dilluns, 5 de març del 2012

Conrear el futur

Patir una empanada mental sovint acaba amb disbarats com aquest. Es tracta d'un mural perpetrat a Caracas on s'hi poden veure Simón Bolivar, Jesús i Chávez. A la part superior, un escrit proclama "¡He resucitado! Patria, Socialismo o Muerte. Venceremos".

Potser amb un àcid pots arribar a sentir un arravatament místic gràcies a aquests obra mega-kitsch. Però com que tenim per costum no drogar-nos direm que, en aquest mural, només hi veiem morts.

Aquests dies TV3 ha estat distreta amb les manifestacions d'estudiants i sindicats. Els seus caps d'informatius deuen somniar en una mena de revolució i no cobreixen el que està passant a Veneçuela, que és el més semblant al que passaria aquí si el país caigués a mans dels trinxeraires que sempre capitanegen els aldarulls de Barcelona, una ciutat que sempre ha hagut de conviure amb un contingent més o menys fix de salvatges que es llencen al carrer per destruir el que se'ls posi pel davant aprofitant les protestes legítimes de la resta. La majoria no són estudiants ni treballadors, però sempre rematen les manifestacions estudiantils i sindicals. La majoria tampoc no són catalans, perquè no només no els surt de la boca ni una paraula en la nostra llengua sinó que sovint ni l'entenen. Per descomptat, no són demòcrates. Senzillament aprofiten qualsevol excusa per barrejar-se entre els manifestants i destruir, que és l'únic que saben fer. Són els destrossafanals de les celebracions del Barça, els fatxendes que fa uns mesos van vexar els diputats del Parlament, els hereus dels escamots de rereguarda que durant la guerra civil es passejaven armats per la ciutat i sembraven el terror segrestant i assassinant civils mentre la gent que de debò defensava la república donava la vida al front. La seva presència és garantia de derrota.

Ara els tenim barrejats entre els estudiants. Es diu que són una minoria, però sovint se'ls usa com a força de xoc, com a arma per atemorir i donar sensació de poder. "Ja els controlarem quan ens convingui". Però no, no són controlables. Aquests dies han provocat aldarulls i destrossat vidres i mobiliari urbà, han volgut rebentar el Congrés mundial de mòbils, han impedit un acte de presentació del darrer llibre del president Pujol, han tallat autopistes i vies principals de Barcelona, han imposat que els trens no paressin a l'estació de Bellaterra, han impedit l'entrada a les classes als estudiants que no estaven d'acord amb la vaga, han amenaçat i insultat periodistes que cobrien la informació, han trencat cartells i coaccionat estudiants d'un sindicat contrari a aquests desordres, han provat de muntar una tancada interminable al Rectorat de la Universitat Central i han irromput a una emissora de ràdio per imposar la lectura d'un comunicat.


Això és democràtic? Reclamen que cessin les retallades i no es prescindeixi de part del professorat associat i que no s'apugin les taxes universitàries que subvencionem els contribuents en un 85%. ¿Per què no protesten per la baixa exigència en l'admissió d'alumnes, per la manca d'excel·lència, l'endogàmia i el corporativisme docent, l'enquistament d'estudiants paràsits o la manipulació de grups polítics? ¿Per què van callar amb l'anterior govern, que va llençar els diners en subvencions, inversions absurdes i corrupció i protesten ara, quan ja no queden diners al calaix? ¿Per què no exigeixen una reforma profunda de tot el sistema educatiu que garanteixi una formació intel·lectual i professional decent?

Les universitats catalanes fa anys que s'han convertit en la segona etapa de la Secundària, en instituts per a adolescents en stand by arrossegant-se per les aules. Un negoci ruïnós per retardar el fracàs personal de milers de joves que mentre estan distrets no han d'afrontar les conseqüències d'un sistema educatiu manicomial. En un país que bescanta la formació professional de tècnics i subvenciona fins al deliri titulacions universitàries que no poden ser absorbides pel sistema acadèmic ni el món laboral, en un país que menysprea el petit empresari que inverteix el seu temps, el seu talent i els seus diners per tirar endavant i crear llocs de treball és difícil que la major part dels joves puguin aspirar a un futur que vagi més enllà del subsidi o de l'explotació.

