divendres, 9 de gener del 2009
dimecres, 7 de gener del 2009
Hugo Chávez, el president de Veneçuela, expulsa de mala forma a l'embaixador d'Israel
Cap pais del món ha expulsat l'embaixador d'Israel dels seus països. Només el prepotent i aprenent de dictador Hugo Chávez, ha estat capaç de fer-ho tot acusant a Israel de genocida. Els dictadors i els que somnien en ser-ho, acostumen a prendre decisions autoritàries i impulsives. Israel, vull dir-ho, no és un genocida per la simple raó de defensar-se dels atacs indiscriminats, continuats i perversos dels terroristes de Hamás. Israel no ha fet altra cosa que defensar-se amb tots els mitjans de que disposa, obligat pel trencament unilateral de la treva per la gent de Hamás. Però per al president veneçolà els morts, ferits i danys materials que hagin causat els misils Kasam palestins no compten.Ell, Hugo Chávez, es trova més a gust amb els dictadors de Cuba o de l'Iran, perquè això de la democràcia no és cosa que li faci pessigolles. Amb l'exabrupta expulsió del diplomàtic hebreu, ja ha deixat constància de com és i qui és aquest home. I li voldria recordar al president veneçolà que el primer que hauria de fer és tenir una ampla perspectiva diplomàtica i democràtica, que no la té, i no mentir als seus propis ciutadans. El vídeo que acompanya aquest post s per demostrar que en els anys que porta de president d'aquest pais, Hugo Chávez ha mentit al seu poble i a la opinió pública mundial.
font
font
dimarts, 6 de gener del 2009
Dinamarca: del postcomunisme a l’islam
La meitat dels conversos danesos a l’islam creuen aquest més important que la democràcia i això és perque seva majoria procedeixen del postcomunisme. Ho explica un estudi de l’antropòloga Tina Gudrun, publicat al seu llibre Els Nous Musulmans a Dinamarca, on constata que entre els islamitzats danesos hi sovintegen tants postcomunistes perque s’hi encabeix fàcilment el seu rebuig contra la democràcia.
L’esgotament de les idees d’aquestes esquerres, que han omplert aquest buit amb un immigracionisme que acostuma a degenerar i ser simultani a un discurs molt rancuniòs i ple d’odi contra la identitat etnocultural europea, fan que l’islamització d’aquesta mena de babaus sigui plenament coherent amb el seu pensament. Odien Europa perque mai va cedir a la seva ideología, perque els europeus l’han superada i enterrada. És per això que el comunisme que abans parlava de salvar els treballadors europeus ha passat amb aquests postcomunistes a ser un discurs de venjança i anihilació contra aquesta Europa que l’ha vençut. Mitjançant l’islam perque ambdos comparteixen el mateix odi envers la nostra identitat etnocultural.
Pero també perque l’islam fa servir aquest discurs immigracionista, multi o interculturalista com ara s’anomena, com a eina per convèncer als europeus amb les seves mateixes paraules de que la seva obligació i el millor que poden fer es deixar-se islamitzar passivament. Sortosament entre els joves europeus n’hi han molts que no s’empassen el discurs de la culpabilitat europea de l’immigracionisme en la seva versió d’esquerres. Ni tampoc el discurs cruament economicista, segons el que Europa només te futur si s’omple massificadament d’immigració, de la seva versió de dreta. A aquests joves que sí creiem en el futur d’Europa, sense renunciar a la nostra identitat etnocultural i a desemvolupar-la en tot el seu potencial i pluralitat, ens espera un protagonisme cabdal properament.
L’esgotament de les idees d’aquestes esquerres, que han omplert aquest buit amb un immigracionisme que acostuma a degenerar i ser simultani a un discurs molt rancuniòs i ple d’odi contra la identitat etnocultural europea, fan que l’islamització d’aquesta mena de babaus sigui plenament coherent amb el seu pensament. Odien Europa perque mai va cedir a la seva ideología, perque els europeus l’han superada i enterrada. És per això que el comunisme que abans parlava de salvar els treballadors europeus ha passat amb aquests postcomunistes a ser un discurs de venjança i anihilació contra aquesta Europa que l’ha vençut. Mitjançant l’islam perque ambdos comparteixen el mateix odi envers la nostra identitat etnocultural.
