Amb la religió hem topat, Mohamed Jordi

El que ha passat a Mollerussa retrata les contradiccions de les autoritats educatives 

M'encanta la notícia aquesta que, a Mollerussa, veient que hi ha noies que van a classe amb el cap cobert amb un vel, un grup d'alumnes va decidir anar a classe amb els caps cobertes amb gorres, amb mocadors i fins i tot amb cascos de motorista . M'encanta perquè-encara que, com diuen el director i la directora d'estudis de l'institut de secundària on això va passar, ha estat un fet concret i tot està ja solucionat-és un exemple perfecte de l'absurd d'una forma d'actuar on, una vegada més, la religió (la musulmana en aquest cas) passa per sobre del seny. Per això el que ha passat en aquest institut és interessant: perquè retrata les contradiccions, la memez i la falta d'idees clares amb les que les autoritats educatives Mangone aquests assumptes. Anem a veure. Si, segons explicava ahir a aquest diari Esther Pintó, directora d'estudis de l'institut, "les normes, vigents a tots els centres escolars de Catalunya, són molt clares: no es pot portar cap objecte al cap", ja que no es pot dur cap objecte al cap i punt. En principi, a mi tant em fa que es pugui portar o no, però si es decideix una cosa, es decideix aquesta cosa i ja està. I, per pura lògica, si els professors criden l'atenció als nois que van amb gorra-perquè en cobrir-se el cap incompleixen la normativa, pel mateix motiu haurien de cridar l'atenció a les noies que es la cobreixen amb un vel. Ens hem passat segles lluitant contra la despòtica ingerència de la religió cristiana en les nostres vides en general i als centres educatius en particular per que ara, de cop i volta, torneu la religió (sigui la que sigui) a ensenyorir de les aules, disposada a gaudir de prebendes. Si els nois no poden anar amb gorres i cascos, ja que les noies no poden anar amb vel. Des de quan en un país suposadament laic les coses es decideixen en funció de si molesten o no a una determinada sensibilitat religiosa? Com van els estudiants a prendre's seriosament l'educació si ja d'entrada veuen que les directrius educatives entren en contradiccions tan flagrants? No pots anar a classe amb el cap cobert però, si és un vel islàmic, llavors sí que pots anar amb el cap cobert. Quina coherència. La mateixa Esther Pintó ho explicava: "En aquest cas (el del vel islàmic) els centres no tenim autoritat per prohibir-ne ús". Si telefono al Departament d'Educació i els explico que la meva religió-l 'Església Transversal de Els poderosos del sempitern Dia-m'obliga a anar pel món amb el cap cobert sempre amb un capirot de pallasso, em deixaran anar a classe amb un cucurulla de pallasso? Amb quins arguments realment sòlids em van a negar aquest dret si a les noies els permeten els vels?

 Quim Monzó

Traduit amb google traductor 

Font: La Vanguardia 

  Publico l'origen del debat: 

Polèmica en un institut de Mollerussa perquè dues noies porten el vel islàmic

 1. • L'IES Terres de Ponent va parar una protesta d'un grup d'alumnes que volien anar al centre amb casc de moto La polèmica sobre l'ús del vel islàmic ha arribat a un institut de Lleida, l'IES Terres de Ponent de Mollerussa, on un grup d'alumnes han protestat perquè es permeti portar-lo a les alumnes musulmanes, quan les normes del centre no permeten cobrir-se el cap. Segons ha informat avui el director del centre, Joan Ferran, la polèmica va començar fa més o menys un mes, quan un grup d'alumnes de quart de Batxillerat va proposar anar al centre amb casc de moto com a protesta pel fet de no poder portar gorra a classe, quan a dues alumnes de religió musulmana se'ls permet anar a les aules amb el cap cobert amb un mocador. La direcció del centre es va assabentar de les intencions d'aquest grup a través d'altres alumnes, i va mantenir una reunió amb els seus integrants, a qui va convèncer de no portar a terme aquesta acció.

