ja no paguen més, comencen a deure mesos, quan porten un any els foten fora, l'amo encara ha de pagar el judici i li han fet malbé el pis. Se'n van a un altre puesto i fan el mateix, li foten la corrent, hasta la cuina li van arrencar a un d'aquí. No hi ha dret. No els hi fan res, no paguen un puto duro de lloguer i encara la Generalitat els ajuda. Tenen una criatura, el cotxet el més bo. No agafen el més barato, no.

- Això dels cotxets no és veritat. Jo ho vaig preguntar a una botiga del meu poble.

- Que no és veritat? Jo vaig parlar amb una i em va dir que agafen el millor

- Però perquè tenen ajuts?

- Claro

- Criatures, a partir de tres ja cobren. Quasi tots tenen més de tres. D'això sol ja viuen. A partir de tres, família nombrosa. Abans pagaven per cada un que naixia -recorda en al·lusió als 2.500 euros del xec-nadó de Zapatero-. No paren, no paren. Ja ho veu, això acabarà malament. Això no pot acabar bé. Vagi, jove, vagi al carrer Picasso.

Al carrer Pablo Picasso, en efecte, la majoria de comerços són magrebins. Hi ha la pastisseria El Merabet, l'agència de viatges Merina, el Basar Oujdi, el Locutori Picasso. A més d'una fruiteria i un super. Fins i tot la Granja Unió té escrit el rètol en àrab. L'unic comerç autòcton que resisteix és la Ferrateria Rocafonda i, en un extrem, un Frankfurt. Serveixen "paellas por encargo, sangría, tinto de verano, cava a copas". Hi ha tes persones assegudes a la terrassa.

- Sóc periodista

- Ui

- Has vingut a un bon lloc, aquí hi ha de tot, jo convidaré a l'Almodóvar perquè faci un dels seus guions

- Darrerament sortim molt als diaris. La inseguretat

- Jo tinc una filla de 13 anys que diu que va més tranquil·la per Rocafonda que pel centre, però perquè s'ha criat aquí i la immigració que hi ha la coneixem tots

- No es fiquen amb els espanyols

- No, entre ells

- Sí, però l'endemà estan fent un cafè plegats

Els amos van agafar el bar fa quatre mesos. No viuen a Rocafonda. Però no tenen cap queixa dels clients: "venen, consumeixen i paguen".

- L'altre dia es van deixar dos gots al carrer, els hi vaig cridar l'atenció i em van demanar disculpes. Això sí: surts al carrer a les set o vuit de la tarda i sembla que estiguis de vacances al Marroc.

Davant hi ha el Bar Miguel. El seu propietari és musulmà. Parla català millor que castellà.

- Sóc del Marroc, però porto més de trenta anys aquí

- Algun problema?

- Amb mi, no

- Amb els Mossos tampoc?

- Porto trenta anys aquí i mai he vist un policia maltractant una persona, però de vegades passen coses

- Coses?

- Quan demanen la documentació insulten o es posen xulos

- Els Mossos?

-No. Sempre es culpa de la gent. I jo sóc marroquí. Els guàrdies no maltracten ningú. Però que consti que de fills de puta n'hi ha a tot arreu.

- Serveix begudes alcoholiques al bar?

- No, treballo amb gent nostre i no hi ha ni alcohol ni màquines recreatives, treballem d'una altra manera

- És religiós?

- Sí, compleixo les regles i encantat de ser musulmà

Quan se'n va els hi pregunto el nom als de la taula.

- Aquí el que no es diu Mójame es diu Échameagua

El paradís dels llibres existeix i està al carrer Poeta Punsola número 31: Llibreviu. És com El cementerio de los libros olvidados de Carlos Ruiz Zafón -diuen que inspirat en la Canuda, que ara tanca- però de franc perquè fan intercanvi, no venda. Però es troben veritables relíquies. Parlo amb una persona d'aquestes que li agrada remenar llibres.

- Els de la mesquita van demanar que, pel Ramadà, es fes un dia de festa, incloent-hi el tancament de botigues

- Pero és veritat o llegenda urbana?

- La mateixa persona a la que li van demanar m'ho va explicar després a mi

- Vostè és de Rocafonda? com s'hi viu?

- Què com és viu? Ai, això el Fancesc li explicarà millor que jo

M'adreço al Francesc, que -amb ulleres i cabell blanc- fa cara de lletraferit

- Ho deia pel tema immigació

- Hi ha de tot

- Si es vol conèixer de debò s'ha de viure -sospito que és una indirecta-

- I si vens una tarda?

- Vam tenir un problema amb el començament del Ramadà -intervé la primera persona amb la que he parlat-

- Per què?

- Perquè a Aràbia Saudita és una hora i al Marroc un altra. I entre les dues comunitats no es van posar d'acord a quina hora començar el Ramadà.

- Això és bufar fum -opina el Francesc-: l'Aràbia Saudita és la que finança tots

Em fa un retret abans de continuar:

- Un periodista sempre és un passavolant, és la seva feina, jo no m'hi ficaré pas, però es molt arriscat treure una conclusió de diverses entrevistes. Rocafonda me l'estimo i hi passo quatre hores cada dia.

