Alguns dels crims del comunisme

Massacres a Lituània - 1941

El programa de deportacions es va completar amb una neteja ètnica i política de les societats bàltiques. Van proliferar els escamots d'afusellament i els judicis sumaris. Com a la Guerra d'Espanya, els cadàvers s'enterraven precipitadament en fosses comunes. A la imatge una exhumació d'una fossa a Lituània.
Camps d'extermini - 1945

El sistema de camps comptava amb agència estatal pròpia a càrrec de la NKDV, l'anomenada Administració de colònies i camps de treball, l'acrònim en rus era GULAG, d'on tota la xarxa va prendre el nom. Entre 1929 i 1953 van passar pels camps del GULAG més de 15 milions de persones, de les quals van morir més de milió i mig. A la mort de Stalin el GULAG tenia gairebé dos milions de presos. Formalment el sistema desaparèixer en 1960 encara que fins al col · lapse de l'URSS sempre hi va haver milers de presos polítics. A la imatge un esquelètic nen polonès al camp de concentració de Buzuluck. Cal notar que, tot i estar nu, manté una creu de fusta penjada del coll.



Violacions a Alemanya - 1945

L'Exèrcit Roig va entrar a sang i foc a Alemanya. El cap de la Propaganda soviètica, Ilya Ehrenburg, va demanar amb vehemència als soldats que fecin la venjança: "Soldats de l'Exèrcit Roig, arranqueu per la violència l'orgull racial de les dones alemanyes! ... Violeu, destruïu i mateu! I així ho van fer.
Repressió a Hongria - 1956

A l'octubre de 1956 els hongaresos es van aixecar contra el Govern comunista de Erno Gero, que acabava de substituir al estalinista implacabe Matias Rakosi. Les protestes es van estendre per tot Budapest fins que el Govern va demanar ajuda a les tropes russes acantonades al país. El va seguir una brutal repressió que va deixar gairebé tres mil morts als carrers hongareses i prop de 13.000 ferits. Occident no va fer res.
La Gran Fam Xina - (1959-1961)

El règim comunista xinès ha estat tant o més letal que el soviètic. Entre els camps de concentració, els Laogai, les execucions i la fam, el comunisme a la Xina ha arrencat la vida a més de 50 milions de persones. Només la gran fam de 1959, provocada per la col · lectivització forçosa de l'agricultura, va matar a uns 35 milions. Mentre les sitges estatals vessaven de gra destinat a l'exportació, els camperols morien de fam. Mao Zedong va mostrar la més absoluta indiferència.Mur de Berlín (1961-1989)

La RDA va aixecar un mur entre les dues parts de Berlín en 1961 per evitar que la població s'escapés del "paradís socialista". Aquest mur va ser completat amb un sistema de filats i torres de vigilància que recorrien tota la frontera entre les dues Alemanyes. Centenars de persones van morir intentant passar a l'altre costat. Moltes altres van ser tancades en presidis on van ser víctimes de tortures i tota mena d'ultratges per part de la policia política de la RDA, la temuda Stasi.


Els Jemeres Vermells (1975-1979)

La mare de totes les barbàries comunistes no va tenir lloc ni a Rússia ni a Xina, sinó a la remota Cambodja. Durant els anys en què va governar Pol Pot i els seus infames khmers rojos va assassinar a uns 2 milions de persones de totes les maneres imaginables. "Basta un milió de bons revolucionaris per al país que nosaltres construïm" deia Pol Pot, la resta es podia prescindir.
Els Jemeres Vermells (1975-1979)

La fúria homicida dels Khmers Rojos anava dirigida contra tota la societat. Tot el que portava ulleres va ser executat perquè els líders comunistes donaven per fet que era un intel · lectual i un cosmopolita. Semblant sort van córrer els catòlics, moltes vegades executats mitjançant crucifixió a la selva siamesa tal com es veu a la foto.
El genocidi tibetà (1950-actualitat)

El 1950 l'Exèrcit Popular Xinès va envair el Tibet. L'agricultura va ser col · lectivitzada, els monestirs budistes destruïts i la dissidència severament perseguida i castigada. Es calcula que entre un i dos milions de tibetans han estat assassinats, fets presos i torturats per les tropes i la policia xinesa. A les baixes humanes cal sumar el genocidi cultural i la repoblació intensiva per part de grangers xinesos.

