Europa sota el jou de l'Islam

Álex Rosal Editor de Libros Libres Diu Gaddafi que «Al là garantirà la victòria islàmica a Europa sense espases, sense pistoles i sense conquesta. No necessitem terroristes, ni suïcides. Els més de 50 milions de musulmans que hi ha a Europa el convertiran en un continent musulmà en poques dècades ». Sembla que el màxim mandatari libi té raó. A Anglaterra, la població musulmana ha crescut des dels 82.000 als dos milions i mig de musulmans en tot just 30 anys. I a Holanda, el 50 per cent dels nadons són musulmans, i en només 15 anys, la meitat de la població holandesa serà també musulmana. Què vull dir amb això? Quan els seguidors d'Al là siguin majoria a Europa, i aquest dia no està massa llunyà per alguns països, imposar la seva particular concepció del món, substituint el que ara gaudim de llibertats, progrés i drets humans, pel que reclama l'Alcorà. Déu ens agafi confessats. Activistes del Vlaams Belang

Al-Qaeda era darrere l'acció

En Català:

Atac frustrat contra el caricaturista de Mahoma

Un somali amb un ganivet i una destral es va ficar a la casa de l'autor danès de les vinyetes que van enfurir al món islàmic. Un somali de 28 anys armat amb un ganivet i una destral va intentar la nit del divendres atemptar contra Kurt Westergaard, autor d'una de les caricatures de Mahoma publicades per la premsa danesa que van generar protestes i actes violents en molts països musulmans. La policia danesa va detenir l'assaltant quan ja estava dins del domicili de Westergaard. Va ser detingut a trets i va resultar ferit encara que la seva vida no corre perill. La policia va assegurar en un comunicat que la intenció del detingut era assassinar el dibuixant. L'home, amb residència legal a Dinamarca, seria membre o estaria molt a prop de grups islamistes radicals de Somàlia i, segons els serveis secrets danesos, hauria tingut contactes amb responsables de la xarxa Al-Qaida a l'Àfrica oriental. Per l'atac de divendres, la Justícia danesa ho processarà per l'intent d'assassinat del dibuixant i d'un policia. Westergaard, que es trobava al seu domicili, a la localitat d'Aarhus, a l'hora de l'assalt, es va refugiar amb la seva filla de cinc anys i va trucar a la policia, que va haver de detenir el assaltant a trets perquè, segons el Ministeri de l' Interior danès, els va amenaçar amb una destral. "Quan el sospitós es va acostar a menys de dos metres amb la seva destral i el seu ganivet, els policies li van disparar a la cama esquerra ia la mà dreta", va dir un portaveu policial a l'agència AFP. El dibuixant havia estat amenaçat de mort des de la publicació, fa quatre anys, del seu dibuix sobre Mahoma que va donar la volta al món, en el que representava el profeta de l'Islam amb un turbant en forma de bomba amb la metxa encesa, cosa que va ofendre a la comunitat islàmica. Westergaard va dir a l'agència danesa Ritzau, que quan va notar la presència de l'assaltant es va refugiar en una habitació de seguretat que té casa seva: "des d'aquí alerta a la policia, mentre ell intentava fer caure la porta. Però no ho va aconseguir. Em va insultar i va prometre que tornaria ". Les caricatures de Mahoma van ser publicades per primera al diari danès Jyllands-Posten el 30 de setembre de 2005. El 30 de gener de 2006, diversos diaris europeus publiquen les mateixes caricatures com un acte de defensa de la llibertat d'expressió. En plena polèmica, el dia 4 febrer 2006 van ser incendiades les ambaixades de Dinamarca i de Noruega a Damasc, Síria i el consolat danès de Beirut, al Líban. Dos dies després, centenars de iranians van atacar les ambaixades de Dinamarca i Àustria a Teheran. El 12 de febrer de 2008, la policia danesa va detenir a diverses persones a qui acusava de projectar un atemptat contra un dels dibuixants. CC Font: http://www.losandes.com.ar/notas/2010/1/3/internacionales-465179.asp

Terroristes musulmans 'crackejen' la web de EL MATI

 Atac hacker

 La passada nit, com molts dels nostres lectors hauran comprovat, aquesta web va ser objectiu d’un cibersabotatge per part d’un autodenominat Team Security Evils (Maroc Hackers), que tot crackejant-se (ocupant, com si diguéssim) el nostre espai al servidor, han aprofitat per fer-se propaganda. 