- Hi ha un problema d'abusos dels autocars. S'hi hauria de ficar mà

- Va començar amb un autocar i, a l'agost, hi ha dies que n'han sortit vuit

- Autocars?

- De magrebins

- I paren en un carril que no poden parar. Si paren ells no els hi diuen res, si pares tu et multaran.

Em ve el cap el que em va dir el Juan, un dia que vaig anar a fer un reportatge a Ca n'Anglada, sobre la tolerància de la guàrdia urbana amb els usuaris dela mesquita.

- I la policia local no fa res?

- Ho tolera

- Sí hi ha unes normes municipals s'han de complir

Uns metres més enllà de Llibreviu, l'Ajuntament ha penjat unes cartes -només en català i en àrab- amb aquest prec:

"En relació a l'inici del Ramadà, i tenint en compte les dates de celebració i les horaris de les oracions, l'Ajuntament de Mataró recorda que cal:

- Respectar el descans de tots els veïns i veïnes

- Procurar no fer sorolls innecessaris a la via pública

- Evitar la concentració de moltes persones, especialment durant les hores de descans nocturn

Esperem la col·laboració i el compliment de totes les nomes de civisme per part de tothom per tenir una bona convivència entre tots els veïns i veïnes".

El Mohamed El Ghanwam acaba d'obrir una botiga de roba jove, Style 9, a la cantonada amb Repúblcia Argentina. Té una dependenta de vint anys, la Saray, que ensenya el melic i va amb shorts. Té un cos digne d'una novel·la de Nabokov. Estan parlant amb una veïna. Aprofito l'avinentesa.

- Ara s'han obert. Nosaltres també. Ja ens hem adaptat, però al principi costava molt

- Jo era petita, no me'n recordo -intervé la Saray-

- Veus al ser marroquí el que em fan?

- Es que marroquí com aquest n'hi ha pocs -diu la veïna-

- Has nascut aquí? -li pregunto al Mohamed-

- Vaig venir amb quinze anys

- Et vas treure l'ESO aquí, em vam donar educació, es nota -torna a afirmar la veïna, en to irònic-

- Segueixes el Ramadà?

- Està en ello -explica la Saray-

- Què ets la seva xicota?

- No -respon el Mohamed-

- Quina llàstima -se m'escapa-

- Li poses a ella una gel·laba amb el cos que té i ... -l'adverteix la veïna-

- Perquè lluir-lo per als altres, només per a mi -bromeja el Mohamed-

- Estàs casat?

- De moment, soltero de oro

A Mataró hi ha tres mesquites, una d'elles a Rocafonda.

- L'imam és obert?

- Molt obert. Ara justament fa cinc dies que va convidar a totes les botigues del carrer Pablo Picasso

- Home, només queda una ferreteria

- Li han donat vida al barri, si no fos pels immigrants

El Mohamed em recomana que visiti l'Associació Cultural Iqra, al carrer Colòmbia

- Hi ha un espanyol, Carlos Soldado, que s'ha fet musulmà. Ara es diu Yusef Soldado.

- Una passada -corroborà la veïna-: l'altre dia estava a la Plaça Santa Anna amb una paradeta venent l'Al-Corà

- S'ha fet musulmà per una dona? -pregunta escèptic el periodista-

- Per coneixement propi, com la majoria. Els primers llibres van ser lliurats a vosaltres, a la tercera va la vençuda.

- A la tercera va la vençuda? -pregunto-.

- Jueus, cristians i musulmans

- L'autèntica és l'Islam, doncs?

- Sí, totes són veritables, però algunes han estat tocades

- L'Islam és la més pura?

- Tinc llibres aquí si vols, per formar-te

Surto de la botiga amb quatre fulletons: "Acerca de El Islam. Una breve introducción", "Los derechos de la mujer en el Islam. Respetada. Honrada. Querida", "El Corán. La revelación final para la humanidad" i "La unicidad de Dios en El Islam"

- Si vols te'ls pago

- No, no, a mi me'ls van regalar. L'altre dia una dona es va fer musulmana. L'Islam és la religió a la que s'està convertint més gent, més que totes les altres juntes.

- Això és bo o és dolent -li pregunto-

- Es bo

- Bo per a vosaltres -li pico l'ullet-

- L'Islam no està fet per a l'àrab, està fet per a tot el món

- A Occident té mala fama

- Perquè a la gent els hi diuen que l'Islam és dolent. Però a Brasil està creixent.

- Tu el segueixes al peu de la lletra?

- Sí

- I reses cinc cops al dia?

- Ara sí

- I què fas amb la tenda? la tanques

- No, la tinc a ella -diu mirant la Saray-. Jo intento no mirar-li les cuixes.

- El dia del judici et castigaran pel que has fet

- Jo vaig a l'infern, segur

A la IQRA no trobo el Carlos Soldado, però sí l'Esteve Pallarolas, ara Muhammad Yasin des que fa vuit anys es va fer musulmà. La IQRA és una associació cultural islàmica, a la vora del Col·legi Públic Germanes Bartomeu, on fan classes gratuïtes de castellà, d'àrab, de ciències islàmiques. Avui fan classes d'àrab a una dotzena de persones. Com sempre, els més petits són els més espavilats. Però també fan classes de castellà. Ara van pels animals. "Perro", "Gato", "Pájaro", "Cigüeña", "Ardilla", "Caracol", "Cerdo".

