National Counterterrorism Center: 2009 Report on Terrorism

Document que complementa els que la CEEC ha publicat darrerament sobre el terrorisme. En aquest cas, elaborat pel National Counterterrorism Center dels Estats Units, agència que recull les dades de tots els serveis d'intel·ligència d'aquest país CLIQUEU AQUÍ PER LLEGIR EL DOCUMENT

Mart i Hefest: La tornada de la Historia de Guilleume Faye

El segle XXI serà un segle de ferro i de tempestes. No s’assemblarà en res a aquelles prediccions armonioses fetes fins els anys seixanta. No s’esdevindrà l’aldea global profetitzada per Marshall MacLuhan al 1966, ni el planeta en xarxa (network planet) de Bill Gates, ni la civilització mundial liberal i sense historia dirigida des d’un únic Estat “onusí” descrita per Francis Fukuyama. Serà el segle dels pobles en competició i de les identitats ètniques. I paradoxalment, els pobles reeixits seràn aquells que es mantinguin fidels o que tornaran als valors i realitats de l’antigor, ja siguin aquests biològics, culturals, ètics, socials o espirituals, i que, alhora, seran els que dominin amb mestratge la tecnociència. El segle XXI serà aquell on la civilització europea, prometeica i tràgica més eminentment fràgil, patirà una metamorfosi o arribarà a conèixer el seu propi i inaturable crepuscle. En acabat, serà un segle decisiu. A Occident, els segles XIX i XX han estat els de la creença en l’alliberament de les lleis de la vida, als que s’ha cregut que era possible arribar a la ment després d’haver arribat a la Lluna. El segle XXI molt probablement posarà les coses al lloc que les pertoca i suposarà el “retorn a allò real”, també molt probablement mitjançant el camí del patiment. Els segles XIX i XX han vist l’apogeu de l’esperit burgés, aquella petita sífilis mental, monstruosa i lletja fotocopia de la noció d’elit. El segle XXI, temps de tempestes, veurà com es renoven alhora els conceptes de poble i aristocràcia. El somni burgés s’enfonsa en la podridura dels seus mateixos principis i de les seves promeses porugues: No són, forçosament, temps de bonança i cofoisme pel materialisme i el consumisme, el capitalisme transnacional triomfant i l’individualisme. I no molt més per la seguretat, la pau o la justícia social. Conreem l’optimisme pessimista de F.-W. Nietzsche. «Ja no resta cap ordre al que defensar, cal refer-ne un de nou», va escriure Pierre Drieu La Rochelle. I sorgeixen les preguntes: ¿Pot ser que vagi tot malament al decurs de les primeres passes del segle XXI? ¿Pot ser que tots els indicadors estiguin en vermell roent? Doncs millor encara. ¿Potser no ens predeien la fi de la historia després de l’enfonsament de la U.R.S.S.? Estem assistint justament al seu retorn sorollós, bel·licós i arcaic. L’islam torna a encetar les seves guerres de conquesta. L’imperialisme americà es desencadena. La Xina i l’India malden per arribar a ser superpotencies, etc. El Segle XXI estarà sota el doble signe de Mart, el Déu de la Guerra, i d’Hefest, el Déu forjador d’espases, mestre-patró de les tecniques, dels focs tel·lúrics. ENVERS LA QUARTA EDAT DE LA CIVILITZACIÓ EUROPEA A la civilització europea, civilització superior, cal no dubtar gens en afirmar-la com a tal front la cantarella llangorosa de l’etnomasoquisme xenòfil, i caldrà, per poder sobreviure al Segle XXI, fer-hi una revisió colpidora de certs dels seus principis. I només en serà capaç si resta ancorada a la seva eterna personalitat metamòrfica: Haurà de transformar-se tota sencera restant com ella mateixa alhora, conrear l’arrelament i la desinstal·lació, la fidelitat identitària i l’ambició històrica. La Primera Edat de la civilització europea aplega l’Antiguitat i l’Edat Mitjana: Moment de gestació i de creixement. La Segona Edat va des dels Grans Descobriments fins la Primera Guerra Mundial: Es l’assumpció. La civilització europea conquereix el món. Però de la mateixa forma que Roma o l’Imperi d’Alexandre Magne, ella mateixa es fa devorar pels seus mateixos fills: Occident i Amèrica, i per aquells pobles que ella mateixa ha (superficialment) colonitzat. S’obre llavors, a un tràgic moviment d’acceleració de la historia, la Tercera Edat de la civilització europea després del Tractat de Versalles i la fí de la guerra civil europea de 1914-18: El malaurat segle XX ¡Només quatre generacions van caldre per fer estimbar en decadència el treball ascendent, la labor solis de més de quaranta generacions! La historia s’assembla a les asímptotes trigonomètriques de la “teoria de les catàstrofes”: Es al pinacle de la seva esplendor que la rosa es marceix, és després el temps assolellat i de serenor quan el cicló esclata. ¡La roca Tarpeia es ja propera al Capitoli! Europa va ser víctima del seu mateix prometeisme tràgic, de la seva mateixa obertura al món. Víctima d’aquest excés de tota expansió imperial: L’universalisme, oblidadís de tota solidaritat ètnica interna global. La Quarta Edat de la civilització europea s’obre avui. I serà la del renaixement o la perdició. El segle XXI serà per aquesta civilització