El racisme de Marx, Engels i de Heidegger

El següent text és una extracte de "Heidegger a la banqueta" escrit per Jaume Farrerons i que tracta sobre els racisme de filòsofs alemanys com Marx, Engels i Martin Heidegger.

"En efecte, s'acusa Heidegger d'afirmar que els negres són éssers humans, però no tenen història. Doncs bé, per a Marx, els negres ni tan sols són éssers humans. Així s'expressaria almenys en les seves cartes privades (Nathaniel Weyl, Karl Marx, Racist, 1979), per exemple quan critica Lasalle, un dirigent socialista jueu que no era del seu grat: "Per a mi està completament clar ara, com ho proven la forma del seu crani i el seu pèl, que descendeix dels negres d'Egipte, si la vostra mare o la seva àvia no es barregessin amb la negrada. Aquesta unió de judaisme i germanisme sobre una base negra ha de produir un producte peculiar. La protuberància del col·lega és, així mateix, la pròpia de la negrada ". 

El company de Marx, fins al punt de compartir l'autoria de moltes de les seves obres, Friedrich Engels, és encara més explícit sobre la inferioritat racial de la "negrada": "A l'estar, en la seva qualitat de negre, un pas més a prop del regne animal que la resta de nosaltres, sens dubte és el representant més adequat per a aquest districte. " No obstant això, davant tan "greus" exabruptes, ningú reacciona esquinçant-se les vestidures ni pretén que l'obra de Marx-Engels sigui racista com a tal. Es tracta de textos de circumstàncies que no ens diuen res sobre el nucli filosòfic del marxisme. 

On trobar, però, textos "racistes" d'Heidegger que puguin si més no equiparar les grolleres expressions de Marx i Engels? Segons Antich, sí que n'hi ha. Vegem: "també els negres són éssers humans, però no tenen història" ... ¡Fantàstic! Ara bé, si, passades les farisaiques contorsions progres, simplement es llegeix el que diu Heidegger, veiem que es tracta d'una mera constatació de fets de valoracions que, equivocada o no, planteja un problema filosòfic sobre la determinació zoològica de l'humanisme que està, precisament, a la base del racisme biològic i que Heidegger qüestionarà sempre. 

Per tant, la postura racista no es detecta per cap costat, cosa que no es pot sostenir seriosament de l'afirmació d'Engels, que col·loca als negres "un pas més a prop del regne animal que la resta de nosaltres" amb claríssima intenció injuriosa i sempre sota el supòsit de la superioritat racial dels blancs. 

Marx viu en una claveguera!

Primer va ser el veto oficial. Jo sóc Karl Marx, de Gennys Pérez, va guanyar el Premi de Dramatúrgia Innovadora 2006. L'escriptora ha narrat que el llavors ministre de la Cultura, Francisco Sesto, es va enfurismar i va suspendre l'acte on es donaria el veredicte, el brindis, la roda de premsa, l'entrevista a Tots endins ... La decisió oficial, que havia de publicar-se un 13 de desembre, va sortir l'últim dia de l'any, el premi en metàl · lic (Bs 30.000) es va fer efectiu als 10 mesos, el llibre es va publicar pràcticament dos anys després, amb un tiratge de tot just 3 mil exemplars, amb parador desconegut.
Després vindria la renúncia de Gustavo Rodríguez el 2008. L'actor abandona la temporada a Caracas per desacords econòmics amb l'autora. Marcos Moreno seria Marx però un altre compromís el va arrencar de la producció; igual li va passar a Allunyo Felip. Finalment, l'obra s'estrena aquest divendres amb Karl Hoffmann, qui va tenir tot just 25 dies per construir el personatge.
Gennys Pérez pren el creador del capital i pare del comunisme, i el converteix en un personatge que delira en la profunditat d'una claveguera. D'aquesta forma nua la utopia, dispara contra el comunisme, però també contra el capitalisme.
"La peça és aterridora, requereix guáramo", confessa Hoffmann, qui va tenir l'obra a les seves mans fa tres anys, però la va rebutjar, fins ara, quan va decidir a assumir el repte, malgrat el poc temps que va tenir per estudiar al personatge. "És un personatge difícil, té psicopatologies. És esquizofrènic, per exemple, i de vegades és Carlos Márquez, de vegades Marx, de vegades la seva ideologia, i de vegades la realitat, les seves pors, la malaltia ...".
Flor Elena González, que debuta com a productora executiva, desenvolupa el paper de Jenny von Westphalen, dona del pensador. "Ella segueix a Carlos per amor a l'home i per amor a l'ideal, li segueix el joc, però també té la tasca de portar-lo a terra".
Autora i actors coincideixen que la peça no és anticomunista. "Qualsevol ideologia ha de ser respectada", aclareix Hoffmann, i alhora ha Pérez afegeix que si bé estan qual rates en una claveguera, mai deixen de somiar. "Va més enllà de comunisme i capitalisme, aborda l'humanisme".
"Només l'amor converteix l'home en home, Jenny! No l'amor a les idees revolucionàries!", Diu el personatge. Mentre la seva dona lamenta: "Ens va vèncer la misèria, Carlos! Al socialisme el va vèncer la misèria!".
La dramaturga, que té en el seu haver 16 obres, cinc premis i quatre llibres, va pensar en claudicar, però una força superior l'ha portat a insistir en muntar l'obra. "El teatre és un fet viu, la dramatúrgia sense els actors i sense l'espai escènic, és literatura".
A més, l'autora tanca dient: "Aquesta peça ens la mereixem tots".
Jo sóc Karl Marx estrena aquest divendres, a les 9:00 pm, en Espai Plural de Trasnocho a Las Mercedes.