A més, els dissabtes, reparteixen menjar a un centenar de famílies necessitades del barri. "Musulmans, cristians o hindus, tant se val" remarca l'Esteve-Muhammad.

- Vostè és un convers?

- Sóc un revertit perquè tota persona neix creient en un sol Déu.

Amb Esteve Pallarolas-Muhammad Yasin n'hi ha per una entrevista sencera i quedem per l'endemà perquè ara té està donant classe. Quan hi torno, trobo la mateixa veïna que parlava amb el Mohamed i la Saray. En aquesta ocasió acompanya una àvia de passeig.

- Veus el que et deia: ella viu allà al segon pis s'han ficat tres famílies a viure, de sud-americans i passen de tot. Veritat, Ramona, el soroll que fan els teus veïns de dalt?

- Ara sembla que fan menys soroll

- Menys soroll? Perquè estàs més sorda que una tàpia

- Això també és veritat

- Tenen quatre nens corrents a la una de la matinada

- Aquest nano és molt maco -em diu en referència a Mohamed El Ghanwam, que avui no hi és. La Saray està atenent una clienta-.

- En general, són molt religiosos -li dic-

- Molt, molt, molt, jo treballo amb tres marroquines ...

- A on?

- En una fàbrica. Estem suant tot el dia i van amb el mocador

- Resen a la fàbrica?

- Sí, sí

- Però tenen permís

- Sí perquè estan en negre i ja ho van dir al principi

- Ets de Rocafonda

- Pitjor: jo sóc del Palau. El Palau esà infectadíssim. Saps la noia que es va cremar fa poc?

El periodista dissimula, però no en sap res

- Sí, va sortir a les notícies i tot. Es va llençar amb el nen petit

- Per què?

- Perquè se li va cremar la casa

- Però per maltractaments?

- No, però el marit ja està amb una altra dona. Ells són així.

- Noi, me'n vaig a donar la volta a la iaia

El periodista ho podrà haver fet pitjor o millor, però aquesta és la Rocafonda que no surt als estudis universitaris. Ni als diaris. I, per descomptat, a la que no s'acosten els polítics. Inclòs el Síndic de Greuges./ Un reportatge de Xavier Rius

(1) "A Catalunya no hi ha guetos. Un estudi ressalta que la immigració està molt repartida geogràficament", 25 de juny del 2013

Els indignats són violents, perden paternalismes i guanyen adeptes espanyolistes

Els indignats manifestats a Plaça Catalunya no són pacifistes, són violents i discriminen i ataquen els que consideren enemics com així ho demostren alguns vídeos. 

Com per exemple aquest de l'e-notícies on "Uns incontrolats ruixen amb esprai negre el vehicle i intenten rebentar-li una roda" o aquest altre del 27 de març cedit pel blog Policia de Catalunya on es veuen totes les agresions que van realitzar els manifestants molt abans de la càrrega i on desmenteix noticies falses com agresions a gent amb cadira de rodes o vagabunds a l'estil Clorck WorkOrange a part de poder comprobar perquè se'ls hi diu guarros al minut 8:30.

L'acompanya el següent text:

Sortosament per aquells que sabem tenir la paciència i amplitud de mires adequada per aquests casos, ens comencem a aparèixer diverses imatges i vídeos on s'observa més detalladament l'actuació policial del 27M. Representa un material idoni perquè resulta més extens per poder valorar els fets, i no es circumscriu en una única i simple fotografia narrada distorsionadament per crear més inadversió cap als Mossos d'Esquadra. Avui us oferim 17 minuts on es resumeixen uns fets, jutjats anticipadament i amb preses, amb l'únic objectiu que la gent sigui coneixedora o se'n faci una idea més exacte i real, amb poca estona, del què va passar el passat divendres a la Plaça de Catalunya de Barcelona.

