Anna Punsoda: Racisme, encara? (Revista Valors)

octubre 30, 2010

La maternitat estova a tota self-made-woman. Fins i tot la Rahola publicava fa poc un article solidaritzant-se amb la Najat El Hachmi, la-catalana-d’origen-marroquí-que-va-guanyar-el-Ramon-Llull, pels insults que havien rebut les seves respectives filles. L’una lamentava que anomenessin “mora de merda” a la seva nena i l’altra, per demostrar que l’estigma no recau només sobre els moros, explicava que a la seva la tractaven de “bruta xinesa”.

L’última polèmica que recordo entre la periodista i la-catalana-d’origen-marroquí-que-va-guanyar-el-Ramon-Llull, venia de la caricatura que feien de Hitler a Polònia. El Hachmi trobava fantàstic que el dictador hi aparegués monejant amb les càmeres de gas perquè era una forma d’estimular els nens a aprendre història. La Rahola, elegantment, només va dir-li que si la seva filla havia de conèixer l’holocaust pel Polònia, anàvem fins. Dels debats entre ambdues dames se’n segueix, i no cal ser Joan Corbella per adonar-se’n, que tots som molt susceptibles quan l’atac afecta al nostre col·lectiu i més laxos quan els atacs els reben els altres. I sí, crec que la conyeta de les càmeres de gas pot ser tant o més infesta que el “mora de merda” de la filla de El Hachmi.

D’ençà de la constitució dels grans sistemes evolucionistes de principis del XIX, el racisme ha servit per justificar des de l’imperialisme a genocidis de pobles sencers. Si ara només serveix per justificar els sentiments ferits d’uns i d’altres i per omplir pàgines de diaris, vol dir que anem bé. Però potser caldria replantejar el tema. Hi ha racisme, en sentit literal, a Catalunya? O el problema, més que la ‘raça’, és la marginalitat que atribuïm a determinats col·lectius que solen coincidir amb una raça concreta? El motiu d’assenylar el moro és la ‘raça’ o són les damnificacions que hi vinculem fruit d’una conjuntura socioeconòmica difícil i dels problemes pràctics de la convivència? Jo crec que el tema ja no és la ‘raça’ i que el racisme en sentit estricte no va més enllà de l’anècdota. Anècdota lamentable, d’acord, però al capdevall anècdota.

El desembre de 1949, la UNESCO va decretar que no hi havia res d’innat en els homes que no resultés del seu entorn cultural. I per motius evidents, va proposar substituir el terme “raça” pel ‘d’ètnia’. Molt bé. Prohibides les races, ens trobem amb les ètnies. Que poden ser o no ser problemàtiques, però que hi són. I amb ‘l’aparició’ de les ètnies va aparèixer també la dificultat per articular-ne el conviure als estats i la crítica furibunda a l’etnocentrisme. L’etnocentrisme, en si, no és ni bo ni és dolent. Només és inevitable i cal ser-ne conscients. Que jutgem des dels propis paràmetres, ho entén més aviat un nen que algú atacat de correcció política. Hi ha ètnies. Ètnies amb valors diferents. Per mi no tots igualment respectables. He sentit dir a una professora, des de la palestra d’una facultat catalana, que l’ètnia és incommensurable i que l’ablació no és pot jutjar. Això no és ser tolerant. Això és ser una hipòcrita i una irresponsable. Cal ser sempre molt conscient gràcies a quins processos històrics podem formular els judicis que formulem. És curiós, però les persones més relativistes i més hostils als valors occidentals actuals que conec són les que ho passarien més magre en un país que no fos com aquest: homosexuals que serien penjats d’una grua, adúlteres que serien apedregades, dones forçades a casar-se i a criar com conilles amb qualsevol tiet vell.