hereva dels pobles-germans indoeuropeus, el segle malaurat, el del fatum, del destí que distribueix la vida o la mort. Però el destí no és l’atzar absolut. Contràriament a les religions del desert –el qual simbòlicament no representa més que el buit absolut– els pobles europeus saben endins de si mateixos que el destí i que les divinitats no són sempre omnipotents front la voluntat de l’home. Com Aquil·les, com Ulisses, l’home europeu dels orígens es manté dempeus i mai ajagut, prostrat o agenollat front els seus deus. No hi ha sentit de la historia. Fin i tot ferit, l’Arbre pot seguir creixent. Amb la condició de que retrobi la fidelitat a les seves mateixes arrels, als seus fonaments ancestrals, al terra que nodreix la seva saba. LA METAFORA DE L’ARBRE L’Arbre són les arrels, el tronc i el fullatge. Es a dir, el germen, el soma i la psique. 1) Les arrels representen el “germen”, el sòcol biològic d’un poble i el seu territori, la seva terra materna. Elles no ens pertanyen, les transmetem. Elles pertanyen al poble, a l’ànima ancestral i per vindre del poble, anomenada pels grecs Ethnos i pels germànics Volk. Vénen des dels ancestres i tenen com a destí les noves generacions. (Es per això que qualsevol mestissatge és una apropiació indeguda d’un bé a transmetre i, una altre vegada, una traïció). Si el germen s’esvaeix, ja no és possible res més. Podem tallar el tronc de l’arbre, però pot tornar eventualment a rebrotar. Però si arranquem les arrels o embrutem la terra, tot s’ha acabat. Es per això que les colonitzacions territorials i les desfiguracions étniques són infinitament més greus i mortals que les covardes servituds culturals o polítiques, de les que un poble pot, si cal, refer-se perfectament. Les arrels, principi dionisíac, creixen i s’endinsen al terra, mitjançant noves ramificacions: Vitalitat demogràfica i protecció territorial de l’Arbre contra les males herbes. Les arrels, el “germen”, mai arriben a estar mortes. Aprofundeixen en la seva essència, tal i com ho entenia Martin Heidegger. Les arrels són a la vegada “tradició” (allò que es transmet) i “matèria ígnia” (font viva, etern reinici). Les arrels són llavors en conjunt la manifestació de la memoria i d’alló ancestral més profunds i del etern caràcter jove dionisíac. I aquesta manifestació ens remet al concepte capital d’aprofundiment. 2) El tronc, és el “soma”, el cos, l’expressió cultural i física d’un poble, sempre en constant innovació nodrida per la sava vinguda des de les arrels. No està quallat o petrificat, gelificat. S’engreixa en capes concèntriques aixecant-se tot ell envers el cel. Avui, aquells que volen neutralitzar i abolir la cultura europea miren de “conservar-la” com si fos un monument del passat, com si estigues dins una capsa de formol, adient pels erudits “neutres”, o bé abolir la memòria històrica per les joves generacions. El tronc, sobre la terra que el manté, és, edat rere edat, creixement i metamorfosi. L’Arbre de la llarga cultura europea està alhora arrelat i desinstal·lat (soscavat). Un roure de deu anys no s’assembla a un roure de mil anys. És tanmateix sempre el mateix roure. El tronc, aquell que rep i s’acara al raig, obeeix al principi del raig jupiterià. 3) El fullatge. És el més esberladís i el més bell. Mor, es marceix i reneix com el Sol. S’estén en tots els sentits. El fullatge representa a la “psique”, és a dir a la civilització, a la producció i la profusió de noves formes de creacions diverses. Es la raó de ser de l’Arbre, la seva assumpció. D’altre banda, ¿a quina llei obeeix el creixement de les fulles? A la fotosíntesi. Es a dir a “fer servir la força de la llum”. El Sol nodreix la fulla que, a canvi, produeix l’oxigen vital. L’eflorescent fullatge segueix doncs el principi apol·lini. Pero atenció: Si creix desmesurada i anàrquicament (com és el cas de la civilització europea que ha volgut, en convertir-se en l’Occident mundial, estendre’s pel planeta sencer), serà sobtat per la tempesta, com si d’una vela mal trellada es tractés, i farà abatre i desarrelar l’Arbre que el manté. El fullatge deu ser podat, disciplinat. Si la civilització europea vol subsistir, no ha d’obrir-se a tota la Terra ni deixar els braços oberts…, al igual que un fullatge en excés curiós que s’estén per tot arreu i es deixa escanyar per les heures. Li caldrà concentrar-se sobre seu propi espai vital, es a dir Eurosiberia. D’aquí la importancia de l’imperatiu de l’etnocentrisme, mot políticament incorrecte però que ha de ser preferit al model “etnopluralista” i que de fet alguns errats o calculadors miren de teoritzar confonent l’esperit de resistència de l’èlit rebel del jovent. Podem comparar la metàfora tripartita de l’Arbre amb la del Coet, extraordinària invenció europea. Corresponent els reactors cremant i els propulsors a les arrels, al foc tel·lúric. El cos cilíndric de l’enginy s’assembla al tronc de l’arbre. I la capçalera del projectil, des d’on sortiran els satèl·lits o les naus alimentades per l’energia dels panels solars, fa pensar en el