  Respecte a la simbologia religiosa 

"Vam parlar amb ells i els vam explicar que, si bé la nostra normativa interna no permet cobrir-se el cap, la Generalitat va establir que els centres hem de respectar la simbologia religiosa, de manera que el nostre règim està vigent pel que fa a portar gorra a classe, però no respecte al vel islàmic. Ells ho van entendre i van desistir de la seva protesta", ha dit Ferran. El director ha explicat que al centre, a més de les dues noies que actualment hi van amb vel, n'hi ha quatre més de religió musulmana que van a les aules sense mocador. "A l'assabentar-se de les intencions d'aquest grup alguna d'elles va pensar a posar-se el vel d'ara endavant, però com que al final el grup de nois va desistir de la seva protesta, han seguit venint a classe sense mocador i se'l continuen posant al sortir de l'institut", ha assenyalat el director.

  Caràcter identitari 

Ferran ha considerat que més que una qüestió religiosa, els motius dels alumnes que volien realitzar aquesta protesta eren de caràcter "identitari", de reivindicació de la imatge personal dels estudiants. "Al centre no hi ha hagut mai problemes de convivència a nivell religiós o cultural. És la primera vegada que hi ha un incident d'aquest tipus, que actualment ja està totalment oblidat, i la situació es troba completament normalitzada", ha assegurat Ferran. Es pot recordar que l'octubre del 2007 la Generalitat de Catalunya va obligar una escola de Girona a acceptar una nena de set anys que havia deixat d'anar a les classes perquè el reglament intern del centre prohibia que portés el mocador al cap.

 Font: El Periódico

Estimats comunistes. Melcior Comes

Ells diuen que no al teu vot. La democàrcia ens la vida. Digues no a ells mitjançant el vot. No hi ha millor manera de preservar la nostra herència de llibertat