Manifestants pacifistes intentant dialogar amb la policia

Veient les imatges només em pot venir al cap, d'entrada, l'expressió: MOSSOS, QUINA SANTA PACIÈNCIA! Arribats a aquest punt, m'agradaria ara que la gent, sobretot aquella tant predisposada a criticar a la policia a la més mínima o que es deixa endur ràpid per la crítica fàcil i no fonamentada, reflexionés com hagués dut a terme la neteja de la plaça amb l'actitud gens col·laborativa de les persones aplegades al lloc. Potser més d'un creu tenir la fórmula màgica per fer que persones que anhelen situacions d'aquest tipus no aprofitin una ocasió així per dir: AQUESTA ÉS LA MEVA! Efectivament, tot i que a no tothom se la pot posar al mateix sac, penso amb fermesa que els principals promotors de la "guerra" contra la policia són sempre els mateixos. I la llàstima és que aquest cop es van sentir recolzats per un coixí innocent i agradable, gent que arrossegada pel moment els van donar suport incondicional. Tothom té les seves raons per enfrontar-se a la crisi, a l'atur, a les retallades, o fins i tot a les manipulacions informatives, però tots els problemes socials actuals, la impotència que un pot sentir, s'han d'abocar sobre la policia? la garant, ara per ara, de l'ordre públic? Molts saben, i d'altres reconeixen en la seva intimitat, que la situació a un dels punts neuràlgics de Barcelona comença a ser insostenible. Que s'hagués hagut d'actuar abans? ho penso de totes totes per evitar l'enquistament, però com? com dur-ho a terme de forma políticament correcte? si veient que per raons gairebé d'extrema necessitat els actuals responsables del Departament d'Interior decideixen actuar i s'opina el què s'opina? Heu meditat si, com molt bé deia l'amic Albert, s'hagués deixat a l'atzar i la sort la possibilitat d'una desgràcia? Penso que, en aquestes moments, tant les decisions polítiques valentes com les actuacions policials tornaran a fiscalitzar-se durament, s'opti per alternatives molt lleus o més aviat contundents, espero doncs que la gent, tard o d'hora, les acabi entenen pel bé de tots.

Per altra banda cada dia els personatges i trets espanyolistes de l'Spanish Revolution s'accentuen més pel seu anticatalanisme, no només per les imatges mostrades de maltractament al monument de l'Avi (Francesc Macià) o al nom de Plaça Catalunya si no per les seves accions.

Segons la notícia del Crònica.cat Ciudadanos, un dels hereus del lerrouxisme d'aquest segle s'apropia de l'acampada de Barcelona. Segons diu el diari:

Una imatge que circula per les xarxes socials compara algunes de les reivindicacions del moviment del 15M amb algunes de les propostes de Ciutadans, com ara llistes obertes, reforma autonòmica o regeneració democràtica.

Francisco Garrobo Raya

En aquest mateix sentit corre el següent correu electrònic per la xarxa

detectat el lider espanyolista a #acampadabcn

Francisco Garrobo Raya al twitter @fgarrobo, militant de partits ultraespanyolistes que lidera un equip d'anarcos a la xarxa, ha estat a les llistes de "ciudadanos de cataluña" i ara està a UpyD, el podeu reconeixer, doncs és el primer que surt al vídeo del debat sobre el dret autodeterminació, alt i prim amb cara de miserable.

Podeu veure en aquest vídeo F.Garrobo com participa a làssemblea.

També la Falange dóna suport en un comunicat anomenat FE de las JONS ante el movimiento 15-M o Ricardo Ynestrillas que també els hi dóna suport en el seu blog i s'ha deixat veure a la Plaça del Sol de Madrit.

No és d'estranyar doncs que els catalans siguin rebuts amb el cànitc de Yo soy español, español, español! com informa el diari SomNotícia.

Per altra banda mentres a Madrit demanen la circumsripció única que es carregaria l'estat d'autonomies d'Espanya a Barcelona els indignats demanen deixar els nacionalismes de banda,  o com diu Diego Arcos, membre de la subcomissió de Drets Polítics de l'acampada de Plaça Catalunyahan estan en contra de l'autodeterminació i segons Eudald Calvo Català, destacat membre de Maulets a Mataró, al seu facebook:

Eudald Calvo Català és un destacat membre de Maulets i la CUP a Mataró i que fou detingut per destrosses a màquines expenedores i tanques de l'estació de ferrocarrils de la UAB,

També pel Facebook corre un grup de suport a canviar el nom de Plaça Catalunya pel de Plaça dels Indignats. El llistat de notícies de tendència espanyolista dels Indignats reunits a plaça Catalunya no acaba mai i deixo aquest com últim on el nacionalisme espanyol segueix carregant contra #catalanrevolution segons informa InfoIndepe.

També cal llegir l'article de l'usuari mmdq del Racó Català on fa un escrit que podríem subscriure també:

Que la gent surti al carrer, que prengui consciència que és protagonista a la societat, que les coses que no ens agraden es poden canviar, és molt i molt lloable.

M'he empapat de tuits, articles, opinions, blogs, i demés, i he arribat a la inevitable conclusió que no ens podem confondre, aquesta festa no va amb nosaltres.

Anem a pams:

- Es queixen del bipartidisme. El nostre Parlament el composen fins a 9 partits polítics diferents (CDC, UDC, PSC, PP, ICV, ERC, SI, C's i DCat). El bipartidisme PP-PSOE del què es queixen és un 33% del nostre Parlament.

- Es queixen de democràcia poc participativa. Vivim en un país on la societat es va organitzar espontàniament per cursar una prohibició a les curses de braus. Mentrestant, la nostra llei de consultes està anulada per no sé quin tribunal espanyol. Que no ens parlin de democràcia participativa si ens neguen el dret a decidir, i que no ens donguin lliçons de democràcia participativa, que som hereus d'una llarga tradició.

- Es queixen de rescats multimilionaris a bancs. Crec que cap d'aquests grans rescats s'ha produit a Catalunya. A Catalunya no en tenim, de macro-bancs. Tenim una banca mitjana sanejada, i tenim (teníem?) un sistema de caixes d'estalvi envejat per tots els espanyols. Li deien "el model català de caixes".

