Islamistes a favor de Chavez.

FRANCO I FIDEL una amistat incòmoda.

El dictador Francisco Franco era anticomunista i un gran aliat dels Estats Units, però això no li va impedir mantenir una extraordinària relació amb un país comunista del qual els Estats Units s'havien declarat enemic acarnissat: la Cuba de Fidel Castro. La indignació de Washington per aquesta amistat va estar a punt de fer que els Estats Units retiressin l'ajuda econòmica que donaven a Espanya a canvi de les bases militars. En aquella època, vaixells espanyols van ser atacats per grups anticastristes -que rebien el suport de la CIA- per haver gosat trencar l'embargament decretat pels Estats Units contra Cuba. Tres mariners espanyols van morir en aquests atacs. Però res va impedir que Franco mantingués la relació amb Cuba. Ni tan sols quan l'ambaixador espanyol, al principi de la Revolució cubana, va increpar Fidel Castro en un programa de televisió en directe. "Todo menos romper con Cuba", diuen que va dir Franco. I així va ser fins a la seva mort. I a l'Havana, precisament, es van decretar tres dies de dol quan el dictador va traspassar. El gener de 1959, un grup de rebels barbuts feia la seva entrada triomfal a l'Havana. Després de dos anys de lluita guerrillera a Sierra Maestra, els guerrillers havien derrocat la dictadura del general Fulgencio Batista. Acabava de néixer un mite, la Revolució cubana, i els seus protagonistes, Fidel Castro i el Che Guevara, es transformarien en icones de les esquerres de tot el món. Aquell mateix any, però mesos mes tard, els Estats Units avalaven internacionalment una dictadura que, vint anys abans, havia aconseguit el poder en guanyar la guerra civil i que es mantenia gràcies a una brutal repressió: la dictadura del general Franco. A canvi del permís per instal·lar bases militars a Espanya -eren els temps de la guerra freda-, els Estats Units s'havien convertit en el principal aliat del règim franquista, aliança beneïda per la visita del president Eisenhower a Madrid. Durant tot el temps que va durar aquesta relació, és a dir, fins a la mort del dictador, els diferents governs nord-americans no van fer el mínim esforç per intentar portar el règim de Franco cap a la democràcia; els Estats Units no es van sumar mai a les protestes internacionals contra la dictadura franquista ni tan sols quan el règim executava presos polítics. Únicament hi havia una cosa de Franco que treia de polleguera els Estats Units i que va estar a punt de fer perdre a Espanya l'ajuda econòmica americana: la extraordinària relació que el règim franquista mantenia amb la Cuba de Fidel Castro.Franco simpatitzava amb els rebels cubans des d'abans que arribessin al poder: l'ambaixada franquista a l'Havana va aconseguir salvar de la presó, i fins i tot de la mort, molts revolucionaris cubans que lluitaven contra la dictadura de Fulgencio Batista. Al gener de 1959, en una època en què a Espanya es reprimia amb contundència qualsevol mena de manifestació política, els exiliats cubans van celebrar al parc del Retiro de Madrid l'èxit de la Revolució cubana amb el beneplàcit de les autoritats franquistes. Per aquesta edició especial de 30 Minuts, un equip del programa ha investigat i recollit històries molt poc conegudes d'aquesta sorprenent relació d'Espanya, Cuba i els Estats Units. A través de la veu de testimonis presencials i del material audiovisual de l'època veurem l'enfrontament entre Fidel Castro i l'ambaixador espanyol davant de les càmeres de la televisió al principi de la Revolució cubana; sabrem què va fer el Che Guevara a Madrid; descobrirem per què la Cuba revolucionària no va reconèixer el govern republicà espanyol a l'exili; coneixerem les pressions dels Estats Units per forçar el trencament espanyol amb Cuba; reviurem l'atac anticastrista contra el vaixell "Sierra Aranzazu" i els intents de la CIA per tapar l'afer; coneixerem les peculiars relacions entre els serveis secrets franquistes i els nord-americans

Chavez, el pijoteras.

Hugo Chávez, el president de Veneçuela, expulsa de mala forma a l'embaixador d'Israel

Cap pais del món ha expulsat l'embaixador d'Israel dels seus països. Només el prepotent i aprenent de dictador Hugo Chávez, ha estat capaç de fer-ho tot acusant a Israel de genocida. Els dictadors i els que somnien en ser-ho, acostumen a prendre decisions autoritàries i impulsives. Israel, vull dir-ho, no és un genocida per la simple raó de defensar-se dels atacs indiscriminats, continuats i perversos dels terroristes de Hamás. Israel no ha fet altra cosa que defensar-se amb tots els mitjans de que disposa, obligat pel trencament unilateral de la treva per la gent de Hamás. Però per al president veneçolà els morts, ferits i danys materials que hagin causat els misils Kasam palestins no compten.Ell, Hugo Chávez, es trova més a gust amb els dictadors de Cuba o de l'Iran, perquè això de la democràcia no és cosa que li faci pessigolles. Amb l'exabrupta expulsió del diplomàtic hebreu, ja ha deixat constància de com és i qui és aquest home. I li voldria recordar al president veneçolà que el primer que hauria de fer és tenir una ampla perspectiva diplomàtica i democràtica, que no la té, i no mentir als seus propis ciutadans. El vídeo que acompanya aquest post s per demostrar que en els anys que porta de president d'aquest pais, Hugo Chávez ha mentit al seu poble i a la opinió pública mundial.
font

Dinamarca: del postcomunisme a l’islam

La meitat dels conversos danesos a l’islam creuen aquest més important que la democràcia i això és perque seva majoria procedeixen del postcomunisme. Ho explica un estudi de l’antropòloga Tina Gudrun, publicat al seu llibre Els Nous Musulmans a Dinamarca, on constata que entre els islamitzats danesos hi sovintegen tants postcomunistes perque s’hi encabeix fàcilment el seu rebuig contra la democràcia. 

