L'equip del programa En guardia: Oriol junqeras Enric calpena
dimarts, 30 de setembre del 2008
La "Brigada de la Muerte"
L'equip del programa En guardia: Oriol junqeras Enric calpena
dilluns, 29 de setembre del 2008
Mátyás Rákosi
Mátyás Rosenfeld Rákosi nasqué el 14 de març de 1892 a Ada a l'Imperi austrohongarès (avui dia a Voivodina Sèrbia) i va morir el 5 de febrer de 1971 a la ciutat soviètica de Nijni Nóvgorod, la qual entre 1932 i 1990 s'anomenava oficialment Gorki. Fou un polític comunista que, entre 1945 i 1956, dirigí Hongria; se'l recorda com un dels estalinistes més rígids i dogmàtics.
Dictador d'Hongria Exercici del poder
Quan el comunisme va imposar-se a Hongria, Rákosi fou nomenat secretari general del Partit Comunista Hongarès. El 1948, els comunistes obligaren els socialdemòcrates a fusionar-se amb ells en el Partit Obrer Hongarès; a partir d'aleshores, Rákosi va abandonar qualsevol façana democràtica i establí clarament un règim comunista, aplicant allò que ell denominava la tàctica de la salsitxa, és a dir, anar eliminant progressivament els enemics polítics.
Rákosi, dit l'assassí calb pels seus detractors, es definia a ell mateix com el millor deixeble hongarés d'Stalin i el millor alumne d'Stalin, fins al punt que, a vegades, se l'ha considerat més estalinista que Stalin mateix; sota el seu govern, Hongria patí una de les pitjors dictadures d'Europa en què uns tres-cents cinquanta mil funcionaris i intel·lectuals foren purgats entre 1948 i 1956; a més, també va fer perseguir i executar enemics reals o imaginaris aplicant els mateixos mètodes que Stalin havia fet servir en els Processos de Moscou, tal com va fer amb László Rajk, ministre de l'Interior (1946-1948), càrrec des del qual organitzà la policia política del règim, i ministre d'afers estrangers (1948-1949), a qui, mitjançant un judici farsa, on l'acusà d'espia de Tito i d'agent infiltrat de l'imperialisme occidental desitjós de restaurar el capitalisme a Hongria, condemnà a mort i féu afusellar. El 1952, Rákosi, objecte d'un intens culte a la personalitat, ocupà també el càrrec de primer ministre. Tanmateix, el 13 de juny de 1953, tres mesos després de la mort de Stalin, per tal de fer contents els nous dirigents soviètics, va deixar el càrrec de primer ministre, que passà a Imre Nagy, tot i conservar el de secretari general del partit, des del qual va llençar continus atacs contra Nagy, el qual acabà sent condemnat el 9 de març de 1955 per desviacions dretanes i acusat de ser el responsable de la mala situació econòmica del país; finalment, el 18 d'abril s'esdevingué la destitució de Nagy aprovada pel vot unànim de l'Assemblea Nacional; així doncs, Rákosi esdevingué de nou el màxim dirigent d'Hongria.
Política econòmica
Rákosi, dit l'assassí calb pels seus detractors, es definia a ell mateix com el millor deixeble hongarés d'Stalin i el millor alumne d'Stalin, fins al punt que, a vegades, se l'ha considerat més estalinista que Stalin mateix; sota el seu govern, Hongria patí una de les pitjors dictadures d'Europa en què uns tres-cents cinquanta mil funcionaris i intel·lectuals foren purgats entre 1948 i 1956; a més, també va fer perseguir i executar enemics reals o imaginaris aplicant els mateixos mètodes que Stalin havia fet servir en els Processos de Moscou, tal com va fer amb László Rajk, ministre de l'Interior (1946-1948), càrrec des del qual organitzà la policia política del règim, i ministre d'afers estrangers (1948-1949), a qui, mitjançant un judici farsa, on l'acusà d'espia de Tito i d'agent infiltrat de l'imperialisme occidental desitjós de restaurar el capitalisme a Hongria, condemnà a mort i féu afusellar. El 1952, Rákosi, objecte d'un intens culte a la personalitat, ocupà també el càrrec de primer ministre. Tanmateix, el 13 de juny de 1953, tres mesos després de la mort de Stalin, per tal de fer contents els nous dirigents soviètics, va deixar el càrrec de primer ministre, que passà a Imre Nagy, tot i conservar el de secretari general del partit, des del qual va llençar continus atacs contra Nagy, el qual acabà sent condemnat el 9 de març de 1955 per desviacions dretanes i acusat de ser el responsable de la mala situació econòmica del país; finalment, el 18 d'abril s'esdevingué la destitució de Nagy aprovada pel vot unànim de l'Assemblea Nacional; així doncs, Rákosi esdevingué de nou el màxim dirigent d'Hongria.
Política econòmica
Després d'acabada la guerra, Hongria va acceptar pagar reparacions, valorades en uns 300 milions de dòlars, a la Unió Soviètica, Txecoslovàquia i Iugoslàvia i de mantenir les guarnicions soviètiques. El 1946, el Banc Nacional d'Hongria va avaluar el cost d'aquestes reparacions en un índex situat entre el 19 i el 22% de l'ingrés nacional anual. Per altra banda, la participació en el Consell d'Assistència Econòmica Mútua patrociat per l'URSS va impedir a Hongria comerciar amb els països occidentals i beneficiar-se del Pla Marshall. A més, l'inici de la recuperació econòmica de la postguerra va estroncar-se del tot arran del govern de Rákosi; el 1946, la davaluació de la moneda va dur als índexs més alts d'hiperinflació que puguin recordar-se. Cap a 1952, els ingressos reals només representaven dos terços dels de 1938, mentre que el 1949 havien arribat a representar el 90%.
Vers 1953, els nivells de la producció manufacturera hongaresa havien caigut fins a un terç dels d'abans de la guerra. Per altra banda, el govern havia emprat la coerció -i la brutalitat- per col·lectivitzar l'agricultura, com també va usar els beneficis de les explotacions agrícoles per finançar la indústria pesada, a la qual es destinà el 90% de la inversió estatal. En un primer moment, el règim comunista va voler dedicar-se a produir el mateix tipus de material que Hongria havia produït abans de la guerra, incloent-hi màquines i vagons de tren, malgrat no disposar de recursos, i deixant així de banda millors oportunitats en d'altres sectors; amb el desenvolupament de la indústria pesada, es pretenia fomentar el creixement econòmic en el futur i produir exportacions per pagar les importacions. El govern de Rákosi també va establir controls de salaris i preus, basats en un sistema de preus per al productor i un altre per al consumidor, que el govern controlava per separat. Vers 1950, les autoritats usaven aquests controls per limitar la demanda interna i retallar costos laborals triplicant els preus del consumidor i retallant salaris. El descontentament popular va créixer a mesura que l'economia s'anava ressentint de manca de materials, dificultats per a l'exportació i creixement del deute extern.
La qüestió dels jueus
La qüestió dels jueus
Nascut dins d'una família jueva, Mátyás Rákosi va renegar de la religió i del judaisme actuant així d'acord amb la seva ideologia comunista atea; per això, durant el seu govern, l'observança de la religió i el sionisme foren prohibits; per altra banda, el 1953, s'adherí a la campanya antisemita de Stalin i va començar a preparar una purga de jueus, que no es va dur a terme arran de la mort de Stalin; tanmateix, va començar la depuració de jueus del partit, que va completar-se durant el govern de Janos Kádár.El 25 de febrer de 1956, durant el XX Congrés del PCUS, Nikita Khrusxov pronuncià el Discurs Secret, oficialment «Sobre el culte a la personalitat i les seves conseqüències» , on denuncià els crims d'Stalin, amb la qual cosa, el PCUS trencava amb l'estalinisme en nom del retorn al leninisme inicial. Per això, sota pressió soviètica, el juny de 1956, Rákosi deixà el càrrec de secretari general del partit que passà a Ernő Gerő. Per tal d'eliminar-lo de l'escena política hongaresa, Rákosi fou enviat a l'URSS, oficialment per rebre-hi tractament mèdic, i va passar-se la resta de la seva vida al Kirguizistan. Poc abans de la seva mort, se li va oferir la possibilitat de tornar a Hongria amb la condició de prometre no dedicar-s'hi a activitats polítiques; Rákosi va rebutjar el tracte i va quedar-se a l'URSS fins que va morir a Gorky el 1971. Després de la seva mort, el seu cos fou retornat a Hongria i enterrat a Budapest.
*Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/M%C3%A1ty%C3%A1s_R%C3%A1kosi»
dilluns, 22 de setembre del 2008
DURANT ELS FETS DE LA FATARELLA
Un llibre reivindica els 34 pagesos assassinats per la FAI
L’escriptor Josep Gironès, nascut a la Fatarella l’any 1954, va presentar el passat dissabte en aquest municipi de la Terra Alta la seva novel·la històrica ‘La Cabana’, guanyadora del XIX Premi Literari Vila d’Ascó i editada per Cossetània, sobre els anomenants Fets de la Fatarella (25 de gener de 1937), on 34 pagesos van ser assassinats pels anarquistes. La causa dels Fets de la Fatarella va ser l’oposició de la major part dels pagesos a la col·lectivització de les terres que els volia imposar la CNT-FAI, una imposició que ja havia ocasionat enfrontaments i morts en altres municipis propers. Segons Josep Gironès, "els faistes eren una força armada extremista aliena al govern de la República. Si avui calgués definir els faistes empraríem una paraula molt clara: terroristes, així de clar. No dubto que entre els faistes hi hagués persones idealistes o de bona fe, com les que van anar a lluitar als fronts d’Aragó o de Madrid, però els faistes que van fer cap a la Fatarella eren majoritàriament indesitjables i oportunistes".
Entre les víctimes d’aquells assassinats hi havia Josep Descarrega Llop, avi de Josep Gironès, qui durant la presentació de ‘La Cabana’ va dir "no volem justícia, no volem venjança, no volem senyalar ningú, l’únic que volem és reparar i dignificar el bon nom dels pagesos assassinats".
