Demografia musulmana - Muslim demographics (vídeo)

L'Extrema Esquerra escridassa a Ibarretxe

Segons sembla el grup que ha organitzat l'escridassada són membres propers al sindicat SEPC, considerat per molts estudiants com a sindicat agressiu i sectari.

Escridassen Ibarretxe a la UAB

Una vintena d’estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ha escridassant i increpat l’exlehendakari basc Juan José Ibarretxe a l’inici d’una conferència que aquest havia d’impartir sobre la seva experiència política i econòmica.

Els joves que han intentat boicotejar l’acte han forçat una de les portes i han entrat a la sala on estava previst que es dugués a terme la xerrada amb crits en contra de l’expolític del PNB i reclamant la independència i la llibertat dels presos d’ETA. La protesta d’aquests joves ha generat una confrontació amb els estudiants que assistien a la conferència i que han escridassat als manifestants i els han exigit que marxessin.

Somnotícia

Mor el dissident cubà Orlando Zapata després de 85 dies en vaga de fam

Era un dels presos de l'anomenada Primavera Negra del 2003 El dissident cubà Orlando Zapata Tamayo, un dels presos de l'anomenada Primavera Negra del 2003, va morir ahir dimarts en un hospital a conseqüència d'una vaga de fam que va començar al desembre, segons organitzacions opositores. Zapata, de 42 anys, es va declarar en vaga de fam el 3 de desembre al penal de Kilo 8, a Camagüey, perquè exigia un increment dels seus drets com a pres. Finalment ha mort aquest dimarts en un hospital de l'Havana a conseqüència del seu delicat estat de salut. L'organització Directori Democràtic Cubà ha lamentat la mort d'aquest "valent defensor de la llibertat", que considera que ha estat "assassinat" pel règim comunista.

 En un comunicat, sosté que el govern cubà "es va negar a garantir-li els seus drets bàsics", fet que ha acabat per convertir-lo en una víctima del "terrorisme d'Estat", segons la secretària nacional adjunta del directori, Janisset Rivero. L'organització ha denunciat que el mes d'octubre passat Zapata va patir una pallissa per part de militars que el custodiaven a la presó provincial d'Holguín. Aquests cops van provocar al reclús una hemorràgia intracranial que va derivar en una operació quirúrgica. El directori explica que des que Zapata va iniciar la seva vaga de fam i "durant 18 dies" el director de la presó de Kilo 8 li va retirar la ingesta d'aigua, fet que va acabar per induir-li una insuficiència renal. A mitjans de gener, el pres va ser traslladat a un hospital de Camagüey en què va contraure una pneumònia a causa de l'aire condicionat i que es trobava "gairebé nu", afegeix el comunicat. La mare de la víctima, Reina Tamayo Danger, ha qualificat d'"assassinat premeditat" la mort del seu fill, en declaracions a l'organisme dissident. "Dono les gràcies a tots els germans que han lluitat per no deixar morir el meu fill", ha manifestat. Amnistia Internacional havia inclòs Zapata en la seva llista de presos de consciència.

  Primer mort des del 1972

Els ecos de la mort d'un dels estendards de la Primavera Negra han arribat als Estats Units, on el diari The Miami Herald ha recordat que no moria un pres cubà durant una protesta contra el govern des de feia gairebé quatre dècades. L'últim, el líder estudiantil i poeta Pedro Luis Boitel, va perdre la vida el 1972, també durant una vaga de fam. www.avui.cat

The Soviet Story (documental).

Més informació sobre el reportatge, aquí.

Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs.

SINOPSI:  

«Companys era el president de la Generalitat i va morir dignament, d’acord. També Rahola i molts altres, de tots dos bàndols, van morir dignament tenint molt menys a guanyar, si se’m permet l’atreviment. I no oblido l’horror d’afrontar un piquet d’afusellament. Però recordem que, esvaïda l’esperança de viure, Companys hi guanyava molt aguantant el tipus i, en canvi, perdent-lo acabava de tirar per la borda la carrera política per la qual ho havia sacrificat tot -hi insisteixo: tot- a la vida. Tenia un consol que altres no tenien i, en el testament, ell mateix ho esmenta amb la seva habitual prosopopeia i costum de solucionar-ho tot amb paraules boniques. Trobo, doncs que la mort de Companys no és suficient per santificar-lo, sobretot si això ha d’impedir analitzar a fons la seva vida i actuació política, que resultaria més exemplar i alliçonadora pels qui encara estimen el país, vista sense les enlluernadores garlandes de la glòria.» Enric Vila Comença a llegir  

