Sindicalisme i Marxisme. Per Josep Planchart .

És inqüestionable que l’evolució del món està estretament lligada a un procés de formes d’expressió religiosa. La religió ha determinat l’organització social i política dels països, i ha influït decisivament en llur vida en totes les seves manifestacions. No existirien les piràmides a Egipte sense l'ideal d’eternitat que professaven els habi­tants d’aquelles terres. No hauria estat possible una filo­sofia com la dels grecs o els romans, sense una proliferació de deïtats, amb les seves meravelloses llegendes. I és una realitat que els pobles van evolucionant i evolucionen en relació directa amb llurs res­pectives creences religioses. 

A religió evolucionada o progressista, per dir-ho en mots d’actualitat, correspon poble en prosperitat. A religió obscurantista, correspon poble estancat a decadent. I avui encara, la religió és una determinant polític de primer ordre. La subsistència de Bèlgica i les dificultats d’unificació d'Irlanda són fets d’índole religiosa. La inquisició imposà la unitat de la fe a Espanya, cosa que serví després per ter la seva dominació política. No és un fet ocasional que dins el món cristià els reformistes i els altres Protestants hagin avançat més que els d’obediència romana. Naturalment que el que acabo d’exposar es contradiu amb el concepte del materia­lisme històric que sosté que el factor determinant del procés dels pobles ha estat l’economia. Si pel que hem exposat resulta molt clar el paper jugat i que encara juga la religió, quelcom semblant succeeix pel que fa a l’evolució econòmica d’un país, en funció de l’estructura dels seus sindicats. I si tractem aquest tema, no podem sostreure’ns de parlar de marxisme. Situem-nos a l’any 1867, data de publicació del primer volum de Das Kapital de Karl Marx, que per molts ha estat es com la seva Bíblia o l’Alcorà. En síntesi, la filosofia marxista es base en els següents fets: 

• Els canvis en la producció faran néixer en el si de la vella societat les forces socials que la derrocaran. 
• Amb l’abolició de les classes socials, desapareixerà l'Estat. 
• Llavors es passarà del govern de les persones a l’administració de les coses. 

La societat sense classes serà el regne de la llibertat, en oposició a la societat clas­sista, que es el regne de la necessitat. No soc profeta per ende­vinar el què diria o escriuria avui Marx, però el que tots sabem és que les seves prediccions s’han complert en el sentit revers del que va preveure. No han estat precisament les societats industrialitzades on s’ha pogut fer la revolució marxista, sinó en les d’estructura primària. L’abolició de les classes socials a l'URSS no ha fet desaparèixer l'Estat, sinó que ha creat l'Estat mes prepotent del món. Als Estats socialistes, el govern de les persones s’ha incremental i les roses son administrades amb un control absolutista. Les societats socialistes solament subsisteixen mitjançant règims dictatorials i totalitaris. Quart de temps s’aguantarien els actuals regims d’Hongria, Iugoslàvia, Polònia, Rumania, Txecoslovàquia o l’Afganistan sense la presència directa o indirecta de les tropes soviètiques? El mètode deductiu de Marx, que substitueix el mètode inductiu d’Engels, ha esdevingut un fracàs de visió històrica. Però això no pot estra­nyar-nos, ja que Marx era alemany, d’ascendència jueva i pertanyia a una família burgesa. Com a bon alemany era complicat; tenia un sentit místic per l’ascendència jueva, i a més, el complex de classe tant propi de la burgesia. En els països avançats, els sindicats han abandonat tota vel·leïtat marxista, per desfasada i antiquada. 

Àdhuc, en el darrer Congrés del Partit Comunista Itàlia, es presentà una proposició demanant el canvi de símbol de la falç i el martell. La proposició no prosperà, però en tot el congrés no es parlà mai de “marxisme”, com si fos un mot tabú. Els sindicalistes avui han de tenir consciència que el seu fi es obtenir un millorament de vida dels treballadors, al marge de la seva ideologia, i això s’assoleix defensant l’economia de l’empresa i no pas ensorrant -la. Fer ara plantejaments classistes es com si volguéssim obligar el nos­tre jovent a ballar el rigodó a les discoteques. Molts sindica­listes encara viuen a l’edat de pedra, fent inscripcions com aquella de ‘obrero parado patrón colgado' Els sindicalistes als països desenvolu­pats, han pres consciència que el que més rendeix és aprofitar-se del sistema capitalista. Al donar-nos notícia que la Volkswagen havia adquirit majoria de la Seat, se’ns assabentava que una part del seu capital estava en mans dels sindicats alemanys. Així és. Actualment la Federació Alemanaya de Sindicats controla el tercer banc en importància del país i ha adquirit i adquireix accions i participacions d’empreses, per tal de poder intervenir en els seus consells d'administració, i així procu­rar la prosperitat de l’empresa, que és a l'ensems la dels seus treballadors. A l'Estat espanyol, els obrers sindicats representen una minoria molt petita del conjunt d’assalariats. La dada és significativa, com significa­tiu és també que la majoria dels actuals conflictes labo­rals es plantegen dins les empreses de caràcter públic. Mentre els nostres sindi­cats estiguin anquilosats en sistemes i concepcions ter­cermundistes, la nostra prosperitat econòmica quedarà entrebancada. 

Confiem que el bon sentit dels treballadors obligarà a una reconsideració i a l’actualització dels procediments i les actuacions dels respectius sindicats.”

Josep Planchart i Martori