Els Fets de la Fatarella, Gener de 1937
La Fatarella és un municipi de la Terra Alta d’uns 2.500 habitants on, al mes de gener de 1937, succeï un dels episodis més desgraciats i indignes del període de la guerra civil espanyola del 1936-1939. Aleshores, un petit grup d’anarquistes del poble intentà la col·lectivització de les terres per la força. Davant la negativa dels pagesos de la localitat, els anarquistes del poble demanaren l’ajut de la CNT-FAI de diferents pobles de la comarca. Aquests, en nombre d’uns 100, ocuparen la població després d’ésser rebuts a trets d’escopeta pels habitants del poble. Els ocupants iniciaren la repressió contra tots aquells que s’havien oposat a la col·lectivització assassinant 34 persones. L’incident acabà amb l’arribada de les forces d’ordre públic que envià la Generalitat, que nomenà comissari municipal a en Andreu Claret. Jo n’era el seu secretari particular i el vaig acompanyar durant tota la seva estada a La Fatarella. Aquests fets foren els antecedents dels que es produirien a Catalunya, i especialment a Barcelona, al mes de maig del mateix any. Es volgué fer la revolució abans que la guerra, i tots sabem els resultats.Son molts els que significativament diuen que no fou en Franco qui guanyà la guerra, si no la República, qui la perdé.
L’escriptor Josep Gironès, nascut a la Fatarella l’any 1954, va presentar el passat dissabte en aquest municipi de la Terra Alta la seva novel·la històrica ‘La Cabana’, guanyadora del XIX Premi Literari Vila d’Ascó i editada per Cossetània, sobre els anomenants Fets de la Fatarella (25 de gener de 1937), on 34 pagesos van ser assassinats pels anarquistes. La causa dels Fets de la Fatarella va ser l’oposició de la major part dels pagesos a la col·lectivització de les terres que els volia imposar la CNT-FAI, una imposició que ja havia ocasionat enfrontaments i morts en altres municipis propers. Segons Josep Gironès, "els faistes eren una força armada extremista aliena al govern de la República. Si avui calgués definir els faistes empraríem una paraula molt clara: terroristes, així de clar. No dubto que entre els faistes hi hagués persones idealistes o de bona fe, com les que van anar a lluitar als fronts d’Aragó o de Madrid, però els faistes que van fer cap a la Fatarella eren majoritàriament indesitjables i oportunistes".
Entre les víctimes d’aquells assassinats hi havia Josep Descarrega Llop, avi de Josep Gironès, qui durant la presentació de ‘La Cabana’ va dir "no volem justícia, no volem venjança, no volem senyalar ningú, l’únic que volem és reparar i dignificar el bon nom dels pagesos assassinats".
Els Fets de la Fatarella, Gener de 1937
La Fatarella és un municipi de la Terra Alta d’uns 2.500 habitants on, al mes de gener de 1937, succeï un dels episodis més desgraciats i indignes del període de la guerra civil espanyola del 1936-1939. Aleshores, un petit grup d’anarquistes del poble intentà la col·lectivització de les terres per la força. Davant la negativa dels pagesos de la localitat, els anarquistes del poble demanaren l’ajut de la CNT-FAI de diferents pobles de la comarca. Aquests, en nombre d’uns 100, ocuparen la població després d’ésser rebuts a trets d’escopeta pels habitants del poble. Els ocupants iniciaren la repressió contra tots aquells que s’havien oposat a la col·lectivització assassinant 34 persones. L’incident acabà amb l’arribada de les forces d’ordre públic que envià la Generalitat, que nomenà comissari municipal a en Andreu Claret. Jo n’era el seu secretari particular i el vaig acompanyar durant tota la seva estada a La Fatarella. Aquests fets foren els antecedents dels que es produirien a Catalunya, i especialment a Barcelona, al mes de maig del mateix any. Es volgué fer la revolució abans que la guerra, i tots sabem els resultats.Son molts els que significativament diuen que no fou en Franco qui guanyà la guerra, si no la República, qui la perdé.
Josep Planchart i Martori
divendres, 19 de setembre del 2008
Comunicat conjunt sobre les agressions a la Diada
Les organitzacions i entitats sotasignants volem fer arribar a l'opinió pública el següent comunicat:
1. Durant la darrera Diada Nacional, un grup de nacionalistes catalans van ser agredits a la ronda de Sant Pere de Barcelona, sense que hi hagués cap mena de provocació prèvia per part seva, per part d'un grup de persones provinents de la manifestació de l'esquerra independentista. Durant l'agressió, diverses persones van resultar ferides, entre elles alguns militants d'Unitat Nacional Catalana (UNCat), un dels quals té 64 anys d'edat. Aquestes ferides van ser ateses en centres sanitaris i van requerir, en algun cas, molts punts de sutura. Els agredits van posar les corresponents denúncies davant dels Mossos d'Esquadra, de manera que esperem una ràpida resposta de la policia catalana per identificar i detenir els agressors.
2. Volem denunciar el creixent clima d'intolerància i agressions contra una part del moviment independentista català per part, paradoxalment, d'un segment petit però actiu de l'independentisme d'extrema esquerra. Aquestes agressions són una constant des de fa temps, ja sigui verbal, amb amenaces o, com en els fets relatats, amb agressions físiques directes. L’agressió més greu fou contra militants d’UNCat però també foren agredits membres d’ERC al fer l’ofrena floral al Fossar de les Moreres, en anys anteriors les agressions per part dels mateixos elements provocadors es centrà contra altres organitzacions nacionalistes com JERC, Partit per la Independència, JNC, ERC i Estat Català. Creiem que els independentistes dels Països Catalans tenim un enemic comú, que són els Estats espanyol i francès, raó per la qual aquesta divisió no té cap sentit i només ens afebleix a tots.
3. No volem acusar el conjunt de l'esquerra independentista perquè volem creure que es tracta de grups marginals que operen lliurement per crear divisió en el camp independentista i nacionalista, però sí que volem avisar que aquests grups feixistes, comunistes i totalitaris s'aprofiten de la cobertura, involuntària, de l'esquerra independentista. Per això demanem a les organitzacions més representatives de l'esquerra independentista que aïllin aquestes persones i col•lectius perquè fan mal a la imatge de la totalitat del moviment nacionalista i independentista.
4. Finalment, volem denunciar la falta de professionalitat i la inacció dels comandaments dels Mossos d'Esquadra, que van ser reiteradament avisats de les agressions i, tot i tenir diverses unitats situades al carrer Bailèn, a 100 metres dels fets, en cap cas no van intervenir. Per això, volem demanar la dimissió del conseller Joan Saura i del secretari general del departament d'Interior, Joan Boada, per la seva incapacitat de protegir els ciutadans agredits, tal com mana la llei. Justament les organitzacions sotasignants ens hem significat pel nostre recolzament al desplegament dels Mossos d’Esquadra per què esdevinguessin Policia integral a Catalunya i ens dol especialment que uns responsables polítics no permetin l’actuació de la nostra policia quan és necessària.
Barcelona, 19 de setembre de 2008.
UNCat Unitat Nacional Catalana
PRC Partit Republicà Català
Catalunya Acció
Moviment de Cultura Popular "El Sotrac"
Associació Patriòtica
CATALUNYA 1640
Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi
JERC de Santa Coloma de Farners
Colomencs Catalans
Associació Cultural
Germans Badia Ramon
Sangles en nom de Llengua Nacional
Joan-Pere PUJOL, escriptor, Catalunya del Nord.
Per enviar les vostres adhesions escriviu a correu@unitat.org
1. Durant la darrera Diada Nacional, un grup de nacionalistes catalans van ser agredits a la ronda de Sant Pere de Barcelona, sense que hi hagués cap mena de provocació prèvia per part seva, per part d'un grup de persones provinents de la manifestació de l'esquerra independentista. Durant l'agressió, diverses persones van resultar ferides, entre elles alguns militants d'Unitat Nacional Catalana (UNCat), un dels quals té 64 anys d'edat. Aquestes ferides van ser ateses en centres sanitaris i van requerir, en algun cas, molts punts de sutura. Els agredits van posar les corresponents denúncies davant dels Mossos d'Esquadra, de manera que esperem una ràpida resposta de la policia catalana per identificar i detenir els agressors.
2. Volem denunciar el creixent clima d'intolerància i agressions contra una part del moviment independentista català per part, paradoxalment, d'un segment petit però actiu de l'independentisme d'extrema esquerra. Aquestes agressions són una constant des de fa temps, ja sigui verbal, amb amenaces o, com en els fets relatats, amb agressions físiques directes. L’agressió més greu fou contra militants d’UNCat però també foren agredits membres d’ERC al fer l’ofrena floral al Fossar de les Moreres, en anys anteriors les agressions per part dels mateixos elements provocadors es centrà contra altres organitzacions nacionalistes com JERC, Partit per la Independència, JNC, ERC i Estat Català. Creiem que els independentistes dels Països Catalans tenim un enemic comú, que són els Estats espanyol i francès, raó per la qual aquesta divisió no té cap sentit i només ens afebleix a tots.
3. No volem acusar el conjunt de l'esquerra independentista perquè volem creure que es tracta de grups marginals que operen lliurement per crear divisió en el camp independentista i nacionalista, però sí que volem avisar que aquests grups feixistes, comunistes i totalitaris s'aprofiten de la cobertura, involuntària, de l'esquerra independentista. Per això demanem a les organitzacions més representatives de l'esquerra independentista que aïllin aquestes persones i col•lectius perquè fan mal a la imatge de la totalitat del moviment nacionalista i independentista.
