Tres cooperants catalans segrestats a Mauritània per Al-Qaida
La caravana de Barcelona Acció Solidària va ser assaltada a punta de pistola i no es descarta Al-Qaida.
Tres integrants de la caravana Barcelona Acció Solidària van desaparèixer ahir a Mauritània en una carretera en ple desert entre les localitats de Nouadhibou i Nouakchott, la capital del país. Els fets van passar cap a les nou del vespre, hora catalana, quan els integrants de la caravana, integrada per una trentena de cooperants i catorze vehicles, avançaven de nord a sud en una ruta paral·lela a la costa i es van adonar que un dels vehicles –concretament el cotxe escombra– havia deixat de seguir-los.
Uns quants vehicles van fer marxa enrere i l’alarma definitiva va saltar a la caravana de cooperants quan van trobar el vehicle al mig de la carretera, completament buit, i amb unes petjades que s’allunyaven a la sorra, fet que els va portar a concloure que els integrants del vehicle lleuger havien estat probablement segrestats. Quan els membres de la caravana van posar-se en contacte per ràdio amb responsables de les forces de seguretat mauritanes, aquestes fonts els van confirmar que tenien constància dels fets i venien a admetre la possibilitat del segrest.
Assalt al cotxe escombra
Fonts policials espanyoles van pintar la situació de manera molt més crua assegurant que un grup d’homes armats i amb les cares tapades van assaltar a punta de pistola la cua de la caravana solidària a bord d’un totterreny i van fugir amb un dels vehicles. Les mateixes fonts van apuntar que l’autoria del segrest podria recaure en una cèl·lula de l’organització Al-Qaida al Magrib Islàmic, que actua a la zona.
Les possibles víctimes del segrest són tres cooperants catalans: Albert Vilalta, director general de Túnel del Cadí i fill de l’exconseller de Medi Ambient de la Generalitat durant els governs de Jordi Pujol entre 1991 i 1996; Roque Pasqual, conseller delegat de l’empresa constructora Gecoinsa, una de les set empreses patrocinadores de la caravana solidària, i Alícia Gámez, funcionària del departament de Justícia de la Generalitat i responsable de comunicació de la caravana.
L’emergència diplomàtica també es va disparar tan bon punt es van conèixer els fets. L’Agència Catalana de Cooperació va ser dels primers que se’n van assabentar i ràpidament també des de l’Ajuntament de Barcelona el regidor Ignasi Cardelús es va posar en contacte en nom de l’alcalde, Jordi Hereu, amb l’ambaixador d’Espanya a Mauritània, Alonso Dezcóllar. L’Ajuntament de Barcelona, que participa cada any en aquesta caravana, també va parlar amb les famílies de les tres persones desaparegudes i amb la resta dels voluntaris.
La caravana solidària va sortir el passat 22 de novembre del port de Barcelona. Es tracta del projecte humanitari més important que es fa a l’Àfrica occidental des de Catalunya. La iniciativa, organitzada per Barcelona Acció Solidària, té com a objectiu transportar el material recollit per 35 ONG catalanes amb la col·laboració de set empreses patrocinadores i la col·laboració de diversos ajuntaments. La caravana, en la seva novena edició, transporta al Marroc, Mauritània, Senegal i Gàmbia, més de 3.000 caixes de material corresponent a 106 projectes.
Font. Avui.cat
dilluns, 30 de novembre del 2009
dissabte, 28 de novembre del 2009
dimecres, 25 de novembre del 2009
Un Burka per amor
VEURE PEL·LÍCULA
Antena 3 estrena aquesta nit la primera entrega d’una de les pel·lícules per a televisió més esperades dels últims mesos: Un burka por amor. Basada en la novel·la homònima de Reyes Monforte, la minisèrie, de dos capítols, narra la terrible història real d’una espanyola que va haver d’adaptar-se als severs costums de l’islam per amor. Els principals personatges estan interpretats per Olivia Molina, Rafael Rojas i Pepe Sancho.
La gènesi d’aquest aclamat burca s’inicia, en realitat, d’una trucada d’una oient a Cinco lunas, el programa a Punto Radio de la periodista Reyes Monforte. Aquesta va quedar tan impressionada pel relat de María Galera que li va proposar escriure una novel·la sobre la seva experiència a l’Afganistan. El llibre va arribar a tenir 25 edicions i va ser traduït a diversos idiomes. Amb aquests avals, el salt a la imatge estava cantat.
La història promet no deixar ningú indiferent. María (Olivia Molina) s’enamora perdudament de Rashid (Rafael Rojas), un afganès que treballa amb ella. Després de casar-se, se’n van a viure a l’Afganistan, on María dóna a llum el primer fill. Allà haurà de renunciar al seu estil de vida i acatar les normes del ferri règim talibà. Més tard, tornen a Madrid perquè el pare de María (Pepe San-cho) conegui el seu marit i el seu fill. Però la malaltia del pare de Rashid els obligarà a tornar al país asiàtic, on quedaran atrapats enmig d’una cruenta guerra.
L’obra, rodada al Marroc i Madrid, està produïda per Antena 3 Films i New Atlantis (El castigo) i dirigida per Manuel Estudillo. «Reyes Monforte va parlar molt amb mi per assessorar-me i va venir algunes vegades al rodatge», explica Molina, per a qui les sis setmanes al Marroc han estat una experiència «molt interessant» al poder xerrar amb grans actors d’aquell país. «¿Que si crec en l’Aliança de les Civilitzacions? És complicat, perquè hi ha tantes coses que nosaltres no podem acceptar...», confessa. H
Antena 3 estrena aquesta nit la primera entrega d’una de les pel·lícules per a televisió més esperades dels últims mesos: Un burka por amor. Basada en la novel·la homònima de Reyes Monforte, la minisèrie, de dos capítols, narra la terrible història real d’una espanyola que va haver d’adaptar-se als severs costums de l’islam per amor. Els principals personatges estan interpretats per Olivia Molina, Rafael Rojas i Pepe Sancho.
La gènesi d’aquest aclamat burca s’inicia, en realitat, d’una trucada d’una oient a Cinco lunas, el programa a Punto Radio de la periodista Reyes Monforte. Aquesta va quedar tan impressionada pel relat de María Galera que li va proposar escriure una novel·la sobre la seva experiència a l’Afganistan. El llibre va arribar a tenir 25 edicions i va ser traduït a diversos idiomes. Amb aquests avals, el salt a la imatge estava cantat.
La història promet no deixar ningú indiferent. María (Olivia Molina) s’enamora perdudament de Rashid (Rafael Rojas), un afganès que treballa amb ella. Després de casar-se, se’n van a viure a l’Afganistan, on María dóna a llum el primer fill. Allà haurà de renunciar al seu estil de vida i acatar les normes del ferri règim talibà. Més tard, tornen a Madrid perquè el pare de María (Pepe San-cho) conegui el seu marit i el seu fill. Però la malaltia del pare de Rashid els obligarà a tornar al país asiàtic, on quedaran atrapats enmig d’una cruenta guerra.
L’obra, rodada al Marroc i Madrid, està produïda per Antena 3 Films i New Atlantis (El castigo) i dirigida per Manuel Estudillo. «Reyes Monforte va parlar molt amb mi per assessorar-me i va venir algunes vegades al rodatge», explica Molina, per a qui les sis setmanes al Marroc han estat una experiència «molt interessant» al poder xerrar amb grans actors d’aquell país. «¿Que si crec en l’Aliança de les Civilitzacions? És complicat, perquè hi ha tantes coses que nosaltres no podem acceptar...», confessa. H
dilluns, 23 de novembre del 2009
La passió kurda
Un projecte del govern islamista turc per ampliar els drets dels kurds encén l’oposició laica i ultranacionalista
L’estabilitat política de Turquia torna a veure’s amenaçada després que el govern islamista de Recep Tayyip Erdogan hagi obert un nou front contra l’oposició laica i ultranacionalista. El detonant de l’última crisi ha estat, aquest cop, l’anunci al Parlament d’un pla per a l’“obertura democràtica”, que preveu ampliar els drets de la població kurda, la principal minoria del país.
Amb aquest projecte reformista, el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (l’islamista AKP, al poder) pretén desactivar la guerrilla independentista del PKK i posar fi a un conflicte que ha causat més de 30.000 morts els darrers vint-i-sis anys i aplanar el pedregós camí cap a la Unió Europea (UE).
El ministre d’Interior, Besir Atalay, va presentar la iniciativa a la cambra el 13 de novembre enmig d’una escridassada dels diputats del principal partit de l’oposició, l’ultranacionalista CHP, que van acusar Erdogan de “cedir davant els terroristes” amb un pla dissenyat “per destruir i trencar Turquia”.
Entre les novetats del projecte governamental, destaca la creació d’un organisme independent que tindrà la missió d’investigar les tortures infligides per les forces de seguretat a membres del PKK.
“Deposar les armes”
El pla també preveu la creació d’un canal públic de televisió en llengua kurda i l’autorització de l’ús d’aquest idioma en les campanyes electorals, mentre que les principals ciutats kurdes podran recuperar els noms previs a la turquització forçosa. La reforma d’Erdogan té la vista posada també a Brussel·les. “L’AKP sap que hi ha frustració a la UE per la falta de reformes i la qüestió kurda és una de les àrees en què l’AKP pot mostrar avenços”, explica Svante Cornell, director de l’Institut per a Política de Seguretat i Desenvolupament.
Contràriament a la resistència nacionalista turca, el partit prokurd representat al Parlament d’Ankara, el DTP, va rebre satisfet la iniciativa. “Si el que es proposa és seriós, el PKK podria deposar les armes en tres mesos”, va dir el president del DTP, Ahmet Turk.
Però el diari Hurriyet advertia que, tot i no recollir cap de les reivindicacions de la guerrilla, el pla d’“obertura democràtica” amenaça de provocar “una forta tempesta entre els nacionalistes de l’oposició kemalista”, hereva del llegat del pare de la Turquia moderna, Kemal Atatürk.
L’AKP, segons afegeix el rotatiu, s’arrisca a “veure’s un altre cop davant el Tribunal Constitucional sota l’acusació de modificar les lleis revolucionàries emparades per la carta magna”.
L’estabilitat política de Turquia torna a veure’s amenaçada després que el govern islamista de Recep Tayyip Erdogan hagi obert un nou front contra l’oposició laica i ultranacionalista. El detonant de l’última crisi ha estat, aquest cop, l’anunci al Parlament d’un pla per a l’“obertura democràtica”, que preveu ampliar els drets de la població kurda, la principal minoria del país.
Amb aquest projecte reformista, el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (l’islamista AKP, al poder) pretén desactivar la guerrilla independentista del PKK i posar fi a un conflicte que ha causat més de 30.000 morts els darrers vint-i-sis anys i aplanar el pedregós camí cap a la Unió Europea (UE).