Dèiem que hi ha ètnies, o sigui races, però que a Catalunya no són considerades més enllà dels inconventients i dels avantatges individuals. El dia que ser “d’orígen marroquí” deixi de ser un plus per guanyar-se l’admiració del públic lector, el “mora de merda” s’haurà acabat. Serà complicat. Bàsicament perquè als països de tradició llatina, el paternalisme i el poder absolut dels Estats ha fet configuar la subjectivitat en base a la pertinença grupal. Però això ja duria el debat massa enllà. I avui ja us he clavat prou la tabarra…

El blog de l'Anna Punsoda

Cremen dotze vehicles a Salt en la segona nit de vandalisme

Han cremat cinc cotxes i set motos entre les dues i les quatre de la matinada. Els incidents van arrencar divendres després que un noi de 16 anys caigués d'un cinquè pis mentre el perseguia la policia. L'origen dels fets recorda el de les 'banlieues' de París l'any 2005

Segona nit de vandalisme a Salt (Gironès). Dotze vehicles han cremat aquesta matinada entre quarts de dues i les quatre pel centre de la població. Concretament han cremat cinc cotxes i set motos. Els fets han passat al centre de la població, segons han informat els Mossos d'Esquadra. La policia ha trobat vidres i ampolles d'alcohol dins dels cotxes. Dos cotxes i cinc motos han quedat totalment calcinats. El lloc concret on s'han trobat els cotxes cremats són el carrer del Rec, davant el Parc Monar, els carrers Montsalvatge i passeig Països Catalans, i dos punts diferents del carrer Àngel Guimerà. Els Mossos busquen els autors dels fets.


Els aldarulls de divendres es van saldar amb la detenció de tres persones, dos menors de 16 anys, un marroquí i l'altre sud-americà, i un adult, de 23 anys, marroquí i amb nombrosos antecedents policials. Els fets van començar arran d'una concentració a favor de Mohamed R.L. en la qual es van cremar nou contenidors, entre altres actes vandàlics. Els joves protestaven contra una actuació dels Mossos d'Esquadra que va provocar, dissabte de la setmana passada, que un noi magrebí de 16 anys caigués des d'un cinquè pis mentre era perseguit per la policia acusat de robar una moto. El jove es troba ingressat en estat molt greu i encara es tem per la seva vida.


Aquest fet va provocar que divendres un grup d'amics i coneguts de la víctima es concentressin davant la comissaria dels Mossos per protestar per l'actuació dels agents. L'acte es va desenvolupar de manera pacífica fins que es van començar a manifestar espontàniament pels carrers i van començar a tombar motos que estaven aparcades i a cremar contenidors.


El precedent de París


L'origen dels fets –que tenen lloc quan falta ben poc per al primer aniversari dels greus incidents que van alterar la convivència amb la comunitat immigrant de Salt- recorda el conflicte de les 'banlieues' de París. El 2005 joves sense feina dels afores de la capital van provocar una revolta urbana que va obligar el govern francès a decretar l'estat d'emergència. En aquell cas els fets es van desencadenar després que dos adolescents d'origen africà morissin electrocutats fugint de la policia. En 19 nits van cremar més de 8.000 cotxes i hi va haver 2.700 detinguts.


Diagnòstic: sense esperança de futur


Joves sense expectatives, amb molta frustració acumulada i manca de motivacions. És el diagnòstic que fa dels protagonistes dels disturbis de Salt Cristina Sibina, coordinadora de la Casa d'Oficis, una entitat que ofereix formació professional i feina a joves d'entre 16 i 24 anys amb dificultats per trobar-ne.


A l'ARA Més podeu llegir la història del jove ferit que ha encès els ànims dels joves de Salt. La història de Mohamed constata la complexitat que suposa gestionar la immigració. També podeu llegir l'entrevista amb l'alcaldessa de Salt, Iolanda Pineda.

Ara

Set dels deu imams salafistes més perillosos de l’Estat són a Catalunya i al País Valencià

Hi ha unes cent mesquites al país des d’on es predica el salafisme i l’odi a Occident

Set dels deu imams salafistes considerats més perillosos per la policia espanyola actuen a Catalunya i al País Valencià. Les forces de seguretat consideren que hi ha aproximadament un centenar de mesquites salafistes als Països Catalans, on es predica un Islam que pot convertir-se en germen de violència contra la població que no és musulmana. Com a mínim, i per ara, prediquen que els seus fidels no s’integrin a la societat, denigren la dona i impulsen tribunals islàmics il·legals. El més conegut i polèmic d’aquests líders salafistes és l’imam de Lleida Abdelwahab Houzi, que ha impulsat una policia religiosa i que va ser denunciat per agredir una de les seves dones. A mitjan juliol va recomanar als seus companys salafistes aprofitar-se dels “independentistes, ja que ells ens ajuden per obtenir vots, però el que no saben és que, quan ens deixin votar, tots votarem els partits islàmics. Això ens farà guanyar un alcalde i a partir d’aquí implantarem l’Islam”. Jamal Dine Khamlitx és l’imam de la mesquita de Sant Feliu de Llobregat, i a més de fer proclames contra Israel i Occident en general, també considera Catalunya “terra de l’Islam”. Un altre imam, el de Vilanova i la Geltru, és en llibertat tot i haver estat condemnat a set anys per terrorisme. També hi ha líders salafistes a Roses, Salt, Reus, i Elx.