Pero també perque l’islam fa servir aquest discurs immigracionista, multi o interculturalista com ara s’anomena, com a eina per convèncer als europeus amb les seves mateixes paraules de que la seva obligació i el millor que poden fer es deixar-se islamitzar passivament. Sortosament entre els joves europeus n’hi han molts que no s’empassen el discurs de la culpabilitat europea de l’immigracionisme en la seva versió d’esquerres. Ni tampoc el discurs cruament economicista, segons el que Europa només te futur si s’omple massificadament d’immigració, de la seva versió de dreta. A aquests joves que sí creiem en el futur d’Europa, sense renunciar a la nostra identitat etnocultural i a desemvolupar-la en tot el seu potencial i pluralitat, ens espera un protagonisme cabdal properament.
dilluns, 5 de gener del 2009
Més Cahvez i més islamisme
El president de la República Bolivariana de Veneçuela, Hugo Chávez Fredes, va manifestar estar d'acord amb l'humanisme, socialisme, comunisme, islamisme. "Per a estar d'acord només fa falta que em posin en primer lloc l'ésser humà, la vida d'un poble, la dignitat de l'home", va
asseverar.
FONT: http://www.abn.info.ve/go_news5.php?articulo=136301&lee=18
Nota: Es veu que per Hugo Chaves la dona no deu ser un ésser humà, ja que l'islam és una religió estictament masclista.
Comunistes i islamistes, els màxims enemics de la llibertat de premsa en el món
En l'informe que l'organització Reporters sense Fronteres elabora sobre la situació de la llibertat de premsa en el món, els països amb regims comunistes o islamics són els pitjors desocupats ixen. L'estudi es resumeix en una llista en la qual es classifica als països en atenció a la seua major o menor respecte per la llibertat d'informació i la seguretat dels periodistes. Dinamarca encapçala la llista com el país on més es respecta la llibertat d'expressió, al costat d'Eslovàquia Irlanda, Islàndia, Noruega, Països Baixos i Suïssa. En la cua, és a dir on menys es respecta la llibertat d'expressió en el món, apareixen Coreja del Nord i Cuba. I és que els països que encapçalen el rànquing de depredadors de la llibertat d'informació curiosament són aquells que pateixen un règim marxista o islamista. El pitjor del pitjor ho representen els comunistes de Corea del Nord, Xina, Cuba, Vietnam, Laos i la socialista Birmània. Els segueixen Aràbia Saudita, Iran i Síria. Cuba és, després de Xina, la major presó del món per als periodistes. Espanya comparteix amb Itàlia un discret lloc 39, per sota de països del nostre entorn com França (19), Alemanya (11) Portugal (25) o Estats Units (22).
Les mentides de l'extrema esquerra Crida l'atenció que en Hispanoamérica siguen Salvador (28) i Costa Rica (35) els països on més es respecta la llibertat de premsa i expressió, fins i tot per sobre d'Espanya. El Salvador està governat, pel que l'esquerra denomina ultradreta. Després de la guerra civil ARENA ha vingut guanyant una vegada i una altra les eleccions democràtiques celebrades en el menut país de Centreamèrica. Aquest partit va ser fundat pel major Roberto Dawison, fustigat una vegada i una altra pels mitjans de la progresía com responsable dels esquadrons de la mort que actuaven contra el terrorisme del comunista Front Revolucionari Farabundo Martí. La panfletaria pel·lícula Salvador d'Oliver Stone va ser en els 80 tot una icona de la propaganda fil-marxista en el món hispà en aquest sentit, a l'utilitzar esbiaixadament l'assassinat de monsenyor Romero per a disfressar de document denuncia un al·legat sectari i parcial. Per cert la Nicaragua governada de nou pel comunista Daniel Ortega ha retrocedit del lloc 34 al 52, seguint els passos de la Veneçuela de Chávez en el lloc 90
Les mentides de l'extrema esquerra Crida l'atenció que en Hispanoamérica siguen Salvador (28) i Costa Rica (35) els països on més es respecta la llibertat de premsa i expressió, fins i tot per sobre d'Espanya. El Salvador està governat, pel que l'esquerra denomina ultradreta. Després de la guerra civil ARENA ha vingut guanyant una vegada i una altra les eleccions democràtiques celebrades en el menut país de Centreamèrica. Aquest partit va ser fundat pel major Roberto Dawison, fustigat una vegada i una altra pels mitjans de la progresía com responsable dels esquadrons de la mort que actuaven contra el terrorisme del comunista Front Revolucionari Farabundo Martí. La panfletaria pel·lícula Salvador d'Oliver Stone va ser en els 80 tot una icona de la propaganda fil-marxista en el món hispà en aquest sentit, a l'utilitzar esbiaixadament l'assassinat de monsenyor Romero per a disfressar de document denuncia un al·legat sectari i parcial. Per cert la Nicaragua governada de nou pel comunista Daniel Ortega ha retrocedit del lloc 34 al 52, seguint els passos de la Veneçuela de Chávez en el lloc 90
Per què som anticomunistes?