fullatge. ¿Es potser un atzar versemblant que els grans programes de coets espacials bastits per europeus -incloent els expatriats als EUA endevinant-se, òbviament, a qui esmentem- s’hagin anomenat respectivament Appolo, Atlas, Mercury, Thor y Ariane? L’Arbre, és el poble. De la mateixa forma que el coet, puja envers el cel, sortint tanmateix d’una terra, d’un sòl fecund on cap altre arrel paràsita pot ser admesa. A una base espacial, és garanteix una empara perfecta, una netedat total de l’àrea de llançament. Igualment, el bon jardiner sap que per fer segur que l’arbre creixi en alçada i s’enforteixi, cal que alhora s’alliberi la base sobre la que s’asseu de les inoportunes males herbes que deixen eixutes les seves arrels; alliberar el seu tronc de l’opressió de les plantes paràsites; però alhora podar el brancam massa prolix que manqui de verticalitat. DEL CREPÚSCLE A L’ALBADA Aquest segle serà el del renaixement metamòrfic d’Europa, com el Fènix, o de la seva anihilació en tant que civilització històrica i la seva transformació en Luna Park cosmopolita i estèril, mentre els altres pobles, pel que els respecta, mantindran les seves identitats i desemvoluparan el seu poder. Europa està amenaçada per dos virus emparentats: El de l’oblit de si mateix, de l’assecament interior, i el de l’“obertura a l’Altre”, excessiva. Al segle XXI, a Europa, per sobreviure, li caldrà alhora reaplegar-se, tornar de nou a la seva memòria i empaitar la seva mateixa ambició, fàustica i prometeica. Tal és l’imperatiu de la coincidentia oppositorum, la convergència dels contraris, o la doble necessitat de la memòria i la voluntat de poder, del recolliment i de la creació innovadora, de l’arrelament i la desinstal.lació. Heidegger i Nietzsche… El començament del Segle XXI serà com aquella mitjanit del món, desesperant, de la que parlava en Friedrich Hölderlin. Pero al més fosc de la nit, ben sabut és que pel matí, el Sol tornarà, Sol Invictus. Rere el crepúscle dels deus: L’Albada dels deus. Els nostres enemics han cregut sempre en la Gran Nit i les seves senyeres estàn ornades amb símbols d’estels nocturns. Pel contrari, sobre les nostres senyeres esta encunyat l’Estel del Gran Matí, amb raigs arborescents: La roda, la flor del Sol de Migdia. Les grans civilitzacions saben passar de les tenebres de la decadència al renaixement: l’islam i la Xina ho han demostrat. Els Estats Units d’América no són una civilització, per res, si no una societat, la materialització mundial de la societat burgesa, al igual que un cometa, amb un poder tan groller com fonedís. No tenen arrels. No són els nostres veritables competidors pel que fa a l’escala de la historia, per res, senzillament són paràsits. Els temps de la conquesta s’han exhaurit. Ara ve el de la reapropiació interior i exterior, la reconquesta de la nostra memòria i el nostre espai: ¡I quin espai! Catorze fusos horaris sobre els que el Sol mai no es posa. Des de Brest fins l’Estret de Béring, no hi ha dubte, aquest és veritablement l’Imperi del Sol, i és de fet l’espai vital i d’expansió propi dels pobles indoeuropeus. Sobre el flanc sudest, tenim els nostres cosins hindús i sobre el flanc est, a la gran civilització xinesa, que podrà segons vulgui esdevenir aliada o enemiga. Sobre el flanc oest, vinguda des de més enllà de l’Oceà: L’Amèrica que tindrà sempre com objectiu barrar el pas a la unió continental (de l’espai eurosiberià). Tanmateix, ¿podrà fer-ho eternament? I a més, sobre el flanc sud: La principal amenaça, ressorgida des del fons de les èpoques del passat, aquella amb la que no podem transigir (absolutament per res). Certs lenyadors miren d’abatre l’Arbre. Entre ells s’hi troben molts traïdors, molts col·laboradors. Defensem la nostra terra, preservem el nostre poble. El compte enrere s’ha encetat. Encara tenim temps, malgrat que aquesta vegada no en tenim gaire. Encara més, fins i tot si aconsegueixen tallar el tronc o si la tempesta l’abat, restaran tanmateix les arrels, sempre fecundes. Amb una sola brasa n’hi ha prou per revifar l’incendi. Pot succeir, evidentment, que abatin l’Arbre i esquarterin el seu cadàver, en un cant crepuscular, i en tant anestesiats, els europeus no percebin el dolor. Però la terra és fecunda i amb una sola llavor n’hi ha prou per rellançar el plançó. Al segle XXI, preparem els nostres fills per la guerra. Eduquem al jovent una nova aristocràcia, fins i tot malgrat que sigui minoritària. Molt més que la moral, cal practicar des d’ara mateix la hipermoral, és a dir decir l’ètica nietzscheana dels temps difícils: Quan un defèn el seu poble, és a dir els seus propis fills, quan un defèn allò essencial, segueix la regla d’Agamenó i de Leónides així com també la d’en Carles Martel: Es la llei de l’espasa la que preval, aquella on la que el bronze i l’acer reflecteixen la lluentor del Sol. L’Arbre, el coet, l’espasa: Tres símbols verticals que parteixen del terra a la llum, alçats des de la Terra envers el Sol, animat per la saba, el foc i la sang. Abril 15, 2010 Guilleume Faye FONT