FONT: Som Notícia

Vot immigrant i racisme institucional

“Si convives con nosotros, puedes votar con nosotros”. Aquesta frase culmina un anunci institucional que fan a les nostres ràdios i televisions des de fa uns quants dies. El missatge va dirigit als estrangers no comunitaris que viuen a casa nostra i que, per primer cop, podran votar a les eleccions municipals del dia 22 de maig. Segons una nova normativa del govern espanyol, aquest dia podran votar, a banda dels ciutadans de l’Estat i de la UE, els nacionals de Bolívia, Xile, Colòmbia, Equador, Noruega, Islàndia, Nova Zelanda, Paraguai i Perú. El govern de Zapatero ha signat acords de reciprocitat amb aquests països, de manera que els espanyols que visquin allà també podran votar a les municipals.

Em pregunto, tot i així, per què la principal comunitat estrangera no comunitària a casa nostra, la marroquina, no podrà votar a les municipals. A Catalunya hi viuen uns 300.000 marroquins, és a dir quasi un 5 per cent de la població, just el percentatge per accedir als ajuntaments en unes eleccions. Com és que Zapatero no ha negociat amb el Marroc per donar dret de vot als seus ciutadans, i sí que ho ha fet amb comunitats minúscules com la islandesa o la neozelanesa? Si jo fos un malpensat, podria pensar que Zapatero sap que el sentit del vot dels marroquins podria ser diferent al dels bolivians o xilens, i qui sap si algun partit islamista o tutel·lat des de Rabat no entraria als nostres ajuntaments.

Estirant el fil d’aquesta línia de pensament, jo podria pensar que el sentit del vot dels bolivians o colombians serà similar al dels espanyols, en el sentit de votar majoritàriament el PP o el PSOE. No crec, a priori, que molts paraguaians o equatorians o colombians s’inclinin per opcions com el PNB, CiU, el BNG, el Bloc o la CUP. A Catalunya hi viuen més de 80.000 equatorians, més de 60.000 bolivians, més de 50.000 colombians i més de 30.000 peruans. Només aquests, sumats, fan més vots que alguns partits importants de casa nostra. Si jo fos un malpensat, podria pensar que el govern espanyol ha canviat la normativa per aigualir una mica més els partits nacionalistes perifèrics i fortificar més les dues grans opcions espanyoles.

Em pregunto, de passada, l’impacte que pot tenir la decisió en municipis com Guissona, on més de la meitat de la població és d’origen immigrant. I també em pregunto quin ús electoral i demagògic en farà la Plataforma per Catalunya (PxC), de tot aquest afer.

Jaume Clotet

El Singular Digital

Simo Häyhä: La mort blanca

Simo Häyhä (17 de desembre de 1905 - 1 abril 2002), anomenat per l'exèrcit soviètic "Belaya Smert" (en rus: Белая смерть, en finès: Valkoinen Kuolema, i en català: La Mort Blanca), va ser un soldat finlandès, considerat el millor franctirador de la història.

Simo va néixer al petit poble de Rautjärvi, prop de l'actual frontera finesa amb Rússia, i va iniciar el seu servei militar el 1925. Durant la Guerra d'Hivern de 1939-1940 entre Finlàndia i la Unió Soviètica, va servir com franctirador contra l'invasor rus. Actuant a temperatures que oscil laven entre els vint i els quaranta graus centígrads sota zero, i vestit completament de camuflatge blanc, Häyhä abatre a més de 505 soldats enemics, tot i dades extraoficials eleven aquesta xifra a 542. El recompte diari dels enemics morts es duia a terme en el camp de batalla pels mateixos franctiradors finlandesos.

Häyhä utilitzava el fusell M28 Pystykorva, una variant finlandesa del fusell soviètic Mosin-Nagant. Simo preferia no utilitzar mira telescòpica per a no augmentar la grandària del blanc que oferia l'enemic durant els combats, i perquè sovint, els franctiradors eren delatats pel reflex del sol a les lents d'aquestes mires. Amb tan baixes temperatures, les mires podien entelar o trencar-se amb facilitat.

