Chavez i Sadam Hussein

Per Carlos Sabino 13 d'agost de 2003

Traducció realitzada amb: http://www.softcatala.org/traductor

Banderes de L'Iraq han aparegut a Caracas en manifestacions i actes públics. No les enarboren pacifistes convençuts -d'aquests que en qualsevol lloc del món repudien per principi totes les guerres- ni membres d'alguna colònia àrab que visqui en el nostre sòl: els quals agiten aquests símbols són veneçolans que defensen a Saddam Hussein i al seu règim, que se senten identificats amb la seva manera de governar i els seus objectius polítics. Ells són, com el lector ja ho haurà imaginat, els mateixos partidaris de Chávez que solen dissoldre actes de l'oposició, de vegades a balazos, amb el suport de la policia política i de certs ajuntaments, els cridats ?cercles bolivarianos? que ha organitzat directament Diosdado Cabell, actual ministre d'infraestructura i exministre de l'interior i vicepresident de Veneçuela. El fet mostra una coincidència d'actituds i de valors polítics que el propi president s'ha encarregat de destacar. En el règim iraquià Chávez troba tal vegada la millor expressió del que ell vol per a Veneçuela, un sistema de govern dictatorial, recolzat en l'exèrcit, però que recorre a comandos i organitzacions paramilitars per a aterrorizar a la seva pròpia població; un règim benvolent enfront dels terroristes de tot el món, que demonitza als Estats Units, que posseïx una economia dirigida i controlada per l'estat; un sistema, en fi, on les eleccions es guanyen no ja pel 99,99% dels vots, com en els antics països comunistes de l'aquest, sinó per un encara més impúdico i directe 100%. Quan Chávez va visitar L'Iraq fa un parell d'anys i va viatjar en el propi automòbil del dictador àrab es va convertir en el primer mandatari a visitar a aquest règim proscripto, mostrant una identitat de propòsits que no pot ser dissimulada. Com diu el periodista Orlando Urdaneta: "Saddam Hussein no puja a qualsevol en el seu Mercedes Benz".

Mentre la guerra prossegueix el seu sagnant curs en el Mig Orient aquí, en ple Occident, el govern veneçolà realitza accions en la retaguardia que poden arribar a tenir certa importància internacional. No només s'ha negat a qualificar com terroristes a les FARC i el ELN, els escamots colombians, no només els ha prestat assistència encoberta en múltiples formes, sinó que ja ha començat a organitzar els seus propis contingents guerrillers. El periodista Roberto Giusti ha denunciat aquesta setmana que el FBL -Forces Bolivarianas d'Alliberament- agrupa ara a més de 1.000 irregulars dotats amb armes modernes que actuen en almenys tres estats veneçolans i controlen una superfície que està en l'ordre dels 60.000 quilòmetres quadrats.

En tant els partidaris de Chávez s'organitzen d'aquesta manera, el govern ha cessat el lliurament de dòlars que té represados en el Banc Central amb la clara fi -obertament reconegut pel president- de castigar als empresaris veneçolans que ell qualifica com colpistes i que van organitzar al costat de molts altres sectors, a fins de l'any passat, un immens Atur Cívic que va detenir a Veneçuela per gairebé dos mesos sencers.

Però tot això es fa, insidiosamente, tractant de mantenir una façana d'aparent legalitat que confon, com és natural, a molts observadors estrangers mal informats. El govern sembla acceptar l'oposició interna, encara que tracta de destruir-la de manera encoberta, i afirma que respectarà la constitució al peu de la lletra, a pesar d'interferir en tot el que pot perquè no es desenvolupin les consultes electorals que aquesta permet realitzar per a revocar el mandat del president i d'altres importants càrrecs.

Veneçuela, per obra d'aquest singular cabdill, va aproximant-se així perillosament al candent focus dels conflictes internacionals d'avui. Ens esperen mesos perillosos, conflictius, en els quals es tractarà d'imposar una dictadura procliu al terrorisme i a la confrontació. Només ens resta esperar que la derrota de Saddam Hussein ens serveixi per a afeblir el poder de qui volen ser els seus émulos en aquest racó del món.

Seguidament deixo un altre document de La Razón del 2003, on ens ensenya com actuava dictador Hussein contra el seu poble, és aquesta la llibertat que proclama Chavez?

Terror i tortura a l'Iraq de Saddam Husein:

Un informe de la Intel·ligència britànica revela la brutalitat que el règim iraquià empra contra els dissidents Les dones i les comunitats kurda i chií són objecte de violacions, execucions sumarias i crua repressió

El passat 10 de setembre, el primer ministre britànic, Tony Blair, assegurava que «el nostre conflicte és amb Saddam, no amb el poble iraquià. Es mereixen una mica millor (...) Volem que el poble sigui lliure per a viure plenament, sense l'opressió i el terror de Saddam». Les violacions dels drets humans són sistemàtiques en la dictadura iraquiana, que es manté en peus gràcies al pànic que inspira entre la població. En un informe elaborat per la Intel·ligència britànica, i al que ha tingut accés aquest periòdic, es detallen els abusos del tirà. Les dones, els opositors i les comunitats kurda i chií són objecte de tortures, assassinats i una brutal repressió a la major glòria del dictador Saddam Husein.

