Vacances a Budapest

 

Portada i vinyeta del còmic de Freddy Lombard, vacances a Budapest. Obra d'Yves Chaland

 

Perquè no volem Turquia a la UE?

Els nostres amics turcs

Vídeo d'un dels actes del Bloc Identitaire contra l'entrada de Turquia a Europa

És fascinant, però encara hi ha alguns europeus que volen que Turquia entri a formar part de la Unió Europea (UE). Potser no han vist o no han volgut veure la darrera atrocitat dels nostres amics que governen Ankara. Aquests dies assistim a una sèrie de massacres contra kurds innocents, hàbilment silenciades per les cancelleries europees, per a qui la crisi a Síria ha servit d’excusa idònia per girar la vista una mica més al sud. El primer ministre turc, l’islamista Tayyip Erdogan, ha admès que els morts eren civils sense connexió amb el PKK i ha tramès el condol a les famílies per aquest “incident”. Ah, gràcies home. Quin demòcrata!

Precisament a nosaltres, en tant que minoria nacional, ens interessa especialment el tracte que els amics turcs tenen envers els kurds. Per començar, Turquia no reconeix l’existència de cap poble kurd i menys encara del Kurdistan. Comencem bé. Per això ha esclafat durant dècades aquest poble i ha buidat comunitats senceres cap a d’altres parts del país. Segons algunes fonts, més d’un milió de kurds són desplaçats interns dins de Turquia. Els partits kurds són il·legalitzats de tant en tant i els seus dirigents empresonats. Tot i que la llengua kurda formalment no és il·legal, Turquia es nega a signar la Carta Europea de les Llengües Minoritàries (com França, per cert). Gràcies a les pressions internacionals, Ankara va relaxar el setge contra els kurds i va atorgar algunes grans “concessions”: retornar els noms kurds a poblets kurds i permetre sermons religiosos en llengua kurda. Caram, quins progressos. Tot i que el govern turc diu que tot està tranquil al Kurdistan i que no hi ha cap problema, durant el 2011 va detenir més de 4.000 kurds per motius polítics.

A banda de la repressió contra les minories, els nostres amics turcs no paren de fer-la grossa. Tot i que al país hi ha la pena de mort, el govern turc assegura que no s’ha executat cap pres des del 1984. El govern turc oblida d’afegir “de manera oficial”, perquè segons algunes associacions defensores dels drets humans, com la local Human Rights Association, les execucions extrajudicials estan a l’ordre del dia: només l’any 2008 se’n van registrar 65. Segons Amnistia Internacional, les tortures a les comissaries turques no només no baixen, sinó que s’han incrementat des del 2008. No cal dir que l’objecció de consciència al servei militar és il·legal i que els objectors acaben a la presó. S’han documentat, a més, dotzenes de casos d’agressions a persones per la seva orientació sexual. Com que tot plegat és escandalós i és millor que no circuli, els governants turcs tenen més de cent periodistes a la presó. Ep, poca broma! És el país on hi ha més periodistes a la presó, per davant de la Xina, l’Iran o el Sudan, que es diu depresa.

Finalment, és clar, hi ha tota una qüestió de principis: forma Turquia part d’Europa? Crec que, com a mínim des de fa cinc segles, no n’ha format part ni geogràficament, ni culturalment, ni religiosament, ni històricament. Els defensors de la integració diuen que deixar Turquia fora de la UE la podria fer rodolar cap a l’islamisme. És a dir, que les raons són únicament estratègiques i, a fi de comptes, tampoc no hi ha garanties de res. Si Turquia fos membre de la UE seria el segon país en població i abans de 20 anys seria el primer. Calculin el nombre d’eurodiputats que tindria i la massa de treballadors circulant lliurement per Europa. I la cirereta final: els turcs van exterminar més d’un milió d’armenis, però si ho dius en veu alta vas a la presó. A mi, tot això, no em convenç.

Jaume Clotet

Font: Singular Digital

Un Ahmadinejad aïllat per Occident comença una gira a l'Amèrica Llatina per buscar aliats

El president iranià visita Veneçuela per garantir el suport de Caracas en el seu pols nuclear amb els Estats Units. Les relacions de Teheran amb Washington passen un moment molt tens per l'amenaça iraniana de tancar l'estret d'Ormuz

Dibuix fet per Juanjo Saez, de l'Ara

El president de l'Iran, Mahmud Ahmadinejad, ha iniciat aquest diumenge la seva gira de cinc dies per l'Amèrica Llatina que el portarà a Veneçuela, Nicaragua, Cuba i l'Equador. 

El viatge comença a Caracas i té l'objectiu d'enfortir les relacions amb els quatre països després del setge econòmic que occident imposa a Teheran per fer front al seu programa nuclear. Els Estats Units veuen la gira llatinoamericana d'Ahmadinejad com una cerca "desesperada" de suport d'un règim "aïllat" i ha avisat als països de la regió dels riscs financers de negociar amb l'Iran.

