Els falsos amics de la causa catalana

"Morales expressa la mateixa doctrina opressora de Putin, molt conegut entre uns altres indígenes que no tenim gaire presents, els txetxens" Francesc-Marc Álvaro “Ni Bolívia ni cap país pot permetre la independència o la separació de cap territori” Evo Morales, president de Bolívia

En acabar la guerra civil, la gent del govern basc a l’exili i del PNB va establir vincles notables amb l’administració dels Estats Units i amb els serveis d’intel•ligència de la primera potència mundial. El basquisme, que no és un bon exemple per al catalanisme en general, sí va tenir, en canvi, més habilitat i èxit a l’hora de cercar aliances internacionals duradores. Si més no, els bascos van demostrar més ambició i més seriositat en plantejar-se aquesta tasca. Alguns bons coneixedors d’aquest assumpte afirmem que un dia tindrem sorpreses quan s’expliqui, documents en mà, el paper força peculiar que van jugar alguns catalans a Londres. Poc dotats per al realisme de la diplomàcia, els catalans hem excel•lit, per contra, en el conreu de la fantasia quan ha tocat fer llista de complicitats exteriors. Encara recordo quan, a primers dels anys 80, la Crida i el Ciemen organitzaven uns concerts de les nacions on Catalunya anava del bracet de la respectable ètnia bubi, entre d’altres pobles. A Catalunya, sempre solidaris i sempre atents a posar-nos del cantó dels més desgraciats del planeta, no acabem de triar prou bé les nostres simpaties mundials. Així, i fent un joc d’analogies poc rigorós, pensem que certes causes llunyanes són com la nostra causa. Pensem –per ser exactes- que són part indestriable de la nostra lluita. D’aquesta manera, els moviments indigenistes d’Amèrica del Sud, tan diversos i complexos com es vulgui, han despertat una notable admiració a casa nostra, sobretot a partir dels anys setanta. El dret dels pobles indígenes a preservar llur identitat i cultura, el dret a la seva terra i a no ser explotats o expulsats són qüestions a les quals qualsevol demòcrata decent ha de fer costat. Això no està en discussió. Tanmateix, d’indigenismes n’hi ha de tot color i cal tenir clar que molts moviments d’aquesta mena no tenen res a veure –ni de lluny- amb els nacionalismes sense estat d’Europa.  

Morales, el president bolivià, té molts fans a Catalunya. També entre gent que es reclama nacionalista, sobiranista, independentista. És allò de pensar que la seva causa és la nostra. O potser els fa gràcia que va vestit amb un jersei de coloraines, ves a saber. Però els fets trenquen el miratge amb rotunditat: Morales, en arribar al poder, ha fet seva la matriu jacobina de la majoria de repúbliques llatinoamericanes, en contra dels afanys autonomistes de les regions més riques del país, que no volen veure com un redoblat centralisme els empobreix en nom de reparacions històriques amarades de molta demagògia oportunista. No els sona tot aquest discurs? Els nostres Morales, d’aquestes martingales, en diuen “deute històric”. I el cobren sense manies. Morales ho explica amb paraules que, a Espanya, podria subscriure qualsevol dirigent del PP o del PSOE. La unitat sagrada de la pàtria en boca de l’indi que ha esdevingut icona de cert progressisme folklòric fa riure i fa por, és com un acudit dolent. Una broma de mal gust que es pot veure com una herència inequívoca d’allò que, en castellà, en diuen “la madre patria”. Els ancestres de Morales es deuen remoure a la tomba. Mentre, els mateixos que aquí (catalanistes o no) denuncien els mals de la globalització i de l’imperialisme ianqui mai no veuen les pulsions antidemocràtiques dels qui consideren grans amics. I mira que és fàcil, perquè Morales expressa la mateixa doctrina opressora de Putin, molt conegut entre uns altres indígenes que no tenim gaire presents, els txetxens, massacrats durant anys i panys. És clar que Putin –com tothom sap- és un abanderat del progressisme més heroic perquè –ai las- ha plantat cara a l’OTAN i als Estats Units, i això el fa ser admirat per molta gent d’ànima pura i noble (entre la qual no manquen mai catalanistes de bona fe). La mateixa gent a qui cal explicar mil vegades que, sense la mà decisiva de Washington, les noves i darreres independències a Europa no haurien passat de simple hipòtesi.