 |
| Foto de principis del 84 fet per Paco Elvira |
M’agradaria dedicar aquest article a la figura d’Heribert Barrera i,
si és possible, a l’utilitat dels joves que aspiren a escriure a la
premsa. Si en la meva època tendra m’hagués estat donat per llegir un
text com el que em proposo elaborar m’hauria estalviat molts disgustos.
L’aparició del llibre Tenim pressa, molta pressa (Dèria) m’ha
recordat una experiència que va marcar fortament la meva manera de veure
el país i el periodisme. Resulta que aquest volum, que ressegueix
l’evolució del pensament de Barrera des de 1966, recupera un estracte
del llibre-entrevista que li vaig fer fa 12 anys. Satisfaccions a banda
–perquè sempre és agradable veure que són els altres els qui acaben fent
el ridícul–, això m’ha fet rumiar sobre les lliçons que vaig aprendre
del merder que es va organitzar quan va publicar-se.
Quan l’Albert Sáez em va trucar per encarregar-me el llibre, jo era
una ànima virginal i pura acabada de sortir de la carrera. Tot i que
també havia estudiat història, de la història del país no en sabia res,
entre d’altres motius perquè la facultat continuava segrestada pels
tòpics de l’antifranquisme. Barrera em rebia en un pis de l’avinguda
Tibidabo ple de llibres i diaris, i em donava una hora per fer-li les
preguntes. Vaig acceptar l’encàrrec content de poder treure el meu
primer llibre, però convençut que em disposava a entrevistar una mòmia.
La meva idea era que em parlés de la guerra, de l’exili, de la vida sota
el franquisme i dels secrets de la Transició, però ell em va dir que
volia parlar “d’actualitat”. Com que tots dos érem tossuts, al final vam
acordar que el passat ocupés un 30 per cent del llibre, segons va
concedir ell amb el seu esperit científic.
El llibre es va anar fent tot sol amb una dotzena de trobades.
Malgrat que jo tendeixo a la improvització, Barrera responia les
preguntes amb tanta claredat que semblava que li hagués passat un guió
una setmana abans. De vegades allargava els silencis, però quan
començava a parlar era tan precís que semblava portés la resposta
estudiada. Va ser d’un fair play exquisit, a anys llum de les patums del
progressisme i del bon rotllo que després vaig entrevistar. Mai no va
corregir cap resposta, ni va eliminar cap pregunta i si el llibre no va
sortir millor va ser per la meva inexperiència. Quan el gran diari
liberal de Barcelona va decidir fer-me la promoció del llibre vaig
quedar esgotat de comptar les gallines que fugien i els barruts que
aprofitaven la situació per fer lluir el seu fino escepticismo -o la
seva indignació hipòcrita.
Veure el senyor Barrera baixant per la Rambla mentre una turba
l’insultava em va fer sentir fàstic del meu país. Vaig veure persones
intel·ligents deixant-se dur per l’ambient i és la primera vegada que
tinc la sensació d’haver experimentat la força cega de la massa. En
algunes llibreries van amagar el llibre; d’altres el van tornar. Un cap
de cultura em va escridasssar enfollit després de recomanar-me que em
desentengués públicament del senyor Barrera. Aleshores tenia una germana
que feia de voluntària en un centre d’acollida d’immigrants i mentre
els sibarites s’escandalitzaven ella em deia: “No entenc on és el
problema …” Naturalment el problema era que Barrera no cedia a la
pressió que, en els pobles oprimits, el Status Quo posa a la gent perquè
renuncii a defensar les seves conviccions més íntimes.
Si ara dic que vaig descobrir que Catalunya estava plena de covards,
no diré res de nou. Però també em vaig adonar que el primer que es perd i
l’últim que es recupera quan una societat és humiliada és el gust per
la veritat i la dialèctica. Em vaig adonar que sense ambició política no
pot haver ambició cultural i vaig veure que els progres que denunciaven
la cultureta eren els primers a viure del tietisme. Vaig comprendre que
la força cultural de la Catalunya dels anys 30 havia contribuït a fer
esclatar la guerra perquè havia dotat el país de massa personalitat i em
va semblar que si Jordi Pujol havia deixat la cultura en mans de
capellans i comunistes era perquè posats a triar li va semblar més segur
exercir el seu poc poder a través de l’economia. També vaig veure
que en la reivindicació de la grisor que feia Pla hi havia un rerafons
adaptatiu i vaig decidir que calia aprofitar el prestigi que la pau té
actualment al món per contratacar sense manies.
En definitiva, em vaig adonar que dormia entre la palla i que si la
meva cultura no podia defensar el dret a l’opinió d’un jubilat amb el
currículum de Barrera de ben poc em serviria. Una cultura que ni tan
sols pot defensar els interessos tribals més bàsics és una eina buida
que no pot tenir res d’universal. Ara, mentre escric això, llegeixo a
l’e-notícies: ”Tothom hauria de venir amb un contracte de treball,
respectar l’idioma i els costums de la gent d’aquí” Ho diu un iranià,
si ho digués un català de vuit generacions faria més mal efecte, però la
indignació que va despertar el llibre de Barrera avui fa riure, per
ridícula. Igual que la frase de taxista que tancava l’entrevista que li
va fer Victor Amela: “la realidad no admite barreras”.
Per acabar, si llegeixen Tenim pressa veuran que el 1966
Barrera ja defensava un patriotisme a l’americana que no reduís el país a
la llengua per poder incloure la immigració. També és molt interessant
la crítica que va fer de la Constitució a les corts de 1978, davant d’un
hemicicle ple de diputats eufòrics. Curiosament la crònica política que
l’Enric Juliana fa a Modesta Espanya confirma totes les seves
prediccions. Això em recorda la reunió que vam fer amb el consell
editorial de Dèria abans de començar el llibre. Sèiem en una taula
llarga una desena de persones. Tothom feia anàlisis plens de frases
enginyoses, mentre Barrera escoltava. Aleshores algú li va preguntar:
- I vós, com veieu la situació?
- Força malament.
Tot seguit va desgranar una sèrie d’arguments que ens van deixar ben
pàl·lids. Quan ja havien passat uns anys del llibre, un dia em vaig
trobar Barrera pel carrer acompanyat d’un home. Semblaven amics o com a
mínim semblaven coneguts, perquè parlaven amb una cordial animació. No
em va sorprendre gens ni mica que l’home en qüestió fos negre -negre de
l’Àfrica Negra.