Aquesta setmana hem celebrat la caiguda del mur de Berlin, i això, que a la capital alemanya ha estat commemorat amb canapès de fruita confitada i focs d’artifici, ha fet treure el cap als comunistes més gratinats, als quals se’ls ha demanat el parer sobre la caiguda de la trista farsa comunista. Els comunistes són una gent molt graciosa, molt recalcitrant. Aquest diari digital va publicar dilluns passat una suculenta contraposició d’idees entre un brillant Carles Llorens (CiU), i Jordi Miralles (d’EUiA), on aquest darrer va deixar anar veredictes corprenedors, grans bogeries que fan plorar els àngels: reivindicacions de personatges tan sinistres com Ho Chi Ming, Mao, Fidel Castro, o Lenin: “Sense les elaboracions i pràctiques d’aquests dirigents revolucionaris (i d’altres) no es poden analitzar els avenços civilitzadors que ha viscut el món”. Això va dir el senyor Miralles. Jo no sé si el senyor Miralles llegeix, viu en aquest planeta o si és simplement intel•ligent, però el que demostra amb aquestes paraules és que té una intolerància inexprimible a la veracitat dels fets, una incorregible mania per no adonar-se de la naturalesa de tot el que aquests personatges —assassins de masses, o ideòlegs de matances de burgesos— van atrevir-se a executar o a promoure. (Déu meu, si basta llegir la vikipèdia!) Segurament, el senyor Miralles considerarà que jo sóc el desinformat, que estic emmetzinat per una historiografia capitalista o tendenciosa o ideològicament adreçada a mantenir les desigualtats socials, encara que crec que la veritat —del que feren aquests individus que ell no critica ni qüestiona— està per sobre del que jo o ell en pensem. Suposo que, per Miralles, tot el que expliquen Eric Hobsbawn, Tony Judt, Solyenitzin, Berlin, Brodsky, Gao Xingjian, Shalámov, i tants d’altres estudiosos i literats que han parlat de la mania d’aquests personatges per portar la gent en camps de reeducació —d’on no en tornen amb gaire salut, o convertits en cadàvers muts—, doncs tot això deu ser mentida, ¿oi?: els ‘avenços civilitzadors’ que aquesta gent ha portat al món són tan majestuosos que poden amagar, disculpar, dissimular, els milions de persones que moriren sota la fèrula de la seva bondat humanitària. Ho Chi Ming, Mao, Fidel Castro, o Lenin han fet molt menys —molt i molt menys!— per la humanitat que l’inventor de la bombeta de baix consum, o que Pietro Ferrero, creador de la Nutella. ¿Hi ha cap ‘avenç civilitzador’ que pugui competir amb el lliure mercat i la democràcia? ¿Quin? Elogiar aquesta genteta —Mao, Lenin…— és d’una perversió moral sorprenent, sobretot a aquestes altures de segle, sí, sobretot després de tots els testimonis, historiadors, biògrafs, de tots els que van poder avaluar en la seva pròpia pell aquests ‘avenços civilitzadors que ha viscut el món’ dels quals ens parla Miralles. Segur que Miralles considera que tots aquests personatges són els pares d‘el compromís amb la lluita contra les desigualtats i per la justícia social’. Assassins plens de bones intencions; Miralles salva els assassins perquè ho feien de bona fe —‘l’estimava, per això la vaig matar, etc…’, així parla el criminal masclista—: volien fer de la humanitat una raça més igualitària i més pura, a base d’eliminar els que se sentien una mica allunyats d’aquest somni infantil i sinistre. ¿I si jo sóc partidari de les desigualtats? Perquè en sóc: de les desigualtats de resultats. ¿És igual que jo el senyor Miralles? ¿Igual en què? Estic segur que ell amb la seva tasca política guanya més diners que jo alineant paraules —sóc un míser poeta liberal—, però: ¿tinc dret, en nom de la igualtat, a demanar un tros del seu pastís? ¿Me’l donarà? ¿Com podria fer jo per donar-li una mica del meu escàs talent literari i humanístic, ell que, pel que sembla, n’està més necessitat? La seva incapacitat per llegir un llibre d’història —o d’economia—: ¿no el fa inferior a tanta altra gent que podria no fer de la política un ofici frívol i pocavergonya? ¿Com s’ho farà per corregir la desigualtat que crea un argument superior, una eloqüència més elaborada, una superior bellesa física, un invent més útil que un altre? ¿Qui decideix quina desigualtat s’ha de corregir? ¿Jo? ¿O Miralles? ¿O el fantasma de Mao i Lenin, passejant-se per les Rambles fent llistes negres de gent que cal reeducar amb la fredor d’un canó d’escopeta a la nuca? ¿Per què, si és que volem corregir les desigualtats, no comencem apartant de la vida política i pública els més imbècils de la tribu? En el col•loqui que esmentava —entre Llorens i Miralles— tinc molt clar que hi ha una desigualtat: Llorens està molt per sobre: en argumentació, en veritat, en elegància, i Miralles està per sota, tant que frega la ignomínia, tant que cau en l’apologia dels assassinats de masses. ¿Què faria Miralles si tingués el poder? Segurament enviar-me a mi a un camp de reeducació, on, curiosament, no em deixarien llegir els autors que diuen la veritat sobre l’home i la seva història horrorosa. Al camp de reeducació hi anirien arribant tots els col•laboradors d’aquest diari digital, i una bona part de la seva audiència. Quina tristor! A més, però, els comunistes que queden no van de cara. Pels comunistes la democràcia no és el punt d’arribada. Si poguessin l’abolirien, perquè les majories no desitgen aquesta igualtat creada a cops de martell. Els comunistes creuen en una minoria de savis selectes directors del món, un petit comitè del Partit que dictamina, mana i dirigeix l’economia, la cultura i la vida civil: un grupet d’il•luminats que tot ho saben i que ens poden dir què hem de fer en tot moment. Són els purs, els nets de cor, els reis filòsofs que no solen tenir manies a l’hora de sacrificar unes quantes desenes de milers de dissidents, tots perquè el país —la massa oprimida, els bons ara redimits sota el Terror— ho exigeixen per arribar a la igualtat de fet.