El ministre d’Interior, Besir Atalay, va presentar la iniciativa a la cambra el 13 de novembre enmig d’una escridassada dels diputats del principal partit de l’oposició, l’ultranacionalista CHP, que van acusar Erdogan de “cedir davant els terroristes” amb un pla dissenyat “per destruir i trencar Turquia”.
Entre les novetats del projecte governamental, destaca la creació d’un organisme independent que tindrà la missió d’investigar les tortures infligides per les forces de seguretat a membres del PKK.
“Deposar les armes”
El pla també preveu la creació d’un canal públic de televisió en llengua kurda i l’autorització de l’ús d’aquest idioma en les campanyes electorals, mentre que les principals ciutats kurdes podran recuperar els noms previs a la turquització forçosa. La reforma d’Erdogan té la vista posada també a Brussel·les. “L’AKP sap que hi ha frustració a la UE per la falta de reformes i la qüestió kurda és una de les àrees en què l’AKP pot mostrar avenços”, explica Svante Cornell, director de l’Institut per a Política de Seguretat i Desenvolupament.
Contràriament a la resistència nacionalista turca, el partit prokurd representat al Parlament d’Ankara, el DTP, va rebre satisfet la iniciativa. “Si el que es proposa és seriós, el PKK podria deposar les armes en tres mesos”, va dir el president del DTP, Ahmet Turk.
Però el diari Hurriyet advertia que, tot i no recollir cap de les reivindicacions de la guerrilla, el pla d’“obertura democràtica” amenaça de provocar “una forta tempesta entre els nacionalistes de l’oposició kemalista”, hereva del llegat del pare de la Turquia moderna, Kemal Atatürk.
L’AKP, segons afegeix el rotatiu, s’arrisca a “veure’s un altre cop davant el Tribunal Constitucional sota l’acusació de modificar les lleis revolucionàries emparades per la carta magna”.
diumenge, 22 de novembre del 2009
"Si el Llibertador revisqués, agafaria ben fort a Chávez"
Per Margarita VidalEl general (r) Manuel José Bonett qualifica al president veneçolà de mamerto. Cal preparar la població colombiana per a un possible conflicte, diu. Com analitza la crisi amb Veneçuela?
Veient el que va passar aquesta setmana amb els ponts, vaig recordar el que va succeir amb Baldwin i Chamberlain a Anglaterra -que van ser molt apaciguadores amb Hitler a qui consideraven un loquito- que van ignorar indicadors com el creixement de la força militar, accions i diplomàcia ofensives, reforçament de les teories de seguretat i defensa nacional, construcció d'armament accelerada (com que estem veient a Veneçuela), fins i tot que Hitler va envair Polònia. Penso que és el moment de deixar els prejudicis i les proclames a què nosaltres som tan afectes i acceptar la situació com a crítica, perquè la voladura dels ponts és una greu provocació. El temor meu és aquesta guàrdia paramilitar, composta per criminals i delinqüents que Chávez ha organitzat, perquè estic segur que serà usada per ell com una cinquena columna per cometre actes terroristes i de vandalisme i provocar-nos.
És a dir, que Chávez usarà aquesta força per rentar-se les mans i després pretendre que aquesta va actuar pel seu compte? Això indicaria que Chávez sí que busca una guerra amb Colòmbia?
Jo no arribaria a tant, però sí crec que està provant, primer, el terreny i segon, provocant-se amb actes aparentment menors per obligar-nos a reaccionar i aquell dia Colòmbia haurà de decidir quina acció prendre. Avui crec que Chávez està aliat amb les Farc i l'ELN en algunes regions com l'àrea de Tibú i Arauca. Temo que aquesta aliança provoqui incidents que potenciïn el conflicte mentre Chávez al·lega que no té res a veure amb això. Molt segurament cridarà que controlem la nostra guerrilla, però el que cerca és invertir els papers i convertir-nos en agressors.
Què hauria de fer Colòmbia? Tres coses: augmentar la intel·ligència a la frontera, densificar la frontera amb vigilància i preparar la població perquè així com en algunes parts preparem la població per a eventuals desastres, també cal preparar-la per a un possible conflicte. Això li correspon a la Defensa Civil. Preparar la gent per a les evacuacions, determinar llocs de concentració i de protecció davant de possibles bombardeigs.
Amb augment de peu de força en aquestes poblacions?
Jo crec que l'Exèrcit té ja els seus plans llestos, sap què fer i s'ha creat la Vuitena Divisió per a la frontera, que ha estat un clamor permanent de Veneçuela. Clar que aquestes disposicions no constitueixen una força bèl·lica principal en una acció ofensiva; les Forces Militars tenen plans molt vells en els quals es contemplen totes les possibilitats. Tanmateix, no crec en un atac militar descobert de Veneçuela a Colòmbia.
La voladura dels ponts és l'inici de les accions que pronostica?
Constitueix una perfídia contra el Dret Internacional Humanitari, perquè exposa unes poblacions que porten segles comunicant-se i que tenen assentaments i família a costat i costat de la frontera, a romandre incomunicades. Això per si mateix no constitueix un acte de guerra, però sí una provocació. Colòmbia ha de convèncer-se que Chávez està provant terreny i que ha iniciat una ofensiva de provocacions amb la seva milícia -possiblement aliada amb la guerrilla colombiana- per cometre, al llarg de la frontera, actes de terrorisme i de vandalisme i per assassinar ciutadans colombians innocents, a veure nosaltres com responem.
És clara la identificació ideològica de Chávez amb la guerrilla colombiana. És també cert que hi ha campaments de la guerrilla colombiana en territori veneçolà?
A Chávez se li han enviat llistes i coordenades amb la ubicació dels campaments. Quan vaig assistir en un seminari a Arauca sobre 'Periodisme i Situacions Difícils', a les 5:30 del matí vaig prendre el radi i em vaig trobar amb una emissora de les Farc passant un discurs de Chávez i donant-li una salutació al 'Comandant Chávez, líder de Veneçuela', amb els himnes de les Farc i de Veneçuela. És a dir que Chávez també és comandant d'ells.
Com analitza i explica vostè l'actitud de Chávez?
Primer, per la insuportable càrrega ideològica que té des de molt vella data, perquè des de quan va entrar a l'Acadèmia Militar ja tenia la seva visió revolucionària formada. La ideologia encega els homes, els talla la visió, no els deixa veure la realitat i, qui no pensi com ells, és el seu enemic. Segon, evidentment hem de reconèixer alguns errors de la política internacional colombiana. Errors diplomàtics. Ens ha faltat cautela i hem abusat del micròfon. El tercer punt és que Chávez detesta Colòmbia perquè és l'única que s'oposa al seu projecte. Ell es creï Bolívar reencarnat i funge d'alumne avantatjat de Fidel Castro. Jo crec que si Bolívar despertés avui, l'agafaria a et va ser, perquè Chávez és justament la seva antítesi. Bolívar era un home culte, refinament, llegit, intel·ligent, amb una mentalitat planetària, no era agressor, ni va atropellar ningú. Però Chávez falseja aquesta realitat i com Colòmbia no combrega amb el seu projecte, ell no accepta que busqui la seva pròpia destinació.
A això cal afegir-li la nostra relació amb els Estats Units que per a ell representa el diable.
Efectivament. La nostra ha estat de vella data una 'aliança privilegiada' amb els Estats Units que, cal dir-lo, no ha donat la menor mostra de suport per cap costat en aquest cas. Ens queixem d'això sense recordar que no és costum dels Estats Units ajudar els seus amics, a qui usa mentre li serveixen. Excepte si es tracta d'Europa -Anglaterra especialment- o Israel, perquè els grans capitals i el poder de EE.UU. és jueu. De resta, a tots els que van ser els seus aliats agenollats, com Noriega, Batista, Trujillo o Somoza, els va deixar penjats de la brotxa quan no els va necessitar més.
Creu vostè que malgrat el silenci d'Unasur i dels Estats Units davant aquesta crisi, algú dins de la comunitat internacional es pronunciarà?
Chávez sap que internacionalment no passa res. Ningú no es compromet. Veiem en diferents parts del món com succeeixen horroroses matances, i no passa res. Com Israel atropella els palestins, com al Sudan seu succeeixen abusos inics, com al Congo s'esborren els drets humans i ningú no es commou. Colòmbia ha de convèncer-se de què internacionalment no passarà res i que en aquesta circumstància ha de mostrar quina classe de líders té, perquè aquests es coneixen en les crisis. Hem de saber si tenim líders creadors o líders eventuals.
Qui seran els guanyadors en aquesta crisi?
Són obvis, perquè Chávez el que està afavorint és l'imperi de les màfies a la frontera. Com no hi ha intercanvi econòmic formal, aquest ha de fer-se d'alguna manera perquè ningú no pot tallar els intercanvis centenaris que es donen allà. L'intercanvi entre dues nacions germanes no el per a ningú. Chávez vol ignorar això, deixant-se portar per la ideologia i per la ira; amb un ideòleg es pot conversar, però un ideòleg iracund és un ésser irracional. Chávez està propiciant la il·legalitat, augmentant el crim fronterer, i tornant la frontera un territori de ningú. En el moment en què la situació es regularitzi, com haurà d'ocórrer algun dia, serà molt difícil recuperar la legalitat que, com està demostrat a tot arreu i especialment a Colòmbia, una vegada enquistada no es deixa treure.
Chávez enfronta racionaments d'aigua i llum, desproveïment de vitualles, una inseguretat rampant, una economia de dolent en pitjor, inflació del 30%, descens en picada de la producció de la petroliera Pdvsa. Afegim les eleccions en ambdós països i tenim un Chávez contra les cordes al seu país i per tant perillós, no el creu així?
