La batalla de la memòria

El documental fa una lectura, en clau ebrenca, d'una de les batalles més importants de la Guerra Civil espanyola. Es tracta d'una aproximació molt local a un conflicte civil amb implicacions continentals, i, al mateix temps, és una reflexió sobre la universalitat de la violència. Minut 37:30: "En la trágica noche del 12 al 13 de Setiembre de 1936 cayeron aqui por Dios y por España 29 marteries de la Horda Roja" http://www.tv3.cat/videos/1046719

Enemy at the gates / Enemic a les portes.

Any 2001 Nacionalitat Alemanya-USA-Regne Unit-Irlanda

Estrena 06-04-2001

Gènere Bèl·lica

Durada 131 m.

T. original Enemy at the gates

Dirigit per Jean-Jacques Annaud

Intèrprets Joseph Fiennes (Comandant Danilov) Jude Law (Vassili Zaitsev) Rachel Weisz (Tania Chernova) Bob Hoskins (Nikita Krushchev) Ed Harris (Major Koenig)

Guió Jean-Jacques Annaud Alain Godard

Fotografia Robert Fraisse

Música James Horner

Muntatge Noëlle Boisson Humphrey Dixon Si vols veure la pel·lícula, clica aquí

Sinopsis:

Modest i reservat, Vassili és un home corrent que simplement complix amb el seu deure amb una destresa extraordinària. No obstant això, Danilov, l'oficial encarregat de la propaganda soviètica, s'adóna de l'enorme valor d'aquest antic pastor i converteix al senzill soldat dels Urales en un heroi nacional. Després d'una sèrie de derrotes a les mans dels alemanys, la Unión Soviètica està a la vora del col·lapse i la pèrdua de Estalingrado podria assegurar als alemanys la victòria final a Europa. El mateix Stalin envia A Kruschev per supervisar la defensa de la ciutat. El valent exemple de Vassili, convenientment realçat per Danilov, anima a les tropes a seguir la lluita contra unes forces aclaparantment superiors. No obstant això, Danilov mostrarà aviat la seva gelosia de l'home que ha creat quan, enmig de la guerra, ambdós s'enamoren de Tania, una de les moltes intrèpides soldats que lluiten al costat dels homes. Els alemanys envien al seu millor franctirador, el major Konig, per a buscar i eliminar a l'home que també s'ha fet cèlebre entre les tropes alemanyes. Amb una paciència i habilitat exquisides, cadascun aguaitarà a l'altre lliurant una guerra en solitari mentre un sens fi de soldats cauen morts al seu al voltant. Comentari de l'autor del blog: Pel·lícula de crítica important per entendre els pensaments dels soldats del Front Roig, no sempre les desigualtats venen per fets materials. La recomano!

El llibre negre del comunisme.

El llibre negre del comunisme: crims, terror i repressió (1997) és un controvertit llibre escrit per professors universitaris i experimentats investigadors europeus i editat per Stéphane Courtois, director d'investigacions del Centri national de la recherche scientifique (CNRS), la major i més prestigiosa organització pública d'investigació de França. El seu propòsit és catalogar diversos actes criminals (assassinats, tortura, deportacions, etc.) que el llibre argumenta són el resultat de la recerca i implementació del comunisme (en el context del llibre, es refereix fonamentalment a les accions d'estats comunistes). El llibre es va publicar originalment a França amb el títol Li Livre noir du communisme : Crimes, terreur, répression. En espanyol va ser publicat en 1998 per les editorials Espasa Calp i Planeta en 1998 (ISDN 84-239-8628-4).

BAIXA'T EL LLIBRE NEGRE DEL COMUNISME (en castellà).

Estructura del llibre

Introducció:

Els crims del comunisme

- Stéphane Courtois

Un estat contra el seu poble Violències, terrors i repressions a la Unió Soviètica

- Nicolas Werth

Revolució mundial, guerra civil i terror

La Komitern en acció

- Stéphane Courtois i Jean-Louis Panné

L'ombra del NKVD projectada a Espanya

- Stéphane Courtois i Jean-Louis Panné

Comunisme i terrorisme

- Rémi Kauffer L'altra Europa víctima del comunisme Polònia, la «nació-enemic»

- Andrzej Paczkowski

Europa central i del sud-est

- Karel Bartosek

Comunismes d'Àsia:

entre la «reeducació» i la matança Xinesa: una llarga marxa cap a la nit

- Jean-Louis Margolin

Coreja del Nord, Vietnam, Laos: la llavor del drac

- Jean-Louis Margolin i Pierre Rigoulot Cambotja: en el país del crim desconcertante

- Jean-Louis Margolin El tercer món Amèrica Llatina, camp de proves de tots els comunismes

- Pascal Fontaine Afrocomunismos: Etiòpia, Angola i Moçambic

- Yves Santamaria El comunisme a Afganistan

- Sylvain Boulouque

Per què?

