La CUP i el panarabisme

Article a l'e-notícies de'n Joan Miquel Touron

La CUP no podrà mantenir encara temps el seu panarabisme totalment anacrònic al segle XXI. Fidels ideològicament a una esquerra antiquada, hereva de la guerra freda que encara somia dividir el món entre bons i dolents, entre Est i Oest. 

Si Stalin hagués mort més d’hora, Israel formaria part dels bons i no pas Palestina, i la paraula Sionisme no seria sinònim de «feixisme jueu», com ho va decidir ell i ell sol, el petit pare (assassí) de pobles. En osmosi total amb la ideologia panarabista, els líders de la CUP, porten la petita barbeta islàmica, el keffieh i es treuen la sabata quan no estan contents. Saben que el Keffieh era l’uniforme militar de l’exèrcit musulmà de Hitler que va tornar a posar de moda Arafat?  

Fins aquí res de més greu que un folklore per a nens de casa bona. És mes greu quan defensen el port del Burka. Llegeixo al Segre: «Segons la CUP, prohibir el burka seria estigmatitzar les dones musulmanes» i a l'E-Notícies «La CUP considera que el burka no atempta al dret de les dones» Quan el lloc normal d’un partit d’esquerra o d’extrema esquerra seria al costat de les dones dels països musulmans que lluiten en contra del burka, sense cap ambigüitat i fidels als ideals d’un feminisme heretat del 68. Què diuen les dones de la CUP? Són estranyament mudes! Què dirà demà la CUP, que es vol solidària de totes les lluites dels pobles oprimits del món? Que dirà al poble amazigh en lluita contra el panarabisme que els oprimeix i els condemna a desaparèixer? Saben que els amazighs són cada dia més pro Israel? Què diran als palestins cristians que acaben de desaparèixer de Palestina, assetjats pels musulmans? I als Druses, als beduïns, que prefereixen entrar a Tsahal que patir les persecucions dels palestins musulmans? I a les dones violades i per això apedregades a Gaza? Dues alemanyes van voler solidaritzar-se amb Gaza travessant el país amb bicicleta. Han acabat a la presó, pobres, no sabien que a Gaza, a les dones els prohibeixen la bicicleta, com pràcticament tot. Hi ha una extrema esquerra que considera que el racisme antidona (racisme de gènere) és el racisme més acceptable de tots. Si ahir cridaven al boicot en contra de l’apartheid a l'Àfrica del Sud, avui criden a la solidaritat amb Gaza on les dones són esclaves i considerades com a infrahumanes. Per la meva feina he passat un dia sencer a prop del Palau de Justícia de Perpinyà on hi havia una manifestació de propalestins vinguts de tot França per assistir a un judici en contra de la crida al boicot dels productes Israelians. He pogut parlar tranquil·lament amb tothom, en cap moment he viscut la histèria anti Israel que es viu a Catalunya. 

Aquesta histèria anti Israel, a Europa, només existeix a Espanya i a Catalunya, segurament hereva d’Isabel o de Francisco Franco. És la mateixa histèria que l’anticatalanisme tronat, groller, visceral i totalment irracional que es pot seguir als fòrums oberts d’Internet. 

Catalans! Caldrà fer un pensament, no pot durar. A Girona, recordant la nit dels vidres trencats, s’agredeix regularment una llibreria hebraica. No és l’extrema dreta espanyolista, no. Malauradament ve de l’extrema esquerra independentista catalana. Si continua encara un poc, aviat els Països Catalans tindran l’insigne honor de tenir les dues llibreries més agredides d’Europa, la 3 i 4 de València i l'hebraica de Girona. I per acabar voldria recordar als meus amics catalans que si Israel s’ha solidaritzat discretament amb la lluita del poble català per la seua independència, Palestina ho va fer descaradament amb Espanya i els unionistes. Cada dia els militants de base de la CUP tindran més difícil aguantar el panarabisme del seus líders. I les dones de la CUP? Continuaran callades encara molt de temps?

ELS PIRINENCS I L’ASSASSINAT DEL CAPITÀ MILLET

Al blog A Cops tornem a trobar una fantàstica lectura que ens deixarà descobrir més sobre la història de Catalunya, el seu exèrcit, la Guerra Civil Espanyola, i la posició dels anarquistes i comunistes front els nacionalistes catalans, tot endinsant-nos en la recreació dels detalls i acompanyant un text tant precís amb imatges a vegades inèdites. Us recomano la seva lectura.