¿Què és ser comunista l’any 2009?
Ho demanava el diari El País a dos innocents que segueixen militant en el PC; una noia deia que ser comunista significa el mateix de sempre: repartiment equitatiu de la riquesa i socialització dels béns de producció. A més, elogia Cuba dient que és més democràtica que Espanya (?), i accepta que hi hagi presos polítics a les presons cubanes, reeducant-se. ¿Us imagineu? Això ho diu una noia de vint-i-sis anys, que milita a EU des dels vint! Déu meu: surt el secretari general dels comunistes ibèrics, un tal Centella, i diu que ‘els comunistes no hem de demanar perdó’. Admet els crims que en nom del comunisme es van cometre però no se’n sent hereu, encara que el programa polític que esgrimeix davant els nassos del paisanatge els pressuposa: ¿com podrien fer aquest repartiment equitatiu de la riquesa i socialització dels béns de producció si no és tancant la classe empresarial a la presó, expropiant una part de les nostres cases i portant a reeducar els qui no els agradi que els fiquin la mà a la butxaca o manifestin desacord? Diuen que treballen pel proletariat, però —ho mostrava Ferran Sáez en un article memorable aquesta setmana—: els barris proletaris no els voten. El proletariat —com deia Tom Wolfe en el llibre que us recomano aquesta setmana, El periodisme canalla i altres escrits— està de vacances al Carib amb la seva tercera esposa. Fins i tot en temps de crisi, el proletariat no es deixa enganyar i quan sent això de ‘el problema segueix sent el capitalisme’ es posa la mà a la butxaca, es treure uns bitllets de cinquanta i es compra un bon parell de sabates de xarol.

Melcior Comes / Escriptor Mallorquí, llicenciat en dret, i guanyador del premi Josep Pla de Literatura 2008

PRUNE, el nou partit musulmà i espanyol

PRUNE, el nou partit musulmà que "vetllarà pels interessos de les minories" El 'Partido Renacimiento y Unión de España' (PRUNE), creat des de Granada amb caràcter musulmà, "ha de vetllar pels interessos de les minories i els més marginats" i pretén concórrer a les properes eleccions municipals de 2011 "en el major nombre possible" de ciutats de l'Estat espanyol. Així ho ha afirmat el portaveu de premsa d'aquesta formació, Mostafa Bakkach El Aamarani, que ha manifestat que el nou partit acceptarà a les seves files a tots aquells que vulguin participar "sense exclusió de cap tipus" i sense tenir en compte el país d'origen de les persones. El Aamarani ha explicat que entre la resta de formacions polítiques que existeixen a Espanya no n'hi ha cap que defensi els interessos de les minories àrabs, asiàtiques o africanes, perquè queden "marginades totalment". El PRUNE, que ja compta amb la resolució d'inscripció del director general de Política Interior, s'ha constituït des de Granada i a Astúries, encara que pretén estendre's per les principals ciutats de l'Estat espanyol, com Madrid, Barcelona, València o Saragossa, amb la intenció de presentar candidatures en els comicis de 2011. Tot i que no s'obtinguin alcaldies, el portaveu d'aquesta nova formació ha precisat que "l'important" és que la veu de les minories "sigui atesa" en els diferents ajuntaments espanyols, encara que s'ha mostrat segur que en un futur algun seus militants arribarà a ocupar algun "càrrec d'importància". El PRUNE té entre els seus objectius arribar a les cotes més altes de participació de la ciutadania espanyola en tots els àmbits de decisió política o promoure polítiques dirigides a potenciar i desenvolupar principis com els de la justícia, igualtat, solidaritat i llibertat "sense més limitacions que les naturals ".
Aquestes accions es duran a terme "des de la consideració de l'Islam com a font d'aquests principis" perquè la formació tindrà en compte aquesta religió en la seva acció política, ha indicat el Aamarani, que recorda que aquest és un "factor determinant per a la regeneració moral i ètica de la societat espanyola ".
-------------