- Stéphane Courtois

Subersió internacional.

Autor: Dr. Traian Romanescu

Descripció:

Sinopsi: Ara la tesi és el Supracapitalisme i el seu antitesis és el neocomunisme. La síntesi sorgeix com Govern Mundial. Els creadors del comunisme ho reactivaran mitjançant la misèria que ells mateixos creen.

Editorial: Edicions Salvador Borrego

Idioma: Castellà.

Enquadernació: Rústica encolat.

Nº pàgines: 356Grandària: 11x19 cms.

Any edició: 2002

Els resultats del chavisme. Segona part.

Atur Per això les conseqüències d'una gestió socialista són empíriques i fàcilment comprovables. El chavisme és una amplificació de l'anterior socialisme. Una amplificació que, lamentant-lo molt, està convertint a Veneçuela en un país summament pobre. Aquesta burocràcia ha fet que tanquin 7.000 indústries en set anys. En un país on no és factible crear riquesa, no és possible generar ocupació. El tancament d'aquestes empreses, que en 1999 eren 11.000 i avui són menys de 5.000, és la raó per la qual l'atur en el país, com és d'esperar, s'hagi disparat. En el sector privat treballen 9 milions de persones, de les quals 5,2 milions es troben dintre de l'ocupació informal. Això es deu al fet que el Govern ha impossibilitat la capacitat de emprendimient empresarial dels veneçolans i, com no, la labor de les multinacionals en el país. Això vol dir, simplement, que dels nou milions d'empleats, només 3,2 milions posseïxen una ocupació dintre de l'economia formal, que supera, com menys, el sou mínim. Encara que la taxa d'atur varia constantment, aquesta va tancar en 2005 en un 11,4% de la població total; i gairebé el 25% de la població activa. I que d'aquest percentatge restant, tan sols 3,2 milions estan dintre de l'economia formal, mentre que 1,63 milions són empleats públics. El proteccionisme econòmic, els aranzels a l'exportació i importació, els impediments burocràtics i la política fiscal han assolit que Veneçuela visqui la pitjor crisi de tota la seva història, esmorteïda amb el balafiament propagandístic del Govern. Pobresa Llavors, com és d'esperar, en un país amb un Estat elefantiásico, una enorme despesa públic, devaluació, atur, corrupció, dèficit públic i inflació, entre moltes altres coses, hi ha també, trista i òbviament, molta pobresa. L'augment de la pobresa és conseqüència directa de tot l'anteriorment nomenat, i això, conseqüència dels socialismes. Segons l'Institut Nacional d'Estadística, la pobresa ha augmentat un 10,2%, en els primers cinc anys de govern chavista. Sorprès per això, Chávez va acusar a l'INE de calcular la pobresa de forma "neoliberal", en un país que és socialista. Però les dades de l'Institut Nacional d'Estadística són objectius i comprovables. Segons l'Informe de Desenvolupament Humà de 2005 del Programa de Desenvolupament de l'ONU, la renda per cápita a Veneçuela ha caigut dels 5.390 als 4.900 dòlars. La pobresa ha crescut en els últims anys arribant a a un 53% de la població total. És a dir, a 12,7 milions de veneçolans. La pobresa extrema també ha augmentat considerablement amb Chávez en el poder, arribant a al 25% de la població total. Això significa que la pobresa extrema ha crescut en més d'un 50%: del 16,6% al 25% de la població. Prop d'un 17% de la població veneçolana, més de tres milions de persones, sofrixen desnutrició. Tantes xifres poden suposar un embullo per al lector mig d'aquest article. Entengui vostè que Chávez va arribar al poder protegit per una gran majoria de veneçolans farts dels socialismes anteriors, cometent l'habitual error de creure que socialisme es guareix amb més socialisme. Balafiament Aquest gran problema del socialisme chavista ha estat invertir els diners en matèries summament innecessàries i que no milloraran, en cap aspecte, la vida del veneçolà. Però Chávez ha sobrepassat tots els límits. Entre algunes, podem prendre en compte les següents (en milions de dòlars): Veneçuela (limitant-nos a): 6 milions de dòlars per a la computadora bolivariana; 1,25 milions en el Pla Anticorrupció; 20.000 milions en indústries bàsiques; 100 milions per a Empreses de Producció Social; 300 milions per a mestresses; 5 milions a empreses trencades; 62,4 milions per a cooperatives i 8 milions per al Festival de la Joventut i els Estudiants. Bolívia: 30 milions. Argentina: 4.166 milions. Àfrica: 3,8 milions. Equador: 200 milions. Estats Units: 200 milions. Cuba: 5.017 milions. Dominica: 10 milions. Jamaica: 387 milions. Puerto Rico: 250.000. República Dominicana: 156 milions. Carib: 792 milions. Brasil: 4.501 milions. Paraguai: 100 milions. Uruguai: 890 milions. Àsia: 2 milions. TeleSur: 10 milions. Gaseoducto llatinoamericà: 30.000 milions. Resumim-lo, per a evitar-li llargs comptes, a la simple idea que Chávez, en aquestes limitades enumeracions, ha regalat prop de 135.566 milions de dòlars. Prou per a retornar-li a cada veneçolà 5.600 dòlars: una mica que supera amb escreix els guanys anuals del veneçolà mig. En suma: 135.566.513.275 dòlars que Hugo Chávez, en un afany que podríem considerar, en l'acte, d'imperialista, ha regalat per tot el món. Mentre que els desnonats veneçolans, desitjosos de bon avenir, venen tostones fregits en una carretera que es va construir allà per 1845. + Estigueu atents a la tercera part.