Com que ja hem fet net, si voleu veure el vòmit d’aquests personatges, us hi podeu recrear a http://twitpic.com/vn7my on en Ruben Novoa, a benefici d’inventari i per si pot fer servei a l’autoritat, ho ha emmagatzemat. Al Matí ja estàvem avesats a rebre atacs de cíber brètols diversos; anònims la majoria, sembla que només motivats per la voluntat diguem-ne esportiva de saltar tanques i trencar vidres només per la pruïja de demostrar-se com de masclet hom és saltant la tanca i trencant el vidre, alguns amb alguna signatura o rastre per a que sabéssim quin article motivava l’autoria de la bretolada; els nostres esforçats informàtics ens reporten més de 20.000 atacs entre els uns (els primers, la majoria) i els altres (un parell de centenars, que Déu n’hi dó). `

Mai, però, no ens haguéssim pensat que ens donarien la importància de ser objecte d’una onada de ciberterrorisme islamista radical, que per bé que no és comparable en gravetat al que altres persones, institucions i països han de suportar, d’alguna manera ens fa sentir, encara més, del mateix bàndol: el de la llibertat, la democràcia, el respecte i la civilitud

 http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=921

La Xina condemna a 11 anys de presó un dissident

Efe Pequín

Pequín ignora les pressions i condemna el dissident Liu Xiaobo a 11 anys de presó Se l'acusa de "incitar a la subversió contra l'Estat"

És un dels coautors de la Carta 08 ", en la qual s'insta a posar fi al sistema de partit únic a la Xina efe - dissabte, desembre 26, 2009 - Actualitzat a les 10:16 h. Pequín. Les autoritats xineses van fer cas omís a la pressió internacional i un tribunal (a la Xina el poder judicial no és independent) va condemnar ahir a 11 anys de presó a Liu Xiaobo, prominent crític del règim, "per incitar a activitats d'agitació destinades a enderrocar el Govern ". És la tercera vegada en la seva vida de dissident Liu, que el 28 de desembre complirà 54 anys, és condemnat. La primera vez fue sentenciado a 20 meses de cárcel por una huelga de hambre en las protestas de Tiananmen (1989) cuando era profesor de Literatura. La primera vegada va ser sentenciat a 20 mesos de presó per una vaga de fam a les protestes de Tiananmen (1989) quan era professor de Literatura. La segunda lo fue la pasada década a tres años en un campo de reeducación laboral ( laogai ). La segona ho va ser la passada dècada a tres anys en un camp de reeducació laboral (laogai). El seu tercer judici, el passat dia 24, a penes va durar tres hores, segons el seu advocat, Mo Shaoping, i se li va jutjar com a coautor d'un manifest que el 2008 (la Carta 08) va instar la reforma política, majors llibertats i al final del sistema de partit únic mitjançant el sufragi universal. Human Rights Watch (HRW) va qualificar el judici de "paròdia de la Justícia" i "predeterminat políticament" amb "la violació dels drets de Liu".  