El “Partido renacimiento y Unión de España (PRUNE)" , una formació que podríem pensar , pel seu nom que podria pertanyer al ranci nacionalisme espanyol i al nacional-populisme ibèric ... no ho és, és la primera formació islamista espanyola amb vocació electoral. Es tracta de la conquesta municipal. Aquest partit s’està organitzant a nivell espanyola, també a Catalunya, contra rellotge amb l'objectiu d'aconseguir representació en municipis claus després de les eleccions de 2011. La formació està liderada per Mustafà Bakkach,un personatge mogut des de Rabat i que aspira a recollir suports no només entre els gairebé 1.300.000 musulmans residents a Espanya, una xifra molt superior als vots obtinguts en els últims comicis per IU, CiU o PNB, sinó també entre el conjunt d'immigrants no musulmans. Es tracta d’atiar el populisme immigrant que ja va sembrar en el seu moment el conjunt de les esquerres espanyoles i catalanes. Uns fan la feina –les esquerres- i els altres els fan la pell i després correm-hi tots. PRUNE es presenta com els partits islamistes, com alternativa al capitalisme compartint la visió nacional-populista del “chavisme” o del socialisme espanyol, català i europeu així com del conjunt de l’esquerra, però no és laicista ni aspira a un estat aconfessional, pretén imposar l’Islam i amb la càrrega judeòfoba tòpica d'questa mena de formacions. El partit va néixer aquest any a Granada, «amb una vocació clarament d'àmbit “nacional” i no per a consolidar-se només en una localitat o regió autònoma», s'afirma en el seu butlletí intern «Ruta». El PRUNE s'erigeix com «el partit que millor representi els ciutadans espanyols, inclosos els que procedeixen de la immigració». Això perquè, «encara que els polítics espanyols diguin que volen donar suport a l'immigrant i intentin solucionar els problemes d'aquest col•lectiu, com poden fer-ho bé si ells mai han emigrat i els seus fills tampoc?». I L’Islam on hi juga? La formació reconeix que lluitarà per aconseguir els seus objectius «des de la consideració de l'Islam com a font d'aquests principis", és a dir, «tindrà en compte l'Islam en la seva actuació política, considerant com a factor determinant per a la regeneració moral i ètica de la societat espanyola ». Això no contradiu, assegura, el seu acatament a la Constitució i el seu rebuig al terrorisme com a mitjà de fer política. La formació va quedar inscrita en el registre del Ministeri de l'Interior el 23 de juliol. L’ABC deia recentment que PRUNE ha obert una seu a Astúries, on es va iniciar la Reconquesta, el que interpretava per aquest diari conservador espanyol com tot un enunciat d'intencions. Ara, en una segona fase, intentarà establir també per la resta d'Andalusia, així com a Madrid, Catalunya, Extremadura, València i Múrcia. Comunitats totes elles en les que ja hi ha una àmplia població musulmana, integrada per espanyols conversos però, sobretot, per immigrants. La majoria d'ells són d'origen marroquí. Aquests últims no podrien votar en l'actualitat, però es dóna la circumstància que l'Executiu de Zapatero intenta signar amb les autoritats de Rabat un conveni de reciprocitat, en virtut del qual els ciutadans del país magribí podrien votar a Espanya i els espanyols resident al Marroc podrien fer el mateix allà, obviant que el Marroc careix dels més elementals drets democràtics. Això és part de “L’Alianza de Civilizaciones” de Zapatero i el PSOE-PSC. Convenis d’aquest tipus ja els ha signat Espanya amb d’altres països que tenen a Espanya una àmplia borsa d'emigrants. El PRUNE aspira a presentar-se amb garanties en les pròximes eleccions municipals de 2011 i aleshores els seus promotors volen estar implantats a la majoria de ciutats espanyoles i catalanes. Aspiren a col•locar regidors en ajuntaments que consideren claus. I després de les bajanades fetes pel govern socialista de Zapatero i els seus aliats, ara venen els plors, a mitjans governamentals no s'oculta certa preocupació, i no perquè es consideri que a dia d'avui aquesta formació estigui en disposició d'aconseguir una forta implantació. Però, en aquest sentit, es recorda que entre espanyols conversos i immigrants procedents de països islàmics la població musulmana resident al nostre país s'apropa a 1.300.000 musulmans i podrien superar els 2,3 milions si s'inclou als encara il•legals. El que més preocupa en aquests moments a l'Executiu socialista és que aquest partit pugui predicar la no-integració en nuclis urbans amb àmplia presència musulmana. En municipis en els que ja són una majoria, els musulmans tracten ja d'imposar els seus costums. De controlar alguns ajuntaments, els costums podrien adquirir llavors el rang de normativa municipal. La preocupació augmenta davant la sospita que darrere del partit hi sigui el Marroc, un país amb interessos contraposats als espanyols i que fomenta l’entrada d’imams a Espanya.