El document donat a conèixer pel ministeri d'Afers exteriors britànic i la Commonwelth posa els pèls de punta. Encara que era un secret a veus, el in- formi oferix dades i testimoniatges concrets d'algunes de les centenars de víctimes del sàtrapa de L'Iraq, on la tortura és sistemàtica i les llibertats no tenen cabuda. La major part dels responsables del règim estan implicats personalment en ella. Saddam s'ha envoltat de parents propers i alguns col·laboradors, molts dels quals són originaris de Tikrit, la seva ciutat natal.

Saddam és cap d'Estat, cap de Govern, capdavanter de l'únic partit polític i cap de les forces armades. Presideix el totpoderós Consell del Comandament Revolucionari (CMR), que promulga les lleis i domina la resta de les institucions. Diversos decrets del CMR concedeixen plens poders a les agències de seguretat per a reprimir impunement tota disensión. Un decret del CMR de 21 de desembre de 1992 garanteix la immunitat als membres del partit Baaz, que estan autoritzats a causar danys a la propietat, lesionar i fins i tot matar si persegueixen als «enemics del règim».

Amputació de la llengua Saddam ha promulgat una sèrie de decrets que estableixen forts càstigs per delictes greus (cremades, amputación d'orelles i altres formes de mutilació). A mitjan 2000, el CMR, va aprovar la amputación de la llengua per a castigar la calúmnia o els insults al president o a la seva família. Aquests càstigs s'executen sobretot en el cas dels opositors i en ocasions han estat retransmesos per la televisió per a servir de «exemple». Al llarg dels anys, Amnistia Internacional (AI) i altres organitzacions de drets humans han rebut milers d'informes sobre les tortures i han entrevistat a nombroses d'aquestes víctimes. Un dels testimoniatges es refereix a una família que va ser arrestada a la fi de 2000 i conduïda a dos centres separats d'interrogatori en les instal·lacions de la Guàrdia Republicana situades en la carretera a Abu Gharaib. El marit va romandre en un centre i la dona i els fills en el pavelló de dones. Els interrogadores van dir per separat tant al marit com a la dona que interromprien la tortura si signaven una confessió sobre la seva presumpta vinculació amb la dissidència. Es van negar. Van despullar a la dona i la van cremar amb cigarrets cada vegada que es negava a implicar al seu marit. Es va obligar als fills a presenciar les tortures. Finalment la van soltar, però van tornar a arrestar-la dues setmanes després i se li va aplicar el mateix tipus de tortura fins a deixar-la psicològicament destrossada. Durant l'interrogatori del marit se li van lligar els braços a l'esquena i se li va deixar suspès, utilitzant un ganxo clavat en el sostre. Això li va causar dolors intensos en els músculs dels muscles i el trencament de lligaments. Després, li van disparar a boca de canó amb una pistola cada vegada que es negava a signar la confessió. Unes vegades no li arribaven a. Unes altres, col·locaven la pistola contra els dits dels seus peus o de les seves mans i li mutilaven. Durant dues setmanes li van sotmetre a nous interrogatoris, seguits de períodes sense menjar ni beguda. AL final, les famílies van subornar a un funcionari del Servei d'Intel·ligència iraquiana i ambdós van ser posats en llibertat. Posteriorment van fugir de L'Iraq. Episodis com aquest, que és només un exemple, han convertit als iraquians en el segon major grup de refugiats del món, segons l'Alt Comissionat de l'ONU per als Refugiats. Entre tres i quatre milions han abandonat el país.