A continuació us deixo un petit fragment del principi del text que podreu seguir llegint a l'enllaç

Francesc Millet i Simón, el considerat el principal inspirador de les Milícies Pirinenques, després anomenades Regiment Pirinenc nº1 i de les que en va ser un dels capitans, va morir executat després d’una farsa de consell de guerra per part d’uns oficials republicans de l’Exèrcit de l’Est que depenia del govern central republicà el 1937, quan després d’uns forts combats amb moltes baixes no va aconseguir que el seu batalló conquerís una cota que prèviament havien perdut a l’Alt Aragó. Algunes informacions diuen que això succeí el 30 de juny de 1937 i altres que el 5 de novembre de 1937, cosa de la que en parlaré després, però les dues versions coincideixen en les circumstàncies.

L’opinió general dels veterans ex pirinencs és que l’execució va ser causa de l’animadversió que tenien molts comandaments de l’Exèrcit Republicà de l’Est afins al PCE i al PSOE cap els considerats separatistes catalans.

El Regiment Pirinenc nº1 va arribar a tenir uns 2.000 membres el març de 1937 i 1.000 d’ells portaven uns mesos lluitant al front del Pirineu Aragonès quan a finals de maig de 1937 el govern central republicà va acabar amb el poder real del Consell de la Generalitat i els va integrar a tots dins de l’Exèrcit de l’Est dispersant-los en les diverses Brigades Mixtes al mateix Pirineu Aragonès. Els altres 1.000 van anar als diversos fronts de guerra.

Van ser la primera força especialitzada en la guerra en alta muntanya a tot l’Estat Espanyol, van ajudar a entrenar a altres milicians republicans d’arreu de l’Estat que s’incorporaven al front del Pirineu Aragonès i van inspirar als mateixos franquistes que crearen posteriorment una força Alpina per fer front als Alpins republicans, cosa reconeguda per ells mateixos.

Curiosament els que més han elogiat militarment als Pirinencs catalans en posteriors escrits són els alpins franquistes que es van enfrontar a ells, a diferència d’alguns sectors del bàndol republicà adversaris polítics seus, cosa que per altra banda és una constant històrica el que les diferents faccions del bàndol republicà es desprestigiïn entre elles pel sectarisme de les seves diferències polítiques mútues, sobre tot pel que fa a aquells republicans que odiaven tot el que feia olor a independentisme.

A partir de juny de 1937 però, sota comandaments del govern central republicà, encara que no lluitaven sota la seva estratègia inicial de ser un exèrcit català, la majoria van estar en forces de xoc tant en el Pirineu com en altres fronts.

A continuació les circumstàncies de la creació de les Milícies Pirinenques, del seu desenrotllament i de l’assassinat del capità Francesc Millet.

"Els infants del Gulag"

Aquesta nit TV3 ha emès des del seu programa Sense Ficció aquest interessant documental que narra la història de milers de nens que van néixer o van ser enviats als camps de concentració russos

Sota la dictadura de Stalin, centenars de milers d'infants van ser confinats al Gulag, o van néixer allà. Amb només 3 anys, un nen podia ser considerat perillós per la societat, culpable de crims contra els antirevolucionaris- condemnat, sovint, per l'opció política dels seus pares-, deportat a un lloc remot de la Sibèria o obligat a treballar. Els nens que van néixer al Gulag van ser separats de les seves mares quan tenien un any. Els que van sobreviure a aquest infern volen deixar palès el seu testimoni en aquest documental abans no sigui massa tard i ja no siguin a temps de dir la seva.

El documental aporta testimonis commovedors d’alguns dels nens que van viure al Gulag i d’alguns presoners adults. Tots ells van lluitar per preservar la seva història i la seva memòria. Aquests personatges constitueixen la trama del documental. Ells, els supervivents, expliquen tots els aspectes de la vida dels infants al Gulag: els arrestos, els trasllats en vagons com si fossin bestiar, la vida al camp, els embarassos, els naixements, les llars d’infants, l’educació, la intimidació, la separació i la mort. Per últim, parlen de l’alliberament, quan van deixar els campaments. Històries particulars, en definitiva, d’aquests testimonis que un dia van ser negats, humiliats, menystinguts i destrossats per una dictadura atroç, l’estalinista, que es basava en el rebuig vers l’individu i la seva vida. 

