dilluns, 1 de febrer de 2010

La victòria de la llibertat per J Tubau

La victòria de la llibertat

A principis dels 80 els planificadors centrals russos seguien creient encara que per la via del comunisme un món més just era possible, que valia la pena restringir la llibertat individual per millorar la situació col·lectiva, que la utopia obrera marxista mereixia un últim vot de confiança, perquè el comunisme, en el fons, era la més justa de les ideologies, però l'economia de la Unió Soviètica s'enfonsava sense que els poderosos líders comunistes hi poguessin posar remei, la URSS es desintegrava i cap planificador central en sabia el perquè.
El igualitarisme perseguit pels membres del partit s'havia complert en un escenari del tot imprevist, la igualtat s'havia assolit en la pobresa, la misèria i la fam, els ciutadans de la URSS havien fet realitat el discurs que havia predicat Marx durant el segle XIX, no existien diferències entre rics i pobres, empresaris i obrers, capitalistes i sindicats, tots els russos es morien de gana per igual, sense distinció alguna. Curiosament, els únics que es salvaven de caure en la misèria del socialisme eren els que predicaven aquesta idea de la igualtat, els màxims dirigents del partit escapaven de la pobresa que imperava en el país a canvi de mantenir-se fidels a un sistema en fase terminal. Conscients, tots ells, que el seu insòlit estil de vida depenia de la supervivència del comunisme, es limitaven a perpetuar el model del camarada Lenin amb la compensació de seguir vivint en els palaus dels tsars, això sí, mentre la seva població es moria de gana als carrers de les ciutats que governaven.
Estava clar que per ells el problema no era el comunisme. L’origen de la fam a la URSS eren els americans, l'administració Reagan, el bloqueig a Cuba i la guerra especial, el sistema capitalista representava el pitjor de l'essència humana, l'avarícia, l'egoisme i la desaparició d'aquell concepte anomenat solidaritat, i per això estaven ells allà, per salvar el seu país de tots els mals d'occident. A canvi de restringir la llibertat dels seus ciutadans, aconseguirien mantenir els valors autèntics de una societat que oblidava per moments el fet de pertànyer a un col·lectiu.
Mentre els dirigents del partit intentaven acostar-se als nivells de creixement que assolia Reagan als EEUU, els ciutadans de la URSS morien de fam per culpa d'un govern que no tenia menjar pels seus esclaus. Però el problema no era dels altres, no era necessari buscar excuses fora de les fronteres nacionals per justificar el fracàs de l'economia soviètica, el problema de base de l'economia es trobava en el mateix comunisme.
Si oblidem per un moment la incompatibilitat d'aquest sistema polític amb la llibertat (i els problemes que aquest fet representa) i analitzem el comunisme com un simple sistema econòmic, ens trobem amb dos errors de base insalvables, injustificable, imperdonables, que condemnen l'economia de qualsevol país comunista al fracàs més absolut.
El primer de tots és la incompatibilitat del creixement econòmic amb la inexistència de la propietat privada. Si no importa esforçar-se ja que facis el que facis arribaràs sempre al mateix punt, rebràs sempre la mateixa ració, obtindràs el mateix pis estatal, el que decideix qualsevol ciutadà racional és evadir, en la mesura que pugui, el fet de treballar. La URSS va solucionar aquest petit problema amb la inclusió de la KGB i l'amenaça de ser deportat al gulag si un no treballava les 14 hores diàries sol·licitades pel govern, però un cop arreglat el tema del treball per la via de la por, el que no van poder canviar els membres del partit va ser la falta d’incentius per destacar, per arribar a ser el millor, per innovar. L’economia disposava de capital humà per treballar a les fabriques estatals però no disposava d’emprenedors que aportessin progrés tecnològic, passaven els anys i les fàbriques seguien utilitzant la mateixa maquinària que s’utilitzava durant la segona guerra mundial, i el progrés, clau en el desenvolupament de qualsevol país, no es produïa, ni tampoc se l’esperava.
