FRANCO I FIDEL una amistat incòmoda.

El dictador Francisco Franco era anticomunista i un gran aliat dels Estats Units, però això no li va impedir mantenir una extraordinària relació amb un país comunista del qual els Estats Units s'havien declarat enemic acarnissat: la Cuba de Fidel Castro. La indignació de Washington per aquesta amistat va estar a punt de fer que els Estats Units retiressin l'ajuda econòmica que donaven a Espanya a canvi de les bases militars. En aquella època, vaixells espanyols van ser atacats per grups anticastristes -que rebien el suport de la CIA- per haver gosat trencar l'embargament decretat pels Estats Units contra Cuba. Tres mariners espanyols van morir en aquests atacs. Però res va impedir que Franco mantingués la relació amb Cuba. Ni tan sols quan l'ambaixador espanyol, al principi de la Revolució cubana, va increpar Fidel Castro en un programa de televisió en directe. "Todo menos romper con Cuba", diuen que va dir Franco. I així va ser fins a la seva mort. I a l'Havana, precisament, es van decretar tres dies de dol quan el dictador va traspassar. El gener de 1959, un grup de rebels barbuts feia la seva entrada triomfal a l'Havana. Després de dos anys de lluita guerrillera a Sierra Maestra, els guerrillers havien derrocat la dictadura del general Fulgencio Batista. Acabava de néixer un mite, la Revolució cubana, i els seus protagonistes, Fidel Castro i el Che Guevara, es transformarien en icones de les esquerres de tot el món. Aquell mateix any, però mesos mes tard, els Estats Units avalaven internacionalment una dictadura que, vint anys abans, havia aconseguit el poder en guanyar la guerra civil i que es mantenia gràcies a una brutal repressió: la dictadura del general Franco. A canvi del permís per instal·lar bases militars a Espanya -eren els temps de la guerra freda-, els Estats Units s'havien convertit en el principal aliat del règim franquista, aliança beneïda per la visita del president Eisenhower a Madrid. Durant tot el temps que va durar aquesta relació, és a dir, fins a la mort del dictador, els diferents governs nord-americans no van fer el mínim esforç per intentar portar el règim de Franco cap a la democràcia; els Estats Units no es van sumar mai a les protestes internacionals contra la dictadura franquista ni tan sols quan el règim executava presos polítics. Únicament hi havia una cosa de Franco que treia de polleguera els Estats Units i que va estar a punt de fer perdre a Espanya l'ajuda econòmica americana: la extraordinària relació que el règim franquista mantenia amb la Cuba de Fidel Castro.Franco simpatitzava amb els rebels cubans des d'abans que arribessin al poder: l'ambaixada franquista a l'Havana va aconseguir salvar de la presó, i fins i tot de la mort, molts revolucionaris cubans que lluitaven contra la dictadura de Fulgencio Batista. Al gener de 1959, en una època en què a Espanya es reprimia amb contundència qualsevol mena de manifestació política, els exiliats cubans van celebrar al parc del Retiro de Madrid l'èxit de la Revolució cubana amb el beneplàcit de les autoritats franquistes. Per aquesta edició especial de 30 Minuts, un equip del programa ha investigat i recollit històries molt poc conegudes d'aquesta sorprenent relació d'Espanya, Cuba i els Estats Units. A través de la veu de testimonis presencials i del material audiovisual de l'època veurem l'enfrontament entre Fidel Castro i l'ambaixador espanyol davant de les càmeres de la televisió al principi de la Revolució cubana; sabrem què va fer el Che Guevara a Madrid; descobrirem per què la Cuba revolucionària no va reconèixer el govern republicà espanyol a l'exili; coneixerem les pressions dels Estats Units per forçar el trencament espanyol amb Cuba; reviurem l'atac anticastrista contra el vaixell "Sierra Aranzazu" i els intents de la CIA per tapar l'afer; coneixerem les peculiars relacions entre els serveis secrets franquistes i els nord-americans