4. Finalment, volem denunciar la falta de professionalitat i la inacció dels comandaments dels Mossos d'Esquadra, que van ser reiteradament avisats de les agressions i, tot i tenir diverses unitats situades al carrer Bailèn, a 100 metres dels fets, en cap cas no van intervenir. Per això, volem demanar la dimissió del conseller Joan Saura i del secretari general del departament d'Interior, Joan Boada, per la seva incapacitat de protegir els ciutadans agredits, tal com mana la llei. Justament les organitzacions sotasignants ens hem significat pel nostre recolzament al desplegament dels Mossos d’Esquadra per què esdevinguessin Policia integral a Catalunya i ens dol especialment que uns responsables polítics no permetin l’actuació de la nostra policia quan és necessària.
Barcelona, 19 de setembre de 2008.
UNCat Unitat Nacional Catalana
PRC Partit Republicà Català
Catalunya Acció
Moviment de Cultura Popular "El Sotrac"
Associació Patriòtica
CATALUNYA 1640
Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi
JERC de Santa Coloma de Farners
Colomencs Catalans
Associació Cultural
Germans Badia Ramon
Sangles en nom de Llengua Nacional
Joan-Pere PUJOL, escriptor, Catalunya del Nord.
Per enviar les vostres adhesions escriviu a correu@unitat.org
Gulag. Els camps de concetració comunsites.
Font: Viquipèdia
Escena de treball a un Gulag, en 1936-1937.
Gulag (Pronunciació) (?) (del rus ГУЛАГ: Главное Управление Исправительно— Трудовых Лагерей, "Glávnoye Upravleniye Ispravitel'no-trudovíj Lagueréi", "Direcció General de Camps de Treball"), era una institució penal de la Unió Soviètica. Encara que literalment "Gulag" és un acrònim per a denominar a la Direcció general de Camps de Treball, amb el temps, i segons explica l'escriptora Anne Applebaum en el seu llibre: Gulag: Una història, "la paraula Gulag ha vingut a denominar a més no només l'administració dels camps de concentració sinó també al sistema soviètic de treballs forçats en si mateix, en totes les seves formes i varietats: camps de treball, de càstig, de criminals i polítics, de dones, de nens o de trànsit. O fins i tot més, s'ha cridat "Gulag" al sistema soviètic de repressió, al conjunt de procediments que els presoners en alguna ocasió van anomenar triturador de carn: les detencions, els interrogatoris, el transport en vehicles de bestiar, el treball forçós, la destrucció de famílies, els anys perduts en l'exili, les morts prematures i innecessàries." [1] Va ser la branca del servei de seguretat i la policia soviètica que dirigiria el sistema penal de camps de treballs forçosos, de presoners i de trànsit. Mentre aquests camps albergaven a criminals de tot tipus, el sistema Gulag s'ha conegut principalment com un lloc per a presoners polítics i com un mecanisme de repressió a l'oposició política a l'estat Soviètic. Encara que va empresonar a milions de persones, el nom es va fer conegut en occident únicament després de la publicació en 1973 de Arxipèlag Gulag, de Alexander Solzhenitsyn, que va comparar els dispersos camps com una sèrie d'illes. Taula de continguts 1 Terminologia 2 Varietat 3 Història 3.1 Enllaços externs 3.2 Vegeu també
Terminologia
Alguns autors es refereixen a totes les presons i camps de concentració de la història Soviètica (1917-1991) com les Gulags. A més, últimament el terme s'utilitza amb freqüència d'una manera no relacionada amb la URSS; Per exemple, en expressions com La Gulag de Corea del Nord o fins i tot La Gulag privada de Estats Units. Cal tenir en compte també que l'acrònim rus, mai en plural, no descriu un camp particular sinó a la institució governamental encarregada de tot el sistema de camps. El terme "camp de treball correctiu" va ser suggerit per a ús oficial pel politburó del Partit Comunista de la Unió Soviètica el 27 de juliol de 1929, com reemplaçament del terme "camp de concentració", comunament usat fins a llavors. El terme col·loquial per a un pres de la Gulag soviètica era "zeka", "zek". En rus, "pres", "empresonat" és "заключённый", zaklyuchonny, normalment abreujat a 'з/к' en escrits, pronunciat com 'зэка' (zeh-CA), i gradualment transformat en 'зэк' i 'зек'. La paraula encara s'utilitza en el parla col·loquial, irrellevant per als camps de treball. En principi 'з/к' va ser un acrònim per a "заключенный каналостроитель", "zaklyuchonny kanalostroitel'" (pres constructor de canals), denominació donada als membres de la mà d'obra esclava que construïa el Canal Volga-Don. Més tard el terme va ser reescrit per a significar únicament "zaklyuchonny".
Varietat Presoners d’un Gulag, en 1936-1937.
A més de les categories més comunes de camps que practicaven un dur treball físic i presons de diversos tipus, també van existir altres formes. Sharashka (шарашка, el lloc dels ganduls) van ser laboratoris secrets d'investigació, on els científics detinguts i convictes, alguns d'ells destacats, van estar desenvolupant noves tecnologies de forma anònima, i portant a terme investigacions. Psikhushka (психушка, la casa dura), el tractament mèdic forçós de empresonament psiquiàtric va ser usat, en lloc dels camps, per a aïllar i enfonsar a presoners polítics. La pràctica es va fer molt més comuna després del desmantellament oficial del sistema del gulag. Camps especials o zones per a nens (en la argot del gulag: алолетки, maloletki, "menors d'edat"), per a minusvàlids (en Spassk), i per a mares (мамки, mamki) amb bebés. Aquestes categories es considerava que no produïen resultats d'utilitat i amb freqüència van ser objecte de més abusos. Camps per a "Esposes de Traïdors a la Pàtria" (va haver una categoria especial de repressió: "membre de família traïdora de la Pàtria" (ЧСИР, член семьи изменника Родины)). Sota la supervisió de Lavrenty Beria que liderava el NKVD i el programa soviètic de bomba atòmica fins a la seva defunció en 1953, milers de zeks van ser usades per a extreure urani i preparar instal·lacions per a les proves en Nova Terra, Illa Vaygach, Semipalatinsk, a més d'altres llocs. Els informes ens diuen a més que els presoners del gulag van ser utilitzats en els primeres proves nuclears (la primera va ser desenvolupada en Semipalatinsk en 1949) en areas de descontaminació radioactiva i submarins nuclears.
Història
Pòster soviètic dels anys 1920s: El GPU copeja en el cap als sabotejadors contra-revolucionaris Les instal·lacions dels diferents tipus de camps de detenció van ser aixecades a partir de 1918, com una extensió reformada dels antics camps de treball (katorgas), que van estar operatius en Sibèria com part del sistema penal en la Rússia Imperial. Els dos tipus principals van ser els "Camps de propòsit especial de Vechecka" ("особые лагеря ВЧК") i els camps de treball forçós (лагеря принудительных работ). Van ser instal·lats per a diverses categories de persones considerades perilloses per a l'Estat: per a delinqüents comuns, per a presoners de la Guerra Civil Russa, per a oficials acusats de corrupció, sabotatge i malversació, diversos enemics polítics i dissidents, així com antics aristòcrates, homes de negocis i terratinents. La base legal i l'orientació per a la creació del sistema de "camps de treball correctius" (En rus: "исправительно-трудовые лагеря", "Ispravitel'no-trudovye lagerya"), la columna vertebral del que es denomina comunament com la "Gulag", va anar el decret secret de Sovnarkom de 11 de juliol de 1929 sobre la utilització de les presons de treball, repetit en l'apèndix equivalent de la reunió del Politburo del 27 de juny de 1929. La GULAG va ser establerta oficialment com una institució de tota la unió i com una administració principal del OGPU, la policia secreta soviètica, el 25 d'abril de 1930 com el "ULAG" per l'ordre 130/63 de el OGPU d'acord amb l'ordre de Sovnarkom 22 p. 248 datada el 7 d'abril de 1930 i va ser renombrat com GULAG al novembre. A principis dels anys 1930s, un dràstic increment de la política penal soviètica va produir un increment significatiu de la població dels camps de presoners. Durant el període de el Gran terror (1937-1938), la majoria de les detencions arbitràries en massa provocaven altre increment en el nombre de reclusos.
Durant aquests anys, centenars o milers d'individus van ser detinguts i sentenciats a llargs períodes de presó d'acord amb algun dels múltiples passatges del conegut Article 58 dels Codis Criminals de la Unión de repúbliques, que sancionava diverses formes de "activitats contrarrevolucionàries".
Les hipòtesis que consideracions econòmiques van ser responsables de les detencions en massa durant el periode d l'Estalinisme han estat refutadas d'acord amb els antics arxius Soviètics que van ser accessibles des dels anys 1990s. No obstant això, el desenvolupament del sistema de camps va seguir línies econòmiques. El creixement del sistema de camps va coincidir amb el cim de la campanya de industrialització Soviètica. Per aquest motiu la majoria dels camps establerts per a allotjar a les masses de presoners que anaven arribant, els van ser assignades diferents tasques econòmiques. Aquestes incloïen l'explotació dels recursos naturals i la colonització d'àrees remotes així com la realització d'enormes instal·lacions d'infraestructures i la construcció de projectes industrials.
Al 1931-1932, el Gulag tenia aproximadament 200.000 presoners en els camps; En 1935 aproximadament 800.000 en camps i 300.000 en colònies (mitjana anual), i al 1939 prop de 1,3 milions en camps i 350.000 en colònies.