Nota del blog: El llibre és etiquetat a la secció comunisme i anarquisme ja que s'expliquen molts dels crims comesos pels anarquistes i la Brigada de la Muerte, com els de Fatarella, Setmana Tràgica, etc. assassinats a patriotes com els germans Badia o Josep Maria Planes, a part de diversos vincles amb els falangistes com també la seva condició de colonitzadors. També podem observar l'anticatalanisme de personatges com Lerroux, comunista d'origen espanyol i anticatalanista que dissolvia les sardanes a bastonades.

Invasió jihadista 2.0

Els grups islamistes armats assalten el Facebook i el YouTube per difondre les seves idees i reclutar nous membres. Els serveis secrets occidentals es debaten entre bloquejar les webs o vigilar-les “Els polítics nord-americans han utilitzat el Facebook per aconseguir vots, com va fer l’esclau Obama […]. Avui envairem les vostres webs i demà les vostres terres i cases, adoradors de la creu”. L’amenaça la va llançar el desembre del 2008 Fursan Ghazawat Alnusra (Cavallers en Suport de la Invasió), un grup islamista radical que també havia fet una crida a “envair el YouTube” i que, com altres organitzacions extremistes, pateixen continus atacs informàtics del departament de Defensa dels EUA, dels seus aliats occidentals i de hackers espontanis. Assetjats per l’exèrcit nord-americà i els seus socis als feus jihadistes del Pakistan, l’Afganistan i el Iemen, xarxes com Al-Qaida estan intentant els darrers mesos canviar el camp de batalla de la guerra contra l’“infidel” i les xarxes socials com el Facebook i el Twitter i plataformes online com el YouTube els ofereixen un ventall de possibilitats il·limitades per dur a terme la jihad (guerra santa). Contacte amb Al-Qaida En el seu moment, el Pentàgon va prendre nota de l’amenaça de Fursan Ghazawat Alnusra i la va arxivar juntament amb les moltíssimes provocacions que rep diàriament dels grups islamistes armats. Però la detenció el desembre passat al Pakistan de cinc joves nord-americans que s’havien posat en contacte amb Al-Qaida a través del Facebook i del YouTube per anar a combatre les forces nord-americanes a l’Afganistan, va encendre els llums d’alarma a les agències d’espionatge dels Estats Units i dels seus socis: la crida jihadista a envair les xarxes socials començava a donar fruits. “El reclutament online s’ha incrementat de forma exponencial amb el Facebook i el YouTube”, va advertir aleshores un alt responsable del departament de Seguretat Interior dels EUA al diari The Washington Post. La invasió jihadista de les xarxes socials ha fet repensar l’estratègia antiterrorista i ha obert un debat entre partidaris de bloquejar les webs extremistes i els que s’hi oposen. “Les xarxes socials permeten als jihadistes comunicar-se de forma ràpida i flexible arreu del món, però també ofereixen dades útils a les agències de seguretat. Si jo fos un veritable terrorista, no faria servir el Facebook”, diu a l’AVUI Tim Stevens, especialista en terrorisme i ciberespai del King’s College. Thomas Renard, expert en antiterrorisme de l’Institut Reial de Relacions Internacionals, admet que “vídeos com els del YouTube que mostren les tortures comeses per les tropes occidentals a l’Iraq faciliten la radicalització d’alguns individus”, però creu que l’ús d’aquests mitjans també comporta greus riscos per als potencials agressors. “Aquests mitjans són nord-americans i, per tant, susceptibles de cooperar amb les autoritats dels EUA per perseguir els jihadistes”, diu Renard, que creu que “val més vigilar aquests fòrums que tancar-los, perquè donen una bona idea del que passa a l’interior del grup i, fins i tot, eventualment t’hi pots infiltrar”. Stevens va més enllà i alerta contra “les crides que hi ha als EUA a militaritzar internet”. “L’ús terrorista d’internet no és un problema tècnic, sinó sòcio-polític”, sentencia. http://www.avui.cat/cat/notices/2010/02/invasio_jihadista_2_0_87821.php AL CARRER O A LA XARXA, STOP A L'ISLAM!