- Es queixen de monopolis empresarials socialment poc responsables. Catalunya no en té, d'aquestes antigues empreses públiques que acomiaden milers de persones la setmana que es pugen el sou els directius. Té altres problemes empresarials, però aquest no.

- Es queixen que volen sous dignes. Només les empreses competitives i sanejades poden pagar sous dignes. Això va íntimament lligat a la productivitat, a l'empreneduria, als negocis amb cap i peus. Bé, podem parlar de la mala situació dels sous a Catalunya, podem.

- Semblen queixar-se de que existeixen els rics! Bé, ho sento, però tots ens hi podem fer, de rics! Només ens ho neguem nosaltres mateixos. Cal que recopili històries d'èxit a partir del no res a casa nostra?

- Volen baixar impostos als pobres. Ei, que això no s'entén! Volen un estat paternal, però volen que tingui menys diners per aplicar polítiques paternals?

- Volen pujar els impostos als rics. Els rics han de pagar més impostos, però fins a cert límit i amb ordre! Que són rics, però no són idiotes. Saben domiciliar-se a llocs on no els facin pagar tant, si cal.

En fi, Catalunya és una terra de gent treballadora, emprenedora, conscienciada. Era una terra d'oportunitats, d'economia dinàmica, de cohesió social.

Posar-nos ara amb una reivindicació que no només no és nostra, sino que a més pot anar en contra nostra (es parla de circumscripcions úniques, de que la culpa és del nacionalisme "perifèric") no treu cap a res.

Sense dubte Catalunya té els seus propis problemes i injustícies, això és innegable. Els hem de tractar quan calgui, és innegable.

Però hem de donar l'oportunitat a Catalunya, no l'hem de posar en el mateix sac que els problemes espanyols als quals ens hi veiem arrosegats.

Esperem educadament que passi aquest rebombori, tothom té dret a ocupar el carrer per queixar-se, i no oblidem que les causes que han portat Catalunya on és ara no tenen res veure amb les causes que han portat Espanya on és. Per tant, les solucions no poden ser mai les mateixes.

Des del meu punt de vista, el millor que podem fer és deixar que els espanyols acampin a Barcelona, però no contribuim a fer gran la pilota sumant-nos-hi perquè això només ho capitalitzarà Espanya i els espanyols, no pas Catalunya i els catalans.

Seguidament us deixo alguns articles apareguts aquests darrers dies

De La Vanguardia (castellà)

Meditación fuera de las plazas

Francesc-Marc Álvaro

Apuntes sobre las acampadas:

1. Piensan que nosotros, los que no estamos en ellas, somos idiotas y no nos enteramos.

Es la premisa principal y más fuerte de este movimiento que ha ocupado las plazas. Una

premisa que alimenta todos los argumentos, falacias incluidas, que se repiten cada día,

en asambleas y a través de las redes sociales. Una premisa peligrosa, tóxica y

destructiva que conduce esta protesta - llena inicialmente de ciudadanos de buena fe-a

los abismos del pensamiento totalitario: la mayoría silenciosa no sabe nada, la minoría

activa y transformadora tiene la razón. El menosprecio, la soberbia y la superioridad

moral que exhiben los líderes (informales, cambiantes, espirituales y tácitos) de este

fenómeno son una ofensa y, ante eso, hay que plantar cara. No acepto ni un día más que

me traten de imbécil por el hecho de votar cada cuatro años y por pensar que la

democracia que tenemos, con todas sus imperfecciones y defectos, es el sistema menos

malo para organizar la convivencia colectiva. Ellos tienen todo el derecho del mundo a

impugnar la democracia parlamentaria y el sistema de libre mercado, pero no pueden

afirmar que la ciudadanía que no comparte sus consignas vive secuestrada. Si lo hacen,

se excluyen del diálogo democrático, se encierran en el monólogo autosatisfecho.

El respeto por el otro es condición indispensable para cualquier empresa humana. Si su

revolución, revuelta o festival no lo tiene presente, ya sabemos qué tipo de oscura meta

tienen en la cabeza los que la alimentan.

2. ¿De qué indignación estamos hablando? Indignados es la etiqueta que se han puesto a

sí mismos - con la ayuda de los medios-los reunidos en estas protestas. Perfecto. Pero la

indignación no es una ni de un solo color. Yo estoy indignado desde hace un montón de

años. ¿Causas? No tengo espacio para todas, pero mencionaré algunas: porque como

catalán estoy discriminado negativamente y cada día por el Estado que sostengo; porque

como ciudadano he tenido que soportar políticos de una incompetencia clamorosa;

porque tengo que aguantar conciudadanos que hacen lo que no dicen y dicen lo que no

hacen y, además, quieren darme lecciones de ética; porque no hay manera de remover

ciertas castas sindicales, patronales y corporativas que van viviendo del cuento desde

hace décadas; porque somos una sociedad donde la aspiración principal es convertirse

en funcionario pero, a la vez, despotricamos de la administración; porque nos

escandaliza la corrupción política pero callamos ante las mil corrupciones de nuestra

vida cotidiana, etcétera. Motivos para indignarse siempre hay y, en estos momentos,

más que nunca. Pero no rebajaremos el 40% de paro juvenil con grandes frases ni

durmiendo en un parterre, hará falta espabilarse, y hacerlo desde el realismo. Más que

leer Stéphane Hessel, los indignados tendrían que estudiar a Tony Judt, un

socialdemócrata lúcido y alérgico a las simplificaciones.

