Malmö va ser, de bon
començament, una de les principals receptores de la immigració massiva a
Suècia. La política de portes obertes es va intensificar encara més fa
uns 15-20 anys, i es va adreçar principalment a immigrants del nord
d'Àfrica i de l'Orient Mitjà. Per posar un exemple de com d'obertes
estan aquestes portes, només cal dir que, durant el 2012, Suècia va
acceptar 95.000 immigrants, dels quals un 44% eren refugiats polítics i,
d'aquests, el 90% eren musulmans.
No cal dir que tot plegat ha transformat la fesomia de Malmö fins a extrems gairebé impensables fa només 20 anys.
En el meu article sobre
Rotterdam,
parlava d'aquesta ciutat com un metafòric port d'entrada a Euràbia, amb
un 13% de població musulmana i barris sencers que han esdevingut
veritables ghettos; només donant un cop d'ull a les xifres, es veu que
Malmö ha fet molt més camí: actualment, més d'un 40% de la població de
la ciutat és d'origen estranger, i un 30% (del total), de confessió
islàmica. Si les xifres continuen evolucionant d'aquesta manera, Malmö
tindrà majoria musulmana en menys de 25 anys.
A Malmö, unes 200
persones pateixen robatoris cada mes. Un de cada quatre ciutadans serà
víctima d'almenys un delicte al llarg de la seva vida. Un de cada quatre
ciutadans d'edat avançada no gosa sortir al carrer per por de ser
atacat.
El nombre
d'assassinats també ha augmentat de forma exponencial en els darrers deu
anys, i això es veu per la manca de cobertura dels mitjans de
comunicació. Fa una dècada, qualsevol crim de sang rebia gran atenció i
era objecte de tota mena d'anàlisis. Actualment, a Malmö, això ha
esdevingut impossible. No se sap si s'ha perdut el compte o les ganes de
comptar. Fins i tot una comissaria de policia que portava la
investigació de diversos assassinats va ser víctima fa pocs mesos d'un
atemptat amb bomba. El comentari dels mitjans de comunicació? "Per
sort", la comissaria no va quedar completament destruïda. El fet que
això pogués ser considerat com un atac simbòlic contra els representants
de les institucions sueques sembla que va passar per alt a més d'un.
En barris com Rosengard,
es calcula que el percentatge de suecs "nadius" oscil·la entre el 0 i
el 10%. Evidentment, els assassinats estan a l'ordre del dia, però
Rosengard va més enllà: cotxes cremats; escoles incendiades o
destruïdes; llançament de pedres a oficials de policia i bombers. Una
situació inquietantment reminiscent dels disturbis a les banlieues de
París de 2005, i que aquí han esdevingut rutina habitual. Els bombers no
poden entrar a Rosengard si no és amb escorta policial. Altrament,
s'arrisquen a ser atacats amb una pluja de pedres i pals. I, pel que fa a
la policia, els cotxes patrulla sempre entren al barri de dos en dos,
per protegir-se mútuament. Això, quan hi entren.
Rosengard és el cas més
notori, però no pas l'únic. Al suburbi de Seved, el servei de Correus ha
desmantellat les seves instal·lacions. És territori xaria, zona
d'exclusió per a no musulmans. Ja no hi ha repartiment de correu a Seved
si no són els seus propis habitants que se n'encarreguen.
Viatjar en transport
públic a Malmö, sobretot de nit, també és una empresa perillosa. Per
tant, i per intentar evitar que els passatgers agredeixin els conductors
de tren i autobús, s'ha decidit no fer pagar bitllet a partir de certa
hora a la nit. Sembla que només proporcionant transport gratuït a les
bandes organitzades que es dediquen a imposar la seva llei als carrers
s'ha solucionat mínimament el problema.
Malmö, doncs, és
territori xaria, amb algunes àrees com Rosengard completament
conquerides i d'altres en procés de ser-ho. Les mesquites hi abunden, i
la principal, la Gran Mesquita de Malmö, que conté també el Centre
d'Estudis Islàmics (finançat per Qatar i Kuwait), és freqüentada per uns
75.000 fidels. Les escoles alcoràniques també han proliferat en els
darrers anys, però és impossible donar-ne una estadística fiable; moltes
d'elles són clausurades per no adaptar-se al currículum suec i, no cal
dir-ho, reobren ràpidament en una ubicació i amb un nom diferents; sigui
com sigui, de forma legal o clandestina, aquests centres augmenten cada
dia i asseguren que aquests nens nascuts en sòl suec no es siguin
"contaminats" pels valors occidentals.
Si Malmö és una ciutat
típicament euràbica, no cal gaire imaginació per deduir la situació dels
pocs habitants jueus que hi queden. Si en un moment donat aquests van
arribar a ser uns 2.000, es calcula que actualment en queden uns 700, i
continuen marxant a mida que el clima de la ciutat es radicalitza.
