Condemnat un delinqüent comú d'extrema esquerra per agressions contra independentistes

Adrià Rodríguez Carrasco, un delinqüent comú i segur 

que un dels molts elements espanyolistes

que l'Estat utilitza per combatre l'independentisme ja ha

estat condemnat per agredir independentistes a dos 

anys de presó i dues multes de 1500€ i 1800€ per agredir

independentistes l'11 de setembre del 2008.

Seguidament el comunicat  d'Unitat Nacional Catalana sobre els fets.

L'onze de setembre del 2008, 7 membres d'Unitat Nacional Catalana van rebre una agressió covarda per part d'un bloc nombrós de l'extrema esquerra, entre els quals es trobaven Maulets, CAJEI, SEPC etc.

Els militants d'UNCat guardaven el material fet servir a la parada del matí de la Diada, quan aquest grup nombrós se'ls va acostar, des de la nostra militància se'ls va demanar que passessin de llarg ja que UNC tenia intenció de sumar-se a la manifestació al final d'aquesta. Tot i les bones intencions dels militants d'UNCat per evitar tensions i baralles, els del bloc de l'extrema esquerra van contestar amb un "la vostra presència ens molesta" acompanyant aquesta frase d'un cop de puny i pluja d'objectes cap als joves independentistes.

Entre els ferits més greus, un militant veterà de més de 60 anys, conegut al seu poble per ser històric dins de l'independentisme; i també un noi jove, conegut dins del món independentista per col·laborar en diverses associacions, organitzar actes i participant en el Voluntariat Lingüístic. El jove mirava de protegir el seu company dels cops de cadira i de bastó, i va haver de ser evacuat amb ambulància del lloc dels fets després de rebre un fort cop d'ampolla al front que li van provocar talls profunds de 2.3 cm tallant una artèria i múltiples ferides al rostre.

El passat dia 9 d'abril es va celebrar el judici on es va acusar a Adrià Rodríguez Carrasco de ser un dels agressors més actius d'aquell dia i responsable d'haver tirat l'ampolla que va impactar al front del jove independentista.

Durant el judici els independentistes no van dubtar ni un moment a reconèixer l'Adrià Rodríguez Carrasco com autor dels fets, i els testimonis de la part acusada van caure en contradiccions i declaracions poc creïbles o ridícules. Cal destacar però que ells mateixos van reconèixer ser centenars contra una desena de militants d'UNC i que cada any havia passat el mateix, i és que efectivament en altres anys els agredits havien estat les JERC i ERC, les JNC i CiU, Estat Català o, al cap i a la fi, tots els qui no coincideixen amb la seva ideologia o simpaties.

Durant tot el procés Adrià Rodríguez Carrasco i els seus es van dedicar a fer-se les víctimes, a calumniar UNCat, i coaccionar i intimidar els membres de la nostra organització durant festivitats com la Selecció Catalana, festes de Gràcia, Sants i similars i els dies en què la Justícia requeria la presència d'ambdues bandes, fins al punt d'escriure amenaces a la façana dels independentistes.

Aquest 29 d'abril del 2013, Adrià Rodríguez Carrasco amb antecedents penals no computables relacionats amb delinqüència, ha estat condemnat a 2 anys de presó i a pagar multes de 1800€ i 1500€ més interessos i costos processals.

Des d'Unitat Nacional Catalana volem expressar el nostre suport als militants involucrats en aquest procés i agrair tota l'ajuda rebuda per part de diferents sectors de l'independentisme.

Secretariat Nacional d'UNITAT NACIONAL CATALANA

Ja anava sent hora que aquesta gent que ha sigut d'agredir sempre a grups molt més menors que ells, gent gran de més de 70 anys, nois de 13 anys i dones paguessin  amb el preu de la justícia. Només sou covards!

“No estàvem preparats per acollir tanta immigració”

Tot i no compartir 100% tots els raonaments i respostes de'n Toni Cruanyes veig molt encertat de publicar l'entrevista que li fa la Mireia Giné sobre certs moviments i inquietuds que hi han a Europa.