Al desembre, el Congrés nord-americà va aprovar una llei per la qual Washington pot tallar tots els vincles econòmics amb qualsevol institució estrangera que comerciï amb el Banc Central de l'Iran, cosa que deixa les empreses i els governs d'arreu amb només dues opcions: mantenir les relacions econòmiques amb Teheran o bé mantenir la porta oberta a exportar al mercat nord-americà.

La gira d'Ahmadinejad coincideix amb un moment molt tens en les relacions de Teheran amb Occident, arran de l'amenaça del règim dels aiatol·làs de tancar l'estret d'Ormuz, porta d'accés al golf Pèrsic i a una cinquena part del flux de petroli mundial.

Podeu llegir un repàs als moments clau d'aquesta setmana tan tensa entre l'Iran i els Estats Units en aquesta notícia de l'ARA PREMIUM.

Els Pets - Tu de què vas?

Pere pasqual és un hereu de casa bona
I, sobretot, ell diu que és molt català,
Però quan escriu cartes ha de canviar d'idioma,
Creu que n'hi ha prou amb saber-lo o parlar.

Company, això no lliga.
Parent, això no va.
No sé pas com t'ho mires,
Però no ho tens clar... tu de què vas?

Joan pérez ha viscut 30 anys a tarragona
I no li importa que li parlin català,
Però diu que li fa molt de tall parlar l'idioma,
Doncs té por que la gent se n'hi enfotrà.

Company, això no lliga.
Parent, això no va.
No sé pas com t'ho mires,
Però no ho tens clar... tu de què vas?

Ignasi pla és el cantant de "los aromas".
En la vida diària sols parla català,
Però amb el conjunt han decidit canviar d'idioma.
Sobretot el que ells volen és triomfar.

Un incendi porta la policia fins a un 'coffee shop' amb plantació de marihuana al mig de Sarrià

Els Mossos d'Esquadra detenen els tres responsables del local, que es presentava com un club de fumadors de pipa i no tenia cap tipus de llicència d'activitat vigent. Hi havia 159 plantes de cànnabis

El fum indica foc i a vegades alguna cosa més. Un incendi ha portat els Mossos d'Esquadra fins a una petita plantació de marihuana, amb 159 plantes, al cor del barri de Sarrià de Barcelona. Les plantes creixien a la rebotiga del que era un 'coffee shop' i es presentava com un club de fumadors de pipa, però que no tenia cap llicència d'activitat en vigor, segons la policia.
Els Mossos han detingut els tres responsables del local, tres veïns de Barcelona de 21, 26 i 29 anys i de nacionalitat espanyola, acusats d'un delicte contra la salut pública, per considerar que cultivaven la marihuana i després la comercialitzaven com a droga.
L'incendi que va destapar el cas es va produir diumenge. Els bombers hi van acudir per sufocar les flames i també hi van anar, com marca el protocol, patrulles policials. En inspeccionar l'establiment van descobrir, al final d'un passadís i darrere d'una porta tallafocs, el 'jardí', instal·lat en una estança d'uns 16 metres quadrats. Segons la policia, la sala estava condicionada com a viver per afavorir el creixement de les plantes. Hi havia un sistema de llums específic per imitar la llum natural –com es fa en totes les plantacions de marihuana en l'interior de locals–, i també hi havia un sistema de reg, a més d'aire condicionat per mantenir la sala a la temperatura adequada per al cultiu i un sistema de ventilació. La policia també hi va trobar balances de precisió.

Font: Ara

 

L'esquerra i la Immigració

El passat 4 d'octubre Dolors Camats es va empipar de valent quan li vaig preguntar si els seus fills anaven a una escola pública o privada. Quan sortia de la sala de premsa de Parlament encara la sentia queixar-se: "digueu-li al Rius que no pot fer aquestes preguntes". Com si els periodistes haguessim d'escriure al dictat d'Iniciativa. Això potser passava a l'època de Breznev, però ara no.

La portaveu d'ICV va acusar Duran -com UGT, CCOO i SosRacisme- de tenir un discurs "incendiari" en tema d'immigració després que el líder d'Unió digués, en plena precampanya electoral, que "la immigració és un problema" pel seu impacte en el sistema educatiu o sanitari. Les coses com són.

És veritat que Catalunya ha estat tradicionalmnet una terra d'acollida -fins i tot ho recull el preàmbul de l'Estatut- i que sort n'hem tingut dels immigrants. Si no, qui pujaria les bombones de butà a un cinquè pis del Raval, cuidaria els nostres avis o escombraria els nostres carreres?.

Però també que hem obert les portes de bat a bat: cap país del món -sobretot sense estat- deu haver rebut un milió de nouvinguts en deu anys. Agreujat pel fet que la política d'immigració del PP i del PSOE ha estat gairebé inexistent: la d'Aznar per por a les crítiques i la de Zapatero perquè primer es va basar en els papers per tothom i després en regularitzacions massives.