3. Los que dicen hablar en nombre de las acampadas, tarde o temprano, comparan esto

de aquí con fenómenos de otros lugares o épocas. Y las comparaciones resultan, más

que odiosas, completamente absurdas, ridículas. ¿Es lo mismo una dictadura militar que

el sistema político que hoy tenemos en España? La respuesta, para cualquier persona

informada, es rotunda. Pero ellos, en cambio, repiten que, en esencia, todo es igual de

nefasto. Por elevación, todo es una gran mierda. Les da igual que aquí puedas

expresarte y votar y que allí te encierren porque el vecino ha declarado que eres un

elemento sospechoso. Les da igual que aquí tengas asegurada la escuela, la cobertura

sanitaria y una pensión y que allí vivas en la miseria más descarnada. Toda esta música

apocalíptica está bien aliñada con teorías conspiratorias, de gran efectismo; si te falta un

cacho de verdad, cita al Club Bilderberg, que siempre proporciona buen aroma.

4. Más que el fondo, en estas acampadas lo importante es la forma. Todo es más

estético que estrictamente ideológico, aunque esto suene paradójico. Escenificar algo

que recuerde las iconografías de la revolución, la reciente de los países del norte de

Áfricao la más clásica del Mayo francés, todo depende de los gustos de cada momento.

Los medios de comunicación contribuyen poderosamente a facilitar este sesgo a una

masa encantada de verse reflejada y amplificada como por arte de magia. Digámoslo

claro: sin las televisiones, el éxito de las acampadas sería menor,

5. El rechazo al hecho nacional catalán y su agenda exhibido por la acampada de

Barcelona no es nada nuevo. Responde a la tradición de la extrema izquierda local,

aquella que, en la transición, hablaba del catalanismo como "residuo pequeñoburgués"

que destruía "la causa del internacionalismo proletario". Lo que me hace gracia es la

sorpresa ingenua de los sectores más jóvenes y alternativos del independentismo,

ansiosos de conseguir el favor de los indignados. Ahora no lo llaman internacionalismo

proletario sino revuelta global, pero resulta tan españolizador y provinciano como en

1977.

6. La falta de sentido del humor siempre da miedo. He detectado - sobre todo por

internet y Twitter-que hay demasiados acampados que no soportan la crítica y todavía

menos si se hace con espíritu satírico. Cuidado, porque cuando falla el sentido del

humor y la tolerancia, asoma la oreja del fanatismo. Si desean cambiar el mundo, antes

tendrán que reírse un poco de sí mismos.

Del diari Avui de'n Ferran Sáez Mateu

Indignats i espanyolíssims

L'altre dia, en veure els ocupants de la plaça de Catalunya corejant consignes (en espanyol, per suposat) i amb les mans pintades de blanc, vaig evocar un altre espai d'indignació: el concert de la plaça de toros de Las Ventas, a Madrid, la tarda del 10 de setembre de l'any 1997. Se'n recorden? Al juliol, ETA havia assassinat un regidor del PP d'una forma especialment cruel, i la gent va dir prou. El cantant Raimon va acudir al concert per protestar contra aquella salvatjada. Quan va començar a entonar País Basc, la immensa majoria de la gent –no pas quatre gats– va xiular i el va insultar. El seu delicte va ser emprar el català. Aquell dia de finals d'estiu del 97 les coses van quedar clares. Irreversiblement clares.

Els més joves de la colla potser no se'n recorden, de tot allò. Potser per això actuen tan servilment davant de la mitja dotzena de pinxets que ara controlen les assemblees de la plaça de Catalunya. El dia 22 de maig, a les 3:09, un d'aquests pinxets va penjar al mur “oficial” del Facebook el següent missatge: “Recordamos a los ciudadanxs que el idioma no es el motivo de lucha de acampadabcn. Aquí se trata de difundir y llegar al máximo de personas posible, así que dejad los nacionalismos aparcados!” Això dels “ciudadanxs” no és cap errada, sinó pur dialecte alternatiu. El parlen els qui el reportatge propagandístic de 30 minuts de diumenge passat va ocultar púdicament. No escriurien mai “ciutadans i ciutadanes” ni tampoc el genèric feixista-patriarcal-opressor-capitalista “ciutadans”, sinó exactament “ciudadanxs”. D'aquesta manera arribaran “al máximo de personas posible”. Les persones, com tothom sap, només parlen en espanyol.

