Com van acabar dominant l'islam europeu els islamistes

Daniel Pipes.

Els atemptats del 7 de juliol a Londres, on els islamistes van assassinar 52 persones i van ferir 700, van empènyer a les autoritats britàniques a treballar amb els musulmans per evitar futurs episodis de violència. No obstant això, en lloc de recórrer als musulmans anti-islamistes que rebutgen l'objectiu triomfalista d'imposar la llei islàmica a Europa, van donar preferència als islamistes no violents, esperant que ells persuadir als seus correligionaris d'expressar el seu odi a Occident de formes acceptables .

Aquesta iniciativa va donar especial prominència a Tariq Ramadà (1962), un destacat intel.lectual islamista. Per exemple, la Policia Metropolitana de Londres finançava part d'una conferència que va pronunciar Ramadà i el primer ministre Tony Blair el va elegir per formar part d '"un grup oficial de treball per confrontar l'extremisme". Donar un càrrec públic a un islamista va poder semblar una idea original i intel ligent, però no va resultar ser cap de les dues coses. Els governs occidentals s'han estat aliant sense èxit durant dècades amb els islamistes. A la pràctica, s'han vingut aliant amb la pròpia família Ramadà. El 1953, Dwight D. Eisenhower va convidar a un grup de musulmans estrangers que va incloure a Said Ramadà (1926-1995), líder de la que pot ser l'organització islamista més influent del segle XX, la rabiosament anti-occidental Germandat Musulmana - i també al pare de Tariq. La trobada Eisenhower-Ramadà va tenir lloc en el context dels constants esforços de l'administració nord-americana per decantar els musulmans contra el comunisme soviètic, en part posant a Said Ramadà en la nòmina de la CIA. Talcott Seely, un diplomàtic nord-americà que es reunia amb ell en aquella època, explica: "Nosaltres pensàvem en l'islam com a contrapès al comunisme".

Després hi ha Hassan al-Banna (1906-1949), avi de Tariq, fundador de la Germandat Musulmana i receptor de finançament nazi, amb qui diplomàtics nord-americans destacats al Caire a finals de la dècada dels anys 40 mantenien "reunions regulars, i el jutgen "en total sintonia" i percebent a la seva organització com una força "moderada" i fins "positiva". Pel que sembla els britànics oferien diners a al-Banna.
En altres paraules, els governs occidentals tenen antecedents d'ignorar la ideologia repulsiva dels islamistes i treballar amb ells, arribant a consolidar. En un esglaiador article de recerca històrica, Ian Johnson, periodista distingit amb un premi Pulitzer treballant abans per al Wall Street Journal, revela nous girs d'aquest drama en la seva obra recent publicada, Una mesquita a Munic: els nazis, la CIA i l'ascens de la Germandat Musulmana a Occident Johnson comença amb un examen dels esforços sistemàtics nazis per reclutar els musulmans soviètics d'entre els seus presoners de guerra. Molts musulmans sentien aversió per Stalin, i entre 150.000 i 300.000 van defensar a l'Eix a la Segona Guerra Mundial.
En altres paraules, a més del seu esforç propagandístic inconclús dirigit als àrabs, els nazis van desplegar en la pràctica un nombre considerable de musulmans d'origen turc sobretot sota el lideratge de l'acadèmic entusiasta nazi Gerhard von Mende. Després de la derrota alemanya de 1945, Johnson segueix von Mende mentre continua la seva tasca anticomunista amb els musulmans abans soviètics, ara en el context de la Guerra Freda. Però la seva xarxa d'antics soldats regulars no demostra ser molt competent en la tasca de despertar l'hostilitat musulmana contra la Unió Soviètica. El seu referent intel.lectual, per exemple havia servit d'imant d'una de les divisions de les SS que havia ajudat a reprimir l'aixecament de Varsòvia el 1944. Els islamistes van demostrar seguida ser molt més competents en aquest desafiament polític i religiós. Johnson explica que "porten vestit, tenen títols universitaris i saben formular les seves exigències de manera que un polític pot entendre". El cor de la seva fascinant estudi està ocupat pel rastreig de l'evolució, desenvolupada gran part d'ella en Munic, d'antics soldats en nous islamistes. És un relat clàssic d'intriga en els anys 50, rematat amb nazis rehabilitats, organitzacions façana de la CIA i ambicions soviètic-nord-americans enfrontades. Johnson lustra la forma en què, sense que ningú ho planificar, els nord-americans es fan amb la xarxa de von Mende i la lliuren a Said Ramadà. Aquest primer reconeixement nord-americà a la Germandat Musulmana, argumenta Johnson, li dóna els mitjans per establir un marc islamista just a temps per acollir l'increment de la immigració musulmana a Europa en la dècada dels anys 70. D'aquesta manera el domini islamista sobre els musulmans europeus té dos catalitzadors ocults, el nazi i el nord-americà. Els seus orígens en l'Operació Barbarossa revelen la desagradable catadura de la fortalesa islamista actual.

Hitler i els seus criminals no ho podien preveure, però van ajudar a aclarir el terreny a Euràbia. El suport nord-americà els islamistes convida a Johnson a advertir de la inutilitat d'aliar-se amb la Germandat Musulmana i la seva tribu - com va tornar a intentar recentment Tony Blair. Al marge del temptador que sigui, invariablement Occident surt perjudicat. La lliçó és simple: tenir present la història i no ajudar els islamistes.

eldiarioexterior.com