FONT: El Universal

Sindicalisme i Marxisme. Per Josep Planchart .

És inqüestionable que l’evolució del món està estretament lligada a un procés de formes d’expressió religiosa. La religió ha determinat l’organització social i política dels països, i ha influït decisivament en llur vida en totes les seves manifestacions. No existirien les piràmides a Egipte sense l'ideal d’eternitat que professaven els habi­tants d’aquelles terres. No hauria estat possible una filo­sofia com la dels grecs o els romans, sense una proliferació de deïtats, amb les seves meravelloses llegendes. I és una realitat que els pobles van evolucionant i evolucionen en relació directa amb llurs res­pectives creences religioses. 

A religió evolucionada o progressista, per dir-ho en mots d’actualitat, correspon poble en prosperitat. A religió obscurantista, correspon poble estancat a decadent. I avui encara, la religió és una determinant polític de primer ordre. La subsistència de Bèlgica i les dificultats d’unificació d'Irlanda són fets d’índole religiosa. La inquisició imposà la unitat de la fe a Espanya, cosa que serví després per ter la seva dominació política. No és un fet ocasional que dins el món cristià els reformistes i els altres Protestants hagin avançat més que els d’obediència romana. Naturalment que el que acabo d’exposar es contradiu amb el concepte del materia­lisme històric que sosté que el factor determinant del procés dels pobles ha estat l’economia. Si pel que hem exposat resulta molt clar el paper jugat i que encara juga la religió, quelcom semblant succeeix pel que fa a l’evolució econòmica d’un país, en funció de l’estructura dels seus sindicats. I si tractem aquest tema, no podem sostreure’ns de parlar de marxisme. Situem-nos a l’any 1867, data de publicació del primer volum de Das Kapital de Karl Marx, que per molts ha estat es com la seva Bíblia o l’Alcorà. En síntesi, la filosofia marxista es base en els següents fets: 

• Els canvis en la producció faran néixer en el si de la vella societat les forces socials que la derrocaran. 
• Amb l’abolició de les classes socials, desapareixerà l'Estat. 
• Llavors es passarà del govern de les persones a l’administració de les coses. 

La societat sense classes serà el regne de la llibertat, en oposició a la societat clas­sista, que es el regne de la necessitat. No soc profeta per ende­vinar el què diria o escriuria avui Marx, però el que tots sabem és que les seves prediccions s’han complert en el sentit revers del que va preveure. No han estat precisament les societats industrialitzades on s’ha pogut fer la revolució marxista, sinó en les d’estructura primària. L’abolició de les classes socials a l'URSS no ha fet desaparèixer l'Estat, sinó que ha creat l'Estat mes prepotent del món. Als Estats socialistes, el govern de les persones s’ha incremental i les roses son administrades amb un control absolutista. Les societats socialistes solament subsisteixen mitjançant règims dictatorials i totalitaris. Quart de temps s’aguantarien els actuals regims d’Hongria, Iugoslàvia, Polònia, Rumania, Txecoslovàquia o l’Afganistan sense la presència directa o indirecta de les tropes soviètiques? El mètode deductiu de Marx, que substitueix el mètode inductiu d’Engels, ha esdevingut un fracàs de visió històrica. Però això no pot estra­nyar-nos, ja que Marx era alemany, d’ascendència jueva i pertanyia a una família burgesa. Com a bon alemany era complicat; tenia un sentit místic per l’ascendència jueva, i a més, el complex de classe tant propi de la burgesia. En els països avançats, els sindicats han abandonat tota vel·leïtat marxista, per desfasada i antiquada. 