Una altra de les seves tàctiques consistia a compactar la neu davant seu perquè en disparar no es remogués. Al seu torn, per evitar que el baf del seu alè el delata, omplia la seva boca de neu. La seva curta estatura, 1,52 m, també li va resultar de gran ajuda a l'hora de passar inadvertit en el combat.

A més de les seves baixes amb el fusell, Simo té també acreditades altres dues-centes amb un subfusell. Totes les baixes que aquest tirador va infligir a l'exèrcit soviètic es van produir en un termini de tres mesos. El 6 de març de 1940, Häyhä va ser ferit a la cara per una bala explosiva enemiga. Abans d'això, els russos van elaborar multitud de plans per acabar amb ell, inclòs l'enviament de franctiradors i atacs d'artilleria, que no van aconseguir cap resultat. Es presumeix que el tret que li va ferir va ser realitzat a l'atzar, i les ferides el van deixar en estat de coma.

Simo va ser rescatat pels seus companys, que van relatar posteriorment que "la meitat de la seva cara havia desaparegut". El dia 13 de març, el mateix en què es va signar la pau entre la Unió Soviètica i Finlàndia, Simo Häyhä recuperar la consciència. Després de la guerra, va ser ascendit de cap a segon tinent pel mariscal de camp Carl Gustaf Emil Mannerheim. Ni abans que ell ni posteriorment cap soldat havia obtingut un ascens en circumstàncies tan dramàtiques en la història militar de Finlàndia.

Vida posterior

Simo Häyhä trigar uns quants anys a recuperar-se de la seva ferida, la bala que havia travessat la seva mandíbula i li havia destrossat la galta esquerra. Després de la Segona Guerra Mundial es va dedicar a la caça, sobretot de ants, ia la cria de gossos, i en diverses ocasions va caçar amb el president finlandès Urho Kekkonen.

Quan el 1998 se li va preguntar com va arribar a ser tan bon tirador, simplement va contestar que "practicant". Sobre la seva onerós rècord de morts, deia que "Vaig fer el que se'm va ordenar el millor que vaig poder". Simo Häyhä va passar els seus últims anys en un petit llogaret anomenada Ruokolahti situada al sud-est de Finlàndia prop de la frontera amb Rússia. Va morir l'1 d'abril de l'any 2002.

Documental en castellà Simo Häyhä i la guerra entre Rússia i Finlàndia:

La rebel·lió dels animals

La revolta dels animals (segons una primera traducció, publicada per Destino), o La rebel·lió dels animals (segons una nova traducció, publicada per Edicions 62), Animal Farm en la versió original en anglès (1945), és un conte satíric de George Orwell sobre un grup d'animals d'una granja que expulsen els humans i creen un sistema de govern propi que acava convertint-se en una tirania brutal. La novel·la va ser escrita durant la Segona Guerra Mundial i, encara que va ser publicada el 1945, no va començar a ser coneguda pel públic fins a finals dels anys 50.

La revolta dels animals és una crítica de la Revolució Russa i una sàtira sobre la corrupció del socialisme a la URSS durant el període de mandat de Stalin. Del llibre se'n va fer una pel·lícula de dibuixos animats, aquest cop amb el títol La granja dels animals (Animal farm).

Significat dels personatges
Orwell satiritza el règim comunista soviètic representat a través dels animals de la granja. Cronològicament parlant serien:

* El Vell Patriarca representaria a Lenin per ser l'ideòleg de la Revolució, però pel seu caràcter tranquil, la seva avançada edat i la idea original que posseeix aquest personatge, podria correspondre a Karl Marx, a més a més que la revolució es produeix després de la mort del Patriarca.
* El senyor Jones seria Nicolau II de Rússia, el tsar derrocat per la revolució, i tota l'oligarquia russa en conjunt.
* Napoleó, amb les seves mesures per administrar la granja (preses de Boladeneu) que portaran la granja a la prosperitat, encara que només millora la seva situació i la de tots els porcs; i la seva política de restricció de les llibertats representa Stalin.
* Boladeneu seria Trotski, líder militar que més tard fuig de la granja amenaçat de mort. Un cop establert el poder de Napoleó, tot animal que és considerat perillós seria executat sota l'acusació de seguidor de Boladeneu.
* Bòxer, el cavall, sempre convençut que cal treballar més i traït malgrat això, representaria el proletariat.
* Les ovelles, analfabetes i acrítiques amb el règim personifiquen els camperols.
* El corb Moisès representaria l'Església Ortodoxa, que parla del cel dels animals i rep un tracte de favor dels humans, ja que ajuda a la idiotització del proletariat.
* L'ase Benjamí representa la classe intel·lectual, que és conscient de les manipulacions però que no participa en el moviment polític, tan sols l'observa.
 * Els gossos representen la policia i la seva brutalitat.  