Durant la Segona Guerra Mundial, la població del Gulag va descendir bruscament, a causa de l'alliberament de centenars de milers de presoners que van ser reclutats i enviats directament a les línies del front (amb freqüència en batallons de presos, que van ser enviats a les batalles més perilloses i van experimentar unes tremendes taxes de baixes) i a un excessiu increment de la mortalitat en 1942-1943. Després de la Segona Guerra Mundial, el nombre de presos en els camps de presoners i colònies va tornar a créixer bruscament, arribant a aproximadament 2,5 milions de persones a principis dels anys 1950s (sobre 1,7 milions d'ells en camps). Mentre alguns d'ells eren desertors i criminals de guerra, també havia presoners de guerra russos repatriats i "treballadors de l'aquest", que van anar universalment acusats de traïció i "cooperació amb l'enemic" (formalment, van fer treballs per als nazis). També van ser enviats allí gran nombre de civils de territoris russos que van caure sota l'ocupació estrangera, i de territoris que es va annexionar la Unión Soviètica després de la guerra. No era infrencuente per als supervivents dels camps de concentració nazis ser traslladats directament als camps de treball soviètics. Oficialment, el GULAG va ser liquidat per l'ordre 20 de el MVD de 25 de gener de 1960. Les morts totals documentades en el sistema de camps de treball correctius i colònies des de 1930 a 1956 ascendeixen a 1.606.748, incloent presoners comuns i polítics. Cal tenir en compte que aquesta dada no inclou més de 800.000 execucions de "contrarrevolucionaris" durant el període del "Gran Terror", ja que van ser duts fora del sistema de camps i ajusticiados per separat. Des de 1932 a 1940, almenys 390.000 camperols van morir en llocs d'assentament forçós de treball. El nombre de persones que van ser presoners en un lloc o un altre és molt major i molts dels supervivents han sofert danys físics o psicològics permanents. Les morts en alguns camps estan documentades més minuciosament que en uns altres.
Enllaços externs A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:Gulag Mapa detallat interactiu del gulag soviètic Lloc de l'associació russa "Memorial" (rus) (alemany)
Vegeu també Ilsa, la tigressa de Sibèria La revolta de Kengir
Gulag (Pronunciació) (?) (del rus ГУЛАГ: Главное Управление Исправительно— Трудовых Лагерей, "Glávnoye Upravleniye Ispravitel'no-trudovíj Lagueréi", "Direcció General de Camps de Treball"), era una institució penal de la Unió Soviètica. Encara que literalment "Gulag" és un acrònim per a denominar a la Direcció general de Camps de Treball, amb el temps, i segons explica l'escriptora Anne Applebaum en el seu llibre: Gulag: Una història, "la paraula Gulag ha vingut a denominar a més no només l'administració dels camps de concentració sinó també al sistema soviètic de treballs forçats en si mateix, en totes les seves formes i varietats: camps de treball, de càstig, de criminals i polítics, de dones, de nens o de trànsit. O fins i tot més, s'ha cridat "Gulag" al sistema soviètic de repressió, al conjunt de procediments que els presoners en alguna ocasió van anomenar triturador de carn: les detencions, els interrogatoris, el transport en vehicles de bestiar, el treball forçós, la destrucció de famílies, els anys perduts en l'exili, les morts prematures i innecessàries." [1] Va ser la branca del servei de seguretat i la policia soviètica que dirigiria el sistema penal de camps de treballs forçosos, de presoners i de trànsit. Mentre aquests camps albergaven a criminals de tot tipus, el sistema Gulag s'ha conegut principalment com un lloc per a presoners polítics i com un mecanisme de repressió a l'oposició política a l'estat Soviètic. Encara que va empresonar a milions de persones, el nom es va fer conegut en occident únicament després de la publicació en 1973 de Arxipèlag Gulag, de Alexander Solzhenitsyn, que va comparar els dispersos camps com una sèrie d'illes. Taula de continguts 1 Terminologia 2 Varietat 3 Història 3.1 Enllaços externs 3.2 Vegeu també
Terminologia
Alguns autors es refereixen a totes les presons i camps de concentració de la història Soviètica (1917-1991) com les Gulags. A més, últimament el terme s'utilitza amb freqüència d'una manera no relacionada amb la URSS; Per exemple, en expressions com La Gulag de Corea del Nord o fins i tot La Gulag privada de Estats Units. Cal tenir en compte també que l'acrònim rus, mai en plural, no descriu un camp particular sinó a la institució governamental encarregada de tot el sistema de camps. El terme "camp de treball correctiu" va ser suggerit per a ús oficial pel politburó del Partit Comunista de la Unió Soviètica el 27 de juliol de 1929, com reemplaçament del terme "camp de concentració", comunament usat fins a llavors. El terme col·loquial per a un pres de la Gulag soviètica era "zeka", "zek". En rus, "pres", "empresonat" és "заключённый", zaklyuchonny, normalment abreujat a 'з/к' en escrits, pronunciat com 'зэка' (zeh-CA), i gradualment transformat en 'зэк' i 'зек'. La paraula encara s'utilitza en el parla col·loquial, irrellevant per als camps de treball. En principi 'з/к' va ser un acrònim per a "заключенный каналостроитель", "zaklyuchonny kanalostroitel'" (pres constructor de canals), denominació donada als membres de la mà d'obra esclava que construïa el Canal Volga-Don. Més tard el terme va ser reescrit per a significar únicament "zaklyuchonny".
Varietat Presoners d’un Gulag, en 1936-1937.
A més de les categories més comunes de camps que practicaven un dur treball físic i presons de diversos tipus, també van existir altres formes. Sharashka (шарашка, el lloc dels ganduls) van ser laboratoris secrets d'investigació, on els científics detinguts i convictes, alguns d'ells destacats, van estar desenvolupant noves tecnologies de forma anònima, i portant a terme investigacions. Psikhushka (психушка, la casa dura), el tractament mèdic forçós de empresonament psiquiàtric va ser usat, en lloc dels camps, per a aïllar i enfonsar a presoners polítics. La pràctica es va fer molt més comuna després del desmantellament oficial del sistema del gulag. Camps especials o zones per a nens (en la argot del gulag: алолетки, maloletki, "menors d'edat"), per a minusvàlids (en Spassk), i per a mares (мамки, mamki) amb bebés. Aquestes categories es considerava que no produïen resultats d'utilitat i amb freqüència van ser objecte de més abusos. Camps per a "Esposes de Traïdors a la Pàtria" (va haver una categoria especial de repressió: "membre de família traïdora de la Pàtria" (ЧСИР, член семьи изменника Родины)). Sota la supervisió de Lavrenty Beria que liderava el NKVD i el programa soviètic de bomba atòmica fins a la seva defunció en 1953, milers de zeks van ser usades per a extreure urani i preparar instal·lacions per a les proves en Nova Terra, Illa Vaygach, Semipalatinsk, a més d'altres llocs. Els informes ens diuen a més que els presoners del gulag van ser utilitzats en els primeres proves nuclears (la primera va ser desenvolupada en Semipalatinsk en 1949) en areas de descontaminació radioactiva i submarins nuclears.
Història
Pòster soviètic dels anys 1920s: El GPU copeja en el cap als sabotejadors contra-revolucionaris Les instal·lacions dels diferents tipus de camps de detenció van ser aixecades a partir de 1918, com una extensió reformada dels antics camps de treball (katorgas), que van estar operatius en Sibèria com part del sistema penal en la Rússia Imperial. Els dos tipus principals van ser els "Camps de propòsit especial de Vechecka" ("особые лагеря ВЧК") i els camps de treball forçós (лагеря принудительных работ). Van ser instal·lats per a diverses categories de persones considerades perilloses per a l'Estat: per a delinqüents comuns, per a presoners de la Guerra Civil Russa, per a oficials acusats de corrupció, sabotatge i malversació, diversos enemics polítics i dissidents, així com antics aristòcrates, homes de negocis i terratinents. La base legal i l'orientació per a la creació del sistema de "camps de treball correctius" (En rus: "исправительно-трудовые лагеря", "Ispravitel'no-trudovye lagerya"), la columna vertebral del que es denomina comunament com la "Gulag", va anar el decret secret de Sovnarkom de 11 de juliol de 1929 sobre la utilització de les presons de treball, repetit en l'apèndix equivalent de la reunió del Politburo del 27 de juny de 1929. La GULAG va ser establerta oficialment com una institució de tota la unió i com una administració principal del OGPU, la policia secreta soviètica, el 25 d'abril de 1930 com el "ULAG" per l'ordre 130/63 de el OGPU d'acord amb l'ordre de Sovnarkom 22 p. 248 datada el 7 d'abril de 1930 i va ser renombrat com GULAG al novembre. A principis dels anys 1930s, un dràstic increment de la política penal soviètica va produir un increment significatiu de la població dels camps de presoners. Durant el període de el Gran terror (1937-1938), la majoria de les detencions arbitràries en massa provocaven altre increment en el nombre de reclusos.
Durant aquests anys, centenars o milers d'individus van ser detinguts i sentenciats a llargs períodes de presó d'acord amb algun dels múltiples passatges del conegut Article 58 dels Codis Criminals de la Unión de repúbliques, que sancionava diverses formes de "activitats contrarrevolucionàries".
Les hipòtesis que consideracions econòmiques van ser responsables de les detencions en massa durant el periode d l'Estalinisme han estat refutadas d'acord amb els antics arxius Soviètics que van ser accessibles des dels anys 1990s. No obstant això, el desenvolupament del sistema de camps va seguir línies econòmiques. El creixement del sistema de camps va coincidir amb el cim de la campanya de industrialització Soviètica. Per aquest motiu la majoria dels camps establerts per a allotjar a les masses de presoners que anaven arribant, els van ser assignades diferents tasques econòmiques. Aquestes incloïen l'explotació dels recursos naturals i la colonització d'àrees remotes així com la realització d'enormes instal·lacions d'infraestructures i la construcció de projectes industrials.
Al 1931-1932, el Gulag tenia aproximadament 200.000 presoners en els camps; En 1935 aproximadament 800.000 en camps i 300.000 en colònies (mitjana anual), i al 1939 prop de 1,3 milions en camps i 350.000 en colònies.