És conegut que els emprenedors permeten el creixement de les economies. L’incentiu per ser més ric, més famós o, simplement, tenir un cotxe millor que el del veí, empeny a aquesta rara espècie a pensar nous invents que sol·licitin els ciutadans, a millorar els objectes ja existents o a procurar qualsevol servei que la societat requereixi. Els emprenedors són el motor de l’economia de mercat. Moguts per l’avarícia, aquests innovadors ens milloren la nostra qualitat de vida a canvi dels nostres diners, podem entendre per tant, que la inexistència del concepte de propietat privada en els països comunistes frena fins i tot al més atrevit dels emprenedors. Steve Jobs no hauria inventat l'iPod sense l’existència de la propietat privada i els valors del capitalisme (les oportunitats estan aquí fora, només depèn de tu decidir on vols arribar), si el govern s’ha de quedar amb el meu esforç, potser, el que decideixo és no esforçar-me, i arribem al punt ineficient en el que l’iPod no s’inventa mai. Les infinites inversions en capital no compensaven el problema més gran d'una economia comunista, l'absència d'incentius per innovar.
El segon error de base de qualsevol sistema comunista és la impossibilitat del govern de saber que necessita la gent, els planificadors centrals poden intuir que pot requerir una societat però no distribuiran mai els recursos de forma eficient, únicament el mercat té aquesta capacitat. El procés de formació dels preus que es du a terme en qualsevol economia capitalista (i que ens informa de les prioritats de la població) quedava limitat a la Unió Soviètica a les decisions de quatre buròcrates tancats en un despatx de Moscou, havent de decidir ells sols, què havien de produir i consumir compatriotes seus a milers de kilòmetres de distància, únicament guiats per la seva intuïció, aquests elegits havien de determinar la vida de milions de persones, no fa falta ser un geni per veure que aquest sistema no podia funcionar. La conclusió seria que la URSS va aguantar el creixement econòmic americà durant uns anys gràcies a una desmesurada despesa en capital humà (treballadors) i capital físic (màquines), però l’estancament del creixement econòmic per la manca d’innovació i els inevitables errors dels planificadors centrals van condemnar l'economia russa al més gran dels fracassos.
El capitalisme no es va imposar per la força, la llibertat va guanyar la batalla d'una forma molt més elegant. No va ser necessari plantar la Star-Spangled Banner a l'entrada del Kremlin per demostrar un cop més el fracàs del totalitarisme, ni els tancs de la OTAN van creuar la frontera per ensenyar als soviètics les virtuts del lliure mercat, ni es va enderrocar una estàtua d’Stalin per escenificar la caiguda d'un sistema nefast que condemnà a milions de persones a la pitjor de les esclavituds, simplement, la victòria es va fer oficial quan un McDonald's es va obrir a la Plaça Roja de Moscou.
Una NY Crispy amb patates i beguda gegant, amb vuit McNuggets de pollastre acompanyats de salsa barbacoa i un McFlurry d'M&M's a una terrassa de la Plaça Roja representen 1.776 calories al servei de la llibertat. McDonald's ens recorda que els bons sempre guanyen, que el capitalisme és més poderós que la pitjor de les ideologies socialistes, i que fins i tot, en l'epicentre d'un dels pitjors règims que ha conegut mai la història de la humanitat, és possible veure la sagrada llibertat d'elecció que predicava Friedman.
Els russos es va adonar per si sols que l'economia de mercat era la millor alternativa contra la corrupció del comunisme, on Lenin havia planejat construir el colossal Palau dels Soviets els ciutadans de Moscou hi preferiren un simple establiment de menjar ràpid americà i, finalment, la fam causada pels dirigents comunistes es va acabar amb un BigMac i una Coca-Cola.

4 comentaris:

Joan Tubau ha dit...

veig que t'ha agradat...

bacus ha dit...

jo sempre he pensat que el comunisme se'l va carregar "el corte ingles".
els jugadors del bloc del est que venien a jugar contra el barça, hi anaven a comprar enlloc d'entrenar.
el premi no era passar l'eliminatòria sinó poder entrar en uns grans magatzems on hi ha de tot i de tots colors (si tens pasta).

proucomunisme ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
proucomunisme ha dit...

Joan, lluny del meu criteri, aquest preten ser un blog per donar veu a una injustícia històrica on s'està glorificant un sistema autoritari, una estafa en tota regla. Gràcies per cedir.me l'escrit.

Bacus, tens raó però en aquests magatzems sempre hi han rebiaxes, amb això vull dir que d'oportunitats hi ha per quasi tothom i dic quasi, perquè tots sabem que els extrems són dolents i el del capitalisme no és menys.

Aquest blog és

Aquest blog és

Contador web

Vist des de...

free counters