Al marge d'aquests descontrolats, és decebedor que la major part dels universitaris més compromesos amb les protestes no aportin alternatives. Tret de teoritzar sobre velles utopies o parar la mà per rebre subvecions inútils, què proposen? Si els veiéssim lluitar creant cooperatives, protestar perquè no tenen instal·lacions per investigar o perquè no hi ha cap suport per patentar el que han inventat, ens sentiríem orgullosos d'ells. On són els utòpics de veritat, els joves de la Icària del segle XXI? Per què no els veiem creant cooperatives d'ensenyament, de producció, de consum? Per què no es pategen una mica el país per saber com és de veritat i per conèixer de primera mà com està la gent i què fa falta per sortir d'aquest forat immens? Hi ha gent que ho està fent però la majoria dels estudiants ni ho saben perquè els seus pressupòsits són teòrics i perquè la seva repugnància pel que fa a tot el que soni a empresa, per petita que sigui, els aboca a la paràlisi i a la incapacitat creativa. Podrien posar-se en contacte amb la gent del camp i obrir circuits de comercialització que minessin els especuladors i afavorissin els pagesos i els consumidors. Podrien obrir tallers i xarxes de distribució de productes que les grans empreses fabriquen a preu de saldo a països sense llibertats ni garanties socials; podrien crear una xarxa de suport per als milers de nens que no tenen mitjans per reforçar els estudis o altres activitats a les ciutats i, especialment, a tants pobles on s'han construït infraestructures que ningú no sap aprofitar. Podrien posar al dia la gent gran ensenyant-los informàtica o com funciona un mòbil; podrien innovar en turisme, agricultura, alimentació,...

En temps infinitament més durs, en situacions veritablement dramàtiques, molts joves sovint sense estudis ni mitjans, sovint compromesos amb el servei militar o amb les dificultats de tirar endavant una família, van unir-se, van arremangar-se i van demostrar què volien fer fent-ho i aconseguint que les seves famílies i el seu país avancessin i es sentissin orgullosos d'ells.

3 comentaris:

Hasbarats ha dit...

Gràcies, amic, per citar-nos i per reproduir íntegrament un post nostre.

Lamentablement, passades 48 hores des de la seva publicació, ningú no ha publicat cap comentari. Encara que no ens queixem pel número de visites, modest però assumible pel fet que escrivim en una llengua minoritària (que és la nostra llengua, l'expressió de la nostra ànima), alguns companys fa temps que han deixat de col·laborar-hi i, d'altres, poc a poc van despenjant-se. La crisi, el desànim i raons personals justifiquen aquest distanciament.

La feina, finalment, recau en pocs i probablement pleguem ben aviat. Els articles d'investigació, d'un temps ençà, són gairebé impossibles; suposen la coordinació de diversos col·laboradors que han d'esmerçar moltes hores recollint i contrastant material que, finalment, ha de ser reunit, analitzat i redactat. Resultat: 1.000 lectors amb molta sort. 10-15comentaris quan els lectors se senten generosos comentant 6-8 folis d'un article.

"Què estem fotent?", diuen amb raó alguns companys. Si tradueixes qualsevol notícia de 10 línies tindràs com a mínim els mateixos lectors; si il·lustres un post insubstancial amb una senyoreta lleugera de roba rebràs 5.000 visites pel capbaix; si escrius en qualsevol altra llengua pots arribar a desenes de milions de lectors.

Ara mateix estem preparant dos posts que no sabem quan estarem en disposició de publicar. El primer ens està suposamnt molta feina i ens ha obligat a demanar ajut en obert. Sortosament hem rebut l'oferiment de lectors, però serà complicat d'arrodonir. El segon és dificilíssim i molt, però molt important. Demana de la col·laboració d'especialistes i ens hem trobat amb desercions "elegants" que ens han desinflat força. L'acabarem publicant perquè és el paradigma de la nostra raó de ser, però serà -també- la mesura de la nostra supervivència. Fa dos anys que hi treballem i estem segurs que aportarà dades incontrovertibles contra un dels libels antisemites més descomunals.