Això pot accelerar l'escalament dels problemes amb Colòmbia, perquè normalment els dictadors busquen pretexts exteriors per arreglar els seus problemes interns. Quant a la producció de petroli, des de fa mesos se sap que la tecnologia està endarrerida, que no hi ha exploracions i que molts pous s'estan parant. Pdvsa és avui un organisme ineficient, molt propi d'un govern comunista. Recordi també que Chávez va ingressar a l'escola militar els 70, quan estava en el seu apogeu el comunisme que el va penetrar, i això no l'ha perdut, així com no l'han perdut els vells comunistes de Colòmbia que el recolzen. Aquests són els mamertos i Chávez és un mamerto. Segons la biografia del mexicà Enrique Krauze, el Poder i el Deliri, l'enlluernament de Chávez per Fidel és antic i genuí. L'èxtasi quan el va conèixer dizque va ser total, però -diu Krauze- Fidel caló tot seguit l'efecte que causava a Chávez i des de llavors ha vingut manipulant-lo en profit de Cuba, obtenint grans regals de petroli, dòlars i insummes, i impulsant-lo a exportar des de Veneçuela, la revolució que ell mai no va poder exportar des de Cuba. Compta inclusivament que la guàrdia personal de Chávez la presta el Servei Secret cubà. Fidel Castro és un home superior a Chávez; intel·ligent, hàbil, astut, a qui no li ha tocat la vida difícil, primer, perquè manejar una illa petita és molt més fàcil malgrat les llibertats tallades, els presos polítics i l'escassetat, i segon, perquè el bloqueig l'ha sostingut durant aquests 50 anys en què no n'ha fet més que lladrar-li als gringos. Veneçuela és un país molt diferent. Colòmbia mai no tindrà un president que s'identifiqui amb el seu projecte com ho han fet altres com Evo, Corretja o Ortega, perquè viuen d'ell. En la mesura que declinin la producció de petroli i els dòlars, i en la mesura que la població veneçolana li'n demani més perquè la situació es fa insostenible, com conservarà la lleialtat d'aquests satèl·lits que giren al seu voltant només per la plata? Afegeixi la senyora Kirchsner que és un altre satèl·lit interessat i tregui Hondures on no li va sonar la flauta.
No creu que el tema del tractat militar amb EE.UU. ha hagut d'ambientar-se prèviament amb els països llatinoamericans per evitar suspicàcies, com ho va fer Andrés Pastrana quan va portar els seus presidents a Cartagena per presentar el Pla Colòmbia?
És molt criticable la filtració que se li va fer a una revista, perquè va crear uns prejudicis que no eren reals. Allà es va parlar de 'bases' militars americanes, i a la premsa nacional i internacional ja no li trauran mai aquesta idea del cap. A partir d'aquesta filtració es va crear el problema perquè, sent un pacte perfectament legal i acceptat pels colombians, per què no ho va anunciar el president Uribe, el Ministre de la Defensa o el Canceller? Però no, van filtrar la informació, la revista li va donar la tornada a la seva manera i d'allà es deriva el problema. Clar que aquí cal partir de la base que tot món filtra, però si es filtra cal controlar que no tingui un efecte bumerán.
Sembla que a alguns líders a Colòmbia i a Llatinoamèrica els faltés formació política, equanimitat, criteri, maneig dels canals diplomàtics i, de passada, el 'Príncep' de Maquiavelo, a la taula de nit.
Sens dubte. Cal tornar a llegir a Maquiavelo al que la posteritat li ha donat una injusta connotació perversa. Jo li regalaria, a més, els nostres líders llatinoamericans 'Adéu a la Filosofia' de Ciorán, on el romanès fa una crítica profunda a la ideologia i diu que la idea és l'epilèpsia. La ideologia només distingeix entre amics i cismàtics i als cismàtics cal condemnar-los a mort. Colòmbia és un país que ha tingut totes les seves guerres per una ideologia que se sobreposa a qualsevol interès nacional. Al colombià només li importa la seva ideologia. Si vol esborrar de comunista, terrorista o guerriller algú, per desqualificar-lo i estigmatitzar-lo, no li importa que sigui un premi Nobel o un geni. La ideologia dels anys 50 va traspuar odi i als partits no els va importar acabar amb el país. A les Farc, ubicades a l'esquerra, no els importa acabar amb el país i als paramilitars, d'ultradreta, tampoc no els ha importat fer el mateix.
Canviant el tema, General, últimament s'ha revelat la dimensió dels problemes de guerrilla i narcotràfic en el Cauca i alguns analistes han opinat que la clau de la guerra i de la pau estan justament en aquest territori, que inclou també el massís colombià, un punt geo estratègic molt important. A això l'afegeixi l'ingredient de l'enorme problema indígena i allà té vostè la barreja més explosiva.
El tema dels indígenes és molt greu perquè, des de la Independència els únics que han estat perdent els són. El gran lideratge regional del Cauca, Caldes, Antioquia, Còrdova i altres regions del país, es va apropiar de les terres dels indígenes i als indis no se'ls ha resolt el problema de la tinença de terra. La frontera agrícola, que és un eufemisme que s'empra ara per parlar en termes d'expropiació i de deforestació, cada dia els desplaça més i ara també als negres, amb els cultius del nord del Chocó. Crec que el que s'imposa al país és emprendre una vegada per sempre una Reforma Agrària del tipus de la qual va iniciar Carlos Lleras. Però allà ve una altra vegada el problema de la ideologia. Mentre països com Taiwan (capitalista en extrem) es van desenvolupar amb una bona reforma agrària, aquí la reforma es va convertir en sinònim de comunisme. Jo no sé per què a Colòmbia tenim la maledicció que tota iniciativa de tipus social s'associï al comunisme. Als indis cal donar-los una atenció integral, comprar-los als terratinents terrenys cultivables, donar-los assessoria agrícola i ambiental no només del Cauca sinó en altres parts del país i alternatives de substitució de cultius, perquè ells sembren coca i rosella (no la processen, ni traficar-la) com una alternativa de supervivència.
Tant en el Canó de les Hermosas, el Canó de Paparres, el Triangle Corinto, Jambaló i Toribío, com Arauca, Putumayo i Nariño hi ha problemes molt greus de guerrilla, narcotràfic, bandes emergents, crim organitzat. Això significaria que la política de Seguretat Democràtica ha començat a fer aigua?
No. La Seguretat Democràtica camina sola i els seus assoliments són inobjectables. Aquesta política es va concentrar primer a recuperar territoris i que no hi hagués municipis sense força pública. El segon període el va dedicar a treure-li a la guerrilla les zones vitals. La V Divisió de l'Exèrcit amb el general Castellanos al capdavant (a qui van llançar injustament), va netejar Cundinamarca, la carretera a Villavicencio, a Medellín, a la Costa. La tercera etapa, en la qual estem ara, són aquelles zones que, encara que són geoestratégicas, no tenen ni molta població ni producció i allà és on la guerrilla s'ha assentat. Però amb la creació de Batallons d'Alta Muntanya i de Brigades de Selva i amb una Brigada a Popayán, amb els seus batallons de contraguerrilla, la missió serà, abans que res, no deixar baixar a la guerrilla i acorralar-la.
Com farà el govern per sostenir aquesta gegantina acció militar?
Aquesta pregunta hauria de fer-la-hi al ministre Silva. Jo no vaig estudiar Economia i Finances, però m'atreviria a proposar una cosa que només un president amb alt índex de popularitat com Uribe (xifres del 70% són per arriscar-les) pot fer: modificar la Llei de Regalies que ha estat una de les principals fonts de l'extrema corrupció que viu Colòmbia. Que hi hagi un debat en el Congrés per reformar-la i que es designi un tall -la suma del qual determinarà l'alt govern- de manera permanent per a la seguretat nacional. Ara, que els governadors reclamaran? cal dir-los que primer atallin la corrupció, perquè altrament no tenen dret a parlar. Aquí hem de superar les afugias de cada any amb la creació de bons de guerra, bons d'emergència, bons de seguretat, etc., que són il·legals i inconstitucionals i poden caure.
Quan vostè diu que la Seguretat Democràtica camina sola significa que pot caminar, encara sense Uribe?
Jo crec, i els ho he dit als precandidats que m'han convidat, que si un aspirant a la presidència vol coronar una Segona Tornada, no ha de tocar la Seguretat Democràtica, perquè això seria fer-se l'harakiri. Això ja és un patrimoni nacional. Si Petro arribés a ser president, l'únic que no faria és ficar-se amb la Seguretat Democràtica, perquè allà mateix se'ns empassa la guerrilla una altra vegada. Si per alguna cosa passarà Uribe a la història, és per haver-nos tornat, en una gran mesura, la seguretat.
En poques paraules "Crec que el que s'imposa al país és emprendre una vegada per sempre una Reforma Agrària del tipus de la qual va iniciar Carlos Lleras". "Si un aspirant a la presidència vol coronar una Segona Tornada, no ha de tocar la Seguretat Democràtica, perquè això seria fer-se l'harakiri." "Chávez sap que internacio- nalmente no passa gens. Veiem en diferents parts del món com succeeixen horroroses matances, i no passa res". "Avui els Estats Units no ens estan tornant les nostres gentileses, ni demostrant per a què som amics. " "Hem de reconèixer alguns errors de la política internacional colombiana. Errors diplomàtics. Ens ha faltat cautela i hem abusat del micròfon. "Cal "preparar la gent de la zona fronterera, sobre tot Cúcuta, Arauca i Port Carreño que ara són les tres poblacions més vulnerables. "Aquí la reforma agrària es va convertir en sinònim de comunisme. Jo no sé per què a Colòmbia tenim la maledicció que tota iniciativa de tipus social s'associï al comunisme". Manuel José Bonett, General (r).
Traduit amb el traductor de la Generalitat
dimecres, 18 de novembre del 2009
Txecs van festejar els 20 anys de la caiguda del comunisme
L'Avinguda Nacional de Praga es va omplir aquest dimarts de flors i espelmes enceses, convertint-se en lloc central de les commemoracions del 20 aniversari del la Revolució de Vellut a Txecoslovàquia. Els festeigs de la derrota del comunisme han tingut lloc a tot el país, però a la capital s'han realitzat els principals.
Centenars de ciutadans i representants de la vida política van acudir a l'Avinguda Nacional de Praga, per col·locar flors i prendre una espelma al costat del monument que evoca els esdeveniments ocorreguts en aquest lloc el 17 de novembre de 1989.
Va ser allà on fa 20 anys la Policia comunista va intervenir brutalment contra una manifestació pacífica estudiantil, el que va impulsar a un aixecament massiu contra el règim comunista i va culminar amb la seva caiguda. A la cèntrica Plaça Venceslao uns 2500 estudiants universitaris de la iniciativa cívica 'Inventari de la Democràcia' van exhortar aquest dimarts als ciutadans ser més actius en la vida pública. Jií Boudal, un dels organitzadors, va recalcar que no hi pot haver democràcia sense la participació activa dels ciutadans en la vida pública.
"És nostre haver de continuar entossudint-nos activament pel desenvolupament de la democràcia. Ens hem acostumat a deixar tot en els polítics, però aquest no és el camí correcte. Hem de participar activament en la vida pública i controlar el treball dels alts càrrecs oficials. Aquesta és ara la major tasca dels estudiants i altres ciutadans. "
En l'acte va intervenir l'expresident txec i líder de la Revolució de Vellut, Václav Havel, que va expressar el seu suport a la crida dels estudiants.