Dibuixos del Gulag de Danzig Baldaev

 Dibuixos del Gulag comença de forma inesperada, amb un tret al cap d'un homo-sovieticus orgullós d'una de les minories orientals de la URSS. Porta unes ulleres gruixudes i un vestit soviètic, i amb una postura impecable, aquest home et mira a tu, el lector, amb ferma resolució. Aquest és el camarada del mes incondicional, el retrat es col·loca a l'entrada d'un enorme complex de la fàbrica en una ciutat industrial soviètica. Oblideu-vos dels bons i un augment de sou - la veritable glòria es trobava a la construcció d'un futur socialista.

L'home es Danzig Baldaev, i als seus col·legues que realment els semblava ser un ciutadà soviètic lleial. Nascut el 1925, va treballar durant dècades a la presó soviètica on no hi ha lloc per als aprensius, això és segur. I no obstant això, va donar la volta a la primera il·lustració del llibre, un dibuix d'un grup de revolucionaris orgullosos titulada el 'Començament del Gulag' i a la part superior dreta hi ha una inscripció que diu: "Dedicat al 70 aniversari de la geganta de la literatura russa, A.I. Solzhenitsyn. 11 de novembre de 1988". Una cosa estranya que ho escrigui un oficial de carrera penal, oi?

Passeu unes quantes pàgines endavant i veureu, molt probablement en l'horror - en les denúncies més violentes i viscerals de l'URSS que no pots ni imaginar. Per darrere la mirada orgullosa i ferma d'Baldaev hi havia una fúria moral que es va expressar en dibuixos, representacions minuciosament detallades de la violació, la tortura, la crueltat i la degradació que s'ha produït al Gulags dia a dia.

Let’s try the random flip method. I pick up the book, close my eyes, flick through the pages and-
P132: Three prisoners are forcibly drowning an “enemy of people” in an enormous barrel of sewage.
P133: A startled Zek is now drowning in concrete — Baldaev remarks that this was a fate commonly inflicted by “criminal” prisoners upon workers- i.e. those who had been tossed in the Gulag as slave labour. ‘There is no way of knowing how many victims the concrete structures of power plants hold’ he notes.
P87: Emaciated, naked, tattooed female prisoners lining up to have their vaginas searched for ‘drugs, razor blades, alcohol’
P159 A woman, naked from the waist down is tied to a tree and positioned atop an ant hill, a funnel feeding ants into her vagina.
P102 A deep pit, filled with enemies of the people forced to live in a hole in the ground in -40 because no barracks have been built for them. Baldaev notes that around 75% of these prisoners would die.
You get the idea: Baldaev’s sketch book contains many pages of relentlessly brutal depictions of the extremes of human cruelty.
Initially — because Baldaev is fond of cross hatching and draws a lot of rape – his book reminded me of the work of Robert Crumb. But whereas Crumb’s work is primarily an expression of solipsism and neurosis, Baldaev draws things that actually happened. Perhaps then it’s more like Goya’s series on the horrors of war. But Goya’s work is more aestheticised. The last time I saw those pictures at an exhibition I rather enjoyed myself. Baldaev makes you flinch time and again. He stuffs the horror down your throat, smears filth across your eyes.  His horror is sincerely, willfully gratuitous, although there is nothing wrong with being gratuitous when reality itself is gratuitous — a point well made by the book’s editors who annotate many of Baldaev’s most extreme images with references to other works on the Gulag (most frequently Varlam Shalamov’s Kolyma Tales).
- See more at: http://thedabbler.co.uk/2011/04/review-drawings-from-the-gulag-danzig-baldaev/#sthash.zzO3pELF.dpuf

