.jpg)
Les necessitats de la lluita sovint obscureixen les raons.
El moviment es basta a si mateix: no es pregunta ja sobre les causes del compromís. Això és el que succeeix amb el comunisme, que s'alimenta de les opinions més contradictòries i constitueix una zona de consens ambigua, en la qual, la Unió Soviètica, estudiada en aquest nombre, constituïx el punt de cristal·lització. La dreta és antisoviètica, els liberals i els socialdemòcrates també, sense oblidar als marxistes crítics que pensen que Stalin "va trair" a Marx, i els comunistes dissidents que van saber "prendre les seves distàncies". Allí no hi ha mes que confusió.
La nostra oposició al comunisme és total, i no tenim cap desig de viure en un règim soviètic. És innecessari dir això, però és bé dir-lo. Però vam pensar també que el anticomunisme ha de trobar el seu fonament en altra part que en si mateix; que l'hostilitat cap al Kremlin no ha de servir de pretext per a acceptar altres lleialtats; i que la política té les seves lleis pròpies, que no estan lligades ni a la moral ni a la ideologia.El nostre anticomunisme no té, doncs, gens de "primari". Ell es deriva d'una oposició al universalisme igualitari, del que el comunisme no és més que un representant entre uns altres. No podria doncs, als nostres ulls, servir de coartada per a acceptar, en particular, un liberalisme que se situa en la mateixa filiació genealògica, que creu també en la igualtat "natural" de tots els éssers humans, i que veu també en l'economia el paradigma per excel·lència de tots els fets socials. (Recordem oportunament que la societat existent que més s'acosta a la societat comunista ideal tal com Marx la va descriure és la societat americana).
Els liberals, impulsors de l'antisoviétisme contemporani, raonen de forma diferent. Els objectius de Marx els semblen, sovint, totalment acceptables. Són els mitjans per a realitzar-los el que rebutgen. Quan critiquen el règim soviètic, és per a denunciar els "atacs a la llibertat", la "ferocitat de la repressió" i la violació del sacre sant principi dels "drets humans". I si critiquen la seva doctrina, és amb la intenció de posar de manifest que desemboqués inevitablement en el "despotisme". Aquesta opinió és un poc simple. El despotisme és, sens dubte, criticable. Però el comunisme no es resumeix al fet que contradiu la "llibertat". (I per altra banda, no és l'únic que ho fa. La subversió, infiltració, l'espionatge, els assassinats i els cops d'estat són mètodes tant de la CIA com de la KGB). No tots els anticomunismes tenen, doncs, el mateix valor. Que una dreta abans més segura dels seus principis a Viena, sobre aquest tema accepti la crítica liberal diu molt sobre la seva ceguesa, i explica perquè alguns militants de la "preferència nacional" prefereixen sobretot... al règim de Reagan.
Quant a la llibertat, diem clarament que hi ha una que, per a nosaltres, precedeix a totes les altres: és la llibertat col·lectiva, la llibertat del poble i de la nació. En aquests principi de mil·lenni, és la llibertat sobretot d'Europa la qual ens ocupa.
El comunisme és una bonica paraula (la doctrina del "bé comú"), però que va esdevenir dolenta. Condemnem als quals diuen: "rojos abans que morts". També als quals accepten ser "americans més que sobirans". Rebutgem a les dues superpotències ideològiques, plançons d'un mateix moviment.
Mai s'ha d'evitar una dictadura acceptant altra tiranía.
El moviment es basta a si mateix: no es pregunta ja sobre les causes del compromís. Això és el que succeeix amb el comunisme, que s'alimenta de les opinions més contradictòries i constitueix una zona de consens ambigua, en la qual, la Unió Soviètica, estudiada en aquest nombre, constituïx el punt de cristal·lització. La dreta és antisoviètica, els liberals i els socialdemòcrates també, sense oblidar als marxistes crítics que pensen que Stalin "va trair" a Marx, i els comunistes dissidents que van saber "prendre les seves distàncies". Allí no hi ha mes que confusió.
La nostra oposició al comunisme és total, i no tenim cap desig de viure en un règim soviètic. És innecessari dir això, però és bé dir-lo. Però vam pensar també que el anticomunisme ha de trobar el seu fonament en altra part que en si mateix; que l'hostilitat cap al Kremlin no ha de servir de pretext per a acceptar altres lleialtats; i que la política té les seves lleis pròpies, que no estan lligades ni a la moral ni a la ideologia.El nostre anticomunisme no té, doncs, gens de "primari". Ell es deriva d'una oposició al universalisme igualitari, del que el comunisme no és més que un representant entre uns altres. No podria doncs, als nostres ulls, servir de coartada per a acceptar, en particular, un liberalisme que se situa en la mateixa filiació genealògica, que creu també en la igualtat "natural" de tots els éssers humans, i que veu també en l'economia el paradigma per excel·lència de tots els fets socials. (Recordem oportunament que la societat existent que més s'acosta a la societat comunista ideal tal com Marx la va descriure és la societat americana).
Els liberals, impulsors de l'antisoviétisme contemporani, raonen de forma diferent. Els objectius de Marx els semblen, sovint, totalment acceptables. Són els mitjans per a realitzar-los el que rebutgen. Quan critiquen el règim soviètic, és per a denunciar els "atacs a la llibertat", la "ferocitat de la repressió" i la violació del sacre sant principi dels "drets humans". I si critiquen la seva doctrina, és amb la intenció de posar de manifest que desemboqués inevitablement en el "despotisme". Aquesta opinió és un poc simple. El despotisme és, sens dubte, criticable. Però el comunisme no es resumeix al fet que contradiu la "llibertat". (I per altra banda, no és l'únic que ho fa. La subversió, infiltració, l'espionatge, els assassinats i els cops d'estat són mètodes tant de la CIA com de la KGB). No tots els anticomunismes tenen, doncs, el mateix valor. Que una dreta abans més segura dels seus principis a Viena, sobre aquest tema accepti la crítica liberal diu molt sobre la seva ceguesa, i explica perquè alguns militants de la "preferència nacional" prefereixen sobretot... al règim de Reagan.
Quant a la llibertat, diem clarament que hi ha una que, per a nosaltres, precedeix a totes les altres: és la llibertat col·lectiva, la llibertat del poble i de la nació. En aquests principi de mil·lenni, és la llibertat sobretot d'Europa la qual ens ocupa.
El comunisme és una bonica paraula (la doctrina del "bé comú"), però que va esdevenir dolenta. Condemnem als quals diuen: "rojos abans que morts". També als quals accepten ser "americans més que sobirans". Rebutgem a les dues superpotències ideològiques, plançons d'un mateix moviment.
Mai s'ha d'evitar una dictadura acceptant altra tiranía.