Durant la Segona Guerra Mundial, la població del Gulag va descendir bruscament, a causa de l'alliberament de centenars de milers de presoners que van ser reclutats i enviats directament a les línies del front (amb freqüència en batallons de presos, que van ser enviats a les batalles més perilloses i van experimentar unes tremendes taxes de baixes) i a un excessiu increment de la mortalitat en 1942-1943. Després de la Segona Guerra Mundial, el nombre de presos en els camps de presoners i colònies va tornar a créixer bruscament, arribant a aproximadament 2,5 milions de persones a principis dels anys 1950s (sobre 1,7 milions d'ells en camps). Mentre alguns d'ells eren desertors i criminals de guerra, també havia presoners de guerra russos repatriats i "treballadors de l'aquest", que van anar universalment acusats de traïció i "cooperació amb l'enemic" (formalment, van fer treballs per als nazis). També van ser enviats allí gran nombre de civils de territoris russos que van caure sota l'ocupació estrangera, i de territoris que es va annexionar la Unión Soviètica després de la guerra. No era infrencuente per als supervivents dels camps de concentració nazis ser traslladats directament als camps de treball soviètics. Oficialment, el GULAG va ser liquidat per l'ordre 20 de el MVD de 25 de gener de 1960. Les morts totals documentades en el sistema de camps de treball correctius i colònies des de 1930 a 1956 ascendeixen a 1.606.748, incloent presoners comuns i polítics. Cal tenir en compte que aquesta dada no inclou més de 800.000 execucions de "contrarrevolucionaris" durant el període del "Gran Terror", ja que van ser duts fora del sistema de camps i ajusticiados per separat. Des de 1932 a 1940, almenys 390.000 camperols van morir en llocs d'assentament forçós de treball. El nombre de persones que van ser presoners en un lloc o un altre és molt major i molts dels supervivents han sofert danys físics o psicològics permanents. Les morts en alguns camps estan documentades més minuciosament que en uns altres.
Enllaços externs A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:Gulag Mapa detallat interactiu del gulag soviètic Lloc de l'associació russa "Memorial" (rus) (alemany)
Vegeu també Ilsa, la tigressa de Sibèria La revolta de Kengir
dijous, 18 de setembre del 2008
Algunes portades del diari comunista De Verdad
Diari del partit Unificación Comunista de España, on atenta clarament contra el nacionalisme gallec, basc o català.
A continuació deixem algunes opinions que s'han torbat per internet sobre aquesta gent:
ixtarix , 18.09.2002 16:19
Un grupo de fachas se dedica a extender su mensaje anti-nacionalista en Euskal Herria mediante un periódico supuestamente comunista. Hace algún tiempo, cuando las matanzas en Palestina por parte de Ariel Sharon y los suyos estaban constantemente en los medios de comunicación, empecé a ver por mi barrio, en Deusto, un grupito de jóvenes que intentaban vender un periódico que se llama "De Verdad" a la gente que pasaba, mientras decían: "Compañero, Por la paz en Palestina!; Sharon Asesino!". Me pareció que había que echar una mano a aquella buena gente que hacía algo por la causa palestina y un día que les ví decidí comprarles el periódico. Craso Error. De entrada la tía que me vendió el periódico me empezó a hacer un montón de preguntas como desde cuándo conocía su periódico, si me gustaba y si querría suscribirme. Yo le dije que tenía prisa y que cuando leyera el periódico ya vería si me interesaba. Aún así me pidió dos minutos para explicarme lo maravillosa que era una revista que también tenían., decía que era contra el pensamiento único. Miré un poco por encima la revista y ví en portada, entre los autores, el careto de Fernando Savater. Le pregunté a la chica a ver qué pintaba este personaje en una revista 'contra el pensamiento único', y me dijo que no sabía, que escribía mucha gente distinta. Miramos de qué hablaba, cómo no!, de los malos-malisimos independentistas vascos. La chica intentó convencerme para que fuera a unas charlas que iban a hacer sobre lo de Palestina. Le dije que ya vería si me interesaba, pero ella me dijo que se lo tenía que confirmar, que necesitaban saber con cuanta gente contaban, y apuntarme en una lista. Le dije que entonces no. También quiso que les dejara un numero de teléfono para poderme informar de sus 'próximas actividades', insistí en que ni siquiera sabía si me gustaba lo que hacían (mientras pensaba que esta gente parecía de una secta) y al de poco conseguí librarme de ella. Cuando pude leer su periódico sentí rabia de verdad. Sobre Palestina hablaban bien poco, y casi decían menos que lo que podía venir ese mismo día en El Correo Español. Usaban el nombre de Palestina para vender su periodicucho, supuestamente comunista ( Unión de Comunistas de España ), en el que su articulo central hablaba del Pais Vasco. Decía que había que recuperar la ilusión que se había perdido tras las elecciones ( porque ganó el PNV y no el PP ) y llamaba "bloque antifascista" al formado por : PP,PSOE,UA,IU . No se les caerá la cara de vergüenza...! Esta gente ni es comunista ni nada, sólo son unos fachas anti-vascos. Hace poco encontré en un bar un número abandonado de ese periódico. Lo ojeé sabiendo que encontraría algo acerca de Euskal Herria, y efectivamente, en las paginas centrales un artículo que decía : " La defensa de la Unidad de España es Revolucionaria!" y tachaba a todos los independentistas de fascistas. Yo no puedo creer que esto sea de gente realmente de izquierdas. Puedo entender que la gente de IU no sea independentista, pero de ahí a que defiendan que hay que luchar por la unidad de España hay mucho camino. ¿Qué hay detrás de este extraño grupo ? ¿De dónde salen los personajes ( con pinta de fanáticos por cierto ) que lo forman ? ¿Quién pone el dinero para sacar el periódico, la revista... ? En cualquier caso son unos auténticos Fachas y unos putos Fascistas.
Faxismoari Stop!!
Euskal Herria Aurrera!!
Aquest post tracta sobre un perillosa secta ultra-espanyolista i comunista (això últim, almenys en teoria), afí a porcs menjo Savater, Rosa Díez, Gotzone Mora o els idiotes de Ciutadans. Em refereixo a la Unificació Comunista d'Espanya, els del brut pamflet "De Verdad" (segur que a més d'un li sona). Estan molt presents a Madrid (Tirso de Molina) i València, on tenen la seu principal, si no m'equivoco... L'òrgan d'expressió de l'UCE, el "De Verdad" són unes escombraries de diari més tendenciós que la COPE. Tu vas pel carrer i et deixen anar "presa company, contra Bush i contra ETA" i te donen el diari. En avançar quatre passos se t'apropa el seu col·lega i et diu "són nosecuantos euros". Fotre això no és una tècnica de venda mesquina de collons? En la vida he vist jo a cap partit vendre un diari o pamflet així, em sembla deshonest. Aquest detall mostra ja d'entrada el sectarisme i l'engany amb què actua aquesta gent. Fan com que et regalen el diari i després te'l cobren. Quin dir de la "pegajosidad" dels militants de UCE que et trobes en el carrer venent revistes, només comparable a la dels Testimonis de Jehova dedicats al mateix menester (els Testimonis de Stalin, els criden) així com pel seu interès a tractar de sostreure't dades personals i pel contingut de les seves revistes, amb cert tuf maoísta, corrent ha enllumenat les versions més apestosas del comunisme... I què dir de les suposades "cartes" en les quals una dona descriu com ha canviat la UCE la seva vida per a bé, fent-li "trencar" amb la seva vida anterior és una tècnica pròpia d'una secta destructiva. Només que aquí es canvien conceptes espirituals per pseudo-polítics. Tampoc és que siguin originals, perquè aquest tipus de secta-política ho representava el Partit Humanista fa anys. és una secta de control de la personalitat però de les de manual: el primer que fan a canviar de ciutat a les seves abducidos quant mes lluny millor, o sigui que ningú de València ven el periòdic a València. Vull recordar que la UCE va acudir a una manifestacion juntament amb Falange i el PP a Sant Sebastià contra el pla Ibarretxe...En Bilbao han demanat el vot per al PSE i a Madrid van aparèixer pasquins seus a favor del Pàg. Ni es presenten a les eleccions ni no participen en cap lluita de cap tipus, solament es limiten a vendre el seu periòdic en manifestacions i llocs públics. Pensant-lo bé, no fa falta que es presentin, si ho fessin es menjarien els mocs i perquè els seus jefazos ja viuen bé del conte així, per a què complicar-se la vida... Per aquí corre la llegenda d'un tipus que estava en la UCE i quan va decidir abandonar l'organització ho van acorralar de dolenta manera perquè no s'anés: cridades telefòniques a tota hora, visites,que per què no has vingut a la reunion del dimarts, que si amenaces vetllades....Aquesta gent de la UCE estan més mal del cap que els del GRAPO...
Aquesta gent sovint està per Plaça Catalunya, devant del Fnac, al Carrer Tallers i per Hospital Clínic.
Els germans Badia
A continuació exposem les dugues biografies dels Germans Badia personatges històrics destacats pel seu catalanisme i assassinats per membres de l'extrema esquerra, anarquistes.
Miquel Badia i Capell
Nasqué a Torregrossa, comarca de les Garrigues, el 10 de març del 1906. Estudià batxillerat a Lleida, i el 1922 es trasllada a Barcelona per a ser pilot de la marina mercant. S'afilia a Estat Català tot just Macià l'acaba de fundar. S'incorpora a Bandera Negra (Santa Germandat Catalana), suborganització d'Estat Català. Està implicat en l'intent d'assassinar el rei alfons XIII, durant una visita a la ciutat comtal. Es tracta del complot del Garraf. És detingut. En Miquel Badia és comdemnat a 12 anys de presó. Traslladat al penal de Alcalá ( Espanya) i de Ocaña ( Espanya). Quan esdevé la caiguda del dictador al 1930 és amnistiat. Passà 5 anys a la presó.
Proclamada la República és nomenat cap de les Joventuts d'Estat Català. El 1932 es nomenat secretari d'en Josep Dencàs, conseller de sanitat i d'assistència social. El 24 de novembre del 1933 mobilitza puna part dels 7000 escamots de les JEREC i els destina a la conducció dels serveis Públics. Això succeia durant el transcurs d'una vaga. El desembre del 1933 és designat Secretari General d'Ordre Públic, i el març del 1934 passa a ser cap superior de la policia de Catalunya. Va intentar mantenir l'ordre públic davant de la difícil situació provocada pels pistolers de la FAI. El setembre del 1934 dimiteix del seu càrrec en la policia. Fou un dels organitzadors de la jornada revolucionària del 6 d'octubre del 1934. Es trasl·lada a França, a Amèrica, a Alemanya i a Andorra Retorna al 1936 i es dedica a la reorganització de les Joventuts d'Estat Català.