"Estimo aquesta iniciativa estudiantil perquè subratlla la necessitat que cada un de nosaltres assumim part de la responsabilitat. Estic d'acord que tots hem de participar activament en el desenvolupament de la societat. No hi ha per què tenir por, ja que ho fem en benefici de tots. De cap altra manera mai no aconseguirem que les coses vagin canviant segons el desitgem i que la situació millori més encara." .
Caps dels parlaments dels països postcomunistes van commemorar l'aniversari de la Revolució de Vellut en una conferència efectuada en el Senat txec, a Praga. El primer ministre, Jan Fischer, va assenyalar que a 20 anys de la caiguda del comunisme, la democràcia al país continua sent fràgil i és necessari continuar enfortint-la. "De vegades som molt crítics en avaluar els 20 anys que han transcorregut des de la caiguda del comunisme amb raó critiquem els fenòmens negatius en la societat. Però hem de tenir present que la societat txeca ha canviat totalment durant aquell període. Estic convençut que el positiu supera el negatiu, encara que de tant en tant ens veiem enfrontats a certs problemes. "
Amb xiulets de descontentament van rebre els ciutadans a l'Avinguda Nacional de Praga l'arribada del president de la República, Václav Klaus, qui va col·locar una ofrena floral al costat del monument al 17 de novembre de 1989. Els presents li van retreure a Klaus les seves actituds negatives a la integració d'Europa i li van exigir que no continuï afectant la República Txeca en l'exterior. Segons el President, aquesta és també una faceta de la democràcia, és a dir, que qualsevol persona pot criticar públicament el president de la República, sense ser castigada.
Font: Ràdio Praha
Traduit amb el traductor de la Generalitat de Catalunya.
Judici a la cèl·lula del Raval que volia fer explotar Barcelona.
El testimoni protegit que acusa la cèl·lula del Raval diu que és membre d'Al-Qaida però que no volia morir
Assim Iqbal assegura en el judici que va decidir delatar els seus companys quan va saber que havia estat triat com a suïcida. Manté que va trucar a un "amic" de França des del lavabo de la mesquita per avisar-lo que estava amb terroristes.
Sílvia Barroso Barcelona / Madrid (Audiència Nacional) Ult. Act. 16/11/2009 21:53
El testimoni protegit que acusa la suposada cèl·lula islamista del Raval ja té nom i cognom: Assim Iqbal. Així l'han identificat aquest dilluns, en el judici, els acusats que han declarat avui en el judici que se celebra a l'Audiència Nacional. I ell mateix ha indicat després, quan ha declarat des de darrere d'una mampara, que va donar el nom real quan va conèixer els onze pakistanesos imputats, dies abans de delatar-los. Segons ha explicat Iqbal davant el tribunal, ell mateix pertanyia a Al-Qaida.
Com a membre d'aquesta organització, va estar dos anys en un camp d'entrenament de l'Afganistan. Quan va ser enviat a Barcelona, ell creia que hi venia a preparar les bombes, però quan va saber que comptaven amb ell per a ser un dels suïcides que havien de participar en un atemptat al metro es va fer enrere. Va ser aleshores quan va decidir delatar els seus companys. I, segons ha relatat avui, va trucar a un "amic de França", del qual no en sap el nom i del qual creu "que és policia de paisà", tot i no estar-ne segur. Seguint la versió dels fets que ha donat davant el tribunal, en aquella conversa en què demanava auxili, va explicar al seu amic que estava amb un grup de terroristes a Barcelona i que havia de fer alguna cosa per "aturar-los". Sense més detalls.
Com que la Guàrdia Civil sempre ha mantingut que va ser un col·laborador de serveis secrets europeus el que va posar el CNI sobre la pista del que es preparava a Barcelona, els advocats dels acusats han preguntat a Iqbal si ell és membre o col·laborador d'algun servei secret, cosa que ha negat. D'altra banda, ha manifestat que no sap si encara pertany a Al-Qaida, ja que des que es van produir les detencions a Barcelona, el gener de 2008, ell està controlat per la Guàrdia Civil com a testimoni protegit, condició que se suposa que li ha permès canviar d'identitat deixar d'utilitzar el seu nom, el que ell reconeix com a real. La versió del testimoni protegit sobre com es va descobrir la suposada conspiració es contraposarà aquest dimarts amb el que expliquen el CNI i la Guàrdia Civil. Segons aquests cossos estatals, un col·laborador va alertar serveis secrets europeus que es preparava una cadena d'atemptats imminents a Barcelona, Alemanya, Bèlgica, el Regne Unit, Holanda i Portugal. D'aquell avís, que no queda clar de qui va ser –Iqbal manté que ell no va parlar amb la policia fins que els agents van entrar a la mesquita del carrer Maçanet on es van fer les detencions, on ell passava la nit amb molts dels imputats–, només en va sortir l'operació policial de Barcelona.
Segons un dels advocats de la defensa, Benet Salellas, "el relat del testimoni F1 no encaixa amb el de la policia", i aquest aspecte serà el que s'ha d'aclarir en les properes sessions, ja que F1 és la principal prova contra els imputats. Pel que fa a la gran quantitat d'explosius que havien d'utilitzar per al gran atemptat presumptament en preparació, mai han estat localitzats. Només es van trobar 18 grams de nitrocel·lulosa i perclorat potàssic procedent de deu bengales buidades, en una bossa amb què els acusats neguen que tinguin res a veure i que asseguren que pertanyia a Iqbal.
Avui.cat
Un espia remenant escombraries
A la sessió d'avui també ha comparegut un agent del Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI) que va participar a l'operatiu. Segons ha explicat, li van encomanar tasques de vigilància en un pis del carrer Santa Madrona, 25, on vivien diversos dels detinguts. Per aquesta raó es va traslladar expressament de Barcelona a Madrid. Mentre vigilava el pis, el 17 de gener, assegura que va veure Qadeer Malik, un dels acusats, que llençava una bossa d'escombraries al contenidor de la cantonada de Santa Madrona amb el carrer Sant Bertran. La va recollir i hi va trobar, entre d'altres deixalles, temporitzadors, guants de làtex, piles i tubs buits de bengales de la marca francesa Fontaine Royale. El testimoni F1 també va estar vivint en aquell pis dos o tres dies, ja que va ser allà on el van acollir uns compatriotes en arribar a Barcelona des de França per participar en l'atemptat, segons el seu relat i el de l'acusació. La defensa manté que aquest material era de F1, ja que en una altra bossa trobada en l'operació, que contenia 18 grams d'explosiu procedent de les mateixes bengales, no s'han trobat empremtes ni ADN de cap dels imputats.
La Guàrdia Civil creu que el grup volia "fer pràctiques"
Aquest dimarts, però, també han testificat diversos agents de la Guàrdia Civil que van participar en les detencions. Tots han assegurat que van tenir coneixement de l'operació el mateix dia 18, quan el CNI els va advertir d'una "amenaça imminent" d'atemptat terrorista. Un d'ells ha assegurat que se'ls van comunicar les "identitats" de les persones que calia detenir, mentre que un altre agent ha declarat després que no tenien aquestes dades. Sobre els escassos explosius trobats, 18 grams de nitrocel·lulosa i perclorat potàssic procedents del buidat de bengales –mai es van trobar els quilos que calien per a un atemptat al metro–, un guàrdia civil ha reconegut que no van trobar "material amb suficient càrrega com per cometre estralls". En aquest sentit, ha explicat que la "hipòtesi" amb què treballen és que aquest explosiu era per fer una "pràctica" o "assaig" abans de confeccionar "els explosius reals". El testimoni protegit va assegurar ahir que l'organització volia cometre un atemptat aquell mateix dissabte de les detencions, amb diversos suïcides que portarien explosius en borses o jaquetes. Bombes que no s'han localitzat.
Encara busquen els explosius
El guàrdia civil ha assegurat que les forces de seguretat continuen "buscant explosius" que puguin estar relacionats amb aquesta operació, així com els "dos suïcides" que no han estat detinguts i que han estat identificats pel testimoni protegit F1. Aquest testimoni ahir va assegurar que formava part d'Al-Qaida des del 2005 i que va viatjar a Barcelona sota les ordres de l'organització per participar en l'atemptat, però després es va "ensorrar" i va avisar un amic francès que li semblava que era "policia de paisà", tot i que no en va saber dir el nom en ser interrogat en el judici. Un dels agents ha admès que aquest home no va arribar a ser detingut i ha assegurat que no sap si aquest home pertanyia a una organització terrorista o era un infiltrat de les forces de seguretat franceses, com al·leguen els familiars dels acusats. Les defenses creuen que aquest infiltrat podria haver preparat proves falses per incriminar els imputats i presentar l'operació com un èxit policial.
Avui.cat
Quan es van fer les detencions dels membres d'Al-qaida de la cèl·lula del Raval a Barcelona es va intentar amagar fent el mínim ressó. Els únics que van protestar contra l'integrisme islàmic van ser els militants d'Unitat Nacional Catalana - Barcelona.
PER UNA CATALUNYA LLIURE, CATALANA I DEMOCRÀTICA!
Assim Iqbal assegura en el judici que va decidir delatar els seus companys quan va saber que havia estat triat com a suïcida. Manté que va trucar a un "amic" de França des del lavabo de la mesquita per avisar-lo que estava amb terroristes.
Sílvia Barroso Barcelona / Madrid (Audiència Nacional) Ult. Act. 16/11/2009 21:53
El testimoni protegit que acusa la suposada cèl·lula islamista del Raval ja té nom i cognom: Assim Iqbal. Així l'han identificat aquest dilluns, en el judici, els acusats que han declarat avui en el judici que se celebra a l'Audiència Nacional. I ell mateix ha indicat després, quan ha declarat des de darrere d'una mampara, que va donar el nom real quan va conèixer els onze pakistanesos imputats, dies abans de delatar-los. Segons ha explicat Iqbal davant el tribunal, ell mateix pertanyia a Al-Qaida.
Com a membre d'aquesta organització, va estar dos anys en un camp d'entrenament de l'Afganistan. Quan va ser enviat a Barcelona, ell creia que hi venia a preparar les bombes, però quan va saber que comptaven amb ell per a ser un dels suïcides que havien de participar en un atemptat al metro es va fer enrere. Va ser aleshores quan va decidir delatar els seus companys. I, segons ha relatat avui, va trucar a un "amic de França", del qual no en sap el nom i del qual creu "que és policia de paisà", tot i no estar-ne segur. Seguint la versió dels fets que ha donat davant el tribunal, en aquella conversa en què demanava auxili, va explicar al seu amic que estava amb un grup de terroristes a Barcelona i que havia de fer alguna cosa per "aturar-los". Sense més detalls.