Però agafem el llibre i obrim unes pàgines a l'atzar, aviam que trobem...
P132: Tres presos "enemics del poble" s'estan ofegant per la força en un enorme canó d'aigües residuals.P133: Un pres s'està ofegant en el formigó, no hi ha manera de que algú el pugui ajudar - observacions Baldaev que es tractava d'un destí comú "No hi ha manera de saber quantes víctimes de les estructures de formigó de les centrals tenen", assenyala.P87: demacrades, nues i tatuades fan fila perquè els guardes busquin a les seves vagines drogues, fulles d'afaitar i alcohol.P159 Una dona, nua de cintura cap avall, està lligada a un arbre i està col·loca damunt d'un formiguer amb un embut a la seva vagina, una font d'alimentació per a les formigues.P102 Un pou profund, ple presoners obligats a viure en un forat a terra, perquè  no s'han construit cap barracó per ells. Baldaev assenyala que al voltant del 75% d'aquests presos moriria.Us feu a la idea? Quadern d'esbossos de Baldaev conté moltes pàgines de descripcions implacablement brutals dels extrems de la crueltat humana.Al principi el seu llibre em va recordar l'obra de Robert Crumb. Però mentre que el treball de Crumb és fonamentalment l'expressió del solipsisme i la neurosi, Baldaev dibuixa coses que realment van succeir. Potser llavors s'assembla més a la sèrie de Goya sobre els horrors de la guerra. Però l'obra de Goya és més estetitzada. Baldaev fa que et trobis enrere una i altra vegada. Que notis l'horror per la gola, que et freguis els ulls. El seu terror és sincer, voluntàriament gratuït, tot i que no hi ha res dolent en ser gratuït quan la realitat en si és gratuïta - un punt ben fet pels editors del llibre d'anotar moltes de les imatges més extremes de Baldaev amb referències a altres obres al Gulag (amb major freqüència Varlam Relats de Kolyma Shalamov).

 

Però tornem al homo-sovieticus  orgullós de la part davantera del llibre. Fa uns anys, l'editor de Baldaev Fuel, va produir tres volums sobre els tatuatges russos, Tattoo Encyclopaedia Penal. Aquests llibres també estaven plens d'imatges de sadisme de violació (amb esquelets de bonificació i dimonis) - tots els quals Baldaev havia copiat amb cura de la pell dels presoners al seu càrrec. Una diferència clau entre els llibres és que l'enciclopèdia es va produir amb l'aprovació de les autoritats soviètiques, que valoraven el coneixement que proporciona la subcultura criminal dins dels campaments. Dibuixos del Gulag però va ser un treball secret que Baldaev va elaborar en els dies en què l'horror del sistema de Stalin encara no havia estat admès. Va ser un desafiament particular d'oblit d'un home que s'havia vist a les crueltats del sistema d'ambdós costats - per molt temps abans d'esdevenir un guàrdia de la presó del seu pare havia estat víctima de les purgues de Stalin. Baldaev posteriorment va passar part de la seva infància en un orfenat per als "enemics del poble".

Potser això explica la importància que li dóna als horrors infligits no només pels guàrdies als presoners, sinó també les coses que van fer uns presoners als altres. Baldaev entén que la línia entre la víctima i opressor no estava tan clarament traçada. Una crítica estranya al Observer parla sobre la qüestió de si l'obra de Baldaev era pornografia, però la veritat és que és un registre meticulós, ombrívol de les tenebres, i com a tals, preguntes que són difícils de respondre.

 
Potser el més inquietant de Dibuixos del Gulag és la seva gairebé total absència de redempció. En llegir-lo és difícil oblidar que la mera existència del llibre és un testimoni de l'heroisme de Solzhenitsyn i la gent que el va ajudar a compilar - i per tant aquesta trilogia representa un petit triomf sobre el mal .  

Dibuixos del Gulag, d'altra banda és un compte secret, creada en la foscor com un testimoni de la foscor - una seqüència repetitiva sense pietat de les revelacions sobre el que un munt de covards, carnívors i com de merdes es pot arribar a ser. Sí, i no només això, sinó que és una obra que ens obliga a enfrontar-nos a una veritat simple, trist que - per sort i còmode - potser prefereixi no pensar en: que per milions de persones que no havien fet res dolent, la gent com vostè i jo, no hi havia res que poguessin fer per ser lliure. No hi havia manera de sortir de l'infern que estaven atrapats a l'interior, sinó que es van quedar sense esperança, i condemnat per sempre.

Daniel Kalder és l'autor de dos llibres aclamats per la crítica, Telescopis estranys i perduts cosmonauta, així com nombrosos altres escrits arxivats en la seva extraordinària pàgina web.