Toni Cruanyes: "l'extrema dreta és l'única que aparentment té respostes”

Cruanyes, en una imatge d'arxiu

El dia de Sant Jordi el periodista i corresponsal de TV3, Toni Cruanyes, va deixar Paris per poder firmar el seu nou llibre, Un antídot contra l’extrema dreta. L’ excorresponsal de Londres, enviat especial a Brussel·les, l’Havana, Líban o Washington, va començar la seva carrera internacional al World Service de la BBC. També va ser cap d’Internacional de la televisió catalana i director adjunt del diari Avui.

- Acaba de publicar Un antídot contra l’extrema dreta. Ja ha trobat el remei per combatre el mal?

A risc de desvetllar el final del llibre, et diré que la conclusió bàsica és que, sobre l'extrema dreta, n'hem parlat poc i malament. I que per això cal analitzar els partits d'extrema dreta, els grups organitzats, els seus moviments a través d'Internet i les seves idees. Els partits polítics tradicionals, els acadèmics i els mitjans de comunicació patim una certa bulímia sobre l'extrema dreta: ens n'omplim la boca per denunciar-la, però no parlem gens de la forma de fer-hi front.

- Laurent Fabius diu que l'extrema dreta “té l'habilitat de fer les preguntes correctes, però dóna respostes equivocades.” Aquests partits han de recórrer a arguments tramposos per guanyar adeptes?

La seva ideologia és tramposa. Acusa la immigració de treure els llocs de treball als autòctons, acusa els xinesos de deixar-nos sense fàbriques, acusa l'Islam d'atacar els nostres valors... De tot això hi ha una part de veritat, però la solució no és ni expulsar immigrants, ni aixecar fronteres, ni prohibir la construcció de mesquites.

- L’extrema dreta a Noruega ha tret un 23% i a Grècia un 7%. Pot anar a més aquest moviment?

Sí, de fet, a Grècia, les enquestes diuen que ara trauria un 14% a les eleccions. O Marine Le Pen té el doble d'opinions favorables entre els francesos que fa un any, quan va treure un 19% a les eleccions presidencials. El que està creixent a Europa és el vot de càstig contra els grans partits que s'han alternat en el poder en els últims 30 anys, i als quals responsabilitzem d'haver-nos portat fins a la crisi que vivim actualment. En alguns països, el vot de càstig passa per opcions que podrien entrar en la categoria de "populistes", però no d'extrema dreta. Com és el cas de Beppe Grillo a Itàlia, o del UKIP al Regne Unit. Però en molts altres casos sí que són partits d'extrema dreta.

- Veiem que des de l’any 2005 aquests tenen cada vegada més vots. Com s’explica aquest creixement?

Els partits d'extrema dreta que han tingut èxit han tingut líders carismàtics, Jean-Marie Le Pen a França, Geert Wilder a Holanda, Jorg Haider a Àustria, Nick Griffin al Regne Unit..., capacitat d'adaptació en el seu discurs, ara parlen de la globalització, dels drets de les dones, busquen el vot dels treballadors mal pagats o dels aturats... i una molt bona maquinària propagandística, el cas de l'empresari de la comunicació, Christoph Blocher a Suïssa, que va crear aquells cartells contra la construcció de minarets, o amb xais blancs que n'expulsen un de negre i l'eslògan "Els suïssos voten UDC".

- Què fascina de l’extrema dreta a la gent?

Que dóna solucions als problemes de la gent. Els europeus tenim problemes reals. I l'extrema dreta és l'única que aparentment té respostes. Encara que són falses. Però com que els partits d'extrema dreta que tenen més èxit són els que no governen, és molt difícil posar en evidència que els seus discursos són mentides.

- A alguns ciutadans els fa por que es perdin els valors tradicionals i per això opten per aquesta opció política?

Els valors tradicionals, i els nostres diners. La por a aquesta doble pèrdua és el que el sociòleg francès Dominique Reynié anomena "populisme patrimonial", perquè apel·la a la por de perdre el nostre estil de vida i el nostre nivell de vida. Aquest segon element és el que ha permès que antics votants de partits comunistes i d'esquerres se sentin atrets pel discurs d'extrema dreta. Abans, eren els homes, rics, d'àmbit rural i conservadors els que podien votar l'extrema dreta. Ara, els votants s'han feminitzat, s'han fet més joves i, paradoxalment, s'autosituen més a l'esquerra.