Com que la Guàrdia Civil sempre ha mantingut que va ser un col·laborador de serveis secrets europeus el que va posar el CNI sobre la pista del que es preparava a Barcelona, els advocats dels acusats han preguntat a Iqbal si ell és membre o col·laborador d'algun servei secret, cosa que ha negat. D'altra banda, ha manifestat que no sap si encara pertany a Al-Qaida, ja que des que es van produir les detencions a Barcelona, el gener de 2008, ell està controlat per la Guàrdia Civil com a testimoni protegit, condició que se suposa que li ha permès canviar d'identitat deixar d'utilitzar el seu nom, el que ell reconeix com a real. La versió del testimoni protegit sobre com es va descobrir la suposada conspiració es contraposarà aquest dimarts amb el que expliquen el CNI i la Guàrdia Civil. Segons aquests cossos estatals, un col·laborador va alertar serveis secrets europeus que es preparava una cadena d'atemptats imminents a Barcelona, Alemanya, Bèlgica, el Regne Unit, Holanda i Portugal. D'aquell avís, que no queda clar de qui va ser –Iqbal manté que ell no va parlar amb la policia fins que els agents van entrar a la mesquita del carrer Maçanet on es van fer les detencions, on ell passava la nit amb molts dels imputats–, només en va sortir l'operació policial de Barcelona.
Segons un dels advocats de la defensa, Benet Salellas, "el relat del testimoni F1 no encaixa amb el de la policia", i aquest aspecte serà el que s'ha d'aclarir en les properes sessions, ja que F1 és la principal prova contra els imputats. Pel que fa a la gran quantitat d'explosius que havien d'utilitzar per al gran atemptat presumptament en preparació, mai han estat localitzats. Només es van trobar 18 grams de nitrocel·lulosa i perclorat potàssic procedent de deu bengales buidades, en una bossa amb què els acusats neguen que tinguin res a veure i que asseguren que pertanyia a Iqbal.
Avui.cat
Un espia remenant escombraries
A la sessió d'avui també ha comparegut un agent del Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI) que va participar a l'operatiu. Segons ha explicat, li van encomanar tasques de vigilància en un pis del carrer Santa Madrona, 25, on vivien diversos dels detinguts. Per aquesta raó es va traslladar expressament de Barcelona a Madrid. Mentre vigilava el pis, el 17 de gener, assegura que va veure Qadeer Malik, un dels acusats, que llençava una bossa d'escombraries al contenidor de la cantonada de Santa Madrona amb el carrer Sant Bertran. La va recollir i hi va trobar, entre d'altres deixalles, temporitzadors, guants de làtex, piles i tubs buits de bengales de la marca francesa Fontaine Royale. El testimoni F1 també va estar vivint en aquell pis dos o tres dies, ja que va ser allà on el van acollir uns compatriotes en arribar a Barcelona des de França per participar en l'atemptat, segons el seu relat i el de l'acusació. La defensa manté que aquest material era de F1, ja que en una altra bossa trobada en l'operació, que contenia 18 grams d'explosiu procedent de les mateixes bengales, no s'han trobat empremtes ni ADN de cap dels imputats.
La Guàrdia Civil creu que el grup volia "fer pràctiques"
Aquest dimarts, però, també han testificat diversos agents de la Guàrdia Civil que van participar en les detencions. Tots han assegurat que van tenir coneixement de l'operació el mateix dia 18, quan el CNI els va advertir d'una "amenaça imminent" d'atemptat terrorista. Un d'ells ha assegurat que se'ls van comunicar les "identitats" de les persones que calia detenir, mentre que un altre agent ha declarat després que no tenien aquestes dades. Sobre els escassos explosius trobats, 18 grams de nitrocel·lulosa i perclorat potàssic procedents del buidat de bengales –mai es van trobar els quilos que calien per a un atemptat al metro–, un guàrdia civil ha reconegut que no van trobar "material amb suficient càrrega com per cometre estralls". En aquest sentit, ha explicat que la "hipòtesi" amb què treballen és que aquest explosiu era per fer una "pràctica" o "assaig" abans de confeccionar "els explosius reals". El testimoni protegit va assegurar ahir que l'organització volia cometre un atemptat aquell mateix dissabte de les detencions, amb diversos suïcides que portarien explosius en borses o jaquetes. Bombes que no s'han localitzat.
Encara busquen els explosius
El guàrdia civil ha assegurat que les forces de seguretat continuen "buscant explosius" que puguin estar relacionats amb aquesta operació, així com els "dos suïcides" que no han estat detinguts i que han estat identificats pel testimoni protegit F1. Aquest testimoni ahir va assegurar que formava part d'Al-Qaida des del 2005 i que va viatjar a Barcelona sota les ordres de l'organització per participar en l'atemptat, però després es va "ensorrar" i va avisar un amic francès que li semblava que era "policia de paisà", tot i que no en va saber dir el nom en ser interrogat en el judici. Un dels agents ha admès que aquest home no va arribar a ser detingut i ha assegurat que no sap si aquest home pertanyia a una organització terrorista o era un infiltrat de les forces de seguretat franceses, com al·leguen els familiars dels acusats. Les defenses creuen que aquest infiltrat podria haver preparat proves falses per incriminar els imputats i presentar l'operació com un èxit policial.
Avui.cat
Quan es van fer les detencions dels membres d'Al-qaida de la cèl·lula del Raval a Barcelona es va intentar amagar fent el mínim ressó. Els únics que van protestar contra l'integrisme islàmic van ser els militants d'Unitat Nacional Catalana - Barcelona.
PER UNA CATALUNYA LLIURE, CATALANA I DEMOCRÀTICA!
dilluns, 16 de novembre del 2009
Els matins: cara a cara pel vel islàmic i 30Minuts: 11S segon intent. Vídeos.
Els Matins de TV3 - Cara a cara - L'ús del vel als espais públics - 16/11/2009
Cara a cara per parlar de l'ús del vel als espais públics amb Jamel el Meziani, membre del comitè cultural islàmic de Vic, i amb Xavier Olivella, professor de l'IES Montserrat.
30 Minuts - 11-S, segon intent, 15/11/2009 | Política | Gran Bretanya
Fa tot just unes setmanes, els autors del complot terrorista destinat a ser un nou 11-S van ser condemants per la justícia britànica. Tanvir Husain, Abdulah Ahmed Ali i Assad Sarwar van planejar fer saltar pels aires als menys set avions de passatgers mentre sobrevolaven l'Atlàntic després d'enlairar-se des de l'aeroport de Heathrow amb destinació als Estats Units i el Canadà. Pensaven matar milers de persones, cap a finals del mes d'agost del 2006, mitjançant explosius líquids introduïts a l'interior dels aparells.
http://www.tv3.cat/videos/1521339
Cara a cara per parlar de l'ús del vel als espais públics amb Jamel el Meziani, membre del comitè cultural islàmic de Vic, i amb Xavier Olivella, professor de l'IES Montserrat.
30 Minuts - 11-S, segon intent, 15/11/2009 | Política | Gran Bretanya
Fa tot just unes setmanes, els autors del complot terrorista destinat a ser un nou 11-S van ser condemants per la justícia britànica. Tanvir Husain, Abdulah Ahmed Ali i Assad Sarwar van planejar fer saltar pels aires als menys set avions de passatgers mentre sobrevolaven l'Atlàntic després d'enlairar-se des de l'aeroport de Heathrow amb destinació als Estats Units i el Canadà. Pensaven matar milers de persones, cap a finals del mes d'agost del 2006, mitjançant explosius líquids introduïts a l'interior dels aparells.
http://www.tv3.cat/videos/1521339
diumenge, 15 de novembre del 2009
Eurofòbia bloguera lliure
Salima Malik es fa dir al seu blog la terrorista poètica. L’omple d’odi i violència contra Europa. El Muslim Council of Britain -Consell Musulmà a la Gran Bretanya- li dona tot el seu suport malgrat tenir a casa seva el Terrorist Handbook -manual terrorista- d’Al Qaeda i varis manuals d’armes de guerra o mantenir contacte amb membres d’Al Qaeda. Malgrat, també, haver-los facilitat informació sobre la seguretat de l’aeroport de Heathrow a Londres on treballava a una botiga de dependenta.
Malika El Aroud diu, simple i clarament, atiar mitjançant el seu blog la jihad contra els europeus. Ho fa des de Brussel.les on viu després d’arribar de l’Afganistàn on treballava per Al Qaeda i els talibans.
Ambdues euròfobes segueixen omplint, impunement, els seus blogs de malaltisses i violentes proclames atiant l’anihilació i islamització d’Europa.
Per què els europeus hauriem de patir llavors pel registre de blogs que pretèn fer la UE? És inversemblant, simplement delirant, que la UE ens tracti amb més duresa que a aquesta púrria.
N’hi ha a qui tanmateix neguiteja el registre de blogs on la UE pretèn que els europeus s’hi inscriguin, amb nom i cognoms, per garantir que en estar-hi fitxatsregistrats no escriuràn per por res dolent als seus blogs:
(…) l’Eurocambra hauria d’amoïnar-se més per garantir l’ètica en els mitjans de comunicació abans que desconfiar de l’ètica dels bloguers. “El lector de la xarxa ja sap que pot dubtar del que escriu el bloguer, a vegades, més per desconeixement que per un intent de desinformar. No obstant això, el mateix lector no acostuma a posar en dubte el que escriu un mitjà de comunicació tradicional tot i haver-se demostrat que els interessos comercials estan molt per sobre dels periodístics en la majoria dels casos”.
Però, una altre vegada, no cal patir per la nova gran pensada de la UE. Encara que només sigui perque aquest mateix blog per exemple sempre esmenta i enllaça noticies aparegudes a mitjans de comunicació que es vanten de ser fiables i ètics i seriosos i etc. assolint així la seva immaculada i inqüestionable autoritat moral.
Per què haurien llavors de sentir-se amenaçats per simples blogs com aquest? Tenen motius per sentir amenaçada la seva tan enlluernadorament immaculada i inqüestionable autoritat moral?
Potser és perque en realitat aquesta és igual que la de tants dels eurodiputats responsables de la gran pensada del registre de blogs:
14,000 € mensuals cobren els eurodiputats que, al video de la televisió austriaca, es veuen matinant els divendres per anar al Parlament Europeu.
Pero no a treballar-hi, caldria esperar-ho d’una gent tan ben pagada, perque només hi van per fitxar. Se’n van immediatament després. Així consta que treballen els divendres, cobrant-los, quan en realitat enceten un llarg cap de setmana.