Chavez el dictador d'aquest segle.

Tot i aquest blog és contrari al eurodiputat del PP Luis Herrero , no escapa a ningú la falta de democràcia i la falta de respecte a l'opinió contraria a ell. Adolf Hitler, l'any 1933 també va guanyar les eleccions democràticament i després les va abolir, - tots sabem la resta de la història - aixó és el que preten Hugo Chavez! Expulsen de Veneçuela un eurodiputat del PP que ha titllat Chávez de dictador. El polític i exlocutor de ràdio Luis Herrero era a Caracas com a observador del referèndum que ha de decidir si el president Hugo Chávez es pot presentar a la reelecció indefinidament. Les autoritats veneçolanes han expulsat del país l'eurodiputat espanyol del grup popular Luis Herrero. El polític era a Caracas com a observador del referèndum que ha de decidir si el president Hugo Chávez es pot presentar a la reelecció indefinidament. El Consell Nacional Electoral veneçolà ha demanat al govern l'expulsió d'Herrero, que hauria criticat la decisió de tancar els col·legis electorals dues hores més tard de l'habitual en el referèndum d'aquest diumenge sobre la reelecció il·limitada del president. El popular i exlocutor de ràdio també ha qüestionat que el govern del país respecti els drets humans i la llibertat d'expressió i s'ha felicitat de la unitat de l'oposició, més enllà de qüestions ideològiques. El Centre Nacional Electoral de Veneçuela ha considerat aquestes paraules una agressió contra l'organisme i el país i per això ha sol·licitat la seva expulsió immediata del país. La policia ha executat ràpidament la decisió i Herrero ha estat obligat a agafar un vol cap al Brasil sense recollir ni tan sols l'equipatge. Ha estat el també eurodiputat popular Carlos Iturgaiz, que acompanyava Herrero amb una delegació d'observadors europeus, qui ha hagut de recollir-li després les seves pertinences. FONT: http://www.avui.cat/article/mon_politica/53850/expulsen/venecuela/leurodiputat/pp/luis/herrero/ha/titllat/chavez/dictador.html Extret del blog: http://blogs.avui.cat/jaumepubill/ Primerament, dir que aplaudeixo amb les úniques dues mans que tinc (i si en tingués 4, també ho faria) l’expulsió de l’eurodiputat del PP, Luís Herrero, de Veneçuela. Si volia criticar alguna cosa del referèndum, o de Chávez, podia haver-se esperat a que acabés tot plegat. Hi anava com a observador, no com a comentarista de la COPE. Són tics típicament espanyolistes i colonialistes. Li està bé. I una vegada dit això, també he de dir que té força raó en el fet de que no es respecten els drets humans a Veneçuela i que la llibertat d’expressió és pot posar raonablement en dubte. I m’explicaré: Chávez ha aconseguit dividir el país en dos fronts irreductibles. El pitjor que pot fer un governant és atiar l’odi entre les persones, les classes socials i les races. Ha aconseguit també que hi hagi a Veneçuela la inflació més gran de llatinoamèrica; que augmentés 12 vegades el deute extern del país i que Veneçuela tingués el dubtós honor de ser el país més car de tota la zona i amb la segona inflació més alta de tots els països del món. Ha aconseguit acabar amb la sanitat veneçolana, que estava a un nivell acceptable anys enrere. La pobresa creix de forma alarmant al país i cada vegada es veuen més nens als semàfors per poder menjar alguna cosa. Ha aconseguit controlar tots els poders públics i mira de controlar tots els mitjans de comunicació (si ha de tancar alguns canal de TV més crític del conte, ho fa sense miraments). S’està emmirallant constantment en Fidel Castro, que darrerament més aviat no és exemple de res de bo. Ho omplert els país de cubans que no se sap ben bé què hi van a fer, si no és a enriquir-se. Es vol perpetuar en el poder de forma indefinida. D’aquí el referèndum de demà. Això a mi em sona a alguna cosa: tics dictatorials? Borratxera de poder? Digueu-ne com vulgueu. Aquest és Chávez, un aprenent de dictador que, si pot, es doctorarà aviat en l’assignatura “Dictadura para la ciudadanía”. Espero que els veneçolans no li permetin!