Omar Charah, president d'Atlas-Mogreb: "La meva vida corre perill"

En una carta enviada a l'editor de AD pel president de l'associació Atlas-Mahgreb, Omar Charah, aquest alerta que "la meva vida corre perill" després que els salafistes que resideixen a Catalunya "hagin posat preu al meu cap" després de denunciar les connexions entre grups islamistes saudites i radicals musulmans vinculats a la mesquita del carrer Nord, a la capital lleidatana. "La situació per a mi i la meva família s'ha fet insuportable. T'escric perquè ets dels pocs espanyols en qui confio perquè ens facis un cop de mà", indica el dirigent musulmà en la seva missiva. Charah indica que les amenaces s'han incrementat en els darrers dies i que fins i tot ha arribat a ser acusat d'actuar en connivència amb el Partit per Catalunya (PxCat) per posar fi a les pràctiques islàmiques en sòl català. "Si aquesta situació no se soluciona aviat, hauré d'abandonar Catalunya i buscar refugi en un altre país europeu. Jo represento a l'islam moderat i això és una cosa que els radicals no em van a perdonar mai", subratlla. Omar Chara creu però que després de la raó del "fustigació" que pateix subjacents seves acusacions en Alerta Digital Radio sobre les "irregularitats econòmiques" per part d'alguns dirigents musulmans a la província de Lleida. "L'islam és per a ells una forma més de negoci i es valen de la gent pobra i ignorant per als seus interessos particulars". Apel en aquest sentit a les administracions públiques de Lleida, Catalunya i Espanya perquè "prenguin cartes en l'assumpte" abans que la situació acabi sent "explosiva i incontrolable". En la seva opinió, les actituds d'aquests grups radicals no fan sinó donar la raó als líders identitaris que defensen l'antagonisme entre l'islam i l'ideal democràtic d'Occident. Va lamentar finalment l'actitud de l'alcalde lleidatà Àngel Ros, la gestió de la crisi relacionada amb el tancament i posterior obertura de la mesquita del carrer Nord no ha fet més que empitjorar la situació. "A l'alcalde de Lleida li interessa només la seva reelecció ia mi m'interessa que aquesta terra sigui un espai lliure on musulmans i no musulmans puguem viure junts i en harmonia", emfatitza. 

FONT  

En una cosa coincideixo amb els integrístes islàmics "les actituds d'aquests grups radicals no fan sinó donar la raó als líders identitaris que defensen l'antagonisme entre l'islam i l'ideal democràtic d'Occident" i es que Europa i Islam són antònims Sr. Charah!

Rojos? No! Gràcies

CATALUNYA NO ÉS CUBA GRÀCIES A DÉU!

Musulmans a Catalunya: el desafiament de la integració i la Llibertat Religiosa

CENTRE D'ESTUDIS ESTRATÈGICS DE CATALUNYA - CENTER FOR STRATERGIC STUDIES OF CATALONIA. Muslims in Catalonia: The Challenge of Integration and Religious Freedom Reproduïm la referència al llibre d'Àlex Seglers "Musulmans a Catalunya: El repte de la integració i la llibertat religiosa", publicada per la prestigiosa publicació "The Middle East Quarterly", experta en l'Orient Mitjà i l'Islamisme. Són destacables les afirmacions sobre les diferència històriques entre Catalunya i Espanya i les conseqüències d'aquestes en la situació actual davant la creixent presència musulmana al nostre país 

La història dels catalans i l'Islam es distingeix de la de la resta d'Espanya. 