S’ho mereixen després de treballar durament aprobant directives com la setmana laboral de 65 hores. Encara que cobrant els seus sous no els calen treballar-les totes per arribar a fi de mes. Això només els passarà a les masses d’europeus mileuristes i inframileuristes. Els mateixos a qui va adreçat aquest registre de blogs. A qui també ens han negat expressar el nostre parer sobre el Tractat Constitucional Europeu -excepte els irlandesos a qui han ignorat i menyspreat per desagraïts en gosar qüestionar la seva autoritat-.
dissabte, 14 de novembre del 2009
Amb la religió hem topat, Mohamed Jordi
El que ha passat a Mollerussa retrata les contradiccions de les autoritats educatives
M'encanta la notícia aquesta que, a Mollerussa, veient que hi ha noies que van a classe amb el cap cobert amb un vel, un grup d'alumnes va decidir anar a classe amb els caps cobertes amb gorres, amb mocadors i fins i tot amb cascos de motorista . M'encanta perquè-encara que, com diuen el director i la directora d'estudis de l'institut de secundària on això va passar, ha estat un fet concret i tot està ja solucionat-és un exemple perfecte de l'absurd d'una forma d'actuar on, una vegada més, la religió (la musulmana en aquest cas) passa per sobre del seny. Per això el que ha passat en aquest institut és interessant: perquè retrata les contradiccions, la memez i la falta d'idees clares amb les que les autoritats educatives Mangone aquests assumptes.
Anem a veure. Si, segons explicava ahir a aquest diari Esther Pintó, directora d'estudis de l'institut, "les normes, vigents a tots els centres escolars de Catalunya, són molt clares: no es pot portar cap objecte al cap", ja que no es pot dur cap objecte al cap i punt. En principi, a mi tant em fa que es pugui portar o no, però si es decideix una cosa, es decideix aquesta cosa i ja està. I, per pura lògica, si els professors criden l'atenció als nois que van amb gorra-perquè en cobrir-se el cap incompleixen la normativa, pel mateix motiu haurien de cridar l'atenció a les noies que es la cobreixen amb un vel. Ens hem passat segles lluitant contra la despòtica ingerència de la religió cristiana en les nostres vides en general i als centres educatius en particular per que ara, de cop i volta, torneu la religió (sigui la que sigui) a ensenyorir de les aules, disposada a gaudir de prebendes. Si els nois no poden anar amb gorres i cascos, ja que les noies no poden anar amb vel. Des de quan en un país suposadament laic les coses es decideixen en funció de si molesten o no a una determinada sensibilitat religiosa?
Com van els estudiants a prendre's seriosament l'educació si ja d'entrada veuen que les directrius educatives entren en contradiccions tan flagrants? No pots anar a classe amb el cap cobert però, si és un vel islàmic, llavors sí que pots anar amb el cap cobert. Quina coherència. La mateixa Esther Pintó ho explicava: "En aquest cas (el del vel islàmic) els centres no tenim autoritat per prohibir-ne ús". Si telefono al Departament d'Educació i els explico que la meva religió-l 'Església Transversal de Els poderosos del sempitern Dia-m'obliga a anar pel món amb el cap cobert sempre amb un capirot de pallasso, em deixaran anar a classe amb un cucurulla de pallasso? Amb quins arguments realment sòlids em van a negar aquest dret si a les noies els permeten els vels?
Quim Monzó
Publico l'origen del debat:
Polèmica en un institut de Mollerussa perquè dues noies porten el vel islàmic
1. • L'IES Terres de Ponent va parar una protesta d'un grup d'alumnes que volien anar al centre amb casc de moto La polèmica sobre l'ús del vel islàmic ha arribat a un institut de Lleida, l'IES Terres de Ponent de Mollerussa, on un grup d'alumnes han protestat perquè es permeti portar-lo a les alumnes musulmanes, quan les normes del centre no permeten cobrir-se el cap. Segons ha informat avui el director del centre, Joan Ferran, la polèmica va començar fa més o menys un mes, quan un grup d'alumnes de quart de Batxillerat va proposar anar al centre amb casc de moto com a protesta pel fet de no poder portar gorra a classe, quan a dues alumnes de religió musulmana se'ls permet anar a les aules amb el cap cobert amb un mocador. La direcció del centre es va assabentar de les intencions d'aquest grup a través d'altres alumnes, i va mantenir una reunió amb els seus integrants, a qui va convèncer de no portar a terme aquesta acció.
Respecte a la simbologia religiosa
"Vam parlar amb ells i els vam explicar que, si bé la nostra normativa interna no permet cobrir-se el cap, la Generalitat va establir que els centres hem de respectar la simbologia religiosa, de manera que el nostre règim està vigent pel que fa a portar gorra a classe, però no respecte al vel islàmic. Ells ho van entendre i van desistir de la seva protesta", ha dit Ferran. El director ha explicat que al centre, a més de les dues noies que actualment hi van amb vel, n'hi ha quatre més de religió musulmana que van a les aules sense mocador. "A l'assabentar-se de les intencions d'aquest grup alguna d'elles va pensar a posar-se el vel d'ara endavant, però com que al final el grup de nois va desistir de la seva protesta, han seguit venint a classe sense mocador i se'l continuen posant al sortir de l'institut", ha assenyalat el director.
Caràcter identitari
Ferran ha considerat que més que una qüestió religiosa, els motius dels alumnes que volien realitzar aquesta protesta eren de caràcter "identitari", de reivindicació de la imatge personal dels estudiants. "Al centre no hi ha hagut mai problemes de convivència a nivell religiós o cultural. És la primera vegada que hi ha un incident d'aquest tipus, que actualment ja està totalment oblidat, i la situació es troba completament normalitzada", ha assegurat Ferran. Es pot recordar que l'octubre del 2007 la Generalitat de Catalunya va obligar una escola de Girona a acceptar una nena de set anys que havia deixat d'anar a les classes perquè el reglament intern del centre prohibia que portés el mocador al cap.
M'encanta la notícia aquesta que, a Mollerussa, veient que hi ha noies que van a classe amb el cap cobert amb un vel, un grup d'alumnes va decidir anar a classe amb els caps cobertes amb gorres, amb mocadors i fins i tot amb cascos de motorista . M'encanta perquè-encara que, com diuen el director i la directora d'estudis de l'institut de secundària on això va passar, ha estat un fet concret i tot està ja solucionat-és un exemple perfecte de l'absurd d'una forma d'actuar on, una vegada més, la religió (la musulmana en aquest cas) passa per sobre del seny. Per això el que ha passat en aquest institut és interessant: perquè retrata les contradiccions, la memez i la falta d'idees clares amb les que les autoritats educatives Mangone aquests assumptes.
Anem a veure. Si, segons explicava ahir a aquest diari Esther Pintó, directora d'estudis de l'institut, "les normes, vigents a tots els centres escolars de Catalunya, són molt clares: no es pot portar cap objecte al cap", ja que no es pot dur cap objecte al cap i punt. En principi, a mi tant em fa que es pugui portar o no, però si es decideix una cosa, es decideix aquesta cosa i ja està. I, per pura lògica, si els professors criden l'atenció als nois que van amb gorra-perquè en cobrir-se el cap incompleixen la normativa, pel mateix motiu haurien de cridar l'atenció a les noies que es la cobreixen amb un vel. Ens hem passat segles lluitant contra la despòtica ingerència de la religió cristiana en les nostres vides en general i als centres educatius en particular per que ara, de cop i volta, torneu la religió (sigui la que sigui) a ensenyorir de les aules, disposada a gaudir de prebendes. Si els nois no poden anar amb gorres i cascos, ja que les noies no poden anar amb vel. Des de quan en un país suposadament laic les coses es decideixen en funció de si molesten o no a una determinada sensibilitat religiosa?
Com van els estudiants a prendre's seriosament l'educació si ja d'entrada veuen que les directrius educatives entren en contradiccions tan flagrants? No pots anar a classe amb el cap cobert però, si és un vel islàmic, llavors sí que pots anar amb el cap cobert. Quina coherència. La mateixa Esther Pintó ho explicava: "En aquest cas (el del vel islàmic) els centres no tenim autoritat per prohibir-ne ús". Si telefono al Departament d'Educació i els explico que la meva religió-l 'Església Transversal de Els poderosos del sempitern Dia-m'obliga a anar pel món amb el cap cobert sempre amb un capirot de pallasso, em deixaran anar a classe amb un cucurulla de pallasso? Amb quins arguments realment sòlids em van a negar aquest dret si a les noies els permeten els vels?Quim Monzó
Traduit amb google traductor
Font: La Vanguardia
Publico l'origen del debat:
Polèmica en un institut de Mollerussa perquè dues noies porten el vel islàmic
1. • L'IES Terres de Ponent va parar una protesta d'un grup d'alumnes que volien anar al centre amb casc de moto La polèmica sobre l'ús del vel islàmic ha arribat a un institut de Lleida, l'IES Terres de Ponent de Mollerussa, on un grup d'alumnes han protestat perquè es permeti portar-lo a les alumnes musulmanes, quan les normes del centre no permeten cobrir-se el cap. Segons ha informat avui el director del centre, Joan Ferran, la polèmica va començar fa més o menys un mes, quan un grup d'alumnes de quart de Batxillerat va proposar anar al centre amb casc de moto com a protesta pel fet de no poder portar gorra a classe, quan a dues alumnes de religió musulmana se'ls permet anar a les aules amb el cap cobert amb un mocador. La direcció del centre es va assabentar de les intencions d'aquest grup a través d'altres alumnes, i va mantenir una reunió amb els seus integrants, a qui va convèncer de no portar a terme aquesta acció.
Respecte a la simbologia religiosa
"Vam parlar amb ells i els vam explicar que, si bé la nostra normativa interna no permet cobrir-se el cap, la Generalitat va establir que els centres hem de respectar la simbologia religiosa, de manera que el nostre règim està vigent pel que fa a portar gorra a classe, però no respecte al vel islàmic. Ells ho van entendre i van desistir de la seva protesta", ha dit Ferran. El director ha explicat que al centre, a més de les dues noies que actualment hi van amb vel, n'hi ha quatre més de religió musulmana que van a les aules sense mocador. "A l'assabentar-se de les intencions d'aquest grup alguna d'elles va pensar a posar-se el vel d'ara endavant, però com que al final el grup de nois va desistir de la seva protesta, han seguit venint a classe sense mocador i se'l continuen posant al sortir de l'institut", ha assenyalat el director.
Caràcter identitari
Ferran ha considerat que més que una qüestió religiosa, els motius dels alumnes que volien realitzar aquesta protesta eren de caràcter "identitari", de reivindicació de la imatge personal dels estudiants. "Al centre no hi ha hagut mai problemes de convivència a nivell religiós o cultural. És la primera vegada que hi ha un incident d'aquest tipus, que actualment ja està totalment oblidat, i la situació es troba completament normalitzada", ha assegurat Ferran. Es pot recordar que l'octubre del 2007 la Generalitat de Catalunya va obligar una escola de Girona a acceptar una nena de set anys que havia deixat d'anar a les classes perquè el reglament intern del centre prohibia que portés el mocador al cap.