- Londres i París són dos models que han volgut donar resposta a la situació de multiculturalisme. Sembla que no els ha sortit tal com esperaven.

Tots dos models han fracassat. Ni el multiculturalisme britànic del "fes el que vulguis, mentre no em molestis", ni el model d'integració francès, basat en l'escola republicana i la igualtat de tots els ciutadans. La realitat és que o bé no estàvem preparats per acollir tanta immigració en tan poc temps, o és que som més racistes del que ens agrada admetre.

- El discurs de l’extrema dreta dels països del nord i del sud es diferencia molt?

En aquest moment, un dels elements més significatius dels discursos d'extrema dreta és l'euroescepticisme. No vull dir que tothom que estigui en contra de la Unió Europea o la critiqui sigui d'extrema dreta, ni molt menys. Però sí que tota l'extrema dreta és euroescèptica. I, ara, el Partit dels Veritables Finlandesos o el Partit de la Llibertat d'Holanda estan en contra dels rescats de Grècia, Portugal o Xipre. Mentre que des d'Itàlia o Espanya el discurs populista és el que culpa de tots els mals els altres.

- Plataforma per Catalunya entraria dins dels partits que vostè considera d’extrema dreta?

Totalment. Els patrons ideològics i els objectius són els mateixos. Però Josep Anglada està a anys llum de la capacitat de seducció i organització política de Geert Wilders o Marine Le Pen.

- A Catalunya és minoritari aquest moviment encara. Creu que el risc d'un auge de PxC a Catalunya encara existeix o s'ha dissipat?

Crec que encara existeix. Però PxC no té l'exclusiva de l'extrema dreta a Catalunya. Les actituds racistes són compartides per part de la població i per polítics d'altres partits. Hi ha un alcalde del PP, en aquests moments, acusat d'incitació a l'odi racista. I pel que fa a la nostàlgia pel franquisme -una característica també dels partits d'extrema dreta-, continua existint en estructures de l'Estat espanyol: a l'exèrcit, a la judicatura... i, lògicament, al sindicat Manos Limpias i la Falange.

- El problema és que, fins ara, els polítics han tingut por de parlar clar?

Sí, la por a desmarcar-se del políticament correcte ha estat, sovint, un acte de covardia que ara l'estem pagant tots. També hi ha hagut partits que han fet justament el contrari: aprofitar el discurs xenòfob per guanyar un titular de premsa durant la campanya electoral. I, sobre el populisme, el partit que estigui lliure de tot pecat, que tiri la primera pedra...

- Molt pocs han tocat temes com la immigració malgrat que estava a peu de carrer.

Hi ha associacions i alguns partits que han fet una feina silenciosa als barris, que a casa nostra ha evitat mals majors. I això s'ha de reconèixer. Però la gran majoria de l'esquerra ha defugit la confrontació amb una realitat que, en canvi, sí han viscut els seus antics votants.

- El problema rau en el gran desconeixent que tenim de les cultures dels nou vinguts?

En bona part, sí. Però també d'un cert complex pel que fa a la defensa dels valors i les tradicions autòctons. Hem volgut defugir els dilemes morals que ens ha posat, sobretot, la religió musulmana. Respecte les dones, respecte els llocs de pregària, respecte els costums alimentaris... I quan ho hem fet, no ha estat per trobar una solució, sinó per gesticular de cara a la galeria.

- Que a Espanya no hi hagi representació de l’extrema dreta és únicament pel sistema bipartidista?

En bona part, sí. Però això pot canviar. I també perquè, en els anys 70, l'aleshores Alianza Popular va donar cabuda als nostàlgics del franquisme d'aquell moment. I això va avortar que a Espanya es creés amb èxit alguna cosa semblant al Front Nacional francès.

