Les democràcies populars de l’Europa de l’Est: la revolta hongaresa de 1956

Hongria va esdevenir república popular el 1949, quan va adoptar una nova constitució, de tipus soviètic, després del triomf electoral del Partit Socialista dels Treballadors, la fusió dels antics socialistes d’esquerra i els comunistes. Ara bé, la radical nacionalització de l’economia sota el model soviètic va produir l’estancament econòmic, la reducció del nivell de vida i un profund malestar arreu del país. Igualment, Hongria va ser un dels Estats de l’Est que van sofrir amb més duresa les purgues stalinistes un cop instaurat el règim de democràcia popular.
El 1953, després de la mort de Stalin, els comunistes hongaresos van repartir el poder entre Mátyás Rákosi, un stalinista clàssic, i Imre Nagy, un comunista moderat i reformista. Així, mentre que Rákosy dirigia el Partit Comunista d’Hongria, Nagy es convertia en el president del govern. A l’abril de 1955, però, Nagy va ser rellevat, fet que liquidava qualsevol intent reformista. Aleshores, escriptors i periodistes van començar a expressar crítiques obertes respecte del govern comunista que semblava dirigir-se novament cap a l’stalinisme clàssic. L’hostilitat d’un sector del catolicisme, la creixent agitació dels joves i dels intel·lectuals i l’oposició popular a la presència de les tropes de la URSS era un fet incontestable.


Imre Nagy
La tensió social va créixer al llarg de 1956, fet que s’agreujava en veure com la veïna Polònia culminava el seu procés de desestalinització. Així, el 23 d’octubre, una manifestació d’estudiants a Budapest va transformar-se en una revolta generalitzada sense que la policia pogués reprimir l’esclat popular. Anys de repressió, polítics impopulars, misèria econòmica i treball dur havien portat els hongaresos al rebuig del règim comunista. Havia començat la revolució hongaresa de 1956.
Les autoritats van perdre els nervis davant la impossibilitat de reprimir les 300.000 persones que van assetjar el parlament per exigir la exigir llibertat d’expressió, llibertat de premsa, la celebració d’unes eleccions lliures, més independència de la Unió Soviètica i el nomenament del comunista reformista Imre Nagy com a nou cap de l’Estat. En el transcurs de la revolta els manifestants van tombar el monument a Stalin, tot un símbol del significat de la insurrecció.


Així, davant de la impressionant insurrecció popular les autoritats comunistes, obligades per les circumstàncies, van intentar negociar. Per tal d’aplacar la multitud es va concedir a Nagy la presidència del govern i es va posar a l’aperturista János Kádar al capdavant del Partit Comunista. Quatre dies després, es va formar un nou govern que incloïa dos ministres no comunistes. Però la realitat era que la situació estava fora de control: els comitès obrers ocupaven les fàbriques, una part de l’exèrcit s’havia passat al bàndol rebel, la població s’havia armat, proliferaven els xocs armats amb les guarnicions soviètiques… La revolta era imparable.
El 3 de novembre es va formar un nou govern, que en aquesta ocasió incloïa representants de quatre partits polítics no comunistes, i que es preparava per abandonar el règim comunista i el Pacte de Varsòvia. Ara sí, la reacció de la URSS no es faria esperar i Khruixtxov va moure fitxa per evitar que els hongaresos abandonessin el bloc comunista, no només per la importància geopolítica d’Hongria, sinó per por a un efecte contagi en la resta de democràcies populars de l’Europa de l’Est.



En conseqüència, la Unió Soviètica va decidir intervenir militarment a Hongria: 150.000 homes i 6.000 tancs van penetrar a sang i foc al país. La lluita va ser cruenta, però relativament curta. Poca resistència podien oferir els rebels hongaresos davant de l’exèrcit soviètic. Així, en poc menys de quaranta-vuit hores, la URSS va controlar la situació.
El balanç de la revolució hongaresa va ser cruent: entre 2.500 i 3.000 persones van perdre la vida en les dues setmanes que va perllongar-se la insurrecció, i unes 13.000 van resultar ferides. De la mateixa manera, al voltant de 200.000 hongaresos van fugir del seu país cap a Occident. Igualment, els líders rebels Pál Maléter, cap militar de la insurrecció, i Imre Nagy, designat primer ministre pels rebels, van ser executats després d’un judici sumaríssim secret. Políticament, al capdavant del Partit Comunista va situar-se János Kádár, un polític inicialment odiat, però que al llarg dels trenta anys que es mantindria en el poder va acabar per esdevenir un dirigent pragmàtic i tolerant que va permetre una certa liberalització i una menor dependència de la URSS.

Autor: Vicente Moreno Cullell
Font: Sàpiens

Curiositat: Festival Zsolnay a Pécs, Hongria

Amb el temps, la fàbrica de la familia Zsolnay va pasar de l'éxit i la fama mundial de la seva ceràmica a l'oblit, especialment després de la segona guerra mundial i l'arribada del comunisme. Al 2010 la van reconstruir i avui dia es el flamant centre cultural de la ciutat. No només acullen tot tipus d'associacions i museus sino que organitzen multitud d'events durant tota la temporada, inclús el seu propi festival un cop a l'any.