Alguns dels testimonis parlen per primera vegada, ja que a Rússia la seva història encara és un tabú. Acompanyat de proves documentals – extretes dels arxius personals dels protagonistes i també d’arxius oficials russos - , aquest treball directe i impactant deixa una empremta de la vida d’aquests nens i nenes al Gulag. 

Un documental dirigit per Romain Icard amb guió de Madina Djoussoeva i Guillaume Vincent. 

Picabaralla pel sou de David Fernàndez

El dirigent de Solidaritat, Alfons López Tena, i David Fernàndez, han mantingut una enganxada a twitter després que el primer critiqués que el diputat de la CUP no faci "cap renúncia" dels gairebé sis mil euros que aquest percep com a nòmina.

Fernàndez, per la seva banda, ha etzibat a López Tena que "abans d'opinar podries informar-te". En aquest sentit ha informat que tot i guanyar 5.802 euros nominalment "jo cobro 1.400 euros (14 pagues). La resta va a la CUP". "Fas pura demagògia", li ha retret.

López Tena, però, ha recordat que "Duran i tots els diputats fan igual que els diputats de la CUP, autofinançar-se", i ha recordat que quan era diputat "vaig fer-los votar diversos cops retallar 50% sous diputats. La CUP no ho ha fet mai. Els cobra i apa".

En aquest sentit ha indicat que la "CUP té el doble 'cupo' de mocions que tenia Solidaritat. Si no han presentat res és perquè no volen". "Al web de Solidaritat veuràs el sou dels 135 diputats. Al de la CUP no", ha assenyalat. "Els diputats de la CUP cobren com tots els diputats i com tots s'ho gasten com volen", ha sentenciat.

Fernàndez ha explicat que ell té el sou "reduït un 75%, com els tres diputats de la CUP", que es queden només "1.400 euros". També ha recordat que "vam proposar 40% reducció del Pressupost del Parlament. Tots en contra menys ICV". També ha dit que "a nivell municipal -on sí podem- s'ha limitat legalment" els sous.

"No manipulis, la qüestió és quants euros públics cobres, no a què van els 5.802 euros que cobres 14 cops l'any", ha insistit l'exdiputat. "Com vosaltres, però amb sou personal molt inferior", ha replicat Fernàndez.

Les explicacions de Fernàndez, però, no han convençut López Tena, que li ha retret que "ni informa ni contestes". El dirigent de Solidaritat ha patit també diversos atacs, com un que li ha retret "tu paga els préstecs personals que deus de les eleccions de 2010 i després dóna lliçons, mentider". López Tena ha dit que això era mentida i ha deixat clar que ell "amb mentiders i difamadors" no comparteix "trinxera" independentista.

FONT

Polònia-Japó o Polònia-URSS? de la publicació de Nosaltres Sols! del 1931

Poc temps després de la declaració d'hostilitas entre Rússia i el Japó en 1904, dos joves revolucionaris poloneses desembarcaren a Toquio. Propasaren al Gavern Japonès de finançar la revolta de la població polonesa de les regions Oest de la Rússia de llavors, revolta que afavoriria l'avançantent japonès a l'Asia. Aquests dos joves eren Josep Pilsudski, actual ministre de la guerra i dictador efectiu de Polònia, esdevinguda independent, i Titus Filipoviez, avui ambaixador de Polònia a Washington.

Els centres oficials japonesos s'interessaren moltíssim per ço exposat per aquests dos joves, sobre els sentiments de la joventut revolucionària polonesa. No obstant, abans d'acordar allò que demanaven aquells conspiradors per al seu pla agosarat, volgueren contprovar si tenien vertaderament darrera d'ells un nucli de població i opinió prou important. Mentre aquestes gestions tenien lloc, un tercer home polític polonès arribava també a Toquio. Aquest recent arribat va posar en guardia el Govern japonès contra els dos primers afirmant que la majoria de la població polonesa era contrària a l'actuació revolucionaria que preconitzaven. Era aquest home Roman Dmowski, el gran cabdill del partit nacional demòcrata, que, 15 anys més tard devia anar a representar la Polònia a Versalles i que fins avui mateix és l'adversari de l'actual ministre de la guerra i dictador polonès. La seva veu trobà eco a Toquio, i el projecte d'aliança polonesa-nipona fallí. 