Bibliografia * La revolta dels animals, Edicions Destino, 2001, ISBN 978-84-233-2342-5 *
La rebel·lió dels animals, Edicions 62, 2006, ISBN 978-84-297-5855-9

 

Recreació de la bandera de l'animalisme descrita en el llibre. És una versió inspirada en la bandera de la Unió Soviètica, amb la banya en lloc de la falç i la peülla en lloc del martell.

“Viva España, que aquí es gratis”

"Tot això té una solució, però és radical i ja se sap que els catalans som els salvadors del món: o podríem enviar la factura a les ambaixades respectives i cobrar-les abans de les operacions, o bé podríem denegar aquest servei universal que donem apel·lant al dret de ciutadania" Jaume Clotet 

 Exemple 1: L’altre dia, un ciutadà marroquí va anar a les urgències de l’hospital de la Vall d’Hebron. Segons sembla, té un problema a l’ull i s’haurà d’operar. No és res urgent ni res greu, però tot li anirà millor si s’opera. Evidentment, com que el sistema ho estableix així, se li va donar hora per operar-se al mateix hospital. Segons va dir ell mateix, aquesta operació no l’assumeix la xarxa pública marroquina i si anés a una clínica privada del Marroc li costaria un miler d’euros. Per això, ben comprensiblement, després de rebre la citació per a l’operació va exclamar: “Viva España, que aquí es gratis”. Gratis per a ell, però no per a nosaltres, que haurem de pagar mil euros de les nostres butxaques. 

 Exemple 2: A l’hospital sabadellenc del Parc Taulí tracten, des de fa tres anys, un jove veneçolà de 22 anys. Té un problema crònic al fetge i el tractament ens costa 2.000 euros cada mes. Com que és un tractament que crea una certa dependència, aquest jove no pot tornar al seu país perquè allà no li facilitaran i podria tenir complicacions greus. Per això, des dels 18 anys i per sempre més, va decidir quedar-se a viure a Barcelona, on entre tots pagarem 24.000 euros cada any pel seu tractament. Exemple 3: En molts hospitals de Catalunya es produeix la següent situació. Uns estrangers que viuen al nostre país fan portar els seus parents. Quan arriben, els treuen la targeta sanitària, que s’expedeix sense cap control. Duen els parents a urgències, on es fan una revisió general i, en el cas que tinguin algun problema, se’ls cita per una operació quirúrgica al cap d’uns mesos. 

Quan arriba l’hora de citar-los, els serveis de l’hospital els truca per recordar-los que tenen hora per operar-se. El fet curiós és que molts dels pacients, mentre esperen aquest dia, han tornat als seus països, de manera que des dels nostres hospitals es truca a Argentina, Perú, Bolívia o Veneçuela per avisar ciutadans argentins, peruans, bolivans o veneçolans que han d’agafar l’avió per operar-se al nostre país. El cost, evidentment, és gratis per a ells, però no es gratis per a nosaltres. I amb tot això què vull dir? Vull dir que el forat sanitari català no és degut a les nostres necessitats sanitàries, que em semblaria molt bé. El problema és que exercim de servei de salut pública de tot el planeta i clar, com que hem de donar hora a molts ciutadans del món sencer, les nostres àvies reben hora al cap d’un any per una operació de cataractes o per operar-se el genoll. Tot això té una solució, però és radical i ja se sap que els catalans som els salvadors del món: o podríem enviar la factura a les ambaixades respectives i cobrar-les abans de les operacions, o bé podríem denegar aquest servei universal que donem apel·lant al dret de ciutadania. O bé podem seguir com ara apel·lant a la correcció política i, de retruc, a la nostra profunda imbecil·litat.

El Singular digital