La prova definitiva és que en el debat televisiu entre Rajoy y Rubalcaba abans de les darreres eleccions generals va haver-hi dos temes estrella que no van sortir: corrupció -no m'estranya: Urdangarin, Gürtel, Campeón, etc- i immigració.

Però, ens agradi o no, la immigració té un impacte en la llengüa, en l'educació, en la sanitat. Pel que fa al català jo sempre recomano el llibre de Toni Soler -gens sospitós de proximitat al PP- Amb llengua o sense (Columna, 2008) on admet que "com més gran sigui el flux migratori, més retrocedirà la llengua catalana. Negar aquesta evidència és pueril". "A l'àrea de Barcelona i a les grans ciutats -afegeix-, la immigració s'integra utilitzant l'espanyol".

Només recordar per exemple que, a les darreres proves de l'Institut Metropolità del Taxi, dels gairebé 600 aspirants només van aprovar un 52% i les proves per fer de taxista no deuen ser, ni de bon tros, com les de la Selectivitat. Al capdavall, la majoria de nous taxistes són llatinoamericans, pakistanesos o magrebins.

I si la immigració no té un impacte en la seguretat com és que el 45% dels reclusos són estrangers com ha reconegut la consellera de Justícia, Pilar Fernández Bozal?. La xifra, durant el tripartit, era gairebé secreta per no ser políticament incorrectes. Amb quasi 11.000 interns tenim, per cert, les presons a rebentar per això s'ha posat en marxa un pla perquè els reclusos estrangers sense papers pugin maxar abans d'hora, mesura que no s'ha atrevit a criticar ni Iniciativa.

I en sanitat ara que estan de moda les retallades? Tenim més de 7,5 milions de targetes sanitàries. Durant el 2008, el 60 % de les altes van ser de persones de nacionalitat estrangera i el nombre d'immigrants que amb targeta sanitària va superar el milió, segons va informar llavors l'aleshores consellera Marina Geli. Jo, que sóc usuari de la sanitat pública -no com Camats, que també té mútua privada- he fet cua de vegades en alguna sala d'espera on gairebé era l'unic autòcton.

Finalment, l'ensenyament. El número d’immigrants a l'escola -pública, clar- no ha parat de créixer en deu anys: el curs 1998/1999 era de 16.000 i el 2008/2009 de 151.000. Amb franquesa, vostès creuen que un pakistanès o un marroquí que arriba a mig curs sense parlar ni català ni castellà no afecta al seu propi rendiment, però també al de la resta de la classe?,

Com recordava el Cercle d'Economia en el seu document "Educació, la gran prioritat": “la immigració planteja seriosos problemes educatius. Educar a un immigrat vol dir incorporar-lo al nostre sistema econòmic-cultural (...) només impedint la ghettizació escolar es podrà evitar la ghettizació social”.

Al final, són actituds com les de Dolors Camats -el bonisme de l'esquerra, en general- les que fan créixer Anglada que ha aconseguit una sòlida base electoral durant les últimes convocatòries: 75.000 vots a les eleccions al Parlament, 66.000 a les municipals -amb 67 regidors malgrat que només es presentava a un centenar de municipis- i 60.000 a les generals. Si l'esquerra no canvia de xip amb la immigració només és qüestió de temps que entri al Parlament.

Només cal agafar els resultats electorals a Badalona on Albiol -amb un discurs dur sobre immigració- va passar de set regidors a onze: d'uns 16.000 vots a 26.000. El PSC es va mantenir en 21.000 -fins i tot va pujar una mica en números absoluts- mentre Esquerra va desaparèixer del mapa -havia tingut 4.000 vots a les eleccions del 2007- i la formació de Dolors Camats en va perdre gairebé 4.000. Alguns, per força, havien d'anar a parar al PPC i tot. Com a França, que molts votants del Front National són antics votants de del comunista George Marchais com em va admetre un dia Joan Tardà.

Si la portaveu d'ICV al Parlament encara dubta després de tot el que explico aqui que agafi el darrer llibre d'una intel·lectual d'esquerres com Ana María Moix "Manifiesto personal" (Ediciones B) que admet que "la inmigración genera conflictos de todo tipo: sociales, educativos, humanitarios, convencionales ..." (pàg 198). I que consti que l'autora tampoc se n'estar de denunciar que, de la immigració, ens n'hem aprofitat tots plegats. Començant per empresaris sense escrúpols.

Xavier Rius

Font: e-notícies

En Xavier Rius cada vegada encerta més els seus articles, és clara la seva evolució que molta gent tenim

Despullada davant del MACBA

Una noia amb un burka i completament nua, protesta contra les lapidacions de dones al món musulmà, davant del Museu d’Art Contemporani de Barcelona:

FONT: Exhibicionistes catalanes