Font

 
 

 

 

 
 
 

Daniel Kalder is the author of two critically acclaimed books, Strange Telescopes and Lost Cosmonaut, as well as numerous other writings archived at his extraordinary website. - See more at: http://thedabbler.co.uk/2011/04/review-drawings-from-the-gulag-danzig-baldaev/#sthash.oPcLl476.dpuf

Aquí veiem a Baldaev, rodejat de presos

jjjjjDaniel Kalder is the author of two critically acclaimed books, Strange Telescopes and Lost Cosmonaut, as well as numerous other writings archived at his extraordinary website. - See more at: http://thedabbler.co.uk/2011/04/review-drawings-from-the-gulag-danzig-baldaev/#sthash.oPcLl476.dpuf

Publicitat anticomunista

Publicitat d'una ràdio anticomunista

Publicitat de les Forces de l'Aire del Canadà

Les democràcies populars de l’Europa de l’Est: la revolta hongaresa de 1956

Hongria va esdevenir república popular el 1949, quan va adoptar una nova constitució, de tipus soviètic, després del triomf electoral del Partit Socialista dels Treballadors, la fusió dels antics socialistes d’esquerra i els comunistes. Ara bé, la radical nacionalització de l’economia sota el model soviètic va produir l’estancament econòmic, la reducció del nivell de vida i un profund malestar arreu del país. Igualment, Hongria va ser un dels Estats de l’Est que van sofrir amb més duresa les purgues stalinistes un cop instaurat el règim de democràcia popular.
El 1953, després de la mort de Stalin, els comunistes hongaresos van repartir el poder entre Mátyás Rákosi, un stalinista clàssic, i Imre Nagy, un comunista moderat i reformista. Així, mentre que Rákosy dirigia el Partit Comunista d’Hongria, Nagy es convertia en el president del govern. A l’abril de 1955, però, Nagy va ser rellevat, fet que liquidava qualsevol intent reformista. Aleshores, escriptors i periodistes van començar a expressar crítiques obertes respecte del govern comunista que semblava dirigir-se novament cap a l’stalinisme clàssic. L’hostilitat d’un sector del catolicisme, la creixent agitació dels joves i dels intel·lectuals i l’oposició popular a la presència de les tropes de la URSS era un fet incontestable.


Imre Nagy
La tensió social va créixer al llarg de 1956, fet que s’agreujava en veure com la veïna Polònia culminava el seu procés de desestalinització. Així, el 23 d’octubre, una manifestació d’estudiants a Budapest va transformar-se en una revolta generalitzada sense que la policia pogués reprimir l’esclat popular. Anys de repressió, polítics impopulars, misèria econòmica i treball dur havien portat els hongaresos al rebuig del règim comunista. Havia començat la revolució hongaresa de 1956.
Les autoritats van perdre els nervis davant la impossibilitat de reprimir les 300.000 persones que van assetjar el parlament per exigir la exigir llibertat d’expressió, llibertat de premsa, la celebració d’unes eleccions lliures, més independència de la Unió Soviètica i el nomenament del comunista reformista Imre Nagy com a nou cap de l’Estat. En el transcurs de la revolta els manifestants van tombar el monument a Stalin, tot un símbol del significat de la insurrecció.


Així, davant de la impressionant insurrecció popular les autoritats comunistes, obligades per les circumstàncies, van intentar negociar. Per tal d’aplacar la multitud es va concedir a Nagy la presidència del govern i es va posar a l’aperturista János Kádar al capdavant del Partit Comunista. Quatre dies després, es va formar un nou govern que incloïa dos ministres no comunistes. Però la realitat era que la situació estava fora de control: els comitès obrers ocupaven les fàbriques, una part de l’exèrcit s’havia passat al bàndol rebel, la població s’havia armat, proliferaven els xocs armats amb les guarnicions soviètiques… La revolta era imparable.
El 3 de novembre es va formar un nou govern, que en aquesta ocasió incloïa representants de quatre partits polítics no comunistes, i que es preparava per abandonar el règim comunista i el Pacte de Varsòvia. Ara sí, la reacció de la URSS no es faria esperar i Khruixtxov va moure fitxa per evitar que els hongaresos abandonessin el bloc comunista, no només per la importància geopolítica d’Hongria, sinó per por a un efecte contagi en la resta de democràcies populars de l’Europa de l’Est.



En conseqüència, la Unió Soviètica va decidir intervenir militarment a Hongria: 150.000 homes i 6.000 tancs van penetrar a sang i foc al país. La lluita va ser cruenta, però relativament curta. Poca resistència podien oferir els rebels hongaresos davant de l’exèrcit soviètic. Així, en poc menys de quaranta-vuit hores, la URSS va controlar la situació.
El balanç de la revolució hongaresa va ser cruent: entre 2.500 i 3.000 persones van perdre la vida en les dues setmanes que va perllongar-se la insurrecció, i unes 13.000 van resultar ferides. De la mateixa manera, al voltant de 200.000 hongaresos van fugir del seu país cap a Occident. Igualment, els líders rebels Pál Maléter, cap militar de la insurrecció, i Imre Nagy, designat primer ministre pels rebels, van ser executats després d’un judici sumaríssim secret. Políticament, al capdavant del Partit Comunista va situar-se János Kádár, un polític inicialment odiat, però que al llarg dels trenta anys que es mantindria en el poder va acabar per esdevenir un dirigent pragmàtic i tolerant que va permetre una certa liberalització i una menor dependència de la URSS.