El dia 28 d'abril a 2/4 de 4 de la tarda es assassinat en ple carrer Muntaner per pistolers de la FAI. Amb ell morí també el seu germà Josep. El funeral fou un acte de suport popular de la nació catalana a favor de la dignitat nacional i en contra de l'espanyolisme representats per la FAI. Els seus assassins foren quatre, Manuel Costas, Ignacio de la Fuente, José Villagrasa i Justo Bueno. La identitat dels assassins fou esbombada arran d'una bona tasca periodística de Josep Maria Planas i d'Avel·lí Artís i Gener (Tísner). Els assassins estaven relacionats amb la FAI. El xòfer era en Ruano. Aquest darrer morí després dels Fets de Maig del 1937 a mans de gent d'Estat Català que aixó venjaren l'assassinat dels Badia. Justo Bueno fou extradit després de la guerra del 1936-1939, comdemnat i ajusticiat a la presó model de Barcelona després que la policia franquista el detingués a causa dels crims comesos anteriorment.
Cal llegir el llibre MIQUEL BADIA, UN DEFENSOR OBLIDAT DE CATALUNYA de Jaume Ros i Serra.
Josep Badia i Capell
Tenia tasques d'organització dins de les Joventuts d'Estat català, era un bon ajudant i mestre per en Miquel. De caràcter molt senzill. Morí assassinat juntament amb el seu germà el 28 d'abril del 1936 a Barcelona. Els autors eren pistolers de la FAI.
Font: www.unitat.cat
La policia cambodjana deté el número dos del règim de Pol Pot i la seva dona
• Ieng Sary i Ieng Thirith estan acusats de crims contra la humanitat
La policia cambodjana ha detingut Ieng Sary, exministre d'Exteriors del Khmer Roig, i la seva dona, Ieng Thirith, exministra d'Afers Socials durant el règim, acusats de crims contra la humanitat, com a responsables de la mort d'1,7 milions de persones després del cop d'estat del 1975.Tots dos han estat arrestats a casa seva, a Phnom Penh, la capital del país, en una operació en què també han participat representants de l'ONU al tribunal que té previst jutjar l'any que ve els líders vius del règim liderat per Pol Pot (1975-1979). Segons la policia, la parella ha estat conduïda a les oficines del tribunal patrocinat per les Nacions Unides, encara que de moment no s'han emès càrrecs contra ells.El paper del tribunal internacionalIeng Thirith és germana de Khieu Ponnary, la dona de Pot, mort el 1998. El seu marit va rebre un perdó reial el 1996 per liderar una rendició massiva de guerrillers del Khmer Roig que va determinar el final de gairebé 30 anys de guerra civil.L'octubre passat, el tribunal internacional que jutjarà els antics dirigents d'aquest règim per genocidi i altres crims va citar els seus tres primers testimonis, tots ells persones que van treballar o van passar pel centre de tortures de Toul Sleng.L'ONU participa en l'organització i celebració d'aquest judici a Phnom Penh, que compta amb un pressupost d'uns 56 milions de dòlars (una mica més de 38 milions d'euros), que sufraga en la major part la comunitat internacional. Un dels últims acusats és Nuon Chea, considerat l'ideòleg del Khmer Roig, un dels pocs dirigents de l'organització que queden amb vida.
When I was in Cambodia 5 years ago, I was shocked to learn that those responsible for the genocide under Pol Pot had never been brought to justice.
I was recently reminded of this when I heard a great Public Radio International program featuring a Cambodian poet who had survived the anti-intellectual regime.
Font: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=457956&idseccio_PK=1007&h=
When I was in Cambodia 5 years ago, I was shocked to learn that those responsible for the genocide under Pol Pot had never been brought to justice.
I was recently reminded of this when I heard a great Public Radio International program featuring a Cambodian poet who had survived the anti-intellectual regime.
Font: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=457956&idseccio_PK=1007&h=
Dades d'alguns dels assessinats, amb noms i cognoms del Che
La següent llista no és exhaustiva . Només inclou els casos coneguts per referència històrica - als que ell va executar personalment o aquells que van ser morts sota les seves ordres .
Els noms apareixen citats segons van ser reportats .
En la gran majoria dels casos , hi ha detalls addicionals, incloent informació bibliogràfica .
Les dates apareixen en ordre de mes , dia i any .
Executats pel Ché a la Sierra Maestra durant la lluita contra Batista (1957-1958)
1 . Manuel Capità 1957
2 . José Chang Chang octubre -573 . "El Bisco " Echevarría octubre -57
4 . Eutimio Guerra 2/18/1958
5 . Aristidio N / A octubre -57
6 . i 7 . 2 Germans espies N / A octubre -57
8 . Dionisio N / A octubre -57
9 . Joan Lebrigio N/AOct-57
10 . " El mestre " N / A Set -57
11 . 12 . Dos pagesos N / A abril -57
13 . " The rapist " N / A octubre -57
14 . " El Negre " Nàpols 2/18/1957
15 . " Chicho " Osorio 1/17/1957
Executats o enviats a executar pel Ché durant la seva breu comandament a Santa Clara ( 1-3 de gener de 1959 ) .
1 . Ramón Alba Moya 1959.03.01
2 . Joaquín Casillas Lumpuy 1959.02.01
3 . Arturo Pérez Pérez 1/24/1959
4 . Diego Álvarez Martínez 1959.04.01
5 . José Fernández Martínez 1959.02.01
6 . Héctor Mirabal Jan -59
7 . Félix Montano Fernández Jan -59
8 . Cano Prieto 1959.07.01
9 . Ricardo Rodríguez Pérez 1959.11.0110 . Corneli Rojas Fernández 1959.08.01
11 . Francisco Rosell 1959.11.01
12 . Ignacio Rosell Leyva 1959.11.01
13 . Antonio Ruíz Beltrán 1959.11.01
14 . Ramón Santos García 1959.12.01
15 . Isidor de Jesús Socarrás 1959.12.01
16 . Manuel Valdés Jan -59
17 . José Velázquez Fernández 1959.06.02
Execucions documentades a la presó Fortalesa de la Cabana sota el comandament del Ché (3 de gener al 26 novembre 1959 ) .
1 . Ramón Alba Moya 1959.03.01
2 . Arturo Pérez Pérez 1/24/19593 . Vilau Abreu 1959.03.07
4 . Humberto Aguiar Limonta 1959
5 . Pelayo Alayón febrer -59
6 . Pedro Alfaro 7/25/1959
7 . José Luis Alfaro Serra 1959.06.02
8 . Mariano Alonso Riquelmo 1959.01.07
9 . José Alvaro 1959.01.03
10 . N / A Aniella 1959
11 . Miguel Ares Pol 1959.06.02
12 . Alvaro Arguiera Suárez 3/21/1959
13 . Severino Barris 1959.09.12
14 . Eugenio Becquer Azcárate 9/29/1959
15 . Francisco Becquer Azcárate 1959.02.07
16 . Ramon Bicet 7/25/1959
17 . Antonio Blanco Navarro 1959.10.12
18 . Roberto Calzadilla 1959
19 . Eufemio Cano abril -59
20 . Joan Capote Fiallo 1959.01.05
21 . Eladio Car 1959.06.02
22 . Antonio Carralero Ayala 1959.04.0223 . Joaquín Casillas Lumpuy 1959.02.01
24 . José Castaño Quevedo 1959.07.03
25 . Gertrudis Castellanos 1959.07.05
26 . José Chamace 10/15/1959
27 . Àngel Clausell García 4/19/1959
28 . Raúl Clausell Gat 3/15/1959
29 . Demetrio Clausell González 1959.01.02
30 . Eloy Contreras Rabiche 1959.01.04
31 . Alberto Corbo 1959.07.12
32 . Orestes Creu 1959
33 . Emilio Cruz Pérez 1959.07.12
34 . N / A ( brother ) Cuni 1959.01.06
35 . Roberto Cuni Jul- 59
36 . Antonio De Beche Jan -59
37 . Mateu Delgado Pérez Dec -59
38 . Ramon Despaigne 1959
39 . José Díaz Cabezas juliol -59
40 . Fidel Díaz Merquías abril -59
41 . Antonio Duarte Becerra 1959.02.07
42 . Rudy Fernández 7/30/1959
43 . José Fernández Martínez 1959.02.01
44 . Ramón Fernández Ojeda 5/29/1959
45 . N / A Ferran Alfonso 1959.12.01
46 . Salvador Ferrero Canedo 5/29/1959
47 . Eduardo Forte 3/20/1959
48 . Ugarte Galán 1959
49 . Jacinto García 1959.08.09
50 . Angel García León 1959.01.05
51 . Rafael García Muñiz 3/18/1959
52 . Evelio Gaspar 1959.12.04
53 . Ezequiel González Jan -59
54 . Evaristo Benerio González 11/14/1959
55 . Secundino González 1959
56 . José González Malagón 1959.02.07
57 . Luis Ricardo Grao 2/23/1959
58 . Evaristo Guerra 2/18/1959
59 . Oscar Guerra 1959.09.03
60 . Secundino Hernández Jan -59
61 . Gerardo Hernández 7/26/1959
62 . Rodolfo Hernández Falcón 1959.09.01
63 . Francisco Hernández Leyva 4/15/1959
64 . Jesús Insua González 7/22/1959
65 . Enrique Izquierdo Portuondo 7/23/1959
66 . Osmín Jorrín Vega 10/14/1959
67 . Silvino Junco García 11/15/1959
68 . Enric la Rosa 1959
69 . Bonifacio Lasaparla 1959
70 . Ariel Lima Llac 1959.01.08
71 . Ambrosio Malagón 3/21/1959
72 . Armando Més Torrent 2/17/1959
73 . Onerlio Mata Costa Caire 1/30/1959
74 . Elpidio Mederos Guerra 1959.09.01
75 . José Medina 9/17/1959
76 . Jose Milián Pérez 1959.03.04
77 . Luis Mirabal 1959