.jpg)
Les necessitats de la lluita sovint obscureixen les raons.
El moviment es basta a si mateix: no es pregunta ja sobre les causes del compromís. Això és el que succeeix amb el comunisme, que s'alimenta de les opinions més contradictòries i constitueix una zona de consens ambigua, en la qual, la Unió Soviètica, estudiada en aquest nombre, constituïx el punt de cristal·lització. La dreta és antisoviètica, els liberals i els socialdemòcrates també, sense oblidar als marxistes crítics que pensen que Stalin "va trair" a Marx, i els comunistes dissidents que van saber "prendre les seves distàncies". Allí no hi ha mes que confusió.
La nostra oposició al comunisme és total, i no tenim cap desig de viure en un règim soviètic. És innecessari dir això, però és bé dir-lo. Però vam pensar també que el anticomunisme ha de trobar el seu fonament en altra part que en si mateix; que l'hostilitat cap al Kremlin no ha de servir de pretext per a acceptar altres lleialtats; i que la política té les seves lleis pròpies, que no estan lligades ni a la moral ni a la ideologia.El nostre anticomunisme no té, doncs, gens de "primari". Ell es deriva d'una oposició al universalisme igualitari, del que el comunisme no és més que un representant entre uns altres. No podria doncs, als nostres ulls, servir de coartada per a acceptar, en particular, un liberalisme que se situa en la mateixa filiació genealògica, que creu també en la igualtat "natural" de tots els éssers humans, i que veu també en l'economia el paradigma per excel·lència de tots els fets socials. (Recordem oportunament que la societat existent que més s'acosta a la societat comunista ideal tal com Marx la va descriure és la societat americana).
Els liberals, impulsors de l'antisoviétisme contemporani, raonen de forma diferent. Els objectius de Marx els semblen, sovint, totalment acceptables. Són els mitjans per a realitzar-los el que rebutgen. Quan critiquen el règim soviètic, és per a denunciar els "atacs a la llibertat", la "ferocitat de la repressió" i la violació del sacre sant principi dels "drets humans". I si critiquen la seva doctrina, és amb la intenció de posar de manifest que desemboqués inevitablement en el "despotisme". Aquesta opinió és un poc simple. El despotisme és, sens dubte, criticable. Però el comunisme no es resumeix al fet que contradiu la "llibertat". (I per altra banda, no és l'únic que ho fa. La subversió, infiltració, l'espionatge, els assassinats i els cops d'estat són mètodes tant de la CIA com de la KGB). No tots els anticomunismes tenen, doncs, el mateix valor. Que una dreta abans més segura dels seus principis a Viena, sobre aquest tema accepti la crítica liberal diu molt sobre la seva ceguesa, i explica perquè alguns militants de la "preferència nacional" prefereixen sobretot... al règim de Reagan.
Quant a la llibertat, diem clarament que hi ha una que, per a nosaltres, precedeix a totes les altres: és la llibertat col·lectiva, la llibertat del poble i de la nació. En aquests principi de mil·lenni, és la llibertat sobretot d'Europa la qual ens ocupa.