El simple fet de caminar
pels carrers de Malmö amb qualsevol signe ostensible de ser jueu
representa un greu perill per a la integritat física. El 2009, amb motiu
d'un partit de la Copa Davis de tennis entre Israel i Suècia que
s'havia de celebrar a Malmö, el mateix alcalde de la ciutat, el
socialdemòcrata Ilmar Reepalu, va declarar que allò era "un matx contra
l'estat d'Israel", al temps que minimitzava l'hostilitat contra els
jueus de la ciutat i acusava aquest col·lectiu de tenir lligams amb
l'extrema dreta sueca. El matx de tennis en qüestió, per cert, va acabar
celebrant-se sense públic per raons de seguretat, vista l'extrema
violència de les manifestacions proislamistes i anti-Israel que
s'estaven produint a la ciutat.
Malmö és un microcosmos
del que serà Suècia en uns quants anys. Un experiment multicultural
fallit que evidencia les febleses del model. Però la situació de Malmö
s'estén més enllà d'aquesta ciutat. Suècia en el seu conjunt ha passat
de ser un model de societat del benestar, una societat gairebé perfecta,
a considerar-se un fracàs tan estrepitós com inimaginable fa pocs anys.
Suècia ha passat
d'encapçalar les llistes de països amb una més àmplia protecció social a
liderar igualment el rànking de països amb més violacions per càpita,
només per darrera de Lesotho. Durant el 2011 es van registrar a Suècia
53 violacions per cada 100.000 habitants, o 29.000 casos en nombres
absoluts; dit d'una altra manera, qualsevol dona sueca d'entre 16 i 79
anys té un 23% de possibilitats de ser violada al llarg de la seva vida.
I això sense comptar violacions que tinguin lloc fora d'aquest interval
d'edat. Segons l'informe del Consell Nacional Suec per a la Prevenció
de la Delinqüència la immensa majoria d'aquestes violacions (un 85%) són
perpetrades per homes musulmans, preferentment iraquians i marroquins, i
contra dones "ètnicament" sueques.
Invariablement,
l'establishment atribueix aquests desproporcionats índexs de
criminalitat a la pobresa i a la suposada discriminació i maltractament
per part de la societat occidental envers els immigrants. La
responsabilitat recau sempre en la societat d'acollida i se n'eximeix el
nouvingut, que pràcticament sempre és vist com la víctima. Això és
particularment cert en una societat tan políticament correcta com la
sueca, on prevalen el discurs i el pensament únics.
Darrerament, però, s'han
trencat alguns tabús i s'ha començat a dir obertament que aquestes
violacions vénen motivades per la religió: amb la seva forma de vestir,
la seva igualtat (almenys teòrica) amb l'home, les seves llibertats, les
dones occidentals són vistes com a meuques que no mereixen cap respecte
i que hi són com a botí de conquesta. Sí, de conquesta. Perquè els
musulmans que delinqueixen ho veuen com una guerra contra la societat
occidental, una societat que ells consideren impura, decadent, malalta i
corrupta.
La sociòloga Petra
Akkeson va infiltrar-se en algunes bandes criminals durant un temps
mentre completava la seva tesi doctoral. El fet d'haver estat adoptada a
Sri Lanka li donava una aparença "no sospitosa" que li va permetre
parlar obertament amb membres d'aquestes bandes. Algunes afirmacions
fetes per aquests delinqüents demostren que no es tracta de simple
delinqüència juvenil, sinó d'una jihad en tota regla contra el que ells
consideren l'estat opressor: "Quan robem, és part de la nostra guerra
contra els suecs". "Robar és poder, i per a mi el poder vol dir que els
suecs s'agenollaran davant meu i em besaran els peus". I podríem
continuar, perquè Akkeson en dóna molts més exemples.
La resposta de les
autoritats sueques ha estat, però, més aviat tèbia. Es proposa
desregular el mercat de treball tant com sigui necessari per tal de
proporcionar feina a tothom (l'atur entre els immigrants arriba al 54%
en alguns casos). I, per damunt de tot, es critica països com França o
Dinamarca que, segons l'establishment suec, han instigat uns debats
"brutals" contra l'Islam i els immigrants i s'han decantat per la
repressió abans que no pas per l'educació.
Les autoritats sueques
semblen oblidar que el temps no està precisament de part seva. Malmö
serà la primera ciutat sueca amb majoria musulmana abans del 2030; tot
un col·lectiu d'immigrants de segona generació odien la societat on han
nascut i rebutgen de ple integrar-s'hi, al mateix temps que viuen de les
ajudes socials i omplen les hores voltant per districtes com Rosengard
imposant la llei del més fort; i, sobretot, una majoria silenciosa
s'adona que l'experiment multicultural aquí fa temps que va fracassar
estrepitosament i que el seu model social, considerat fins fa poc com un
exemple a seguir, es desintegra davant dels seus ulls sense que ells
puguin fer o dir res.
Tot plegat queda ocult
rere la parafernàlia del Festival d'Eurovisió que, amb les seves cançons
clonades d'un any a l'altre pretén encara donar la impressió que ens
trobem a la mateixa Suècia, a la mateixa Europa, de fa 20 o 25 anys. Ara
bé, sortiu del Malmö Arena i camineu uns quatre quilòmetres en direcció
nord cap a Rosengard.
Allà hi trobareu la Suècia del futur.