Entrevista de Mireia Giné

Font: EN

El tràfic d'esclaus encara existeix

La CUP procura per la divisió entre CiU i ERC

Mentre CiU i ERC treballen en clau nacional per la defensa de la llibertat de Catalunya, sembla ser que la CUP s'interessa més per treure vots a ERC titllant-lo de fer el paper d'escuder de CiU en una estratègia electoralista i sectària.

La CUP tilla ERC de ser «l'escuder de CiU» 

"Avala les retallades de CiU, fins i tot, sense pressupostos; barren el pas a peticions de control polític i no permeten mocions a favor de la transparència de les finances de la Generalitat, tot això ens fa fer un toc d'alerta del paper d'escuder que ERC fa al Govern de CiU". Així és com el diputat de la CUP, Quim Arrufat, veu el balanç de l'acord de governabilitat entre convergents i republicans.
Aquesta tarda, i des dels faristols del Parlament, Arrufat ha admès que considera "lògic" que ERC faci costat al Govern però no veu per enlloc "ni cap contrapartida en polítiques socials" ni veu clara l'estratègia independentista. "Si bé el suport d'ERC a CiU no serveix pels drets socials tampoc l'única carta que està apostant, la consulta, es veu clara", ha sentenciat Arrufat.

Font: Nació Digital 

El dia a dia a l'Inem

Aquest és un escrit que circula per les xarxes socials

 Hola, em dic David Herrera Treballo a l'INEM (avui SPEE).

 

Us vull explicar una petita anècdota perquè il · lustre un altre dels disbarats que ha portat Espanya a estar com està. Atenc a un senyor, els seus trets denoten que és d'origen marroquí. No parla espanyol ... pràcticament res. Li demano la identificació i oh, no en té, té DNI. Està nacionalitzat. Ràpidament em pregunto com una persona que està nacionalitzada, no sap parlar castellà. I no és perquè sigui marroquí de naixement, és que em sorprèn com es pot viure 10 anys en un país i no aprendre l'idioma, almenys per mantenir una conversa, i molt més, com s'arriba a obtenir la nacionalitat. Però vaja, que opino el mateix dels alemanys que porten ací un dècada i ni papa.  

Seguim. Observo la seva vida laboral. Comença  l'alucine. L'home va treballar al seu dia un anyet, pràcticament just, de manera més o menys seguida, en bastants empreses, en moltes acaba per baixa voluntària. En una d'elles genera situació legal d'atur (és acomiadat) i amb l'any raspat demana atur. Bé, 4 mesos de contributiva. A l'esgotament, subsidi amb càrregues familiars (residents a marroc) i major de 45 anys, 24 mesos de subsidi. Després de cobrar el subsidi, miraculosament, i després d'estar 28 mesos (gairebé dos anys i mig) com a demandant d'ocupació, aturat, oh miracle, es col · loca al mes d'acabar de cobrar. Torna a treballar de forma més o menys seguida en diferents empreses, en algunes de les quals acaba amb baixa voluntària. Mateixa dinàmica laboral. 2 mesos per aquí, 1 mes res, 3 mesos per allà ... I vet aquí que l'home junta justet 180 dies, quin miracle. Doncs apa, subsidi de cotització insuficient amb càrregues, 21 mesos. Després de l'esgotament, cobra el prodi, 6 mesos més de subsidi. 

En tot aquest temps ni una col · locació, res, ni un treballet. 

Entremig, el senyor es veu que va demanar la nacionalitat i l'hi van donar .Bé, ara, després de cobrar tot el cobrable, se'n va a un altre país de la UE, amb la seva condició de ciutadà comunitari.  

Una reflexió: Aquest home ha vingut d'un altre país, suposadament a buscar-se la vida, ha treballat any i mig, i se li ha donat 55 mesos de prestacions per atur, més de 4 anys i mig, i la nacionalitat. Quan estava cobrant prestacions ni tan sols s'ha molestat a aprendre castellà o català. Juro que el cas és verídic. He vist algun cas més bèstia encara, però això ha passat aquest mateix matí i he al · lucinat. Així ens va. Igual de vergonyós és la situació amb els casos que arriben de nacionals de naixement que busquen la mateixa dinàmica de treballar el justet per generar dret. La cosa és que és tot legal, al senyor no se li pot dir ni mu. Si a aquesta picaresca, nacional i estrangera, se li afegeix la resta de problemes del país, ...... I entretant un autònom treballant, tributant i inspeccionat cada dos per tres, no té ni dret a atur, ni sap com alimentar la seva família ..... Quin país Déu meu.!! Que circuli aquesta notícia, a veure si arriba al lloc adequat i se li posa remei a aquesta barbaritat!!  

