Treballar o fer feina?

El treball és un esforç manual o intel•lectual que generalment implica, encara que no sempre, una contrapartida econòmica o en espècies, independentment que aquest sigui útil o no. Fer feina vol dir que mitjançant el treball obtens un objectiu prefixat i desitjat, que comportarà uns guanys o beneficis.

Durant anys, l’organització del treball ens ha portat a considerar just que tothom qui fa un determinat treball sigui recompensat amb un determinat salari. Fins i tot, els sindicats estatals han defensat que per un lloc de treball equivalent hom cobrés un sou equivalent independentment de la seva vàlua personal i del lloc geogràfic – d’ Andalusia a Catalunya passant per Galícia.

Això ha portat a generar una característica de personal ancorada en el seu lloc de treball, exigint augments de remuneració d’acord amb un IPC harmonitzat per tot l’Estat, però amb unes habilitats ancorades també en un remot passat. Aquest personal, a més, fa un tap a tota promoció de gent més jove, o simplement de gent que s’ha esforçat en adquirir millors habilitats.

Els canvis d’escenari que comporta la nova economia global ens porta a millorar el rendiment del nostre treball. És a dir, treballant igual fer més feina !. D’això se’n diu productivitat. Millor maquinària, millor organització, millor finançament...

Sembla també just pensar que si el personal fa un esforç per posar-se al dia amb noves tecnologies i noves habilitats, que permetin a l’empresa ser més competitiva i guanyar mercat, sembla just que s’incrementi la seva retribució econòmica en proporció a la millora aportada, independentment de  si  vius  en  un  punt  o altre  de  la  geografia  i  de  si  vius enguany o l’anterior.

Aquest canvi de paradigma podríem resumir-lo dient que cal articular els salaris no per treballar, sinó per fer feina. Que aquesta idea tan simple ens l’hagi de venir a explicar l’ Angela Merkel, també fa una mica de ràbia, no?

Autor: Joan Rovira
Font

Emigració o globalització?

El talent jove català busca feina a fora. De fet, uns 45.000 joves catalans, per sota dels 35 anys, viuen a l’estranger. (Dades de l’IDESCAT).  És a dir, un 2 % dels joves catalans viuen fora, i la majoria d’ells tenen estudis superiors cursats a Catalunya. Des de 2005 aquesta dada ha anat evolucionant a l’alça, de fet en cinc anys pràcticament s’ha doblat.

I quan diem que han emigrat, on s’han establert? Doncs mireu, bàsicament  a Àsia, també Amèrica i només en tercer lloc a la resta d’Europa. Àsia és últimament un destí emergent.

Les professions més disposades a emigrar són les mèdiques, la biologia, l’enginyeria, l’arquitectura i la informàtica. Val a dir que aquestes dades no inclouen els estudiants d’Erasmus ja que aquests no s’estableixen fora. Més del 40 % dels joves universitaris estan disposats a emigrar, i el que els empeny és la millora de les condicions laborals. És a dir, qui està disposat a emigrar és aquell que ja té feina i que vol millorar.

Que migri el talent jove en un moment de crisi a casa nostra no és pas necessàriament dolent. És més, diu molt dels nostres joves, que no tots són “Ni Nis”, ni indignats sense futur, ni gent d’actitud “passota”. Són gent que, com s’ha fet sempre, s’enfronten a la vida, prenen compromís i li planten cara.

Que migri la gent jove és fins i tot interessant. El món s’ha fet petit i cal saber-lo acaronar. És molt bo que els joves obrin llur camp de visió, entenguin altres realitats i puguin comparar-les amb les de casa. S’enriquiran culturalment i, de passada , ens enriquiran a tots.

Algú pot dir que no està gens bé que emigrin després de rebre la formació aquí per dur-la enllà. No, en absolut.

En primer lloc constatem que la formació rebuda aquí és prou bona si l’han volgut aprofitar, malgrat no tinguem cap universitat entre les millors 200 del món. Altrament, no és malbaratar una formació, sinó incrementar la inversió en una formació molt més oberta i enriquida amb coneixements globals.

El repte per a tots nosaltres es aconseguir fer d’aquest país una destinació preferent d’aquests joves per posar a la practica els seus coneixements, la seva voluntat emprenedora, perquè el seu objectiu sigui tornar a casa i canviar aquesta terra massa sovint donada a mirar-se el melic.

També a la nostra comarca hi ha molts joves emigrats. Diplomàtics en diferents ambaixades, enginyers en centres de disseny alemanys, professors en universitats escandinaves, directors de cine a Califòrnia, dissenyadors a Londres, esportistes varis jugant arreu, models vivint a cavall del món...

Tots ells, ben propers, ho han aconseguit amb el seu esforç, el seu treball de cada dia, no pas fent fontades al mig de la plaça i queixant-se del que fan els altres.

Autor: Joan Rovira
Font