Àdhuc, en el darrer Congrés del Partit Comunista Itàlia, es presentà una proposició demanant el canvi de símbol de la falç i el martell. La proposició no prosperà, però en tot el congrés no es parlà mai de “marxisme”, com si fos un mot tabú. Els sindicalistes avui han de tenir consciència que el seu fi es obtenir un millorament de vida dels treballadors, al marge de la seva ideologia, i això s’assoleix defensant l’economia de l’empresa i no pas ensorrant -la. Fer ara plantejaments classistes es com si volguéssim obligar el nos­tre jovent a ballar el rigodó a les discoteques. Molts sindica­listes encara viuen a l’edat de pedra, fent inscripcions com aquella de ‘obrero parado patrón colgado' Els sindicalistes als països desenvolu­pats, han pres consciència que el que més rendeix és aprofitar-se del sistema capitalista. Al donar-nos notícia que la Volkswagen havia adquirit majoria de la Seat, se’ns assabentava que una part del seu capital estava en mans dels sindicats alemanys. Així és. Actualment la Federació Alemanaya de Sindicats controla el tercer banc en importància del país i ha adquirit i adquireix accions i participacions d’empreses, per tal de poder intervenir en els seus consells d'administració, i així procu­rar la prosperitat de l’empresa, que és a l'ensems la dels seus treballadors. A l'Estat espanyol, els obrers sindicats representen una minoria molt petita del conjunt d’assalariats. La dada és significativa, com significa­tiu és també que la majoria dels actuals conflictes labo­rals es plantegen dins les empreses de caràcter públic. Mentre els nostres sindi­cats estiguin anquilosats en sistemes i concepcions ter­cermundistes, la nostra prosperitat econòmica quedarà entrebancada. 

Confiem que el bon sentit dels treballadors obligarà a una reconsideració i a l’actualització dels procediments i les actuacions dels respectius sindicats.”

Josep Planchart i Martori 

Els crims del marxisme.

En 1997, es va publicar a França "El llibre negre del comunisme: crims, terror i repressió", escrit per destacats professors universitaris i investigadors europeus. Va Ser editat per Stéphane Courtois, director d'Investigacions del Centri National de la Recherche Scientifique la més prestigiosa organització pública d'investigació de França. L'obra documenta actes criminals, atemptats, assassinats, tortures, deportacions massives, afusellaments, portats a terme per règims comunistes. AL que s'han de sumar els crims comesos per a instal·lar sistemes marxistes. En la seva introducció, Courtois diu: "... El comunisme real va posar en funcionament una repressió sistemàtica, fins a arribar a erigir, en moments de paroxisme, el terror com forma de govern". Alguna cosa a tenir en compte per qui, des de l'esquerra, avui parlen de "terrorisme d'Estat". Les xifres de les víctimes caigudes del marxisme són esgarrifoses: 20 milions a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques 65 milions en la República Popular Xinesa 1 milió a Vietnam 2 milions a Corea del Nord 2 milions a Cambotja 1 milió en els règims comunistes d'Europa oriental 150.000 a Llatinoamèrica 1,7 milions a Àfrica 1,5 milions a Afganistan unes 10.000 baixes provocades pel moviment comunista internacional i partits comunistes no situats en el poder. Estem parlant de 100 milions de morts, en menys d'un segle. En les dues guerres mundials (1914-1918 i 1939-1945), no es van registrar tants. Es tracta, sense cap dubte d'un flagell de la Humanitat, un flagel pitjor que les pestes de l'antiguitat, pel seu resultat letal, pel nombre de víctimes. 15.09.2008 Dr. Carlos J. Rodríguez Mansilla Aquest text ha estat traduit per http://www.softcatala.org/traductor/