El català, que compta amb uns 10 milions de parlants, és una llengua oficial juntament amb el català, a les regions espanyoles de Catalunya, València i les Illes Balears. Barcelona, la metròpoli Català gran, va ser portat de tornada dels conqueridors musulmans l'any 801 de només noranta anys després de la invasió omeia de 711 i es va convertir en la capital de la Marca Hispànica, o la Marxa espanyola, controlada pels hereus cristianes de Carlemany. Catalunya mai va ser el que part d'Al-Andalus i és una de les poques regions d'Espanya des que un llegat cultural musulmà, en forma de monuments arquitectònics i les paraules en àrab de préstecs, està absent. la immigració musulmana es va convertir en un fenomen significatiu recent a Catalunya en la dècada de 1980 quan la necessitat de mà d'obra agrícola a les vinyes rics de la regió i altres empreses agrícoles es va aguditzar. 

Seglers, l'autor de Musulmans a Catalunya, és professor de dret canònic a la Universitat de Barcelona i ha realitzat estudis de gran abast de la immigració al Canadà i en tota la Unió Europea. Aquest llibre, dirigit principalment per l'ús dels clergues catòlics i les autoritats governamentals, és un seriós examen, basat en fets de les qüestions jurídiques que han sorgit com Catalunya ha tingut problemes amb el nord d'Àfrica i la immigració africana negre. Mentre Seglers no ocupa el punt, Catalunya s'assembla, en certa manera, les zones de flamenca de Bèlgica, els Països Baixos, els països escandinaus i Suïssa en relació amb els desafiaments en relació al present en una població nativa per l'afluència de nous residents musulmans . Els musulmans representen una minoria en aquests territoris (entre 4-6 per cent de la població d'acord amb una estimació de 2005) i són cada vegada més exigent estatut especial per a ells. Mentrestant, els catalans, flamenc, neerlandès, etc són les comunitats i les nacions amb poblacions petites les cultures i les llengües varien de les dels seus grans veïns europeus. Si els musulmans són una minoria a Catalunya, els catalans són una minoria a Espanya. Catalans, i altres petites nacions europees, de manera que la por de dissolució cultural des de dos direccions, i la preocupació per una creixent i cada vegada més militant, la població musulmana a aquestes comunitats petites d'Europa occidental es basa en la realitat. 

Al mateix temps, els nous residents musulmans, en la seva major part, han trigat a reconèixer el sentit d'amenaça cultural sentida per aquells dels que demanen una protecció privilegiada. Seglers sosté que una integració pacífica dels musulmans a la vida el català és possible si es basa en l'acceptació musulmana dels valors democràtics europeus. L'autor escriu que les garanties de llibertat religiosa a Europa no ha de descansar sobre l'acceptació de les exigències islamistes d'un tracte especial, però a la demarcació el principi que els musulmans poden convertir-se en ciutadans, sempre que desfer-se dels dogmes de la ideologia islamista. Com escriu, "la ciutadania musulmana" i l'islamisme segueixen mantenint postures enfrontades, la producció de "conflictes ocults." Aquests conflictes inclouen les controvèrsies sobre les propostes d'allotjament islamistes europeus a la llei Sharia de la família basada en els drets a la poligàmia i l'acceptació dels matrimonis forçats. Aquests assumptes, segons l'autor, els límits de la llibertat religiosa i inclouen importants exemples poc coneguts fora d'Espanya. El 1994, per exemple, un immigrant marroquí va intentar registrar un segon matrimoni a Espanya. 

Va argumentar que havia contret matrimoni amb la seva segona dona a la seva terra natal, on la poligàmia és legal abans d'esdevenir un ciutadà espanyol. El seu cas va ser desestimat a causa de la prohibició del país sobre la poligàmia, que va ser reafirmat per l'adopció del llenguatge jurídic nou en 2000. La prohibició de talaq, o el divorci unilateral per declaració verbal del marit, es va reforçar quan, el 1999, la pràctica es va considerar una violació de la "dignitat constitucional de la persona i contra la concepció espanyola del matrimoni". El país també ha mantingut les prohibicions legals sobre els matrimonis forçats i la mutilació genital femenina. treball Seglers 'està plena d'informació important en el que Catalunya i Espanya són exemples particularment apropiat per analitzar els problemes jurídics i socials creixents d'augment de la immigració musulmana a Occident. És especialment crític amb l'actual règim jurídic que regeix les relacions entre l'Islam i l'estat espanyol a través es va crear la Comissió Islàmica d'Espanya (Comissió Islàmica d'Espanya o CIE). La CIE es va crear el 1992 i va ser la primera institució de personificar a un "oficial" L'Islam a Europa Occidental. Seglers assenyala que el CIE defineix l'Islam com una fe en la igualtat de drets amb l'església catòlica, que representa el 94 per cent de la població espanyola. Escriu desaprovació: És evident que el CIE no va néixer com a fruit d'una imposició del poder polític espanyol, però, la necessitat de la seva consolidació com a únic interlocutor que ha acabat amb la seva conversió en una mena d'església artificial, paral.lela a l'església] catòlica [ . Seglers assenyala que, en contrast amb el catolicisme, l'islam a Espanya "no té ni un cos de dret canònic, ni una jerarquia amb arrel en la societat en general, ni les mateixes necessitats espirituals com a la ciutadania catòlica". 