Autor: Vicente Moreno Cullell
Font: Sàpiens

Curiositat: Festival Zsolnay a Pécs, Hongria

Amb el temps, la fàbrica de la familia Zsolnay va pasar de l'éxit i la fama mundial de la seva ceràmica a l'oblit, especialment després de la segona guerra mundial i l'arribada del comunisme. Al 2010 la van reconstruir i avui dia es el flamant centre cultural de la ciutat. No només acullen tot tipus d'associacions i museus sino que organitzen multitud d'events durant tota la temporada, inclús el seu propi festival un cop a l'any.

La CUP i la incitació a l'odi

Part de l''informe que podeu trobar clicant aquí sobre les organitzacions més antijueves d'Espanya

Aquesta setmana, des del faristol del Parlament de Catalunya, la CUP ha aprofitat una visita de l'Excm. Ambaixador d'Israel a Espanya i Andorra, el sr. Alon Bar, per donar via lliure a totes les seves fòbies i odi contra l'únic estat jueu del món: Israel. En sengles rodes de premsa, s'han proferit insults molt greus contra l'Estat d'Israel a banda d'una exposició totalment esbiaixada i falsa de la Història que no supera el més mínim anàlisi historiogràfic o científic rigorós. 

S'han arribat a fer afirmacions tan insidioses com que l'Estat d'Israel ha exportat a casa nostra mètodes terroristes i de control social. La paranoia i antisemitisme forassenyat de l'autoanomenada Esquerra Independentista a casa nostra fa feredat: ¡Acusar Israel d'haver realitzat atemptats terroristes a Catalunya! Cal recordar que l'únic terrorisme que s'ha practicat a casa nostra ha estat el provinent justament de l'Esquerra Independentista (Terra Lliure) i el d'ETA, aquest darrer prou conegut pel cap de llista de la CUP, l'I. Sr. Diputat David Fernàndez Ramos, atès que el seu germà s'ha passat uns quants anys a la garjola per formar part de l'organització terrorista ETA. 

La Presidenta del Parlament, que ja ha estat alertada d'aquests fets, ha de decidir si permet que tres diputats del grup més residual de la Cambra catalana se serveixin del Parlament per pregonar un discurs d'incitació a l'odi contra els jueus que recorda molt al què fan a Grècia l'Alba Daurada o a Hongria el Jobbik, proposant el boicot a l'Estat d'Israel i els seus ciutadans. De fet, tot això no és cap novetat: els posicionaments antisemites de la CUP ja es van recollir a l'Informe sobre l'Antisemitisme a Espanya de 2011 elaborat pel Movimiento contra la Intolerancia i la Federació de Comunitats Jueves d'Espanya. És per aquest motiu que, de l'actitud que prengui la Presidenta del Parlament,en dependrà que la nostra Cambra mantingui la seva honorabilitat i no quedi inventariada als annals del hate-speech com a facilitadora d'aquestes actituds execrables.

Rubèn Novoa

dos pobles la mateixa lluita, independència.

Arriba la moda de l'estiu

ELS PITS D´AMINA

Si féssim balanç inicial de la campanya #burkamutila, en denúncia per l'actitud permissiva del Parlament amb el burca, es podria dir que s'han complert les previsions, tant les positives -molt suport- com les negatives. I com era d'esperar, els atacs més obtusos han vingut d'una esquerra la mirada paternalista de la qual els porta a assegurar que aquesta és una lluita de "dones occidentals" que no tenim res a fer amb la qüestió de l'islam, i que es tracta de llibertat religiosa. Com que ja he dedicat molt esforç a explicar la lluita de les musulmanes per la seva llibertat -incloent el meu llibre La República Islàmica d'Espanya, on està molt detallada-, no perdré més temps. Senzillament, els que diuen això no tenen ni idea del que és la misogínia islamista, no saben com s'imposa, com està finançada per milions de dòlars, amb imams integristes repartits per tot el món, ni saben res de la lluita de milers de musulmanes per la seva llibertat.