"L'únic objectiu del judici és portar una repressió política amb els símbols d'un procediment legal", va adduir Sophie Richardson, directora per a Àsia de HRW en un comunicat. Considerat el dissident més destacat de la Xina, Liu va ser detingut el 8 de desembre de 2008, dos dies abans que es publiqués el manifest amb motiu del 60 aniversari dels drets humans. La sentencia, que podría haberse elevado a 15 años de prisión y que fue emitida el día de Navidad, destaca que Liu "incitó a la subversión contra el poder estatal", informó la agencia oficial Xinhua . La sentència, que podria haver elevat a 15 anys de presó i que va ser emesa el dia de Nadal, destaca que Liu "va incitar a la subversió contra el poder estatal", va informar l'agència oficial Xinhua. La acusación de "subversión contra el poder del Estado" se utiliza en China contra los disidentes pues permite criminalizar las críticas contra el Gobierno de Hu Jintao y el Partido Comunista de China (PCCh). L'acusació de "subversió contra el poder de l'Estat" s'utilitza a la Xina contra els dissidents ja que permet criminalitzar les crítiques contra el Govern de Hu Jintao i el Partit Comunista Xinès (PCX). assumptes interns Prèviament al judici, la Unió Europea (UE), els EUA i els grups de drets humans van denunciar les detencions i van demanar l'alliberament de Liu, però la Xina es va limitar a dir que són afers interns. El president nord-americà, Barack Obama, en la seva visita a la Xina fa un mes també va intercedir sense resultat, el que segons grups defensors dels drets humans prova que aquest tipus de diplomàcia no és efectiva amb el règim xinès. Tot i que el 23 de desembre a Pequín, el primer ministre francès, François Fillon, va reconèixer que no va evocar el cas (actitud habitual davant la signatura d'acords econòmics amb la Xina), va dir que "la postura de la UE sobre els dissidents es comunica regularment a Pequín ". 

La última vez -añadió- se hizo "cuando la semana pasada Suecia, la presidencia en ejercicio, pidió la liberación" de Liu. L'última vegada-va afegir-es va fer "quan la setmana passada Suècia, la presidència en exercici, va demanar l'alliberament" de Liu. Els diplomàtics occidentals i periodistes estrangers no van ser acceptats com a observadors en els tribunals. 

Font: 

La Xina condemna a 11 anys de presó un dissident Liu Xiaobo ha estat jutjat perquè se'l considera coautor d'un manifest que demana la democratització del país

Ult. Act. 25/12/2009 11:42

El tribunal que va jutjar Liu Xiaobo dimecres, ha condemnat el dissident a 11 anys de presó aquest divendres, dia de Nadal. Com ja es preveia, la sentència s'ha anunciat el dia en què es considera que els països occidentals estan ocupats en les celebracions nadalenques i gairebé paralitzats pel que fa a l'activitat pública i política, de manera que esperen que la reacció internacional sigui menor del que hauria estat un altre dia. Xiaobo ha estat condemnat "per haver incitat activitats d'agitació destinades a derrocar el govern", segons la sentència.  

El motiu del judici és que se'l considera coautor del manifest Carta 08, que l'any passat va reclamar la reforma política del país, més llibertat i la fi del sistema de partit únic amb el sufragi universal. És la tercera vegada que Liu Xiaobo, de 54 anys, és condemnat. L'any 1989 li van imposar 20 mesos de presó per una vaga de fam durant les protestes per la crisi de la plaça de Tiananmen, quan era professor de literatura. La següent condemna fa ser una sentència que l'obligava a passar tres anys en un camp de reeducació laboral. El procés actual, per tant, és el que ha desembocat en la sentència més dura. 