El farem públic en suport videogràfic i en diversos idiomes. Serà la prova de foc per continuar o per deixar-ho córrer d'una forma absolutament radical.

Així estan les coses. Potser la influència pre-primaveral ens trasbalsa. Ja ens va passar ara fa un any, però em temo que la fi del nostre blog s'aproxima i que, com a mínim, jo mateix, que sóc qui ha de redactar les versions finals de les entrades, estic massa cansat i tinc massa feina per esmerçar tantes hores.

Senzillament no interesssem. I ja està, no és cap drama. Esperem i desitgem que tu i molts companys sobtevisqueu redactant o reproduint entrades memorables.

Una abraçada,

Capità Haddock.

Hasbarats ha dit...

Gràcies, amic, per citar-nos i per reproduir íntegrament un post nostre.

Lamentablement, passades 48 hores des de la seva publicació, ningú no ha publicat cap comentari. Encara que no ens queixem pel número de visites, modest però assumible pel fet que escrivim en una llengua minoritària (que és la nostra llengua, l'expressió de la nostra ànima), alguns companys fa temps que han deixat de col·laborar-hi i, d'altres, poc a poc van despenjant-se. La crisi, el desànim i raons personals justifiquen aquest distanciament.

La feina, finalment, recau en pocs i probablement pleguem ben aviat. Els articles d'investigació, d'un temps ençà, són gairebé impossibles; suposen la coordinació de diversos col·laboradors que han d'esmerçar moltes hores recollint i contrastant material que, finalment, ha de ser reunit, analitzat i redactat. Resultat: 1.000 lectors amb molta sort. 10-15comentaris quan els lectors se senten generosos comentant 6-8 folis d'un article.

"Què estem fotent?", diuen amb raó alguns companys. Si tradueixes qualsevol notícia de 10 línies tindràs com a mínim els mateixos lectors; si il·lustres un post insubstancial amb una senyoreta lleugera de roba rebràs 5.000 visites pel capbaix; si escrius en qualsevol altra llengua pots arribar a desenes de milions de lectors.

Ara mateix estem preparant dos posts que no sabem quan estarem en disposició de publicar. El primer ens està suposamnt molta feina i ens ha obligat a demanar ajut en obert. Sortosament hem rebut l'oferiment de lectors, però serà complicat d'arrodonir. El segon és dificilíssim i molt, però molt important. Demana de la col·laboració d'especialistes i ens hem trobat amb desercions "elegants" que ens han desinflat força. L'acabarem publicant perquè és el paradigma de la nostra raó de ser, però serà -també- la mesura de la nostra supervivència. Fa dos anys que hi treballem i estem segurs que aportarà dades incontrovertibles contra un dels libels antisemites més descomunals.

El farem públic en suport videogràfic i en diversos idiomes. Serà la prova de foc per continuar o per deixar-ho córrer d'una forma absolutament radical.

Així estan les coses. Potser la influència pre-primaveral ens trasbalsa. Ja ens va passar ara fa un any, però em temo que la fi del nostre blog s'aproxima i que, com a mínim, jo mateix, que sóc qui ha de redactar les versions finals de les entrades, estic massa cansat i tinc massa feina per esmerçar tantes hores.

Senzillament no interesssem. I ja està, no és cap drama. Esperem i desitgem que tu i molts companys sobtevisqueu redactant o reproduint entrades memorables.

Una abraçada,

Capità Haddock.

proucomunisme ha dit...

Moltes gràcies companys pel comentariu que heu deixat i per l'explicació.

Crer que a partir d'ara no posaré l'article sencer animant a la gent a entrar i comentar el vostre blog.

El món dels blogs és complicat perquè no saps fins a quin punt estàs influïnt o arribant allà on vols.

Espero que no defalliu mai, perquè sou necessaris i feu molt bona feina!

ÀNIMS! La veritat us necessita!

Aquest blog és

Aquest blog és

Contador web

Vist des de...

free counters