El suposat líder de la cèl·lula del Raval es nega a declarar

Maroof Ahmed Mirza, imam de la mesquita del carrer Hospital de Barcelona, ha argumentat que no es trobava bé, però quan el president del tribunal li ha ofert la possibilitat de ser assistit per un metge si ho necessitava, ha declinat l'oferta El considerat líder ideològic de la cèl·lula desarticulada al Raval que suposadament planejava un atemptat al metro de Barcelona, Maroof Ahmed Mirza, s'ha negat a declarar davant el jutge, la fiscalia i les defenses argumentant que no es trobava bé. El president del tribunal, Javier Gómez Bermudez, li ha ofert la possibilitat de ser assistit per un metge si ho necessitava, però Ahmed Mirza ha declinat l'oferta. La fiscalia demana per a Ahmed, imam de la mesquita del carrer Hospital de Barcelona, una pena de 18 anys de presó pels delictes de pertinença a organització terrorista en grau de dirigent i tinença d'explosius. Segons l'Audiència Nacional, el lideratge ideològic i operatiu l'exercien Maroof Ahmed Mirza i Mohammed Ayub Elahi Bibi, que "gaudien d'un gran respecte per part de la resta de membres del grup". Maroof Ahmed Mirza va ser detingut durant la reunió celebrada al carrer Maçanet i el jutge considera que és "el líder religiós i operatiu", així com l'organitzador dels "potencials atemptats terroristes". Aquests indicis es justifiquen per la declaració d'un testimoni que afirma que Ahmed era la persona que "escollia" i que va canviar els plans sobre la data i els llocs per a la comissió dels atemptats suïcides, així com la seva participació a la crida a la jihad i al sacrifici, referint-se a les persones que havien d'actuar com a suïcides als atemptats. El judici ha arrencat amb la declaració de Qadeer Malik, per a qui la fiscalia demana 18 anys de presó per pertinença a organització terrorista, tinença d'explosius i falsificació documental. Sobre la peça principal del cas: el confident, que va permetre precipitar l'operació i les detencions, ha reconegut que va llogar-li una habitació però que no van parlar gaire amb ell. Segons el fiscal, els suposats islamistes estaven preparant un atemptat al metro de Barcelona i haurien escollit aquest indret per les "dificultats" d'accés dels serveis d'emergència a l'interior del suburbà. El judici per aquest cas ha començat aquest dijous i durarà vuit dies. http://www.avui.cat/cat/notices/2009/11/el_suposat_lider_de_la_cel_lula_del_raval_es_nega_a_declarar_77907.php

Yeliu Yelev: «El comunisme va ser molt pitjor que el feixisme»

Aquest doctor en Filosofia va ser el primer president plenament democràtic que va tenir Bulgària després de la caiguda del comunisme i el seu dictador, Todor Yivkov

- Quins van ser els seus primers passos com dissident? -Les meves primeres crítiques al règim les vaig fer en 1962, en una ponència durant una conferència teòrica sobre els errors de Stalin en la filosofia. Allí vaig plantejar que no s'havia de parlar de «els errors de Stalin» doncs ell no havia tingut cap coneixement de filosofia. Posteriorment vaig presentar la meva tesi doctoral en la qual criticava la definició de Lenin sobre la matèria. Això va servir perquè, en 1965, em recloguessin al poble on vaig néixer. Vaig Ser acusat de revisionista. Així van començar els meus anys de dissident.
 
-Quines actuacions públiques de rellevància va tenir amb anterioritat a la caiguda del comunisme? 
  -Entre 1984 i 1985 el règim de Yivkov va realitzar un autèntic genocidi cultural i espiritual al prohibir a la minoria turca en el país utilitzar els seus noms, celebrar les seves festes i tradicions religioses. Vaig Intentar organitzar una condemna categòrica però només unes quantes persones em van donar. Poc després creguem organitzacions no formals com l'Associació Independent per a la Defensa dels Drets Humans. Al novembre de 1988 constituïm el Club de Suport a la Transparència i la Perestroika a Bulgària. Al desembre de 1989, quan vam constituir l'opositora i centroderechista Unió de Forces Democràtiques, molts pertanyien al Club.  