 Font: Avui.cat

Sobre esglésies i mesquites

Els suïssos, fa poques setmanes, han votat per clara majoria contra l’erecció de minarets en les mesquites noves que es puguen construir al país. No han votat contra les mesquites, han votat contra els minarets. Com si es pogueren construir esglésies, però no campanars. No crec que fóra qüestió de mantenir la integritat dels paisatges alpins, sinó més aviat una mostra de recels arrelats i de pors molt profundes. Jo, no cal dir – ho, hauria votat contra la prohibició. Dit això, em semblen també plenes de recels, i sospitoses, la major part de reaccions i comentaris que sobre aquesta matèria he llegit i escoltat. No perquè jo vulga justificar el vot dels suïssos (se’ls ha degut espatllar algun mecanisme de rellotgeria, com a mínim), els quals d’altra banda, amb la proporció d’immigats més alta d’Europa des de fa dècades, no han tingut conflictes virulents, com Anglaterra o França, per exemple. Sinó perquè constate una vegada més el masoquisme mental i moral predominant als països dits occidentals o cristians. Segons el qual masoquisme (plaer en la fustigació del propi cos), els nostres pecats i defectes són sempre imperdonables i grossos, i els defectes dels “altres” (els no occidentals, o no cristians), fins i tot quan són més grossos encara, són sempre ignorats i excusats. Vull dir que jo participe en el rebuig a la prohibició dels minarets a Suïssa, però també en el rebuig a prohibicions molt pitjors (contra els cristians i els seus símbols, pràctiques, predicació, etc., fins a la persecució cruenta i directa), habituals en molts països islàmics. I si el cap del govern de Turquia (tan europeu?) demanava que, en represàlia, els musulmans retiraren els fons dels bancs suïssos, vejam si algun president cristià no hauria de demanar que no comprem petroli d’Aràbia, on és impensable poder construir una església, ni sense campanar.

PODRÍEM RECORDAR FETS MOLT RECENTS, que explicaven alguns grans diaris europeus i nord – americans a finals de juliol i primers d’agost. Era una festa de casament entre cristians, en un poble del Panjab, al Pakistan: al final de la cerimònia, tal com és costum, els convidats llançaren arròs als novençans, monedes per augurar prosperitat, i paperets amb frases de salutació o amb versos de psalms. Però alguns veïns van fer córrer la veu que no eren psalms, sinó versets de l’Alcorà, arrancats del llibre sagrat, una ofensa intolerable. Arribaren els insults, les pedres i la violència, les primeres cases cremades. I l’endemà, arribaren els autobusos amb gent armada, i la massa plena de còlera santa. Els cristians són de la mateixa religió que els americans, cridaven, cal destruir – los, i començaren els incendis, les metralladores i les bombes. Moltes desenes de persones van morir a trets o entre les flames, i hauria estat molt pitjor si gran part de la població cristiana no haguera fugit prèviament. La policia, evidentment, mirava i no intervenia. El problema no són ja els atacs esporàdics, les bombes a les esglésies, cosa a la qual ja fa deu anys que els escassos cristians del país estan acostumats. El problema és la participació creixent de masses exaltades que demanen foc i mort als infidels.

PERQUÈ LA PREDICACIÓ DE L’ODI CONTINUA, d’Indonèsia a Nigèria, i la premsa internacional ho explica amb circumspecció, i la premsa espanyola no en diu res, o només una ratlles efímeres en un racó amagat. I mentrestant al Pakistan mateix (com en altres països islàmics, amb disposicions legals equivalents), continua vigent la “llei 295”, que en nom de la xaria, la llei islàmica, preveu fins i tot la pena de mort per a qualsevol que ofenga l’Alcorà i la figura de Mahoma. És prou la paraula d’un ciutadà musulmà per enviar un cristià a la presó per suposada ofensa religiosa. És prou un rumor inventat, perquè una massa de gent creme esglésies, o cases cristianes, amb els habitants dins. I ací, com és habitual, ningú no s’escandalitza, ningú protesta, ningú diu res, ningú eixirà al carrer.

ELS CRISTIANS HAN ESTAT UNA FORÇA i una presència important i vital a tot l’Orient Mitjà des dels segles dels segles. Des d’abans de l’expansió de l’islam per aquelles terres, evidentment, però també després, amb minories extenses que van conservar la pròpia religió, a Egipte, a Síria, a Turquia, a l’Iran i més lluny, i en la major part del món que solem definir com a islàmic. En el conjunt de la regió, fa un segle la població cristiana era el 20% del total: ara és només el 5%, i baixant. Baixant potser, en alguns llocs, fins a l’extinció: allò que no havia passat en prop de quinze segles, pot passar en el primer terç del segle XXI. Cristians caldeus, catòlics, descendents dels assiris, cristians des de fa prop de 2000 anys, ara veuen els seus bisbes segrestats i assassinats, els fidels atacats, les esglésies cremades: ara, per primera vegada en tants segles, molts es veuen forçats a fugir, a deixar el país. Justament ara, en aquests temps tan suposadament civils, moderns i tolerants.