Ernesto Che Guevara, una samarreta parlant. (vídeo)

Saül Gordillo i el terrorisme palestí

El món mediàtic català està més emparentat del que tots pensem. Recentment Saül Gordillo, director de l’Agència Catalana de Notícies, ha publicat un article difamador contra el patriota Rubèn Novoa on també es cita Unitat Nacional Catalana. Fins aquí res de nou, com tot gos serveix al seu amo, el director l’ACN serveix als que li donen de menjar. En aquest atac s’hi ha afegit Directe.cat ( http://www.directe.cat/puntdemira#qui-es-ruben-novoa ), pamflet creat per Joan Puig, ex-diputat ERC. Quines motivacions hi podem trobar? Per un costat en hi ha de polítiques, no falta massa per les eleccions al Parlament de Catalunya i atacant un dirigent de CiU es vol erosionar la coalició i s’aprofita l’ocasió per atacar, un cop més, UNCat, organització patriòtica que va fer públic el seu recolzament a Reagrupament; l’ACN i Directe.cat intenten matar dos ocells d’un sol tret. Però hi ha altres motivacions, en Saül Gordillo està molt emprenyat pels atacs que amb fina ironia Rubèn Novoa ha llançat contra Ariadna Jové, coneguda activista d’extrema esquerra, col•laboradora de L’Accent, que fou detinguda per l’Exèrcit israelià al donar recolzament als col•laboradors del terrorisme islàmic palestí. El germà de Saül Gordillo, en Ivan Gordillo, és el company de l’Ariadna i també col•labora amb l’Accent, el grup Taifa i altres entitats anti-sistema . Justament aquesta relació familiar ha mogut en Saül Gordillo a recolzar a l’Ariadna insultant barroerament en Rubèn Novoa. En realitat no és cap novetat, l’extrema esquerra catalana (millor diríem de Catalunya) manté molts bones relacions amb el poder, coneguts membres anti-sistema són col•laboradors habituals de El Triangle, periòdic subvencionat per la Diputació de Barcelona i altres organismes controlats pel PSC-PSOE. Aquesta simbiosi extrema-esquerra i poder (llegiu PSC-PSOE) te moltes lectures i la menys escandalosa és la manipulació del independentisme que fa el partit del govern (PSC-PSOE) per dividir-lo i oposar-lo als sectors patriòtics del independentisme. Ara s’acosten les eleccions i veurem com des de Directe.cat i des de El Triangle augmentaran els atacs contra el nacionalisme i ho faran des d’un punt de vista progressista. Que no vulguin enganyar a ningú, el suposat independentisme que es fa des del poder serveix tant sols al poder, a la perpetuació d’un govern traïdor i espanyolista, fidel servidor del poder real que rau a Madrid. Raül Gordillo fa bé la seva feina, difamar els patriotes com en Rubèn Novoa i enaltir a persones, com l’Ariadna Jové, que se les vincula amb entitats que col•laboren amb el terrorisme islàmic palestí. Cadascú obeeix a qui li paga.

UNITAT NACIONAL CATALANA

RUBEN NOVOA

Socialistes i islamistes radicals units a Cunit

Vídeo dels Matins de TV3


Musulmans de Cunit atemorits pels mateixos musulmans integristes de la població. Fins aquí és un fet que malauradament passa a masses llocs de Catalunya, però el cas de la Fàtima i el seu calvari va més enllà. L’interlocutor de la comunitat musulmana de Cunit amb l’Ajuntament (PSC) és el president de l’associació islàmica de Cunit i per extensió el seu Imam. Fàtima, musulmana, fa de mediadora cultural, i encoratja a les dones marroquines a portar pantaló, a aprendre l’idioma, a sortir de casa, a treballar,etc.

Fàtima ha hagut de demanar un ordre d’allunyament per les amenaces i coaccions de l’Imam i l’interlocutor de l’Ajuntament. Amenaces com “no duraràs ni un dia més” “no veuràs créixer els teus fills” o et “cremarem la casa” és el pa de cada dia de la Fàtima. El detonant va ser quan l’Imam de la població va intentar agredir-la a ella i la seva familia i es van haver de refugiar en un bar, on va haver d’intevenir la policia per protegir-los.