En poques paraules, el catolicisme és amb molt la fe majoria dels espanyols els creients religiosos amb una llarga història i d'associació amb la cultura dominant, i en vista Seglers ', les minories religioses com els musulmans, així com Judios i els protestants evangèlics, no pot raonablement considerar-se com institucionals és igual a l'església catòlica. A més, en arribar sota la direcció dels membres de la Germandat Musulmana, així com Aràbia Saudita i dels erudits religiosos del Marroc, el CIE està sent reestructurat. Seglers llibre 'té un valor únic, però, per desgràcia, la probabilitat que serà traduït o publicat en altres idiomes és petit. trobades moderna d'Espanya amb l'Islam no ha de ser descuidat per la resta del món. Stephen Schwartz és el director executiu del Centre per al Pluralisme Islàmic de Washington, DC. 

Ha publicat extensament sobre assumptes d'espanyol i català. 

http://www.meforum.org/2699/muslims-in-catalonia 

The history of the Catalans and Islam is distinctive from that of the rest of Spain. The Catalan language, which counts some 10 million speakers, is an official idiom along with Castilian, in the Spanish regions of Catalonia, Valencia, and the Balearic Islands. Barcelona, the great Catalan metropolis, was taken back from Muslim conquerors in the year 801-only ninety years after the Umayyad invasion of 711-and became the capital of the Marca Hispanica, or the Spanish March, controlled by the Christian heirs of Charlemagne. Catalonia was thus never part of Al-Andalus and is one of the few regions of Spain from which a Muslim cultural legacy, in the form of architectural monuments and Arabic loan-words, is absent. Muslim immigration became a significant recent phenomenon in Catalonia in the 1980s when the need for agricultural labor in the region's rich vineyards and other farming enterprises became acute. Seglers, the author of Musulmans a Catalunya, is a professor of ecclesiastical law at the University of Barcelona and has conducted wide-ranging studies of immigration in Canada and throughout the European Union. This book, aimed mainly for the use of Catholic clerics and governmental authorities, is a serious, factually-based examination of the legal issues that have emerged as Catalonia has struggled with North African and black African immigration. While Seglers does not take up the point, Catalonia resembles, in some ways, the Flemish areas of Belgium, the Netherlands, the Scandinavian countries, and Switzerland vis-à-vis the challenges presented to a native population by an influx of new Muslim residents. Muslims represent a minority in these territories (anywhere from 4-6 percent of the population according to a 2005 estimate) and are increasingly demanding special status for themselves. In the meantime, the Catalans, Flemish, Dutch, etc. are communities and nations with small populations whose cultures and languages vary from those of their larger European neighbors. If Muslims are a minority in Catalonia, Catalans are a minority in Spain. Catalans, and other small European nations, thus fear cultural dilution from two directions, and concern about a growing, and increasingly militant, Muslim population in these small Western European communities is based in reality. At the same time, new Muslim residents have, for the most part, been slow to recognize the sense of cultural threat felt by those from whom they ask a privileged protection. Seglers argues that a peaceful integration of Muslims in Catalan life is possible if it is based on Muslim acceptance of European democratic values. The author writes that guarantees of religious freedom in Europe must rest not on acceptance of Islamist demands for special treatment but in demarcating the principle that Muslims may become citizens, as long as they jettison the tenets of Islamist ideology. As he writes, "Muslim citizenship" and Islamism remain at odds, producing "hidden conflicts." Such conflicts include controversies over Islamist proposals for European accommodation to Shari'a-based family law with rights to polygamy and an acceptance of forced marriages. These matters, according to the author, define the limits of religious freedom and include important examples little known outside Spain. In 1994, for example, a Moroccan immigrant tried to register a second matrimony in Spain. He argued that he had contracted the marriage with his second wife in his native land where polygamy is legal before becoming a Spanish national. His case was dismissed due to the country's ban on polygamy, which was reaffirmed by adoption of new legal language in 2000. A ban on talaq, or unilateral divorce by a husband's oral declaration, was strengthened when, in 1999, the practice was judged a violation of "the constitutional dignity of the person and against the Spanish conception of marriage." The country has also maintained legal prohibitions on forced marriages and female genital mutilation. Seglers' work is replete with important information in which Catalonia and Spain serve as particularly appropriate examples for examining the legal and social problems rising from increased Muslim immigration in the West. He is especially critical of the current legal regime governing relations between Islam and the Spanish state through the Comisión Islamica de España (Islamic Commission of Spain or CIE). The CIE was established in 1992 and was the first institution to embody an "official" Islam in Western Europe. Seglers points out that the CIE defines Islam as a faith equal in rights with the Catholic church, which represents 94 percent of the Spanish population. He writes disapprovingly: It is evident that the CIE was not born as the fruit of an imposition by the Spanish political power; nevertheless, the need to consolidate it as unique interlocutor has ended with its conversion into a kind of artificial church, parallel to the Catholic [church]. Seglers points out that, in contrast to Catholicism, Islam in Spain "has neither a body of canon law nor a hierarchy rooted in the broader society, nor the same spiritual needs as the Catholic citizenry." Put simply, Catholicism is by far the majority faith of Spanish religious believers with a long history and association with the dominant culture, and in Seglers' view, religious minorities like Muslims, as well as Jews and Evangelical Protestants, cannot reasonably be considered as institutional equals to the Catholic church. Additionally, having come under the direction of members of the Muslim Brotherhood as well as Saudi and Moroccan religious scholars, the CIE is currently being reorganized. Seglers' book is uniquely valuable, but unfortunately, the likelihood that it will be translated or published in other languages is small. Spain's modern encounters with Islam should not be neglected by the rest of the world. Stephen Schwartz is executive director of the Center for Islamic Pluralism in Washington, DC. He has published extensively on Spanish and Catalan affairs. 