Si l'objectiu real és difondre les propostes que fan els acampats, fóra lògic pensar que es farien públiques en anglès. Els més vells de la colla –que escaldats que estem, els més vells de la colla!– sabem que aquesta és l'excusa de sempre per mantenir el català en una situació de patois molest, i per imposar el castellà en qualsevol àmbit i circumstància. Els pinxets que controlen les assemblees de la plaça de Catalunya no són imperialistes ultradretans ni res per l'estil. La imposició de la seva llengua, que ha acabat triomfant a la plaça, obeeix més aviat a allò que alguns sociòlegs anomenen “el nacionalisme banal”. Consisteix bàsicament a transformar determinades idees i sentiments induïts discretament per l'Estat per mitjà de coses tan diferents com l'escola o la selecció de futbol en quelcom tan natural que arriba a passar desapercebut. És com aquell primer capítol d'una coneguda història de l'art: Altamira, los albores del arte español. Aquesta bestiesa històrica pot semblar innocent, però el seu efecte col·lectiu és impressionant. De fet, conec moltes persones que trobarien aquest títol perfectament plausible.

L'altra característica DefiniDORA del nacionalisme banal és la incapacitat de reconèixer-se a si mateix com a tal. “¡Dejad los nacionalismos aparcados!”, diu el pinxet del Facebook. Però no ho diu en la llengua més parlada del món, que és el mandarí, o en anglès. No, no, no: ho diu tot just amb la llengua que considera que cal emprar a la plaça de Catalunya de Barcelona, innegociablement. No em puc imaginar que aquest tipus digués el mateix a Londres, a Tòquio o a Honolulu. Sap que allò no és seu i, en conseqüència, no pot imposar-se. Però estem parlant de la plaça de Catalunya, al centre de Barcelona. Això sí que és seu. Repeteixo que no es tracta de cap ultradretà embogit ni res per l'estil: aquesta és la mateixa mentalitat dels milers i milers de persones van xiular Raimon perquè l'identifiquen amb una anomalia que, per la seva banda, està obscurament relacionada amb el terrorisme. No es tracta, en definitiva, d'una actitud ideològica meditada sinó d'una mena de ressort. I és que el nacionalisme banal és potser això: un ressort mental.

Una de les coses que posen de manifest aquesta mentalitat és el fet de ser molt vehements amb determinades abstraccions metafísiques com ara “el sistema”, i en canvi ser acríticament indiferents amb coses concretíssimes, properes i fins i tot quantificables, com ara el tracte fiscal que l'Estat espanyol dóna a Catalunya. És molt senzill i complaent fotre quatre manotades a l'aire fent veure que es lluita contra l'invisible “sistema”. En canvi, sembla que no ve tan de gust constatar que hi ha un problema més a la voreta, tot just davant dels seus piercings nasals, i no és cap abstracció evanescent. Mireu, compañerxs: aquí hi ha problemes com a tot arreu, perquè la crisi econòmica és mundial, però alguns són absolutament específics. Que jo sàpiga, Espanya no té un tracte fiscal abusiu amb Islàndia o amb Grècia, però sí amb Catalunya. Si vosaltres aneu repetint això del “¡dejad los nacionalismos aparcados!” és senzillament perquè aquest abús ja us està bé.

Siguem honestos: durant els mandats de Clos i Hereu Barcelona s'ha convertit en un pol d'atracció d'un tipus de personal molt concret. Si en les protestes de Bolonya es feien passar per estudiants, l'U de Maig es feien passar per metal·lúrgics, etc. Ara proven d'apoderar-se d'un moviment que, en si mateix, és legítim i té la seva raó de ser. Sense els compañerxs de sempre, podria transformar-se en una cosa constructiva i fins i tot propositiva. Amb ells és impossible: no aspiren, ni han aspirat mai, a construir ni a proposar res. Bé, res, res, no: tenen molt clar que a la plaça de Catalunya només s'ha de parlar en espanyol.

La no-nacionalista ‘Spanish Revolution’ d'en Victor Alexandre del diari El Singular Digital

L’Acampada de Barcelona ha estat molt controvertida, ideològicament, perquè, a diferència de les celebrades a capitals d’altres països, com ara Londres, París, Berlín o Madrid, té el component afegit de la reivindicació del dret dels pobles a decidir lliurement el seu futur. Vull dir que una cosa és la reivindicació d’una millora social, com passa en aquestes ciutats esmentades, i una altra la demanda d’un dret bàsic i previ a tots els altres, com és el de la llibertat. Els anglesos, els francesos, els alemanys o els espanyols poden demanar moltes coses, però mai la llibertat dels seus països i el consegüent reconeixement jurídic per la senzilla raó que no els cal. Ja en són, de lliures, i ja viatgen pel món amb el seu nom. Els catalans no. Els catalans tenen els problemes socials propis d’Occident i, a més a més, han de demanar respecte per una cosa tan elemental com és la seva identitat.

La controvèrsia, per tant, ve justament del fet que no tots els acampats estan a favor d’aquest respecte. En el millor dels casos, els és indiferent o hi estan a favor sempre que el poble en qüestió no sigui Catalunya. Els altres pobles sí, Catalunya no. I és així com, d’acord amb la política a l’ombra de l’espanyolisme de dretes i d’esquerres, cadascú pel seu cantó, han aparegut un munt de sectors que no sols estan en contra de l’atur, de la corrupció política i de les mesures d’austeritat governamentals, sinó també de les banderes. Però no de totes. Només de les banderes ‘nacionalistes’. I és que hi ha banderes nacionalistes i banderes no-nacionalistes. La que porten a la butxaca tots ells en el DNI espanyol no és una bandera nacionalista. Per això la duen i la passegen pel món quan van de vacances a visitar països no-nacionalistes.