Victor Kravchenko

Una apassionant biografia escrita des del cor de l'horror del segle XX. "Jo vaig escollir la llibertat" és la tremenda confessió davant el món d'un alt funcionari soviètic sobre la realitat comunista a la seva pàtria.

En aquesta biografia novelada, Kravchenko mostra la dramàtica i terrible realitat dels sistemes totalitaris que van marcar, ja per a sempre, el convuls segle XX.

Editorial: Ciutadella;

Idioma: espanyol;

Enquadernació: rústica cosit;

Format: 16x24cms.;

491 pàgines;

ISBN: 978-84-96836-24-2;

Any ed. 2008.

El parlamentari Jordi Miralles afirma que a la Cuba de Castro es respecten els Drets Humans

Atenció aquest escrit correspon al blog: http://bitcoladopini.blogspot.com/ S'ha de ser cínic i mentider per declarar obertament i en públic davant les càmeres de TV3, que a la Cuba castrista es respecten els Drets Humans Fonamentals. Jordi Miralles, secretari tercer de la Mesa del Parlament de Catalunya per IV-C-EUiA, es va manifestar pels carrers de Barcelona amb un grupet de cubans i d'altres esquerrans que no debien saber què fer el diumenge, mostrant el seu suport al règim comunista i totalitari de Cuba, un règim castrista unipersonal i que durant 50 anys ha negat sistemàticament i amb crueltat els drets més fonamentals dels homes com la llibertat d'expressió, llibertat de premsa i la lliure circulació de les persones entre d'altres drets negats als cubans. Jordi Miralles va defensar el règim de Fidel Castro davant les càmeres de TV3, i sense cap mena de rubor va afirnar que a Cuba es defensen els drets humans, insisteixo. Quina mentida!. Però malgrat tot, és bo que aquesta gent, aquests polítics vinguts del no res, mostrin el seu autèntic rostre comunista i totalitari. És d'agraïr perquè d'aquesta manera els catalans que encara els voten, molts d'ells de bona fe, els coneguin bé i que s'ho pensin quatre vegades abans de tornar-los a votar. I del socialista Pedro Zerolo què en puc dir?. Resulta que Pedro Zerolo, tan progre, que ha assistit al Foro Social Mundial de Belém, va apel.lar al socialisme del segle XXI com a base d'un model d'Estat, tot afegint com a exemples d'aquest procès a l'Amèrica Llatina i en concret a països com el Brasil, Paraguai, Equador, Bolivia i Veneçuela. El més sorprenent és que aquest destacat socialista del PSOE, que és secretari dels Movimientos Sociales del PSOE, fés esment a Veneçuela, un país que governa Hugo Chávez i que no té altra cosa al cap que consolidar-se i perpetuar-se al poder a l'estil de Fidel Castro, per exemple. Malament va el socialisme que defensa, en aquest cas Zerolo, si ha d'acabar amb règims absolutistes encara que sorgeixin a resultes d'un referendum democràtic. Hitler també va assolir el poder democràticament, i ja sabem el què va fer i en que va convertir Alemanya.

Els resultats del chavisme. Primera part.

