Reflexions d'un bloguista

Fa uns dies, mentre desfeia caixes al meu refugi de Foios, va caure en les meues mans la Historia de China de J. A. G. Roberts, i vaig estar fullejant-la una estona. Les pàgines sobre el segle XX, les recordava amb esborronament.

 De quina manera milers de milions de persones van caure en les mans d'un personatge tan sinistre i criminal com el senyor Mao, el del Llibre roig (de sang), responsable de la mort (cruel i violenta, en molts casos; de gana, en altres) de milions i milions de persones innocents; un carnisser terrible, un cretí absolut, que a Occident suscitava un entusiasme cec entre l'esquerra imbècil, mare de Déu, quina bogeria més incomprensible és el ser humà. Aquell dia feia poc que havíem estat parlant per ací sobre la pel·lícula aquella, La ola, sobre la facilitat amb què es (re)creen les condicions òptimes per al totalitarisme. I em vaig recordar, per associació d'idees, d'un article que havia aparegut a la premsa, fa uns mesos, sobre la manera com s'està falsejant la figura de Stalin a la Rússia actual. Total, que el ser humà és una aberració inintel·ligible, cada vegada n'estic més convençut. Com és possible això? Per molt malament que s'estiga, com es pot ser conscientment, deliberadament sord a les evidències de la història? Com es pot hom imposar la pròpia ignorància sobre coses que han passat fa pocs anys? Fa un mes li vaig deixar a mon pare un documental del Canal d'Història sobre Ceausescu.

 Es va quedar aborronat, més encara perquè els seus veïns (una parella de romanesos encantadors i molt treballadors) havien intentat convèncer-lo que ara és un desastre i que amb Ceausescu estaven molt millor. Gent jove, activa, formada, educada, i que s'enganya d'aquesta manera. I és que, certament, sembla que hom només està disposat a sentir el seu propi sofriment. Quan això passa, quan l'empatia amb les víctimes de la història desapareix, la civilització és només un lleu, finíssim vernís que desapareix amb una facilitat terrible.

 De Patiovirtual