L'esquerra, aquesta esquerra tan pura que dóna lliçons morals mentre encara creu que Castro va ser un llibertador, no s'ha assabentat que el Nelson Mandela del segle XXI és la dona musulmana.

Dones d'una valentia extraordinària, habitants moltes elles de dictadures brutals, que, malgrat la por, es juguen la vida defensant els seus drets. Iranianes com Shirin Ebadi, sirianes com Wafa Sultan, somalis com Ayan Hirsi Ali, saudites com Dana Bakdounis, bengalís com Taslima Nasreen, i tantes altres l'anonimat de les quals no resta ni coratge, ni risc. Totes elles alcen la seva veu denunciant les presons tèxtils, el domini social, legal i mental de les dones a l'islam, la violència que pateixen des de la infantesa, els assassinats d'honor, els casaments de nenes, en definitiva, una brutal segregació que les converteix, des del bressol, en autèntics presoneres del seu destí. I si aquestes veus no són escoltades en països com el nostre, qui les escoltarà? La crítica més indecent és la que diu que anar contra el burca o denunciar l'integrisme islàmic és donar la raó a l'extrema dreta. Això és tan pervers com dir que la posició d'aquestes esquerres dóna la raó als imams totalitaris. Ni una cosa ni l'altra, però cadascú ha d'escollir una causa, i la meva i la de moltes, és la de lluitar contra el totalitarisme islamista. Tanmateix, hi ha una esquerra que ha abandonat les lluitadores musulmanes a la seva sort. 

Acabo amb l'última d'elles, la valenta tunisiana de 19 anys Amina Tyler, que va ensenyar els pits a internet en protesta contra els salafistes del seu país i ara està empresonada. Aquestes són les dones lliures de l'islam, i no les que estan tancades als burques dels seus botxins.

Que hi pensin aquells que ens donen lliçons de progressisme als qui alcem la veu contra l'integrisme. Perquè en algun moment la història els preguntarà en quina banda de la lluita per la llibertat van ser. 

Pilar Rahola 

Atac integrista a Barcelona

L'escorta d'Alberto Fernández resulta ferit al cap amb un ganivet al crit de "per Al·là"

L'escorta del president del grup muncipal de l'Ajuntament de Barcelona Alberto Fernández "ha estat agredit amb un ganivet per una persona d'aspecte àrab", segons l'informe de la Guàrdia Urbana al qual ha tingut accés aquest diari i han confirmat també altres fonts.

L'agressió s'ha produït mentre cridava "per Al·là". L'escorta ha resultat amb una ferida lleu al cap i l'agressor ha estat detingut. L'atac s'ha produït al carrer de la Llibreteria a les vuit tocades del vespre.

L'escorta no anava uniformat, però l'acció recorda l'acció del ciutadà britànic Michael Adebolajo el passat 23 de maig en ple Londres. Adebolajo és un dels dos sospitosos, juntament amb Michael Adebowale, de l'atemptat que va acabar amb la vida del militar Lee Rigby.

Dos dies després, a París, un jove de 22 anys, de nom Alexandre i nascut a Yvelines, va atacar també amb un ganivet un soldat per l'esquena, basant-se en l'atemptat de Londres.

font





















































.

Silenci còmplice de l’anticatalana UCRF davant del pacte entre PxC, PSOE i PP a l’Hospitalet contra el dret a decidir

El web d’un dels partidaris d’UCFR amb un muntatge amb Heribert Barrera vestit de nazi.

Silenci còmplice del grup anticatalanista Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) davant del pacte a l’Hospitalet de Llobregat entre els partits espanyols PxC, PSOE i PP, els quals van aprovar una moció contra el dret a decidir dels catalans. Aquest grup, que teòricament sempre denuncia qualsevol pacte dels partits tradicionals amb el partit de Josep Anglada, ara es mostra comprensiu davant la votació antisobiranista que va tenir lloc aquest dimarts passat en ple d’aquest ajuntament del Baix Llobregat, en el qual hi van participar tots els regidors de Plataforma per Catalunya, entre els quals hi havia el cap de llista, conegut per haver estat fotografiat amb una bandera espanyola amb el símbol feixista. 