El comunisme és una bonica paraula (la doctrina del "bé comú"), però que va esdevenir dolenta. Condemnem als quals diuen: "rojos abans que morts". També als quals accepten ser "americans més que sobirans". Rebutgem a les dues superpotències ideològiques, plançons d'un mateix moviment.
Mai s'ha d'evitar una dictadura acceptant altra tiranía.
El moviment es basta a si mateix: no es pregunta ja sobre les causes del compromís. Això és el que succeeix amb el comunisme, que s'alimenta de les opinions més contradictòries i constitueix una zona de consens ambigua, en la qual, la Unió Soviètica, estudiada en aquest nombre, constituïx el punt de cristal·lització. La dreta és antisoviètica, els liberals i els socialdemòcrates també, sense oblidar als marxistes crítics que pensen que Stalin "va trair" a Marx, i els comunistes dissidents que van saber "prendre les seves distàncies". Allí no hi ha mes que confusió.
La nostra oposició al comunisme és total, i no tenim cap desig de viure en un règim soviètic. És innecessari dir això, però és bé dir-lo. Però vam pensar també que el anticomunisme ha de trobar el seu fonament en altra part que en si mateix; que l'hostilitat cap al Kremlin no ha de servir de pretext per a acceptar altres lleialtats; i que la política té les seves lleis pròpies, que no estan lligades ni a la moral ni a la ideologia.El nostre anticomunisme no té, doncs, gens de "primari". Ell es deriva d'una oposició al universalisme igualitari, del que el comunisme no és més que un representant entre uns altres. No podria doncs, als nostres ulls, servir de coartada per a acceptar, en particular, un liberalisme que se situa en la mateixa filiació genealògica, que creu també en la igualtat "natural" de tots els éssers humans, i que veu també en l'economia el paradigma per excel·lència de tots els fets socials. (Recordem oportunament que la societat existent que més s'acosta a la societat comunista ideal tal com Marx la va descriure és la societat americana).
Els liberals, impulsors de l'antisoviétisme contemporani, raonen de forma diferent. Els objectius de Marx els semblen, sovint, totalment acceptables. Són els mitjans per a realitzar-los el que rebutgen. Quan critiquen el règim soviètic, és per a denunciar els "atacs a la llibertat", la "ferocitat de la repressió" i la violació del sacre sant principi dels "drets humans". I si critiquen la seva doctrina, és amb la intenció de posar de manifest que desemboqués inevitablement en el "despotisme". Aquesta opinió és un poc simple. El despotisme és, sens dubte, criticable. Però el comunisme no es resumeix al fet que contradiu la "llibertat". (I per altra banda, no és l'únic que ho fa. La subversió, infiltració, l'espionatge, els assassinats i els cops d'estat són mètodes tant de la CIA com de la KGB). No tots els anticomunismes tenen, doncs, el mateix valor. Que una dreta abans més segura dels seus principis a Viena, sobre aquest tema accepti la crítica liberal diu molt sobre la seva ceguesa, i explica perquè alguns militants de la "preferència nacional" prefereixen sobretot... al règim de Reagan.
Quant a la llibertat, diem clarament que hi ha una que, per a nosaltres, precedeix a totes les altres: és la llibertat col·lectiva, la llibertat del poble i de la nació. En aquests principi de mil·lenni, és la llibertat sobretot d'Europa la qual ens ocupa.
El comunisme és una bonica paraula (la doctrina del "bé comú"), però que va esdevenir dolenta. Condemnem als quals diuen: "rojos abans que morts". També als quals accepten ser "americans més que sobirans". Rebutgem a les dues superpotències ideològiques, plançons d'un mateix moviment.
Mai s'ha d'evitar una dictadura acceptant altra tiranía.
dissabte, 3 de gener del 2009
l'integrísme islàmic i el comunisme.
Islamistes amb una foto de Chavez i a la dreta un cartell on s'hi pot llegir we need you Osama -et necessitem Osama-.
Aquesta és la foto.
En el seu moment es va pujar una foto amb Chavez i Sadam Hussein, aviat penjarem documents demostrant les conexions entre el comunisme i els que es consideren enemics d'Europa i Catalunya.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Aquest blog és
Vist des de...