PALESTINA, I SOBRETOT GAZA, on Hamas defineix la identitat en termes rigorosos de religió, n’és un exemple contundent. A Betlem, del 80% de cristians que eren fa pocs anys ara en queden a penes una tercera part. I a Egipte, on el 10% són cristians coptes, la convivència recula, el “nou islam” radical progressa (paguen els dòlars d’Aràbia…), i els atacs als infidels són també una realitat creixent. Comprenc que això són fets incòmodes (amb una llista més completa, serien més incòmodes encara), que parlar d’aquestes coses pot ser fins i tot lleig i sospitós, i que cal repetir sempre que la religió és una cosa i la violència sectària és una altra, etcètera. Allò que no comprenc és que siguen fets que no produeixen escàndol i protesta, ni entre el gruix dels ciutadans, dirigents, clergues, intel·lectuals o periodistes dels països islàmics, ni entre el gruix dels ciutadans, dirigents, clergues, periodistes o intel·lectuals dels països que en solem dir cristians. Algun expert, del ram angelical, m’ho hauria d’explicar.

JO, AGNÒSTIC EN MATÈRIA DE RELIGIONS, diria evangèlicament als amics musulmans que és just mirar la palla en l’ull de l’altre (sense ficar – li el dit a l’ull), però més just encara mirar, al mateix temps, el cabiró de fusta en l’ull propi. I em sembla molt bé que a València, per exemple, hagen construït una gran mesquita amb minaret, però també voldria (ells no?) que es pogueren construir en pau esglésies en qualsevol país islàmic. Fins i tot sense campanar.

Joan F. Mira a l'Avui.cat 

Un soldat musulmà

Un demòcrata i, per tant, anticomunista. Alfons Quintà / Periodista

No respecten res. I menys que res, la veritat. No sé on podrem arribar a parar si dura uns anys més la vilesa inherent a l'aparell de propaganda audiovisual de la Generalitat. No han respectat ni la mort del gran violoncel·lista Mstislav Rostropóvitx. Han amagat la seva admirable trajectòria de lluita contra el comunisme, complementària i concordant amb el seu combat per la música i la cultura. Vaig conèixer Rostropóvitx el 1971. Llavors era redactor d'un diari de Barcelona. Però el meu referent era Le Monde. Hi havia llegit una carta de Rostropóvitx en solidaritat amb Aleksandr Soljenitsin, que havia denunciat el gulag soviètic. Dies després, Rostropóvitx donava un concert a Barcelona. Acompanyat de Raimon Obiols vaig intentar entrevistar-lo. Ell ja era socialista, en la clandestinitat, i un gran amic. Pensava guanyar algun diner fent de fotògraf. Quan Rostropóvitx va arribar a l'hotel, li vaig demanar de parlar. Em va caure un xàfec de "niet" ('no'). Anava acompanyat d'un personatge que, visiblement, en opinió d'en Raimon i meva, era del KGB. Vaig escriure un article, més que res per reproduir la carta a Soljenitsin. Ja liquidada la tirania soviètica, el vaig conèixer en una roda de premsa. Rostropóvitx es va excusar, dient que el 1971 li era impossible parlar amb un periodista. Entesos. A Rostropóvitx se li va retirar la ciutadania soviètica. Era un gran honor. Anys després el vaig sentir tocar al Mur de Berlín, acabat d'enderrocar gràcies a demòcrates i anticomunistes, com ell. El vaig veure un darrer cop a Washington, dirigint la Simfònica Nacional. Des de l'intent d'envernissar el comunisme que patim, per obra del tripartit, això s'ha tapat. Ens volen imposar en tot una cínica i falsa "memòria històrica". No tenen perdó de Déu, diria l'àvia. En tot cas, mai en tindran el meu.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 17. Dissabte, 28 d'abril del 2007