-Per què Bulgària no va assolir apartar dels càrrecs de responsabilitat a persones pertanyents a l'antiga Seguretat de l'Estat?
-El que es va fer a Alemanya Oriental i en la República Txeca no es va poder fer en el nostre país perquè havia un obstacle que va posar el Consell d'Europa: no excloure de la vida política a persones que havien pertangut a la Seguretat de l'Estat. Ara celebrem el 20 aniversari de l'ensulsiada del comunisme a Europa i no hi ha ni una sola declaració en la qual el Consell d'Europa, la UE, l'OTAN hagin condemnat al comunisme, tal com va ser condemnat el feixisme. En moltes ocasions he dit que el comunisme va ser un règim totalitari molt pitjor que el feixisme.
 
-La seva aportació, com president, a la transició a la democràcia a Bulgària?
-Pocs dies després de jurar el càrrec vaig signar un decret que derogava el que aquí es coneixia com «el permís de residència», un sistema feudal copiat de la URSS que obligava a la gent a residir en el seu lloc de naixença. Allí vas néixer, allí viuràs, allí treballaràs, deia el règim comunista. Un mes després de la meva elecció vaig presentar un projecte de llei per a eradicar la presència del Partit Comunista de l'Exèrcit, Policia, tribunals, Fiscalia i cos diplomàtic.
 
-Para què no li va arribar el temps com president? 
  -No només a mi no em va arribar el temps, pinso que tampoc li va arribar a les institucions. No vam poder condemnar a Yivkov per alta traïció a l'estat. Yivkov havia convocat dos Plens secrets del Comitè Central del partit comunista. Un en 1963 i altre en 1973 en els quals es va estudiar com el PC podia convertir a Bulgària en la setzena república de la URSS. I tot en absolut secret. Actuaven com màfia política, a esquena de la sobirania del poble. Però el nostre sistema judicial era molt comunista, i ara encara no es pot desfer dels seus reflexos comunistes. Deixem passar una magnífica oportunitat.

Traduït amb softcatalà
Font

Dos marroquins detinguts per apallissar una compatriota per no portar vel

Dues persones de nacionalitat marroquina, un home i una dona, han estat detinguts per la Guàrdia Civil a Socuéllamos (Ciudad Real) per propinar una "brutal" pallissa a una dona també marroquina, perquè no portava vel. Tot i que la víctima va sofrir un avortament després de l'agressió, un examen forense realitzat a instàncies del jutjat que investiga el cas sosté que no queda provat que la interrupció de l'embaràs fos conseqüència de la pallissa, atès que l'atac va tenir lloc el 14 d'octubre i l'avortament el 23. Els fets es van produir el passat 14 d'octubre a les 09.00h al col·legi de primària El Coso, quan els dos agressors van anar a recollir el fill d'un d'ells i van observar la dona sense el vel islàmic que també acudia a buscar el seu fill. Testimonis presencials han relatat a la Guàrdia Civil que els dos detinguts, que no guarden relació de parentiu amb la víctima, li van propinar una "brutal" pallissa. Fonts de la Benemèrita han explicat que arran de l'agressió la dona, de 31 anys, va sofrir un avortament, però aquest extrem ha estat posat en dubte posteriorment per un metge forense, basant-se en el fet que l'atac va tenir lloc el 14 d'octubre i la interrupció de l'embaràs el 23. La Guàrdia Civil va arrestar el passat 29 d'octubre un home i una dona de nacionalitat marroquina, identificats amb les inicials M.F., de 37 anys, i A.F. 27. Fonts judicials han explicat que el Jutjat d'Instrucció número 1 de Tomelloso ha obert un procediment per jutjar els detinguts. lamalla

NORMAN MANEA, escriptor romanès. Què va suposar la caiguda del Mur de Berlín?

NORMAN MANEA, escriptor romanès. 

L'enderrocament del mur de Berlín va portar la força i la vitalitat de la llibertat, segons Manea. Una llibertat imperfecta i contradictòria, explica, però que no es pot menysprear. Manea va viure a un camp de concentració nazi amb la seva família i també ha patit els efectes de la dictadura de Ceacescu. Actualment viu a Nova York i és un dels escriptors romanesos més reconegut internacionalment. Diu que el fonamentalisme religiós - més present arran dels atemptats de l'11-S - és pitjor que l'ideològic, que va caure amb l'enderrocament del mur

  

  CCCB