Fixem-nos si són universalistes Anglaterra, França, Alemanya o Espanya que les seves banderes, per més que hi són, semblen invisibles. Ningú no les veu perquè encarnen la normalitat, i, com tothom sap, la principal característica de la normalitat és que passa desapercebuda. Per això, com que no han de reivindicar res, perquè ja tenen tots els drets reconeguts i són membres del selecte i gens excloent club de les Nacions Unides, la seva única missió consisteix a onejar en edificis públics, especialment en els dels pobles colonitzats. Així els recorden subliminarment qui mana allà i fan que en el seu imaginari col•lectiu arreli la idea que la seva identitat, el seu país i la seva llengua són la identitat, el país i la ‘lengua común’ del colonitzador. Un altra cosa és que aquest últim, com a demòcrata que és, permeti que la bandera del colonitzat onegi –sempre en segon pla, és clar–, al seu costat. D’aquesta manera la gent pot veure la diferència entre una bandera no-nacionalista, universalista i progressista i una de nacionalista, provinciana i carrinclona. Tan nacionalista, provinciana i carrinclona com la Catalan Revolution. Res a veure amb la Spanish Revolution. I ara! La primera és folklòrica, la segona cosmopolita. I és que hi ha gentilicis nacionalistes i d’altres que no ho són. Si ets espanyol, ets integrador. Si ets català, ets excloent. Deu ser per això que els no-nacionalistes aplegats sota la Spanish Revolution tenen tan clar que ‘spanish’ és un terme universal i no-nacional.

Arribats aquí, cal dir que l’únic nacionalisme que existeix és aquell que, no tenint cap reconeixement jurídic a reivindicar, s’imposa sobre nacions més febles, s’enriqueix a costa seva, destrueix la seva identitat, llengua i cultura i les converteix en una part d’ell mateix. I perquè això sigui possible cal un bon estol de caragirats que li faci la feina bruta i que, tot proclamant les bondats de l’amo, blasmi els seus propis germans titllant-los d’exaltats. Això sí, totes les proclames i desqualificacions són de manual. De manual socialista i ecosocialista, com el del portaveu d’un col•lectiu acampat: “Per què voleu els diners de l’espoliació espanyola? Perquè se’ls acabin quedant els quatre ‘convergents i unions’ de sempre?”. Doncs bé, heus aquí un discurs clarament reaccionari i demagògic. És el discurs d’algú que justifica l’espoliació d’un poble –el seu poble– per justificar la seva addicció a l’espoliador. I, és clar, amb el cervell encegat per la necessitat de justificar-se davant d’ell mateix, comet la incongruència de demanar una millora del seu nivell de vida i diners per finançar-la. Però, quins diners? Hi ha res més grotesc que exigir un benestar familiar tot defensant el lladre que s’emporta els recursos que el farien possible? La independència de Catalunya no és un tema de dretes o d’esquerres –tota adscripció social és posterior al dret de ser–, és una qüestió de supervivència, i, per tant, és una qüestió de sentit comú.

Altres articles ja publicats al blog Vet aquí la Spanish Reolution d'en Monzó i dos escrits de n'Hèctor López Bofill

Vull fer ressó també del manifest contra els indignats segons e-notícies.cat

A favor del desallotjament de la Plaça Catalunya

1. Perquè una cosa és la democràcia i el dret de manifestació i l'altre és el respecte als espais públics
2. Perquè el centre de Barcelona no es pot convertir en un càmping
3. Perquè ningú, perquè li ve de gust, pot transformar els jardins públics en horts
4. Per respecte a la resta de barcelonins i barcelonines
5. Perquè s'estan vulnerant diferents articles de l'ordenança cívica
6. Per garantir els mínims d'higiene i evitar problemes de salut
7. Perquè tothom té dret a gaudir del centre de Barcelona
8. Perquè hi ha moltes maneres de protestar i manifestar-se. Quinze dies ocupant un espai públic són molts
9. Per seguretat ciutadana en un dels espais més transitats i emblemàtics de la ciutat
10. Fa mal a la imatge de Barcelona i Catalunya 
11. En democràcia la millor manera de protestar és votar
12. Barcelona no pot ser la capital antisistema d'Europa

Acabant, vull donar suport total a Felip Puig i Godes diputat al Parlament per CiU i Conseller d'Interior que amb sentit d'Estat va actuar amb fermesa per la protecció de la ciutadania i la dels mateixos indignats.
Vull demostrar el meu rebuig a la decisió de que Síndic de Greuges obrí d'ofici una investigació demanada pels partits PPC, ICV, ERC, PSC i Si 
 i particularment em crea insatisfacció que Solidaritat Catalana no tingui sentit d'Estat, ni responsabilitat ni la maduresa suficient per saber donar suport quan cal a la Generalitat de Catalunya.