SI US PLAU FEU QUE AIXÒ CIRCULI PER LES XARXES SOCIALS.

L'espanyolisme de les esquerres

“El que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres.” És una encertada frase de Josep Pla

L'espanyolisme en un vaixell d'exiliats

La CUP col·labora amb un grup antiisraelià que organitza cremades de samarretes del Barça

Un palestí cremant samarretes del Barça. A l’esquerra, el cartell de l’acte de Vic.

Grups de joves palestins han participat aquests dies en cremades de samarretes del Barça en uns actes organitzats pel grup antijueu Boicot Desinversions i Sancions, que basa la seva activitat i la seva existència a atacar l’Estat israelià. La causa d’aquest odi contra el Barça és que l’equip blaugrana jugarà un partit amistós a Tel Aviv aquest estiu. 

Aquest grup ja va intentar cancel·lar el concert de Serrat i Sabina a Israel i va generar una polèmica quan Muñoz Molina va recollir el premi literari de Jerusalem. Aquest grup col·laborarà amb la CUP en l’organització d’un acte a Vic el proper 17 d’abril en favor dels palestins i contra Israel.

Font: SomNotícia

Reds don't play

David Scott Mustaine (nascut el 13 de setembre de 1961 a La Mesa, Califòrnia, Estats Units d'Amèrica) és el guitarrista, cantant i fundador del grup de speed/thrash metal Megadeth. Mustaine va ser el primer guitarrista de Metallica fins a l'abril del 1983.

Arcadi Oliveras i Teresa Forcades tenen intenció de dividir el vot Independentista

Els dos activistes impulsen una candidatura a favor de la convocatòria d'una Assemblea Constituent per definir un nou model d'estat per a Catalunya

ARA 

Barcelona | Actualitzada el 11/04/2013 09:09

La monja benedictina Teresa Forcades i l'activista Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau, han irromput les últimes hores en el diàleg social i nacional amb l'anunci d'una nova plataforma que podria desembocar en un partit polític i que defensa la convocatòria d'una Assemblea Constituent per definir "quin nou model d'estat i d'ordenació sòcio-econòmica volem".

"L'actual model econòmic, institucional i d'ordenament polític ha fracassat". "Les polítiques que pretenen resoldre la crisi premiant amb diners, reconeixement i privilegis els seus responsables directes i endeutant de per vida a la majoria de la població" no són acceptables. Amb aquestes premisses neix el nou moviment, presentat aquest dimecres al programa Singulars de TV3, presentat pel periodista Jaume Barberà.   

Forcades i Oliveres defensen "un model polític i social nou", que "requerirà l'autoorganització i la mobilització social continuada", segons assegura el manifest per a la convocatòria d'un Procés Constituent a Catalunya amb què arrenca el projecte. Segons el manifest, "es tracta d'iniciar un procés des de baix [...] i articular una candidatura el més àmplia possible per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya".

Amb tot, Forcades i Oliveres aclareixen: "El nostre objectiu no és crear un nou partit polític. Cap de les dues persones que presentem aquest manifest no pensem concórrer a les eleccions".

• 1. Expropiació de la banca privada, defensa d'una banca pública i ètica, fre a l'especulació financera, fiscalitat justa, auditoria del deute i impagament del deute il.legítim.
  
  
• 2. Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat.
  
  
• 3. Democràcia participativa, reforma electoral, control dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció.
  
  
• 4. Habitatge digne per a tothom, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva.

• 5. No a les privatitzacions, reversió de totes les retallades i potenciació del sector públic sota control social.

• 6. Dret al propi cos i no a la violència de gènere.
  