* * 

El jove diputat de Wilna, Mackinvicz, ha anotat en un labre recentnent aparegut —una abra original i ineravellosament escrita, que obtingut un gran èxit- el perill creixent que representa per l'Europa Occidental el veïnatge amb els Soviets, perill pel qual, segons l'autor, tots els altres problemes haurien de passar a segon pla. La fallida de les temptatives inicials pels polonesos en vistes d'arribar a un acord econòmic amb Alemanya, la continnació de la guerra de duanes entre Polónia i Alemanya, asseguren una llarga difusió a aquesta opinió. D'altra part missatges amicals arriben de la part de Moscou; per exemple, llavors del discurs de Molotov. Així, el desig dels polonesos d'arribar a un pacte difinitiu de no agressió antb Rússia, sembla que va a consolidarse. Altrament, altres conflictes entre Polónia i els països situats a l'Oest de la frontera russa, no són precisament perquè Varsòvia desitgi cap conflicte amb la U. R. S. S. En l'interior mateix del país, les relaciions deis poloneses amb els ucranians són, després dels darrers actes de terrorisme, força violentes. A totes aquestes dificultats s'ajunta el conflicte amb Lituània i una seriosa dificultat amb Letònia amb maotiu de la qüestió de les minories nacionals. La constitució d'un front únic rus-polonès quedarà encara molt temps en el domini de lo irreal. 

Però, quines són en definitiva les intencions del mariscal Pilsudski? Estarà novament disposat com en la seva joventut, a rependre els seus plans polítics de 1904? Es per la seva decisiva influència política que han fallat les negociacions amb Rússia? Ningú no ho pot dir, sobretot ara que el mariscal enraona poc i es deixa veure menys. Sols alguns amics triats parlen amb ell. El públic quasi ni el veu. En la Festa per la Independancia de l'11 de noventbre, Pilsudski no es va mostrar ni als oficiais i soldats més fidels que anaren davant son palau amb atxes enceses. Pilsudski, resta l'esfinx de la política polonesa que té la clau de tot el futur de l'Europa Oriental.

(De "Vossische Zeitung", de Berlín.) 

EMMANUEL BIRNBAUM

Podeu llegir tot el diari aquí

Nota: Article publicat amb finalitat d'estudi o recerca
Font: Biblioteca de Catalunya
Correcció de la transcripció: Blog ProuComunisme

La història d'un mur

Quan la crueltat de l'home ens afecta a tots per igual només l'home pot salvar-nos.

Un  soldat alemany ajuda a un nen a creuar el mur de Berlín per reunir-se amb la seva familia. 

Foto del 1961.

Els soldats encarregats de les fronteres tenien ordre de disparar, és a dir, que havien d'evitar els intents de fuga amb tots els mitjans possibles, inclosa la mort del fugitiu. El mur de Berlín no n'era una excepció, i aquesta ordre es va executar nombroses vegades. La gran majoria dels emigrants cap a l'RFA morts van perdre la vida, precisament, a Berlín. Abans de dies de festa o de visites d'estat, les autoritats orientals suspenien temporalment aquesta ordre, per tal d'evitar notícies negatives a la premsa occidental. La policia de Berlín Oest i els exèrcits occidentals també observaven el mur per documentar activitats sospitoses i impedir l'accés dels espies soviètics. Com es va demostrar posteriorment, però, aquests espies disposaven de passos secrets que travessaven el mur.

Durant els 28 anys que el mur existí, un mínim de 86 fugitius van morir, tot i que aquesta dada és molt discutida i probablement major. El nombre exacte de morts és difícil de quantificar perquè tots els casos de mort a la frontera de l'RDA eren sistemàticament silenciats. Els primers trets mortals van tenir lloc el 24 d'agost de 1961, quan Günter Litfin, de 24 anys, va ser abatuda a trets per policies de transports quan intentava fugir a l'estació de Friedrichstraße. Peter Fechter va morir dessagnat el 17 d'agost de 1962 en una zona de mort (espai intern del mur). L'any 1966 dos nens de 10 i 13 anys van morir per 40 impactes de bala en una zona propera a la frontera. L'última mort es produí el 6 de febrer de 1989, quan Chris Gueffroy morí dessagnat.

Segons alguns càlculs, unes 75.000 persones van ser processades en jutjats orientals per "Fuga de la República" (Republikflucht). Segons l'article 213 del Codi penal de l'RDA, aquest delicte es condemnava amb penes de presó de fins a vuit anys. A qui durant la seva fuga havia sigut detingut portant armes, era membre de l'exèrcit o posseïa secrets d'estat, normalment no sortia de lapresó abans dels cinc anys. La col·laboració amb el fugitiu es podia penar fins i tot amb cadena perpètua.