78 . Héctor Mirabal Jan -59
79 . Francisco Mirabal Sánchez 5/29/1959
80 . Félix Montano Fernández Jan -59
81 . Ernesto Morales 1959
82 . Pedro Morejón Montero 1/31/1959
83 . Carlos Muiño Varela . M.D. 1959
84 . Alberto Nicolardes Rojas 1959.07.01
85 . César Nicolardes Rojas 1959.07.01
86 . Victor Nicolardes Rojas 1959.07.01
87 . Viterbo O'Reilly Díaz 2/27/1959
88 . Félix Oviedo González 7/24/1959
89 . Manuel Paneque 8/16/1959
90 . Pedro Pedroso Hernández 1959.12.04
91 . Juan Pérez Hernández 5/29/1959
92 . José Pozo López 1959
93 . Cano Prieto 1959.07.01
94 . Emilio Pobla 4/30/1959
95 . Alfredo Pupo Parra 5/29/1959
96 . Secundino Ramírez 1959.02.04
97 . Ramon Ramos Álvarez 4/23/1959
98 . Pau Ravelo 9/15/1959
99 . Rubén Rei Alberola 2/27/1959
100 . Mario Riquelme 1/29/1959
101 . Fernando Rivera Reis 1959.08.10
102 . Ricardo Rodríguez 5/29/1959
103 . Nemesio Rodríguez 7/30/1959
104 . Marc Rodríguez 7/31/1959
105 . Ricardo Rodríguez Pérez 1959.11.01
106 . Corneli Rojas Fernández 1959.08.01
107 . Francisco Rosell 1959.11.01
108 . Ignacio Rosell Leyva 1959.11.01
109 . Antonio Ruíz Beltrán 1959.11.01
110 . José saldarà Creu 1959.09.11
111 . Pedro Santana febrer -59
112 . Ramón Santos García 1959.12.01
113 . Sergio Sierra 1959.09.01
114 . Juan Silva Domínguez Aug -59
115 . Fausto Silva Guera 1/29/1959
116 . Isidor de Jesús Socarrás 1959.12.01
117 . Elpidio Soler Puig 1959.08.11
118 . Rogelio Sopo Barreto 3/14/1959
119 . Jesús Sosa Blanc 2/18/1959
120 . Renato Sosa Delgado 6/28/1959
121 . Sergio Sosa Hernández 8/20/1959
122 . Pedro Soto Quintana 3/20/1959
123 . Oscar Suárez 4/30/1959
124 . Rafael Tarragó Cárdenas 2/18/1959
125 . Francisco Tellez 1959.03.01
126 . Teodoro Tellez Cisneros 1959.03.01
127 . Francisco Entremaliat 2/18/1959
128 . Marcel · lí Valdés 7/21/1959
129 . Manuel Valdés Jan -59
130 . Lupe Valdés Barbosa 3/22/1959
131 . Antonio Valentí 3/22/1959
132 . Sergio Vázquez 5/29/1959
133 . José Velázquez Fernández 1959.06.02
134 . N / A Verdecia 1959
135 . Dámaso Zayas 1959.03.07
Guevara va estar al comandament de la Cabanya fins al 26 de novembre de 1959, tot i que va viatjar a l'estranger a partir de juny de 4 a 8 de Setembre s'informa que ha signat algunes ordres d'execució que es van dur a terme després del 26 / 11/1959. Les execucions en 1959 per als quals no s'anota mes o dia probablement van tenir lloc durant el comandament de Guevara o van ser ordenats per ell.
El New York Times de l'època reportar 15 execucions addicionals, però es desconeixen els noms de les víctimes.
La llista publicada està actualitzada a juny de 2008. Inclou casos documentats de fonts primàries i secundàries. Els noms es citen com es van informar. Detalls addicionals estan disponibles per a cada cas en www.CubaArchive.org (veure base de dades). Aquest llistat és encara imperfecte, auunque és el fruit dels nostres millors esforços a investigar esdeveniments per als quals no hi ha informació oficial.
Tota aquesta informació prové del llibre per publicar d'Armando Llac, Ph.D. "Cuba: El coste humano de la revolución social"
Arxiu cuba: www.CubaArchive.org una iniciativa de FREE SOCIETY P
Distribueix © LiberPress - Continguts & Notícies liberpress@gmail.com
MORTS CAUSADES PEL GOBERN COMUNISTA CUBÀ A PARTIR DEL 1ER DE GENER DEL 1959. Actualitzat el 1er de juny del 2008
Execucions / morts per afusellament 4038
Assassinats / execucions extrajudicials 1292
Desaparicions 153
Morts per baga de fam (presos, en protesta) 13
Morts por negligència mèdica o problemes de salut (presos) 209
Suïcidis (majorment presos) 101
Per causes per determinar de índole polític 221
Accidents (majorment de presos, por negligència) 42
Morts per causes naturals (presos politics) 5
Morts per explosió de bomba o mina 10
Morts en atacs terroristes o a civils a l’estranger 8
Morts per altres causes de índole polític 46
Morts en intents de sortida del país: 121
Per deshidratació, ofegats, etc.
Desapareguts* 998
Morts en combat 1034
TOTAL 8291dimecres, 17 de setembre del 2008
Memorial a les victimes del comunisme
Hi ha efemèrides sempre recordades i altres que sempre passen de llarg. El passat dia 2 de juliol, es van complir els 70 anys de l’inici del Gran Terror estalinista. En poc més d’un any, van ser executades 700.000 persones que, a la ment malalta de Stalin i els seus esbirros, conspiraven contra el règim comunista.
El fet va passar poc després de la Gran Fam, per la que Stalin va deixar morir de gana cinc milions d’ucraïnesos. Se’ls va requisar el menjar, que es va vendre per després comprar armes. Stalin considerava poc de fiar els ucraïnesos, que parlaven una llengua que no era el rus. El lector que tingui curiositat, pot llegir Koba el terrible, l’esplèndid llibre de Martin Amis sobre Stalin.
Tothom recorda els sis milions de jueus de Hitler, però ningú no recorda els cinc milions d’ucraïnesos de Stalin. Ningú? A casa nostra, no. És un tema sobre el que es passa de puntetes. Als Estats Units sí que se’n recorden. Fa poc, George W. Bush va inaugurar a Washington un monument dedicat a les víctimes del comunisme. Immediatament, progressistes d’arreu del món van posar el crit al cel.
Per què? La història dóna dades incontrovertibles. Mao Zedong va liquidar 70 milions de xinesos. Stalin, 20 milions de ciutadans de l’URSS. Pol Pot, 3 milions de cambodjans. Mengistu, 1,5 milions d’etíops. Etcètera. La llista seria inacabable. Ara, els post-comunistes catalans i altra fauna progressista es resisteix a assumir aquests fets. En el fons, es tracta d’una mentalitat sectària per la qual es critiquen els errors dels altres, però no s’accepta cap error propi ni es fa cap autocrítica.
L’exemple més clar l’hem tingut amb tota la penosa tramitació de la llei del Memorial Democràtic. Durant més d’un any, el PSC, ERC i ICV es van entestar en que aquesta llei homenatgés les víctimes del franquisme, però no les de la repressió a la zona republicana. Només el juny passat, a instàncies de CiU, es va modificar el redactat de manera que la llei es referirà a totes les víctimes, sense excepció. Perquè és igual víctima innocent un sindicalista afusellat per Franco el 1940 com un capellà assassinat per un escamot anarquista el 1936. O no? O hi ha alguna diferència?
Després del penós espectacle donat per l’esquerra catalana amb la llei del Memorial Democràtic, crec que és urgent un exercici de memòria col·lectiva. A veure si fem catarsi i traiem els dimonis familiars. I si féssim, a Barcelona, un monument als milions i milions de víctimes del comunisme? Per què no ho proposa CiU? M’agradaria veure la molt progressista, ecològica, humanitària i multicultural Imma Mayol votar en contra d’un record per als 70 milions de xinesos morts per Mao.
Algunes de les víctimes d'Stalin, podeu clicar a l'imatge on hi ha un enllaç.
Revolucionaris del món, reaccionaris de Catalunya, uniu-vos !!.....contra l'independentisme català
Passada la Diada hom ha vist publicades valoracions de tot tipus sobre els actes commemoratius, han estat reproduides les declaracions dels polítics d'ordre i s'han magnificat els incidents ocorreguts en el decurs de les manifestacions.
Enguany, quan som en temps de remembrança i recapitulació al voltant dels quaranta anys de l'independentisme contemporani, no he vist que ningú se'n recordi dels enfrontaments del Fossar de les Moreres entre els dos sectors del MDT l'any 1988. Retorno sobre aquest episodi no pas per retreure greuges entre els que visquerem aquells fets sinó per analitzar-lo com a precedent d'una situació que ha esdevingut crònica.
Des de fa vint anys el Fossar de les Moreres, enlloc de ser un espai de llibertat dedicat a servar la memòria dels patriotes catalans de tots els temps, és un terreny on es pot agredir impunement als independentistes que successivament són acusats de traidors pels revolucionaris de torn. Fa vint anys l'objectiu de les agressions era el PSAN, posteriorment prengué el relleu ERC a partir del 1991, i en els darrers anys s'han afegit a la llista els grups aque són acusats de "feixistes" (Estat Català, Unitat Nacional Catalana). El resultat és que el Fossar ha esdevingut lloc d'escarni del patriotisme i dels valors que la causa de la llibertat de Catalunya hauria de projectar.