Font: El Periódico
divendres, 13 de novembre del 2009
Estimats comunistes. Melcior Comes
 |
| Ells diuen que no al teu vot. La democàrcia ens la vida. Digues no a ells mitjançant el vot. No hi ha millor manera de preservar la nostra herència de llibertat |
¿Què és ser comunista l’any 2009?
Ho demanava el diari El País a dos innocents que segueixen militant en el PC; una noia deia que ser comunista significa el mateix de sempre: repartiment equitatiu de la riquesa i socialització dels béns de producció. A més, elogia Cuba dient que és més democràtica que Espanya (?), i accepta que hi hagi presos polítics a les presons cubanes, reeducant-se. ¿Us imagineu? Això ho diu una noia de vint-i-sis anys, que milita a EU des dels vint! Déu meu: surt el secretari general dels comunistes ibèrics, un tal Centella, i diu que ‘els comunistes no hem de demanar perdó’. Admet els crims que en nom del comunisme es van cometre però no se’n sent hereu, encara que el programa polític que esgrimeix davant els nassos del paisanatge els pressuposa: ¿com podrien fer aquest repartiment equitatiu de la riquesa i socialització dels béns de producció si no és tancant la classe empresarial a la presó, expropiant una part de les nostres cases i portant a reeducar els qui no els agradi que els fiquin la mà a la butxaca o manifestin desacord? Diuen que treballen pel proletariat, però —ho mostrava Ferran Sáez en un article memorable aquesta setmana—: els barris proletaris no els voten. El proletariat —com deia Tom Wolfe en el llibre que us recomano aquesta setmana, El periodisme canalla i altres escrits— està de vacances al Carib amb la seva tercera esposa. Fins i tot en temps de crisi, el proletariat no es deixa enganyar i quan sent això de ‘el problema segueix sent el capitalisme’ es posa la mà a la butxaca, es treure uns bitllets de cinquanta i es compra un bon parell de sabates de xarol.
Melcior Comes / Escriptor Mallorquí, llicenciat en dret, i guanyador del premi Josep Pla de Literatura 2008
dijous, 12 de novembre del 2009
PRUNE, el nou partit musulmà i espanyol
PRUNE, el nou partit musulmà que "vetllarà pels interessos de les minories" El 'Partido Renacimiento y Unión de España' (PRUNE), creat des de Granada amb caràcter musulmà, "ha de vetllar pels interessos de les minories i els més marginats" i pretén concórrer a les properes eleccions municipals de 2011 "en el major nombre possible" de ciutats de l'Estat espanyol. Així ho ha afirmat el portaveu de premsa d'aquesta formació, Mostafa Bakkach El Aamarani, que ha manifestat que el nou partit acceptarà a les seves files a tots aquells que vulguin participar "sense exclusió de cap tipus" i sense tenir en compte el país d'origen de les persones. El Aamarani ha explicat que entre la resta de formacions polítiques que existeixen a Espanya no n'hi ha cap que defensi els interessos de les minories àrabs, asiàtiques o africanes, perquè queden "marginades totalment". El PRUNE, que ja compta amb la resolució d'inscripció del director general de Política Interior, s'ha constituït des de Granada i a Astúries, encara que pretén estendre's per les principals ciutats de l'Estat espanyol, com Madrid, Barcelona, València o Saragossa, amb la intenció de presentar candidatures en els comicis de 2011. Tot i que no s'obtinguin alcaldies, el portaveu d'aquesta nova formació ha precisat que "l'important" és que la veu de les minories "sigui atesa" en els diferents ajuntaments espanyols, encara que s'ha mostrat segur que en un futur algun seus militants arribarà a ocupar algun "càrrec d'importància". El PRUNE té entre els seus objectius arribar a les cotes més altes de participació de la ciutadania espanyola en tots els àmbits de decisió política o promoure polítiques dirigides a potenciar i desenvolupar principis com els de la justícia, igualtat, solidaritat i llibertat "sense més limitacions que les naturals ".Aquestes accions es duran a terme "des de la consideració de l'Islam com a font d'aquests principis" perquè la formació tindrà en compte aquesta religió en la seva acció política, ha indicat el Aamarani, que recorda que aquest és un "factor determinant per a la regeneració moral i ètica de la societat espanyola ".
-------------
El “Partido renacimiento y Unión de España (PRUNE)" , una formació que podríem pensar , pel seu nom que podria pertanyer al ranci nacionalisme espanyol i al nacional-populisme ibèric ... no ho és, és la primera formació islamista espanyola amb vocació electoral. Es tracta de la conquesta municipal. Aquest partit s’està organitzant a nivell espanyola, també a Catalunya, contra rellotge amb l'objectiu d'aconseguir representació en municipis claus després de les eleccions de 2011. La formació està liderada per Mustafà Bakkach,un personatge mogut des de Rabat i que aspira a recollir suports no només entre els gairebé 1.300.000 musulmans residents a Espanya, una xifra molt superior als vots obtinguts en els últims comicis per IU, CiU o PNB, sinó també entre el conjunt d'immigrants no musulmans. Es tracta d’atiar el populisme immigrant que ja va sembrar en el seu moment el conjunt de les esquerres espanyoles i catalanes. Uns fan la feina –les esquerres- i els altres els fan la pell i després correm-hi tots. PRUNE es presenta com els partits islamistes, com alternativa al capitalisme compartint la visió nacional-populista del “chavisme” o del socialisme espanyol, català i europeu així com del conjunt de l’esquerra, però no és laicista ni aspira a un estat aconfessional, pretén imposar l’Islam i amb la càrrega judeòfoba tòpica d'questa mena de formacions. El partit va néixer aquest any a Granada, «amb una vocació clarament d'àmbit “nacional” i no per a consolidar-se només en una localitat o regió autònoma», s'afirma en el seu butlletí intern «Ruta». El PRUNE s'erigeix com «el partit que millor representi els ciutadans espanyols, inclosos els que procedeixen de la immigració». Això perquè, «encara que els polítics espanyols diguin que volen donar suport a l'immigrant i intentin solucionar els problemes d'aquest col•lectiu, com poden fer-ho bé si ells mai han emigrat i els seus fills tampoc?». I L’Islam on hi juga? La formació reconeix que lluitarà per aconseguir els seus objectius «des de la consideració de l'Islam com a font d'aquests principis", és a dir, «tindrà en compte l'Islam en la seva actuació política, considerant com a factor determinant per a la regeneració moral i ètica de la societat espanyola ». Això no contradiu, assegura, el seu acatament a la Constitució i el seu rebuig al terrorisme com a mitjà de fer política. La formació va quedar inscrita en el registre del Ministeri de l'Interior el 23 de juliol. L’ABC deia recentment que PRUNE ha obert una seu a Astúries, on es va iniciar la Reconquesta, el que interpretava per aquest diari conservador espanyol com tot un enunciat d'intencions. Ara, en una segona fase, intentarà establir també per la resta d'Andalusia, així com a Madrid, Catalunya, Extremadura, València i Múrcia. Comunitats totes elles en les que ja hi ha una àmplia població musulmana, integrada per espanyols conversos però, sobretot, per immigrants. La majoria d'ells són d'origen marroquí. Aquests últims no podrien votar en l'actualitat, però es dóna la circumstància que l'Executiu de Zapatero intenta signar amb les autoritats de Rabat un conveni de reciprocitat, en virtut del qual els ciutadans del país magribí podrien votar a Espanya i els espanyols resident al Marroc podrien fer el mateix allà, obviant que el Marroc careix dels més elementals drets democràtics. Això és part de “L’Alianza de Civilizaciones” de Zapatero i el PSOE-PSC. Convenis d’aquest tipus ja els ha signat Espanya amb d’altres països que tenen a Espanya una àmplia borsa d'emigrants. El PRUNE aspira a presentar-se amb garanties en les pròximes eleccions municipals de 2011 i aleshores els seus promotors volen estar implantats a la majoria de ciutats espanyoles i catalanes. Aspiren a col•locar regidors en ajuntaments que consideren claus. I després de les bajanades fetes pel govern socialista de Zapatero i els seus aliats, ara venen els plors, a mitjans governamentals no s'oculta certa preocupació, i no perquè es consideri que a dia d'avui aquesta formació estigui en disposició d'aconseguir una forta implantació. Però, en aquest sentit, es recorda que entre espanyols conversos i immigrants procedents de països islàmics la població musulmana resident al nostre país s'apropa a 1.300.000 musulmans i podrien superar els 2,3 milions si s'inclou als encara il•legals. El que més preocupa en aquests moments a l'Executiu socialista és que aquest partit pugui predicar la no-integració en nuclis urbans amb àmplia presència musulmana. En municipis en els que ja són una majoria, els musulmans tracten ja d'imposar els seus costums. De controlar alguns ajuntaments, els costums podrien adquirir llavors el rang de normativa municipal. La preocupació augmenta davant la sospita que darrere del partit hi sigui el Marroc, un país amb interessos contraposats als espanyols i que fomenta l’entrada d’imams a Espanya.
El suposat líder de la cèl·lula del Raval es nega a declarar
Maroof Ahmed Mirza, imam de la mesquita del carrer Hospital de Barcelona, ha argumentat que no es trobava bé, però quan el president del tribunal li ha ofert la possibilitat de ser assistit per un metge si ho necessitava, ha declinat l'oferta
El considerat líder ideològic de la cèl·lula desarticulada al Raval que suposadament planejava un atemptat al metro de Barcelona, Maroof Ahmed Mirza, s'ha negat a declarar davant el jutge, la fiscalia i les defenses argumentant que no es trobava bé.
El president del tribunal, Javier Gómez Bermudez, li ha ofert la possibilitat de ser assistit per un metge si ho necessitava, però Ahmed Mirza ha declinat l'oferta.
La fiscalia demana per a Ahmed, imam de la mesquita del carrer Hospital de Barcelona, una pena de 18 anys de presó pels delictes de pertinença a organització terrorista en grau de dirigent i tinença d'explosius.
Segons l'Audiència Nacional, el lideratge ideològic i operatiu l'exercien Maroof Ahmed Mirza i Mohammed Ayub Elahi Bibi, que "gaudien d'un gran respecte per part de la resta de membres del grup".
Maroof Ahmed Mirza va ser detingut durant la reunió celebrada al carrer Maçanet i el jutge considera que és "el líder religiós i operatiu", així com l'organitzador dels "potencials atemptats terroristes".
Aquests indicis es justifiquen per la declaració d'un testimoni que afirma que Ahmed era la persona que "escollia" i que va canviar els plans sobre la data i els llocs per a la comissió dels atemptats suïcides, així com la seva participació a la crida a la jihad i al sacrifici, referint-se a les persones que havien d'actuar com a suïcides als atemptats.