Demano a l'amable lector que entengui que "els resultats del chavismo" no són, directament, els resultats d'un règim polític autoritari i despòtic, sinó que són els resultats amplificats d'un mal d'antany: els resultats del chavisme són, en poques paraules, els resultats de l'aplicació del socialisme a Veneçuela. Des de la instauració de la democràcia en el país en els primers dies de 1958, tot governant i membre de l'oposició veneçolana s'ha declarat fins a avui políticament socialista. I per a sorpresa del lector, els primers textos constitucionals que van defensar, de manera o altra, a les llibertats individuals en el país no van ser, en la gran majoria dels casos, aplicats al panorama polític real. El gigantismo estatal arribava a cada vegada a més sectors de la societat, i la sacsada governamental entre socialcristianos i socialdemòcrates no permetia la proliferació de nous corrents polítiques. Endinsats profundament en la segona meitat del segle XX, els governs de Veneçuela comencen a engrossir a passos cada vegada més ràpids la grandària de l'Estat, i comencen a justificar les seves fins a través dels mitjans socialistes. Aquest va ser el primer símptoma d'aquesta enternecedora malaltia que viu avui Veneçuela, el chavismo, els resultats del qual dividiré en diferents parts, encara que sempre recordant que el seu pròleg i conseqüència van ser els seus pretèrits socialismes democràtics. Devaluació de la moneda El bolívar, que havia estat una de les monedes més sòlides d'Amèrica des de començaments de segle XX, fins i tot recuperant-se i millorant l'estat anterior al crack de 1929, a partir de la instauració de la democràcia i amb ella, lamentablement, dels governs socialistes en el país, va començar el seu accentuada i, fins a avui constant devaluació. Des del restabliment de la democràcia i l'arribada al poder dels primers socialistes, la moneda va passar de 3,35 bolívars el dòlar en la dècada de 1950, als 4,30 bolívars el dòlar en 1973. Ningú imaginaria que a mitjan els vuitanta el dòlar valdria 14,50 bolívars, ni de bon tros que per a començaments dels noranta, un dòlar costaria 39,35 bolívars. Així fins que el bon dòlar va arribar els 170 bolívars en 1994, i va arribar als gairebé 700 bolívars en 1999. Avui, en 2006, el dòlar val 2.150 bolívars. La moneda s'ha devaluat més de 1.200 bolívars en set anys. Quaranta anys de socialisme van fer que la moneda es devalués més d'un 400%. I l'últim govern de la república ha assolit que la moneda es devaluï, en set anys, gairebé un 150%. Gigantisme estatal, Burocràcia i Petroli Però és en 1973, amb el dòlar a 4,30, quan la guerra de Yom Kipur "obliga" als governs socialdemòcrates a prendre les mesures necessàries per a nacionalizar la indústria petroliera en els tres següents anys. Amb PDVSA formant part de l'Estat, el balafiament governamental va començar a suposar pèrdues multimillonarias a costa del contribuent. En 1975 prop de trenta empreses estatals van perdre 1.031 milions de bolívars. Per a 1979, les pèrdues van arribar els 5.000 milions, i per a 1980 les pèrdues arribaven a els 10.000 milions de bolívars. Amb Chávez, la sortida de capitals ha superat els 32.000 milions de dòlars. És a dir, 68.800.000.000 (seixanta-vuit mil vuit-cents) milions de bolívars. L'Estat, abans de Chávez, paral·lelament a les pèrdues econòmiques, creixia en molts altres aspectes. 350.000 empleats públics en 1973, enfront dels 700.000 funcionaris de 1979 i el milió de funcionaris de 1984. Avui Veneçuela té 1.630.000 empleats públics, en una població de 25 milions de persones. Despesa Pública En paral·lel també, el primer govern de Carlos Andrés Pérez va suposar una despesa pública de 230.000 milions de bolívars. Alguna cosa mai vist fins a la data. Però amb Luis Herrera Campins la despesa va augmentar a 392.000 milions de bolívars. I amb Lusinchi va arribar els 710.000 milions. El retorn al poder de Pérez, per a desgràcia de tots, va fer que la despesa pública augmentés fins a arribar a els 3.634.500 milions de bolívars. Però seria Caldera, socialcristiano, qui augmentaria la despesa pública a 33.590.582 milions de bolívars. Això és, l'Estat paternalista previ a Chávez va gastar més de 38.000 milions de bolívars en poc menys de tres dècades. Però amb Hugo Chávez en el poder la despesa pública ha augmentat un 600%, dissipant molt més diners del que ingressen les arques estatals. A pesar d'un augment d'ingressos mai vist i un considerable augment d'impostos, el dèficit públic no ha deixat de créixer en cap moment. Deute extern I a causa de aquest colossal balafiament econòmic el deute extern ha passat dels 27.000 milions de dòlars en 1999 als 47.000 milions de dòlars en l'actualitat. A més de que el finançament de la factura petroliera d'altres països llatinoamericans suma a aquest deute altres 20.000 milions de dòlars. Estigueu atents a la segona part.