  
• 7. Reconversió ecològica de l'economia, expropiació i socialització de les empreses energètiques i sobirania alimentaria.
  
  
• 8. Drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia i derogació de la legislació d'estrangeria.
  
  
• 9. Mitjans de comunicació públics sota control democràtic, programari i xarxa lliure i desmercantilització de la cultura.
  
  
• 10. Solidaritat internacional, no a la guerra, i per una Catalunya sense exèrcit i fora de l'OTAN.

La trampa d’Arcadi Oliveres i l’espoli fiscal

Recupero un text escrit per Pere Cardus i Cardellach sobre n'Arcadi Oliveres i l'espoli fiscal que pateix Catalunya, ara que sembla que aquest personatge vol servir-se d'aquesta causa per fins polítics.

Dilluns es va celebrar un debat a l’Ateneu Barcelonès entre l’economista Arcadi Oliveres i el periodista Vicent Sanchis. A banda del debat en general i les actituds demostrades per alguns ‘indignats’ presents en el públic, hi va haver un moment que es va tractar la qüestió de l’espoli fiscal i les retallades. Va ser en aquest moment quan Arcadi Oliveres va dir una bestiesa que, venint d’un economista, és preocupant i per fer-nos-ho mirar.

Oliveres va dir que accepta que l’espoli existeix, però que hi ha alguns aspectes que no es tenen en compte a l’hora de quantificar-lo. Un d’aquests aspectes, segons l’economista dels indignats, és que el mercat comercial natural de Catalunya és Espanya i que cal comptabilitzar els ingressos de les empreses catalanes per les vendes a empreses o consumidors espanyols com una part que Espanya ens retorna dels diners espoliats. Oliveres quantifica a l’engrós aquest ‘retorn’ en un 20% de l’espoli actual, fet que el rebaixaria a un 80% dels 20.000 milions anuals. (podeu escoltar l’argumentació d’Oliveres al minut 37 del debat publicat íntegre a VilaWeb).

Qualsevol ciutadà, no cal ser economista, pot veure la bestiesa que significa aquest argument. Primer perquè no es poden barrejar peres i pomes. És una aberració econòmica pretendre assimilar una balança que comptabilitza impostos i inversió pública amb una balança comercial entre territoris en una situació de lliure mercat (que per molt que no satisfaci a Oliveres, és la que hi ha). Segon, si els espanyols i les seves empreses són el primer client de les empreses catalanes (cal dir que cada cop menys, com expliquen al llibre ‘Sense Espanya’ els economistes Modest Guinjoan i Xavier Cuadras) és perquè hi troben un preu competitiu i/o una bona qualitat. Ningú obliga a les empreses i als consumidors espanyols a comprar productes catalans o fets per empreses catalanes (en canvi, si que els catalans ens veiem obligats a ingressar els nostres impostos a les arques de l’estat). Tercera, els diners que ingressin les empreses catalanes per allò que venen on sigui no es destinen a fer infraestructures de mobilitat, ni d’ensenyament, ni de salut, ni d’atenció a la tercera edat, ni a la dependència, ni a pagar els sous dels funcionaris. De fet, només una petita part dels beneficis de les empreses acaben a les arques de l’administració, que novament torna a ser espoliada d’aquests impostos per Espanya. Les empreses destinen els seus ingressos per vendes a pagar els sous dels treballadors, a amortitzar les màquines o les instal·lacions, a comprar matèries primes, a invertir en I+D+i, o a repartir dividents entre els propietaris.

Per tot això, és aberrant l’argument del professor Arcadi Oliveres que només pot al·legar ignorància (fet considerablement greu) o cinisme (encara pitjor). També caldrà que es pregunti sobre la coincidència en aquest argument per reduir l’abast de l’espoli als catalans amb l’espanyolisme més ranci. Hi ha coincidències que només són això, coincidències. Però n’hi ha que són provocades per una lectura gairebé religiosa d’alguns mitjans espanyolistes com El País, que repeteix fins al cansament aquest argument en les seves planes cada cop que es tracta la qüestió. La manca d’autocentrament és sovint un mal amic que et fa males passades.