Fàtima ha hagut de rebre, no sé si encara la rep, protecció policial. El fiscal demana 5 anys de presó per l’Imam i 4 per l’interlocutor de l’Ajuntament i l’alcadesa està acusada per evitar la detenció de l’Imam. El més greu de tot és això últim, l’instructor de policia municipal anava a procedir a la detenció de l’Imam, però l’alcaldessa li ho va impedir per segons ella no perdre la seva carrera política. De fet ha convidat a Fàtima a abandonar el seu lloc de treball i per telèfon li va dir literalment “Me vas a costar mi carrera política”.

La Fàtima, segueix exercint la seva feina tot i les amenaces i intents d’agressió amb el beneplàcit de l’alcaldessa i del PSC, i també diu que altres mediadors han hagut de plegar pel mateix motiu, però que ella no ho pensa fer. Que els integristes atemoritzin la població marroquina per desgràcia comença a ser normal, que ho facin sota l’ampara d’una alcaldesa socialista és inacceptable. L'integrisme islàmic, agradeix i amenaça sota el paraigües del PSC, crec jo que és motiu suficient perquè com a mínim el nacionalisme desacomplexat hi diguem alguna cosa.

http://www.tv3.cat/videos/2689090/El-testimoni-de-la-mediadora-assetjada-per-limam-de-Cunit

La victòria de la llibertat per J Tubau

La victòria de la llibertat

A principis dels 80 els planificadors centrals russos seguien creient encara que per la via del comunisme un món més just era possible, que valia la pena restringir la llibertat individual per millorar la situació col·lectiva, que la utopia obrera marxista mereixia un últim vot de confiança, perquè el comunisme, en el fons, era la més justa de les ideologies, però l'economia de la Unió Soviètica s'enfonsava sense que els poderosos líders comunistes hi poguessin posar remei, la URSS es desintegrava i cap planificador central en sabia el perquè.

El igualitarisme perseguit pels membres del partit s'havia complert en un escenari del tot imprevist, la igualtat s'havia assolit en la pobresa, la misèria i la fam, els ciutadans de la URSS havien fet realitat el discurs que havia predicat Marx durant el segle XIX, no existien diferències entre rics i pobres, empresaris i obrers, capitalistes i sindicats, tots els russos es morien de gana per igual, sense distinció alguna. Curiosament, els únics que es salvaven de caure en la misèria del socialisme eren els que predicaven aquesta idea de la igualtat, els màxims dirigents del partit escapaven de la pobresa que imperava en el país a canvi de mantenir-se fidels a un sistema en fase terminal. Conscients, tots ells, que el seu insòlit estil de vida depenia de la supervivència del comunisme, es limitaven a perpetuar el model del camarada Lenin amb la compensació de seguir vivint en els palaus dels tsars, això sí, mentre la seva població es moria de gana als carrers de les ciutats que governaven.

Estava clar que per ells el problema no era el comunisme. L’origen de la fam a la URSS eren els americans, l'administració Reagan, el bloqueig a Cuba i la guerra especial, el sistema capitalista representava el pitjor de l'essència humana, l'avarícia, l'egoisme i la desaparició d'aquell concepte anomenat solidaritat, i per això estaven ells allà, per salvar el seu país de tots els mals d'occident. A canvi de restringir la llibertat dels seus ciutadans, aconseguirien mantenir els valors autèntics de una societat que oblidava per moments el fet de pertànyer a un col·lectiu.

Mentre els dirigents del partit intentaven acostar-se als nivells de creixement que assolia Reagan als EEUU, els ciutadans de la URSS morien de fam per culpa d'un govern que no tenia menjar pels seus esclaus. Però el problema no era dels altres, no era necessari buscar excuses fora de les fronteres nacionals per justificar el fracàs de l'economia soviètica, el problema de base de l'economia es trobava en el mateix comunisme.

Si oblidem per un moment la incompatibilitat d'aquest sistema polític amb la llibertat (i els problemes que aquest fet representa) i analitzem el comunisme com un simple sistema econòmic, ens trobem amb dos errors de base insalvables, injustificable, imperdonables, que condemnen l'economia de qualsevol país comunista al fracàs més absolut.