Fa vint anys un grup fantasma, la Unió de LLuita Marxista-Leninista, atià l'enfrontament entre independentistes, forní els arguments per contraposar "l'independentisme revolucionari" contra els defensors del "front patriòtic". Acomplert l'objectiu, la Unió de Lluita M-L desaparagué. Però ha subsistit i s'ha perpetuat un tardo-comunisme difús i sectari que actua, a la pràctica, com a força contra-independentista. No em refereixo, evidentment al PSAN, sinó al missatge que es propaga per diversos canals, segons el qual el patriotisme és un fenomen reaccionari, que només reconeix com a veritable independentisme aquell que es reclama socialista. A què respon la moda de les samarretes amb els símbols de règims tirànics, odiats pels pobles que els patiren, (com el de la RDA), portats per joves d'estètica Bob Marley ?
A on porta el descrèdit del liberalisme, l'antiamericanisme i la judeofòbia associat a plantejaments aparentment independentistes ?. El comunisme abstracte és una via morta a la qual es vol portar a una part del jovent per afeblir l'independentisme català. D'aquesta dinàmica fraccional i agressiva només en surt beneficiat l'ordre espanyol establert.
Enguany, quan som en temps de remembrança i recapitulació al voltant dels quaranta anys de l'independentisme contemporani, no he vist que ningú se'n recordi dels enfrontaments del Fossar de les Moreres entre els dos sectors del MDT l'any 1988. Retorno sobre aquest episodi no pas per retreure greuges entre els que visquerem aquells fets sinó per analitzar-lo com a precedent d'una situació que ha esdevingut crònica.
Des de fa vint anys el Fossar de les Moreres, enlloc de ser un espai de llibertat dedicat a servar la memòria dels patriotes catalans de tots els temps, és un terreny on es pot agredir impunement als independentistes que successivament són acusats de traidors pels revolucionaris de torn. Fa vint anys l'objectiu de les agressions era el PSAN, posteriorment prengué el relleu ERC a partir del 1991, i en els darrers anys s'han afegit a la llista els grups aque són acusats de "feixistes" (Estat Català, Unitat Nacional Catalana). El resultat és que el Fossar ha esdevingut lloc d'escarni del patriotisme i dels valors que la causa de la llibertat de Catalunya hauria de projectar.
Fa vint anys un grup fantasma, la Unió de LLuita Marxista-Leninista, atià l'enfrontament entre independentistes, forní els arguments per contraposar "l'independentisme revolucionari" contra els defensors del "front patriòtic". Acomplert l'objectiu, la Unió de Lluita M-L desaparagué. Però ha subsistit i s'ha perpetuat un tardo-comunisme difús i sectari que actua, a la pràctica, com a força contra-independentista. No em refereixo, evidentment al PSAN, sinó al missatge que es propaga per diversos canals, segons el qual el patriotisme és un fenomen reaccionari, que només reconeix com a veritable independentisme aquell que es reclama socialista. A què respon la moda de les samarretes amb els símbols de règims tirànics, odiats pels pobles que els patiren, (com el de la RDA), portats per joves d'estètica Bob Marley ?
A on porta el descrèdit del liberalisme, l'antiamericanisme i la judeofòbia associat a plantejaments aparentment independentistes ?. El comunisme abstracte és una via morta a la qual es vol portar a una part del jovent per afeblir l'independentisme català. D'aquesta dinàmica fraccional i agressiva només en surt beneficiat l'ordre espanyol establert.
dimarts, 16 de setembre del 2008
'Che, "l'assassí"'
'Che, "l'assassí"' Pilar Rahola qüestiona la pel·lícula de Soderbergh i denuncia les seves "massacres" La periodista Pilar Rahola ha qüestionat en un article d'opinió a La Vanguardia la figura del 'Che' Guevara, després de l'èxit a taquilla de la pel·lícula d'Steven Soderbergh, 'Che, l'argentí', on l'actor Benicio del Toro encarna al conegut guerriller. Rahola és conscient que "el Che és el paradigma del sacrifici per la causa, l'heroi de totes les lluites, o així s'ha construït el mite durant dècades de ficció històrica. Deconstruir-lo és tant com cometre sacrilegi a les portes mateixes de San Pere".
En aquest sentit, la periodista recorda que "va ser el Che qui va fer executar a desenes de dissidents cubans a la fortalesa de San Carlos de la Cabanya, com supervisor dels sumarísims "judicis revolucionaris" a Cuba. I va ser ell mateix el qui va massacrar pobles sencers de camperols, en el seu implacable avanç revolucionari". "Estalinista convençut, mai va lluitar per la llibertat de cap poble, sinó per a instaurar dictadures del proletariat en tots els països sud-americans, i la seva causa contenia, sense complexos, tots els elements de la tirania comunista.
¿Un liberador? Tant com ho va ser qualsevol un altre líder comunista de l'època. Salvador del poble, en el sentit més patològicament egocèntric, la seva figura només pot entendre's com heroica si es considera heroic imposar les idees matant a desenes de persones". "Sense dubte va ser un autoritari, i sense cap dubte no va tenir problemes morals a ser un assassí. Que la seva causa naixés de raons nobles, que fos un home amb conviccions, que hagués pogut viure una vida de comoditats i es dediqués a lluitar per les seves idees, etcètera, tot és cert. Però res d'això nega la major: que va ser un enfurit visionari, que va voler imposar, a sang i foc, els seus dogmàtics i inapelables raons.
Si el Che hagués guanyat en la seva carrera cap a l'alliberament, avui tota Sudamérica seria una patètica Cuba. O, pitjor encara, naufragaria entre dèspotes i màfies, com una Rússia qualsevol. I res d'això, res, té a veure amb la llibertat", conclou.
Pilar Rahola
Un grup de nacionalistes catalans ha estat agredit per membres de l'extrema esquerra a la Diada Nacional
Primer de tot volem deixar constància del nostre suport als militants i simpatitzants del partit Unitat Nacional Catalana, com també a l'amo del bar o la gnet que no tenia res a veure.
Tot seguit deixem el comunicat d'UNCat.
Tot seguit deixem el comunicat d'UNCat.
Un grup de nacionalistes catalans ha estat agredit per membres de l'extrema esquerra a la Diada Nacional, entre els agredits hi ha L.B., un jove nacionalista, militant d'Unitat Nacional Catalana que ha està ferit i evacuat amb ambulància. Els fets han succeït aquesta tarda a dos quarts de sis a la Ronda de Sant Pere de Barcelona, a 50 metres del monument a Rafael de Casanovas per un grup de membres de l'extrema esquerra. L'agressió ha causat una situació caòtica i de pànic a les nombroses famílies que en aquells moments participaven de manera pacífica a la manifestació. Han estat identificats alguns dels agressors com a membres de les CAJEI de Gràcia, Endavant de Vilafranca del Penedès, Maulets de Mataró i un grup de skins de Maulets de Berga . Denunciem la nula actuació dels Cossos de Seguretat que havent rebut nombroses trucades han trigat més d'una hora en assistir a la zona dels fets. També denunciem els freqüents atacs de caire feixistitzant protagonitzats per aquests elements d'extrema esquerra com l'agressió contra ERC avui mateix al Fossar de les Moreres. Esperem una ràpida actuació dels Mossos d'Esquadra detenint als agressors.
Podeu veure fotografies dels agressors a la pàgina:
www.unitat.cat/agressions/Imatge211.avi
www.unitat.cat/agressions/Imatge213.avi
www.unitat.cat/agressions/Imatge176.jpg
www.unitat.cat/agressions/Imatge177.jpg
www.unitat.cat/agressions/Imatge178.jpg
www.unitat.cat/agressions/agressio.mov
www.unitat.cat/agressions/agres.jpg
www.unitat.cat/agressions/agres2.jpg
Secretariat Nacional d'Unitat Nacional Catalana. 11 de setembre de l'any 2008
www.unitat.org correu@unitat.org ********************************************************************************************* Segon Comunicat:
Comunicat d'Unitat Nacional Catalana Davant els fets violents esdevinguts durant la Diada Nacional,
UNCat vol deixar clars els punts següents:
1. Un grup de joves militants del partit, que miraven les manifestacions des de la Ronda de Sant Pere, van ser agredits, sense cap provocació prèvia per part seva, per dotzenes de participants en la primera manfiestació. Aquesta manifestació aplegava tota mena de grups, des de l'esquerra independentista revolucionària al Black Block, format per persones de tendència anarquista.
2. Un dels joves de partit va rebre una forta ferida al cap, mentre que altres persones, entre elles un militant de 64 anys, van ser agredits amb covardia i acarnissament per part dels agressors, que van utilitzar pals i ampolles contra les seves víctimes. Ahir a la nit, després de rebre assistència mèdica hospitalària, els militants agredits van posar denúncies davant dels Mossos d'Esquadra. Per altra part s'estan analitzant les imatges rebudes per nombrosos assistents per poder identificar els agressors.
3. UNCat vol denunciar la inacció i la passivitat dels Mossos d'Esquadra, que tot i les trucades realitzades al 088 i els requeriments en persona a diverses dotacions de la Brigada Mòbil estacionades a pocs metres de l'agressió, no van actuar en cap moment. L'atac feixista es va perllongar per espai de prop de vint minuts i va ser vist per centenars de persones que gaudien de la Diada Nacional. L'actuació de la nostra policia va ser lamentable i gens professional.
4. Finalment, volem expressar públicament per enèsima vegada que UNCat no és una organització d'extrema dreta. Es tracta d'una organització política independentista unitària, és a dir, que prioritza la unitat política catalana per assolir la independència per damunt de les ideologies i els posicionaments.
Per a més informació: correu@unitat.org
Podeu veure fotografies dels agressors a la pàgina:
www.unitat.cat/agressions/Imatge211.avi
www.unitat.cat/agressions/Imatge213.avi
www.unitat.cat/agressions/Imatge176.jpg
www.unitat.cat/agressions/Imatge177.jpg
www.unitat.cat/agressions/Imatge178.jpg
Secretariat Nacional d'Unitat Nacional Catalana. 12 de setembre de l'any 2008 www.unitat.org correu@unitat.org
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Aquest blog és
Vist des de...