http://www.meforum.org/2699/muslims-in-catalonia

Obama defensa el dret de construir una mesquita a prop de la 'zona zero'

El president dels EUA, Barack Obama, ha afirmat avui que els musulmans tenen dret a construir una mesquita a prop de la zona zero al Baix Manhattan novaiorquès, tot i la polèmica que suscita el projecte. "Com a ciutadà i com a president, crec que els musulmans tenen el mateix dret a practicar la seva religió com qualsevol altra persona en aquest país. Això inclou el dret a construir un espai d'oració i un centre comunitari en propietat privada al Baix Manhattan, d'acord amb les lleis i ordenances locals", ha dit Obama. El cap d'Estat ha fet aquestes declaracions en un sopar iftar a la Casa Blanca, durant la celebració musulmana del mes del Ramadà. Iftar és el sopar vespertí amb què els musulmans trenquen el dejuni diari durant el mes sagrat del Ramadà. Obama ha trencat el seu silenci al voltant del controvertit projecte de construir un centre cultural a prop del lloc on van ensorrar les Torres Bessones l'11 de setembre del 2001.

  Condemna a Al-Qaida Durant el seu discurs davant líders de la comunitat musulmana als EUA, el president ha dit entendre les emocions que suscita el projecte en un "lloc sagrat" com la zona zero, a la vegada que ha destacat la tolerància religiosa com un dels fonaments del país. "No hem d'oblidar mai els que vam perdre de forma tan tràgica l'11-S, i sempre hem d'honrar els que han liderat la nostra resposta a aquest atac", ha afirmat Obama. El mandatari ha emfatitzat que els enemics dels EUA no respecten la llibertat de religió, i la causa enarborada per Al-Qaida --responsable dels atemptats terroristes del 2001-- "no és l'islam, és una gran distorsió de l'islam". "Aquests no són líders religiosos, són terroristes que assassinen homes, dones i nens innocents. De fet, Al-Qaida ha assassinat més musulmans que gent d'altres religions, i aquesta llista de víctimes inclou musulmans innocents que van ser assassinats l'11-S", ha assenyalat Obama. No és la primera vegada que Obama condemna l'extremisme d'Al-Qaida, en el marc dels seus esforços per estrènyer els vincles amb el món musulmà.

  Contra les enquestes El centre cultural islàmic, promogut per Cordoba Initiative, està valorat en 100 milions de dòlars i inclourà un auditori, piscina, estudi d'art, gimnàs i la mesquita. No obstant, el projecte ha enfrontat a Nova York grups que asseguren que la mesquita és una ofensa per a les víctimes de l'11-S i els seus familiars contra grups que insisteixen que aquest pla envia un missatge de tolerància i coexistència pacífica entre les diferents comunitats de fe. Diversos prominents líders republicans, entre ells l'exgovernadora d'Alaska, Sarah Palin, han rebutjat la idea de construir la mesquita a la zona zero. Segons una recent enquesta de la CNN, prop del 70% dels nord-americans s'oposen al pla i només un 29% l'aprova. Els que el recolzen, incloent-hi l'alcalde de Nova York, Michael Bloomberg i diversos grups jueus, asseguren que això enviaria un missatge sobre la tolerància i la diversitat cultural i religiosa als EUA. Bloomberg, de fet, ha emès un comunicat en què ha aplaudit que Obama defensi la llibertat de religió als Estats Units, segons la cadena televisiva CNN.

FONT


És així com Obama pretén homenejar els morts en aquella tragèdia? No és prou gran els EUA que han de voler una mesquita allà? Se'ns pixen a sobre i diuen que plou! i mentres l'islam va sumant petites victories davant del que representa la democràcia.