El primer de tots és la incompatibilitat del creixement econòmic amb la inexistència de la propietat privada. Si no importa esforçar-se ja que facis el que facis arribaràs sempre al mateix punt, rebràs sempre la mateixa ració, obtindràs el mateix pis estatal, el que decideix qualsevol ciutadà racional és evadir, en la mesura que pugui, el fet de treballar. La URSS va solucionar aquest petit problema amb la inclusió de la KGB i l'amenaça de ser deportat al gulag si un no treballava les 14 hores diàries sol·licitades pel govern, però un cop arreglat el tema del treball per la via de la por, el que no van poder canviar els membres del partit va ser la falta d’incentius per destacar, per arribar a ser el millor, per innovar. L’economia disposava de capital humà per treballar a les fabriques estatals però no disposava d’emprenedors que aportessin progrés tecnològic, passaven els anys i les fàbriques seguien utilitzant la mateixa maquinària que s’utilitzava durant la segona guerra mundial, i el progrés, clau en el desenvolupament de qualsevol país, no es produïa, ni tampoc se l’esperava.

És conegut que els emprenedors permeten el creixement de les economies. L’incentiu per ser més ric, més famós o, simplement, tenir un cotxe millor que el del veí, empeny a aquesta rara espècie a pensar nous invents que sol·licitin els ciutadans, a millorar els objectes ja existents o a procurar qualsevol servei que la societat requereixi. Els emprenedors són el motor de l’economia de mercat. Moguts per l’avarícia, aquests innovadors ens milloren la nostra qualitat de vida a canvi dels nostres diners, podem entendre per tant, que la inexistència del concepte de propietat privada en els països comunistes frena fins i tot al més atrevit dels emprenedors. Steve Jobs no hauria inventat l'iPod sense l’existència de la propietat privada i els valors del capitalisme (les oportunitats estan aquí fora, només depèn de tu decidir on vols arribar), si el govern s’ha de quedar amb el meu esforç, potser, el que decideixo és no esforçar-me, i arribem al punt ineficient en el que l’iPod no s’inventa mai. Les infinites inversions en capital no compensaven el problema més gran d'una economia comunista, l'absència d'incentius per innovar.

El segon error de base de qualsevol sistema comunista és la impossibilitat del govern de saber que necessita la gent, els planificadors centrals poden intuir que pot requerir una societat però no distribuiran mai els recursos de forma eficient, únicament el mercat té aquesta capacitat. El procés de formació dels preus que es du a terme en qualsevol economia capitalista (i que ens informa de les prioritats de la població) quedava limitat a la Unió Soviètica a les decisions de quatre buròcrates tancats en un despatx de Moscou, havent de decidir ells sols, què havien de produir i consumir compatriotes seus a milers de kilòmetres de distància, únicament guiats per la seva intuïció, aquests elegits havien de determinar la vida de milions de persones, no fa falta ser un geni per veure que aquest sistema no podia funcionar. La conclusió seria que la URSS va aguantar el creixement econòmic americà durant uns anys gràcies a una desmesurada despesa en capital humà (treballadors) i capital físic (màquines), però l’estancament del creixement econòmic per la manca d’innovació i els inevitables errors dels planificadors centrals van condemnar l'economia russa al més gran dels fracassos.

El capitalisme no es va imposar per la força, la llibertat va guanyar la batalla d'una forma molt més elegant. No va ser necessari plantar la Star-Spangled Banner a l'entrada del Kremlin per demostrar un cop més el fracàs del totalitarisme, ni els tancs de la OTAN van creuar la frontera per ensenyar als soviètics les virtuts del lliure mercat, ni es va enderrocar una estàtua d’Stalin per escenificar la caiguda d'un sistema nefast que condemnà a milions de persones a la pitjor de les esclavituds, simplement, la victòria es va fer oficial quan un McDonald's es va obrir a la Plaça Roja de Moscou.

Una NY Crispy amb patates i beguda gegant, amb vuit McNuggets de pollastre acompanyats de salsa barbacoa i un McFlurry d'M&M's a una terrassa de la Plaça Roja representen 1.776 calories al servei de la llibertat. McDonald's ens recorda que els bons sempre guanyen, que el capitalisme és més poderós que la pitjor de les ideologies socialistes, i que fins i tot, en l'epicentre d'un dels pitjors règims que ha conegut mai la història de la humanitat, és possible veure la sagrada llibertat d'elecció que predicava Friedman.

Els russos es va adonar per si sols que l'economia de mercat era la millor alternativa contra la corrupció del comunisme, on Lenin havia planejat construir el colossal Palau dels Soviets els ciutadans de Moscou hi preferiren un simple establiment de menjar ràpid americà i, finalment, la fam causada pels dirigents comunistes es va acabar amb un BigMac i una Coca-Cola.

de Joan Tubau

Font