 L’esgotament de les idees d’aquestes esquerres, que han omplert aquest buit amb un immigracionisme que acostuma a degenerar i ser simultani a un discurs molt rancuniòs i ple d’odi contra la identitat etnocultural europea, fan que l’islamització d’aquesta mena de babaus sigui plenament coherent amb el seu pensament. Odien Europa perque mai va cedir a la seva ideología, perque els europeus l’han superada i enterrada. És per això que el comunisme que abans parlava de salvar els treballadors europeus ha passat amb aquests postcomunistes a ser un discurs de venjança i anihilació contra aquesta Europa que l’ha vençut. Mitjançant l’islam perque ambdos comparteixen el mateix odi envers la nostra identitat etnocultural.

Pero també perque l’islam fa servir aquest discurs immigracionista, multi o interculturalista com ara s’anomena, com a eina per convèncer als europeus amb les seves mateixes paraules de que la seva obligació i el millor que poden fer es deixar-se islamitzar passivament. Sortosament entre els joves europeus n’hi han molts que no s’empassen el discurs de la culpabilitat europea de l’immigracionisme en la seva versió d’esquerres. Ni tampoc el discurs cruament economicista, segons el que Europa només te futur si s’omple massificadament d’immigració, de la seva versió de dreta. A aquests joves que sí creiem en el futur d’Europa, sense renunciar a la nostra identitat etnocultural i a desemvolupar-la en tot el seu potencial i pluralitat, ens espera un protagonisme cabdal properament.

Més Cahvez i més islamisme

El president de la República Bolivariana de Veneçuela, Hugo Chávez Fredes, va manifestar estar d'acord amb l'humanisme, socialisme, comunisme, islamisme. "Per a estar d'acord només fa falta que em posin en primer lloc l'ésser humà, la vida d'un poble, la dignitat de l'home", va asseverar. FONT: http://www.abn.info.ve/go_news5.php?articulo=136301&lee=18 Nota: Es veu que per Hugo Chaves la dona no deu ser un ésser humà, ja que l'islam és una religió estictament masclista.

Comunistes i islamistes, els màxims enemics de la llibertat de premsa en el món

En l'informe que l'organització Reporters sense Fronteres elabora sobre la situació de la llibertat de premsa en el món, els països amb regims comunistes o islamics són els pitjors desocupats ixen. L'estudi es resumeix en una llista en la qual es classifica als països en atenció a la seua major o menor respecte per la llibertat d'informació i la seguretat dels periodistes. Dinamarca encapçala la llista com el país on més es respecta la llibertat d'expressió, al costat d'Eslovàquia Irlanda, Islàndia, Noruega, Països Baixos i Suïssa. En la cua, és a dir on menys es respecta la llibertat d'expressió en el món, apareixen Coreja del Nord i Cuba. I és que els països que encapçalen el rànquing de depredadors de la llibertat d'informació curiosament són aquells que pateixen un règim marxista o islamista. El pitjor del pitjor ho representen els comunistes de Corea del Nord, Xina, Cuba, Vietnam, Laos i la socialista Birmània. Els segueixen Aràbia Saudita, Iran i Síria. Cuba és, després de Xina, la major presó del món per als periodistes. Espanya comparteix amb Itàlia un discret lloc 39, per sota de països del nostre entorn com França (19), Alemanya (11) Portugal (25) o Estats Units (22).

Les mentides de l'extrema esquerra Crida l'atenció que en Hispanoamérica siguen Salvador (28) i Costa Rica (35) els països on més es respecta la llibertat de premsa i expressió, fins i tot per sobre d'Espanya. El Salvador està governat, pel que l'esquerra denomina ultradreta. Després de la guerra civil ARENA ha vingut guanyant una vegada i una altra les eleccions democràtiques celebrades en el menut país de Centreamèrica. Aquest partit va ser fundat pel major Roberto Dawison, fustigat una vegada i una altra pels mitjans de la progresía com responsable dels esquadrons de la mort que actuaven contra el terrorisme del comunista Front Revolucionari Farabundo Martí. La panfletaria pel·lícula Salvador d'Oliver Stone va ser en els 80 tot una icona de la propaganda fil-marxista en el món hispà en aquest sentit, a l'utilitzar esbiaixadament l'assassinat de monsenyor Romero per a disfressar de document denuncia un al·legat sectari i parcial. Per cert la Nicaragua governada de nou pel comunista Daniel Ortega ha retrocedit del lloc 34 al 52, seguint els passos de la Veneçuela de Chávez en el lloc 90