Carta de Condoleezza per a Chavez

Sr President Chávez: Havia estat esperant la meva sortida del govern, que transcorre un temps prudencial per enviar-li aquesta missiva. Encara que des del punt de vista geopolític seves expressions desconsiderades contra la meva persona van ser menyspreables, per la qual cosa no van ser respostes oficialment, no puc negar que em van produir malestar. Cap ésser humà pot deixar de molestar quan algú es refereix a ell o ella en termes procaços i desconsiderats. En el cas que ens ocupa, això estava magnificat pel fet que: (1) vostè era el president d'un país amb el qual el meu país té relacions diplomàtiques, (2), vostè va violar la vella dita espanyol que diu: "a la dona, ni amb el pètal d'una rosa "i, (3), els seus comentaris tenien un component racista que en el meu país és ja definit com" políticament incorrecte ", però que vostè encara practica amb tota impunitat en el seu. Es va referir vostè als meus escassa cultura ia una pretesa atracció que jo sentiria per vostè. En primer lloc, he de dir-li que ahir a la nit vaig tenir l'honor de tocar amb l'Orquestra Simfònica de Filadèlfia, com a solista, el concert número 20 per a piano de Wolfang Amadeus Mozart, K.466 (sap vostè el significat de K.? No ho crec) . Sóc una de les més destacades concertistes no-professionals dels Estats Units. Vaig estudiar piano al mateix temps que em graduava de politòloga a la Universitat de Denver. I vostè, Sr Chávez? Em diuen que a banda d'haver estat un estudiant mediocre de l'Escola Militar de Veneçuela, aparentment el refugi dels que no donen la talla a la universitat, vostè no va tenir una altra educació formal. Sembla que això és la raó per la qual insisteix que 8x7 = 52 i que l'home va arribar al planeta Terra fa 2.000 anys. Sense oblidar que la seva ortografia sembla deixar bastant que desitjar. Les seves pomposes cites són cursilonas i sovint inexactes. Teniu en compte que només és ara que li dic això, ja que mai li hagués fet fora a vostè en cara la seva incultura i patanería, i no haver mediat la seva agressió a la meva persona. En segon lloc, no crec que sentiria atracció per algú com vostè. No em refereixo al seu aspecte físic, el qual certament no és de concurs sinó, diguem-ne, simplement sub-standard. Em refereixo a les seves maneres, a la pobra qualitat del seu llenguatge i l'agressivitat que mostra cap al sexe femení. Estic informada de la seva manera de tractar a la seva ex-dona, fins en públic, de les seves ofertes masclistes per televisió sobre 'donar-li el seu "i de la violència que vostè va utilitzar contra les dones amb qui va tenir relació en el passat. Afortunadament avui no se li coneix relació amb fèmina alguna, excepte alguna manyagueries ocasional feta a algun transvestit brasiler. Per això no podria sentir atractiu algun per algú que, més aviat, em causa repulsió. Tampoc em sentiria molt a gust amb algun dels seus acòlits, digui's Cabello o Istúriz, tot just marginalment més acceptables. Vostè es va mofar del meu nom, Condoleezza, relacionant-lo amb condol i tristesa. No és tal cosa, Sr Chávez. El meu nom és derivat de l'expressió musical italiana "amb dolcezza", és a dir, amb dolçor. Els ho explico perquè és evident que sense aquesta explicació no tindria la menor idea de la seva veritable significat. Els idiomes no són el seu fort, com ho recordo bé del seu intent d'insultar al President Bush a una curiosa versió de l'idioma anglès, cosa que sonava com "iu ar a donki". He tingut la sort d'arribar als més alts nivells del govern del meu país a causa de la meva formació intel.lectual. No em vaig fer notòria liderant un cop d'estat sagnant que va deixar més de 200 veneçolans morts, una cosa de la qual vostè s'ha presumeix, en dir "jo si vaig estar en un cop, fent plom de veritat". Al meu país generalment (hi ha excepcions) la gent intel.lectualment sòlida entra al govern buscant reconeixement i no té necessitat de robar. Entenc que en règims com el seu, vostès arriben al poder sense moltes credencials intel.lectuals i el fan servir per enriquir-o, com diuen alguns, "per menjar complet". Teniu en compte que no compartim filosofies de la vida i que mentre jo toco a Mozart amb l'Orquestra Simfònica de Filadèlfia vostè canta ranxeres mexicanes a capella, és a dir, a pal sec. Mentre jo dono conferències a les universitats vostè compte les seves peripècies peristàltiques, els seus recargolaments en un túnel. Bé, crec haver posat les coses al seu lloc. Vostè ha triat el seu camí, al costat dels estats malfactors i grups terroristes i narcotraficants del planeta. Aquesta ha estat la seva decisió. Però ella comporta responsabilitat indelegable. Vostè ha pogut ser un deixeble de Mandela i va triar ser un deixeble de Mugabe. Ha pogut sentir-se orgullós de Jose Maria Vargas i va decidir sentir-se orgullós d'Ezequiel Zamora. Vostè va triar el seu camí. El seu règim acabarà, com deia T.S. Eliot (un poeta del meu país, Sr Chávez) sobre el fi de l'univers: "no amb una commoció sinó amb un xiuxiueig". No tindrà on amagar-se. Condolezza Rice Font