Les dones, sense drets Si hi ha un sector de la població especialment ignorat pel jou de Saddam aquest és el de les dones, que manquen fins i tot del dret bàsic a la vida. Un decret de 1990 permet que els barons matin a una dona de la seva família «en nom de l'honor». Segons AI les dones han estat torturades, maltractades i, en certs casos, executades sumariamente. L'Organització de Drets Humans i els grups de l'oposició segueixen rebent informes de dones que han sofert traumes psicològics després de ser violades per personal iraquià mentre estaven detingudes. La violació de les presoneres po1íticas és part de la norma del règim. S'ha decapitat públicament a moltes dones en el carrer, amb el pretext d'haver mentit, sent així que la majoria pertanyia a famílies opositores. Les esposes dels dissidents han estat assassinades o torturades en presència dels seus marits per a assolir confessions d'aquests últims. Les bandes de Uday i Qusay (fills de Saddam) han segrestat a dones pel carrer i després les han violat. Entre els dos descendents del tirà, el primogènit destaca per la seva cruesa. Se li ha acusat de violacions en sèrie i assassinats de dones joves. Tenia una càmera de tortures privada, coneguda com «al-Ghurfa al-Hamra» (l'habitació vermella), camuflada com una instal·lació elèctrica en un edifici a la vora del Tigris. En un infame incident, Uday va manar que es copegés en els peus a l'equip de futbol nacional després de la seva derrota en la classificació per a la Copa del Món. Uday va executar personalment a dissidents a Bàssora durant la revolta que va seguir a la Guerra del Golf. La població d'aquesta ciutat del sud, de majoria chií, ha sofert la ira del clan de Tikrit en diverses ocasions. Des de l'aixecament que va seguir a la derrota de Saddam en 1991 han desaparegut més de cent clergues d'aquesta branca de l'Islam que forma el 60 per cent de la població. AL seu germanastre Barzan ha correspost la detenció i/o mort de diversos milers de membres de la tribu Barzani en 1983. No obstant això, l'ètnia que ha sofert una major brutalitat ha estat la dels kurds. Els documents aconseguits pels kurds durant la Guerra del Golf i lliurats a l'organització no governamental Human Rights Watch (HRW) han proporcionat gran quantitat d'informació. Narren amb detall la detenció i execució en 1983 de 8.000 kurds. Segons AI, entre 1987 i 1988 van morir assassinats o van desaparèixer més de cent mil kurds, en una operació coneguda com campanya «Anfal». Durant la campanya es van emprar armes químiques. Segons HRW, un únic atac contra la ciutat kurda de Halabja va llançar el saldo de 5.000 civils morts i 10.000 civils ferits. El règim de Saddam està realitzant una política d'arabització en el nord de L'Iraq. El ponent especial de l'ONU ha informat sobre denúncies procedents de fonts de l'oposició kurda en el sentit que, des de 1991, 94.000 persones han estat expulsades de les seves llars. Pel que sembla, les terres d'explotació agrícola propietat dels kurds han estat confiscades i redistribuïdes entre iraquians d'ètnia àrab. Els àrabs del sud de L'Iraq han rebut incentius per a traslladar-se a la zona petrolífera de Kirkuk, i les autoritats sempre fomenten les controvèrsies que sorgeixen entre ells i els seus veïns kurds. A més, s'ha impedit als habitants d'ètnia kurda i turcomana comprar immobles, i els quals ja són propietaris i desitgen vendre han de trobar a un comprador àrab.

Trepants i àcid per a arrencar confessions

Els següents mètodes de tortura han estat denunciats per les víctimes o les seves famílies a grups internacionals de drets humans.

Treure els ulls.

Amnistia Internacional va informar del cas d'un empresari kurd a Bagdad que va ser executat en 1997. Quan la família va recuperar el cadàver, li havien tret els ulls i li havien emplenat les conques amb paper.

Perforació de les mans amb un trepant elèctric.

És una tortura usual per als presos polítics. Amnistia Internacional va denunciar el cas d'una víctima a la qual després se li va abocar àcid en les ferides.

Penjar del sostre.

S'embena els ulls a les víctimes, les hi despulla i les hi penja pels canells, sovint amb les mans lligades. Això causa la dislocació de la clavícula i l'estrip de músculs i lligaments.

Electroshock.

Mètode de tortura corrent. S'apliquen descàrregues elèctriques en diverses parts del cos, entre elles els genitals, les orelles, la llengua i els dits.

Abusos sexuals.

Les víctimes, en particular dones, han estat objecte de violacions i d'abusos sexuals, havent-se denunciat la introducció d'ampolles trencades en l'anus de les víctimes.

«Falaga».

S'obliga a les víctimes tombar-se de cap per avall i a continuació les hi copeja en la planta dels peus amb un cable, fins que perden la consciència.

Altres tortures físiques.

És freqüent apagar cigarrets en diverses parts del cos de les víctimes, arrencar-los les ungles de mans i peus i les pallisses amb pals, fuets, mànegues i tubs de metall.

Simulacres d'execució.

Es diu a les víctimes que van a ser executades per un pelotón d'afusellament i s'organitza un simulacre d'execució. A les víctimes se'ls tapen els ulls i les hi col·loca davant d'un pelotón d'afusellament que a continuació dispara bales de fogueig.

Banys d'àcid.

David Scheffer, ambaixador volant per a crims de guerra va denunciar que existien proves fotogràfiques que L'Iraq havia utilitzat banys d'àcid durant la invasió de Kuwait. A les víctimes les hi penjava pels canells i les hi feia descendir lentament dintre de l'àcid.

Decapitada per «prostituta»

Encara que han estat moltes les dones torturades i assassinades, el cas de Najat Mohammed Haydar és particularment esborronador. Espe- cialista en obstetricia de Bagdad, va ser decapitada a l'octubre de 2000, aparentment sota sospita de prostitució. La seva execució va ser una atrocitat, fins i tot per a les normes iraquianes. No va haver proves en suport de l'acusació de prostitució i, pel que sembla, va ser arrestada abans que la policia decapités a les prostitutes. La veritable raó de la seva mort va anar haver criticat la corrupció en el seno del servei de sanitat iraquiana.