El judici ha arrencat amb la declaració de Qadeer Malik, per a qui la fiscalia demana 18 anys de presó per pertinença a organització terrorista, tinença d'explosius i falsificació documental. Sobre la peça principal del cas: el confident, que va permetre precipitar l'operació i les detencions, ha reconegut que va llogar-li una habitació però que no van parlar gaire amb ell.
Segons el fiscal, els suposats islamistes estaven preparant un atemptat al metro de Barcelona i haurien escollit aquest indret per les "dificultats" d'accés dels serveis d'emergència a l'interior del suburbà.
El judici per aquest cas ha començat aquest dijous i durarà vuit dies.
http://www.avui.cat/cat/notices/2009/11/el_suposat_lider_de_la_cel_lula_del_raval_es_nega_a_declarar_77907.php
dimarts, 10 de novembre del 2009
Yeliu Yelev: «El comunisme va ser molt pitjor que el feixisme»
Aquest doctor en Filosofia va ser el primer president plenament democràtic que va tenir Bulgària després de la caiguda del comunisme i el seu dictador, Todor Yivkov
- Quins van ser els seus primers passos com dissident? -Les meves primeres crítiques al règim les vaig fer en 1962, en una ponència durant una conferència teòrica sobre els errors de Stalin en la filosofia. Allí vaig plantejar que no s'havia de parlar de «els errors de Stalin» doncs ell no havia tingut cap coneixement de filosofia. Posteriorment vaig presentar la meva tesi doctoral en la qual criticava la definició de Lenin sobre la matèria. Això va servir perquè, en 1965, em recloguessin al poble on vaig néixer. Vaig Ser acusat de revisionista. Així van començar els meus anys de dissident.
-Quines actuacions públiques de rellevància va tenir amb anterioritat a la caiguda del comunisme?
-Entre 1984 i 1985 el règim de Yivkov va realitzar un autèntic genocidi cultural i espiritual al prohibir a la minoria turca en el país utilitzar els seus noms, celebrar les seves festes i tradicions religioses. Vaig Intentar organitzar una condemna categòrica però només unes quantes persones em van donar. Poc després creguem organitzacions no formals com l'Associació Independent per a la Defensa dels Drets Humans. Al novembre de 1988 constituïm el Club de Suport a la Transparència i la Perestroika a Bulgària. Al desembre de 1989, quan vam constituir l'opositora i centroderechista Unió de Forces Democràtiques, molts pertanyien al Club.
-Per què Bulgària no va assolir apartar dels càrrecs de responsabilitat a persones pertanyents a l'antiga Seguretat de l'Estat?
-El que es va fer a Alemanya Oriental i en la República Txeca no es va poder fer en el nostre país perquè havia un obstacle que va posar el Consell d'Europa: no excloure de la vida política a persones que havien pertangut a la Seguretat de l'Estat. Ara celebrem el 20 aniversari de l'ensulsiada del comunisme a Europa i no hi ha ni una sola declaració en la qual el Consell d'Europa, la UE, l'OTAN hagin condemnat al comunisme, tal com va ser condemnat el feixisme. En moltes ocasions he dit que el comunisme va ser un règim totalitari molt pitjor que el feixisme.
-La seva aportació, com president, a la transició a la democràcia a Bulgària?
-Pocs dies després de jurar el càrrec vaig signar un decret que derogava el que aquí es coneixia com «el permís de residència», un sistema feudal copiat de la URSS que obligava a la gent a residir en el seu lloc de naixença. Allí vas néixer, allí viuràs, allí treballaràs, deia el règim comunista. Un mes després de la meva elecció vaig presentar un projecte de llei per a eradicar la presència del Partit Comunista de l'Exèrcit, Policia, tribunals, Fiscalia i cos diplomàtic.
-Para què no li va arribar el temps com president?
-No només a mi no em va arribar el temps, pinso que tampoc li va arribar a les institucions. No vam poder condemnar a Yivkov per alta traïció a l'estat. Yivkov havia convocat dos Plens secrets del Comitè Central del partit comunista. Un en 1963 i altre en 1973 en els quals es va estudiar com el PC podia convertir a Bulgària en la setzena república de la URSS. I tot en absolut secret. Actuaven com màfia política, a esquena de la sobirania del poble. Però el nostre sistema judicial era molt comunista, i ara encara no es pot desfer dels seus reflexos comunistes. Deixem passar una magnífica oportunitat.
Traduït amb softcatalà
Font
- Quins van ser els seus primers passos com dissident? -Les meves primeres crítiques al règim les vaig fer en 1962, en una ponència durant una conferència teòrica sobre els errors de Stalin en la filosofia. Allí vaig plantejar que no s'havia de parlar de «els errors de Stalin» doncs ell no havia tingut cap coneixement de filosofia. Posteriorment vaig presentar la meva tesi doctoral en la qual criticava la definició de Lenin sobre la matèria. Això va servir perquè, en 1965, em recloguessin al poble on vaig néixer. Vaig Ser acusat de revisionista. Així van començar els meus anys de dissident.-Quines actuacions públiques de rellevància va tenir amb anterioritat a la caiguda del comunisme?
-Entre 1984 i 1985 el règim de Yivkov va realitzar un autèntic genocidi cultural i espiritual al prohibir a la minoria turca en el país utilitzar els seus noms, celebrar les seves festes i tradicions religioses. Vaig Intentar organitzar una condemna categòrica però només unes quantes persones em van donar. Poc després creguem organitzacions no formals com l'Associació Independent per a la Defensa dels Drets Humans. Al novembre de 1988 constituïm el Club de Suport a la Transparència i la Perestroika a Bulgària. Al desembre de 1989, quan vam constituir l'opositora i centroderechista Unió de Forces Democràtiques, molts pertanyien al Club.
-Per què Bulgària no va assolir apartar dels càrrecs de responsabilitat a persones pertanyents a l'antiga Seguretat de l'Estat?
-El que es va fer a Alemanya Oriental i en la República Txeca no es va poder fer en el nostre país perquè havia un obstacle que va posar el Consell d'Europa: no excloure de la vida política a persones que havien pertangut a la Seguretat de l'Estat. Ara celebrem el 20 aniversari de l'ensulsiada del comunisme a Europa i no hi ha ni una sola declaració en la qual el Consell d'Europa, la UE, l'OTAN hagin condemnat al comunisme, tal com va ser condemnat el feixisme. En moltes ocasions he dit que el comunisme va ser un règim totalitari molt pitjor que el feixisme.
-La seva aportació, com president, a la transició a la democràcia a Bulgària?
-Pocs dies després de jurar el càrrec vaig signar un decret que derogava el que aquí es coneixia com «el permís de residència», un sistema feudal copiat de la URSS que obligava a la gent a residir en el seu lloc de naixença. Allí vas néixer, allí viuràs, allí treballaràs, deia el règim comunista. Un mes després de la meva elecció vaig presentar un projecte de llei per a eradicar la presència del Partit Comunista de l'Exèrcit, Policia, tribunals, Fiscalia i cos diplomàtic.
-Para què no li va arribar el temps com president?
-No només a mi no em va arribar el temps, pinso que tampoc li va arribar a les institucions. No vam poder condemnar a Yivkov per alta traïció a l'estat. Yivkov havia convocat dos Plens secrets del Comitè Central del partit comunista. Un en 1963 i altre en 1973 en els quals es va estudiar com el PC podia convertir a Bulgària en la setzena república de la URSS. I tot en absolut secret. Actuaven com màfia política, a esquena de la sobirania del poble. Però el nostre sistema judicial era molt comunista, i ara encara no es pot desfer dels seus reflexos comunistes. Deixem passar una magnífica oportunitat.
Traduït amb softcatalà
Font
diumenge, 8 de novembre del 2009
Dos marroquins detinguts per apallissar una compatriota per no portar vel
Dues persones de nacionalitat marroquina, un home i una dona, han estat detinguts per la Guàrdia Civil a Socuéllamos (Ciudad Real) per propinar una "brutal" pallissa a una dona també marroquina, perquè no portava vel. Tot i que la víctima va sofrir un avortament després de l'agressió, un examen forense realitzat a instàncies del jutjat que investiga el cas sosté que no queda provat que la interrupció de l'embaràs fos conseqüència de la pallissa, atès que l'atac va tenir lloc el 14 d'octubre i l'avortament el 23.
Els fets es van produir el passat 14 d'octubre a les 09.00h al col·legi de primària El Coso, quan els dos agressors van anar a recollir el fill d'un d'ells i van observar la dona sense el vel islàmic que també acudia a buscar el seu fill. Testimonis presencials han relatat a la Guàrdia Civil que els dos detinguts, que no guarden relació de parentiu amb la víctima, li van propinar una "brutal" pallissa. Fonts de la Benemèrita han explicat que arran de l'agressió la dona, de 31 anys, va sofrir un avortament, però aquest extrem ha estat posat en dubte posteriorment per un metge forense, basant-se en el fet que l'atac va tenir lloc el 14 d'octubre i la interrupció de l'embaràs el 23.
La Guàrdia Civil va arrestar el passat 29 d'octubre un home i una dona de nacionalitat marroquina, identificats amb les inicials M.F., de 37 anys, i A.F. 27. Fonts judicials han explicat que el Jutjat d'Instrucció número 1 de Tomelloso ha obert un procediment per jutjar els detinguts.
lamalla
divendres, 6 de novembre del 2009
NORMAN MANEA, escriptor romanès. Què va suposar la caiguda del Mur de Berlín?
NORMAN MANEA, escriptor romanès.
L'enderrocament del mur de Berlín va portar la força i la vitalitat de la llibertat, segons Manea. Una llibertat imperfecta i contradictòria, explica, però que no es pot menysprear. Manea va viure a un camp de concentració nazi amb la seva família i també ha patit els efectes de la dictadura de Ceacescu. Actualment viu a Nova York i és un dels escriptors romanesos més reconegut internacionalment. Diu que el fonamentalisme religiós - més present arran dels atemptats de l'11-S - és pitjor que l'ideològic, que va caure amb l'enderrocament del mur
CCCB
L'enderrocament del mur de Berlín va portar la força i la vitalitat de la llibertat, segons Manea. Una llibertat imperfecta i contradictòria, explica, però que no es pot menysprear. Manea va viure a un camp de concentració nazi amb la seva família i també ha patit els efectes de la dictadura de Ceacescu. Actualment viu a Nova York i és un dels escriptors romanesos més reconegut internacionalment. Diu que el fonamentalisme religiós - més present arran dels atemptats de l'11-S - és pitjor que l'ideològic, que va caure amb l'enderrocament del mur
CCCB
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Aquest blog és
Vist des de...