Per sobre de tot

Abans que la República del Terror, la República Catalana de 1641; abans que les teories marxistes de la Internacional de 1848, la guerra dels remences, veritable fet social. Contra Roma s’aixecà Indíbil, com contra Espanya s’aixecà Pau Claris. Volem, els catalans, ésser lliures; no subjugats. Ni la bandera negra de Roma, ni la roja de Moscou. Per bandera, la nostra, gloriosa en les gestes resplendents de la Nacionalitat Catalana i heroica i digna fins en l’esclavitud mateixa. 

Daniel Cardona i Civit  

Fragment de La Batalla, dècada de 1920

Els regidors catalanistes fugen de la Plataforma per Catalunya

Junts fem força. Aquest és el banner de la campanya espanyolista contra la llibertat de Catalunya que es pot veure a la portada del web de Plataforma per Catalunya. Sembla que serveix de poc, ja que, de junts, cada vegada ho estan menys. Els últims dies dos regidors d’aquest partit han abandonat la formació, i aviat n’hi haurà més. La causa: la política ultraespanyolista d’Anglada i els seus prosèlits. L’any passat ja va ser el portaveu de Plataforma per Catalunya (PxC) a Olot, Moisès Font, un home important en el partit, qui va plegar. Teòricament, per motius personals, però el gir espanyolista d’Anglada hi va tenir molt a veure. Fa poques setmanes va abandonar el partit el regidor de PxC a Ripoll, Xavi Fernández, disconforme amb la línia política d’Anglada i votant asidu de les mocions sobiranistes. I aquesta setmana ha estat el regidor de Sant Joan de Vilatorrada, Pep Palau, qui ha abandonat la PxC pels mateixos motius i ha acusat el seu ja expartit d’anar contra la immersió i de jacobinista. Palau va votar a favor d’hissar l’estelada. 

Font: Som Notícia

Ensenyen els pits en protesta a l'Islam

L'organització feminista amb base a Ucraïna, FEMEN, va protagonitzar una massiva protesta per diverses ciutats d'Europa en solidaritat amb una dona activista a Tunísia que ha estat perseguida per la religió de l'Islam.

Les demostracions es van dur davant ambaixades i mesquites a ciutats des Milan a Itàlia i fins Paris.

El jihad de la pitrera, en moltes ciutats van ser rebudes amb contra protestes i policies.

L'activista Amina Tyler va mostrar els seus pits en senyal de protesta contra l'Islam el mes passat, cosa que va fer que alguns islamistes demanin que sigui sentenciada a mort.

FEMEN

FEMEN a Bèlgica

FEMEN a França

Arcadi Oliveres reconeix que també ha rebut sobres amb diner negre

Professor universitari, president de l’associació subvencionada Justícia i Pau, portaveu dels indignats, col·laborador en diverses publicacions progressistes i defraudador d’impostos: aquest és el perfil d’Arcadi Oliveres, l’economista mediàtic de l’esquerra. Així ho ha reconegut ell mateix en el programa 30 minuts de TV3 d’aquest diumenge dedicat al diner negre. 
Després de mitja hora de pedagogia contra el frau fiscal i l’economia submergida, els periodistes de TV3, molt hàbilment, van preguntar als diferents experts que havien participat en el programa si alguna vegada “havien cobrat o pagat en diner negre”. En el seu torn, Oliveres es va sincerar i va reconèixer que ell també ha cobrat algunes de les seves conferències amb un “sobret”. Oliveres va afirmar, literalment: “Sempre hi ha una oportunitat en la què pagues en negre” i “sempre hi pot haver un senyor d’una entitat que li agradi la teva conferència i et doni un sobret”.


Cal recordar que aquest documental es va enregistrar abans de Nadal, quan els sobres amb sobresous del Partit Popular no eren a l’agenda política i mediàtica. La frase que capitulava el programa també era seva i és prou reveladora de tot plegat: “Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.”

A partir del minut 34:
http://www.tv3.cat/videos/4489911/Negre

Font: Marc Cros

Ètica i política (1934)

De l'article de J.V. Foix (Sarrià, