Sense diferència

Chavez contra els referendums

Chávez posa en marxa l'esmena constitucional per permetre la seva reelecció indefinida EFECARACAS

El president veneçolà, Hugo Chávez, ha ordenat avui a la seva formació, el Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV), que activi la via de l'esmena constitucional per permetre la reelecció presidencial sense límits de mandats."¡Chávez no se'n va, Chávez es queda!, Jo els dono la meva autorització al PSUV, al poble veneçolà, perquè iniciïn el debat i les accions per aconseguir l'esmena constitucional i la reelecció del president de la República, i estic segur que ara sí que ho aconseguirem", ha declarat el mandatari en un acte transmès de forma obligatòria en cadena nacional de ràdio i televisió.

75 aniversari del genocidi soviètic contra el poble ucraïnès

Ucraïna ha commemorat aquesta setmana el 75 aniversari de l'Holodomor -terme ucraïnès que significa plaga de fam o també causar la mort amb la gana- en que van morir entre 5 i 10 milions de persones durant els anys 1932 i 1933. La causa d'aquesta gran mortaldat va ser la política de col.lectivitzacions forçades del règim comunista dirigit per Josif Stalin i que va destruir la forma de vida agrícola tradicional. El president ucraïnès, Víktor Iúsxenko, va declarar davant el fòrum internacional dedicat a l'Holodomor que el crim de la fam del 32-33 va provocar una de les pitjors catàstrofes humanitàries del món i reflecteix la naturalesa perversa de l'imperi comunista soviètic. Iúsxenko va destacar el fet que la fam va ser dirigida, creada i organitzada per les autoritats comunistes amb l'objectiu d'exterminar el poble ucraïnès i per això es pot parlar plenament de genocidi. El 2006 el Parlament d'Ucraïna va aprovar una llei que qualificava el crim de la fam del període stalinista de genocidi contra el poble ucraïnès.

Més sectarisme per part dels comunsites de sempre, un altre cop als copmanys d'UNC.

Les Joventuts d'UNC van ser presents a Perpinyà, segudiament deixem textualment uns fets que sempre es repeteixen. Volem destacar i condemnar: 

- El menyspreu que va tindre la CAL a l’hora de fer el cartell posant només l’estelada de l’estrella roja, discriminant així la majoria d’independentistes que vam assistir a la manifestació. - La pèssima organització de la CAL que dirigida pel sectarisme, ens va intentar marginar fent un cordó sanitari que dividia el bloc format per les organitzacions esmentades anteriorment. - L'actuació estalinista que van tenir durant els parlaments retirant l’estelada blava per penjar la vermella i negar-se a posar-la al costat tot i ser demanat per director del castell, el senyor Deloncle. - Els insults i xiulets dirigits a Daniela Grau i Humbert. - El llançament d’objectes un cop finalitzats els parlaments, dirigits cap a la zona d’UNC i que malauradament van caure a gent que no tenien res a veure amb la nostra organització.

Per a més informació, Joventuts Nosaltres Sols!.

Escrit de Daniel Cardona.

Oh! any nou que arribes, freturem en tu la deu inesgotable d’amor a la Pàtria! Què hi fa que ja tinguem un any més si la nostra exaltació patriòtica ens fa esdevenir sempre joves? No som enlloc encara; però ja hem lliurat batalles. Hem lliurat les pitjors batalles en què pot participar un patriota. És cent voltes preferible la lluita franca, front a front de l’enemic, que el treball obscur i imprecís dels començaments. Hem vist l’amic desertar dels rengles. Hem vist el traïdor vendre’s impunement la Pàtria i lliurar-la a l’enemic. Hem vist l’aplanament, la fe que es perdia, el desengany que s’encampava. Però una il·lusió, una dolça i esperançadora il·lusió de la bandera. En realitat, la millor bandera distintiva d’un poble és la llengua. Però, confessem que l’amor mateix a la nostra llengua no hauria fet el miracle. En les hores difícils, depriments, la muntanya sota el cel blau, ens encomanava a l’ànima la pura il·lusió de la bandera; i quan vivíem les hores enutjoses de la farsa política, i allunyàvem els ulls i el pensament a un més enllà ideal, retornava a nosaltres la pura il·lusió de la bandera.

La nostra bandera és el Déu-vos-guard del caminant que en catalana parla us saluda; és la màgica melodia del gran Pep Ventura, que ella sola és ja una afirmació nacionalista; és la rella que solca la terra erma, i el martelleig a les encluses trencant la quietor, que demostren l’esperit treballador i actiu de la raça.

No. La nostra bandera no havia caigut. Per què havia de caure? Per què havia d’ésser batuda per enemics i traïdors, si ella era l’encarnació veritable de l’esperit català?

Jamai la veritable bandera nacional dels catalans podia ésser una bandera política. No. La bandera catalana no pot ésser altra cosa que l’esperit de la terra nostra mateixa. És la cançó del vent al bell mig de la pineda; és el remoreig de les ones en dolç col·loqui amb la terra; és el parpelleig dels estels en les nits llargues i serenes. És l’aigua que baixa timbes avall, que si hom volgués desviar-la tornaria a davallar per les mateixes entranyes de la terra. Per això tots els pobles encarnen en llur bandera tot l’esperit i tota l’ànima de la raça! Per això una bandera espetegant al vent, enmig del llampegueig de les baionetes mou la voluntat dels exèrcits.

La nostra bandera és el Déu-vos-guard del caminant que en catalana parla us saluda; és la màgica melodia del gran Pep Ventura, que ella sola és ja una afirmació nacionalista; és la rella que solca la terra erma, i el martelleig a les encluses trencant la quietor, que demostren l’esperit treballador i actiu de la raça. Però més que tot i per damunt de tot, és, la nostra bandera, el recull d’un gran anhel i d’un pregon sentiment que ha esdevingut inseparable amb les qualitats ètniques de la raça. Per damunt de tot, és llibertat. I ara, mans exòtiques volen vestir la joventut nostra a faisó d’altres pobles.

Camises negres s’ha dit? I ca! Verd fosc!, verd fosc de la muntanya, verd fosc dels oliverars, verd fosc dels pins; verd fosc de la mar mediterrània.

Verd fosc, que no es destaca llampant en l’hora de la lluita; verd fosc que no serveix per parades i aires marcials; verd fosc com el brossam de la torrentada; verd fosc, com és el fons de l’aigua transparent que salta reguerot avall...

Verd fosc, com eren les banderes de combat de l’alt Rei En Jaume. Verd fosc, d’acord amb la terra, agafats a la terra i per la terra.

Roma és la mare de la raça llatina. Però Roma no s’ha vestit de negre per la seva llibertat. Roma ha estès son negre vel damunt els pits de la seva raça per ofegar els clams dels seus esclaus mateixos.

No. Catalunya no seguirà aquest camí. Si Roma és la mare de la raça llatina, Catalunya és la mare de la llibertat, és la llibertat mateixa.

Abans que la República del Terror, la República Catalana de 1641; abans que les teories marxistes de la Internacional de 1848, la guerra dels remences, veritable fet social. Contra Roma s’aixecà Indíbil, com contra Espanya s’aixecà Pau Claris. Volem, els catalans, ésser lliures; no subjugats. Ni la bandera negra de Roma, ni la roja de Moscou. Per bandera, la nostra, gloriosa en les gestes resplendents de la Nacionalitat Catalana i heroica i digna fins en l’esclavitud mateixa.

Nosaltres no concebem el patriota per la color de la camisa que porta. Nosaltres volem el patriota posseït d’aquella dignitat i fortitud nacional en la qual s’estrellen tots els embats de l’enemic. Però si les circumstàncies fan que Catalunya segueixi el corrent bèl·lic i fins aventurer que informa aquestes reaccions nacionals que experimenten els vells estats d’Europa, Catalunya, la joventut catalana, no es vestirà, no pot, no s’ha de vestir de negre sense fer mancament a la tradició de la raça.

Fidels a aquesta tradició, i en recomençar la lluita en aquest any nou que arriba, renovem sota els plecs sagrats la fe ferma, la fe incommovible, la fe miraculosa, d’ésser patriotes abnegats, d’ésser patriotes purs; i fem la prometença de treure-la per sempre més, d’enmig dels cants elegíacs, i de les taules electorals i dur-la a la victòria definitiva. Laus Catalonia.

Daniel Cardona i Civit

La Batalla, dècada de 1920

El comunista i l'Audi A6

Pancarta del grup d'animació  de l'equip polonès Legia Warsaw

No sóc dels que pensen que un comunista no pot viatjar amb cotxes luxosos, o deixar-se un sou en un bon restaurant, encara que sempre he cregut que devien menjar-se la llagosta amb mala consciència. Però el que sí que trobo inacceptable és que el mateix comunista gaudeixi dels privilegis d’un càrrec públic, en faci un ús ostentós i generós, i després vagi per la vida d’antisistema. O es dediqui a malparlar de l’escola concertada, i els fills es formin a la privada. O, encara més simpàtic, siguin uns antiamericans furibunds, i vagin a estudiar als EUA. És allò que fa anys vaig batejar com la pijoprogressia, peculiar espècimen polític que compatibilitza, sense urticària, el cotxe oficial, el sou públic i el discurs okupa. És cert que el populisme d’esquerres és tan antic com el de dretes, i que res no ens ha de sorprendre sota el sol de la política, però hi ha una diferència que el fa encara més desagradable. 

Generalment, els populistes d’esquerres no en tenen prou de vendre mirallets falsos al mercat de la demagògia. A sobre, ho fan des d’una pretesa tribuna de superioritat moral, amb cara de llaga d’estómac, i renyant la impenitent ciutadania, culpable de gaudir del pecat del capitalisme. En aquests casos, i perdonin la confidència, l’estómac se’m revolta, tal vegada perquè estic força tipa dels falsos mercaders que detenten la veritat dogmàtica. Durant dècades de magnífic comunisme, hem pogut patir els estralls de la seva doctrina, i en aquest sentit, sempre em resulta admirable observar com gaudeixen, els actuals comunistes, d’una amnèsia tan generosa. Mestretites, moralistes del catecisme progre i, a sobre, antisistema. I tot això mentre viatgen a l’estranger en primera, o es traslladen dins d’un còmode cotxe de luxe que paguem tots els ciutadans. El darrer exemple ha estat la petita polèmica que he mantingut amb Jordi Miralles, i que la web E-noticies d’en Xavier Rius ha reproduït amb fidelitat. L’estimat líder d’EUiA –si afegeixen més sigles a la cosa, aconseguiran una fita semàntica– va ser l’altre dia a TV3. 

Al bell mig de l’entrevista amb Lídia Heredia, va assegurar que ell no és “classe política”, i va deixar anar una peroració sobre la maldat del terme, per acabar assegurant que només és “un carter en excedència”. Fantàstic. Aleshores, em pregunto, si li molesta tant la “classe política”, per què li agrada traslladar-se a les televisions públiques en un Audi A6 posat pel Parlament? ¿És lícit que per parlar com a líder d’un partit polític usi un cotxe públic? ¿No s’inquieta la seva ànima de carter comunista en excedència davant d’alguns abusos de l’erari públic que s’han perpetrat al govern que dóna suport? ¿Està bé dedicar 300.000 euros a comprar cotxes de gamma alta? Dimarts, al 59 segons de TVE-2, parlava de les maldats del capitalisme. ¿Deu ser el mateix capitalisme que ha construït els Audis que usa com a “servei públic”? ¿O el mateix que permet encarregar estudis sobre la granota blava a milers d’euros la pàgina? O… La seva resposta ha estat etzibar-me que ell mai no li ha dit a ningú “No sabe con quien está hablando”. Jo tampoc, senyor Miralles. Primer, perquè parlo en català, segon perquè difícilment puc dir a algú que no sap amb qui parla (porto la cara posada), i tercer perquè és mentida. Però usar una mentida de fa deu anys, inventada per un cert sector del PP, per intentar justificar les misèries actuals, no em denigra a mi, sinó que el retrata a vostè. I, posats a fer, miri, jo mai no vaig utilitzar el cotxe oficial –que era de gamma baixa– per anar a fer mítings, passejar el cap de setmana o gaudir de l’oci nocturn. No em vengui la moto. Potser vostè és un carter comunista en excedència. Però ha après molt aviat a gaudir dels plaers malvats del capitalisme. I a sobre, tot pagat pels ciutadans.

Pilar Rahola
Font: Avui.cat

Chávez amenaça de "treure els tancs" si l'oposició guanya les eleccions a l'estat de Carabobo

Caracas. (EFE).- El president de Veneçuela, Hugo Chávez, va dir avui que potser acabarà "traient els tancs" a l'estat de Carabobo si l'oposició a la seva gestió guanya allà la governació regional a les eleccions del pròxim 23 de novembre Si permeten que l'oligarquia (...) torni a la Governació (de Carabobo), al millor vaig a acabar traient els tancs de la Brigada Blindada per defensar al govern revolucionari i per defensar al poble", va dir el mandatari en un míting nocturn en aquest Estat del nord-oest del país. Carabobo està governat en l'actualitat pel general Carlos Acosta, qui fa quatre anys va guanyar aquest càrrec com seguidor de Chávez, però aquest en els últims mesos ho ha titllat de "traïdor" a l'haver negat suport al candidat oficialista a substituir-lo, Mario Silva, un ex animador de l'emissora VTV de la xarxa estatal de televisió. Aquesta és la segona ocasió que Chávez amenaça en un míting electoral amb acudir a la Força Armada si a les eleccions de dins de quinze dies s'imposa un candidat contrari a la seva gestió. El passat 25 d'octubre, va dir que consideraria un "pla militar" si l'Alcaldia de Maracaibo, capital del Zulia, era guanyada pel líder opositor i actual governador d'aquest estat fronterer amb Colòmbia, Manuel Rosales. Rosers, també acusat d'una conspiració per matar a Chávez, qui a més ho ha titllat de "corrupte i mafiós" i, per això, ho ha amenaçat amb la presó, va dir avui que només matánt-lo podran treure'l de la contesa política i electoral. "Hauran de matar-me, perquè no tenen cap raó per fer res contra mi", va dir Rosers en un comunicat. "Estic decidit a ficar pres a Manuel Rosales (...); sépalo el Zulia i Veneçuela, perquè una mena com aquesta ha d'estar a la presó, no pot estar solt", va dir Chávez el dia que va amenaçar amb considerar un "pla militar" en Zulia."Benvingut (Chávez) al Zulia" i, malgrat que està "renyit amb la llei al fer campanya" electoral a favor dels candidats del seu Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV), "no ens interessa el seu terrorisme deslligat de persecució política ni la seva campanya de guerra bruta, de guerra psicològica", va respondre Rosers aquesta vegada.