Aquest silenci calculat de UCRF demostra, una vegada més, l’interès real d’aquesta organització, que no és cap altre que la criminalització dels partits democràtics catalans que volen viure en una Catalunya lliure i catalana. Per exemple, en les darreres eleccions municipals a l’Hospitalet, UCRF va fer campanya de boicot contra el jove partit Identitat Catalana perquè aquest demanava que s’hagués de saber català per obtenir ajuts i subvencions. Un altre exemple el trobem ara en el seu lloc web, on no només no denuncien el pacte espanyol i racista sinó que ataquen una altra organització independentista com Unitat Nacional Catalana. La doble moral d’aquest col·lectiu i la complicitat evident que té amb els partits espanyols, com el PSOE, hauria de fer reflexionar els partits i entitats sobiranistes que li han donat suport incondicionalment, com Esquerra, l’ANC o el Cercle Català de Negocis.

FONT: SomNotícia 

La CUP, a favor de la Guàrdia Civil

Mai no hagués imaginat que la CUP estaria a favor de la Guàrdia Civil. Perquè si els Mossos no dissolen els violents amb les pilotes de goma com ho fan? A trets, com al segle passat? Amb el bon rotllo? Voldria recordar que Barcelona és una ciutat on s'ha calat a foc a un Starbucks. I no durant la Setmana Tràgica, sinó l'any passat. 

Perquè si no fas servir pilotes de goma en aquest cas, què fas servir? Les porres? Els gasos? Mànegues d'aigua? Les porres són insuficients si hi ha molta gent i l'ús d'una tanqueta -ni que sigui per les reminiscències militars que comporta- hauria de ser l'última opció. A més, pels carrers estrets del Gòtic o de Gràcia segur que no hi passaria. 

Per això, amb el tema de les pilotes de goma estic a favor de depurar al màxim les responsabilitats dels mossos que van fer perdre un ull a Ester Quintana i la melsa a un altre home d'identitat desconeguda. També de pagar, per descomptat, la màxima indemnització possible als afectats. Només faltaria. 

Probablement alguna cosa falla a la Brimo quan es produeixen dos casos tan similars en tan poc temps. I jo mateix ja he explicat en algun articleanterior que hi ha algun agent de la unitat -com el número 8.111- que es pensa un home de Harrelson, aquella mítica sèrie de televisió dels anys 70 el tinent de la qual s'acaba de morir. 

Però fa gràcia el líder la CUP David Fernàndez -cinc mesos després encara tenen butlla mediàtica- hagi convidat polítics i periodistes a tastar una bola de goma. Els de la CUP s'han fet grans: ara han de triar si volen ser un partit parlamentari o si volen continuar essent un partit antisistema. Les dues coses no pot ser. És a dir: han de decidir si estan a favor de cremar contenidors o de la gent que no ho estem. La immensa majoria. 

Perquè jo voldria convidar tan il·lustre diputat a fer un tomb per Barcelona durant la propera vaga general. Jo he vist paios en ple Passeig de Gràcia com feien pim pam pum contra les furgonetes dels Mossos -com el que il·lustra la foto- o còctels molotov contra aparadors del Corte Inglés. Fins i tot marrecs menors d'edat insultant els bombers perquè apagaven el foc! Es pensaven que estaven a Port Aventura. 

També he vist volar testos, tanques, papereres i contenidors al Passeig de Gràcia davant la mirada atònita de turistes acabats de desembarcar que es pensaven que estaven al Líban en comptes de Barcelona. A més, en aquestes coses sempre passa el mateix: els detinguts mai no han fet res. Resulta que sempre passaven per allà casualment.

Xavier Rius
Font 

Suport al portaveu CUP de Girona, Jordi Navarro

Volem felicitar a en Jordi Navarro Morera, portaveu de la CUP de Girona, per la seva valentia a l'hora d'afrontar la realitat davant del que ell sembla que anomena al seu facebook l'islamofeixisme.

Des de sempre a Catalunya, i arreu d'Europa, s'ha intentar evitat tractar aquest tema com un fet real, sense demagògies de dreta-esquerra, buscant vots, etc. Que no es tracti el tema de l'Islam radical, com el que és, un perill, dóna pas a que partits d'extrema dreta s'alimentin de les situacions creades o que gent com l'Àngel Colom i  partits d'esquerra com ICV o la mateixa CUP facin demagògia barata per pur electoralisme

Jordi Navarro potser et cauen crítiques, esperem que no, però més gent valenta com tu fan falta fent política.

Còpia del seu facebook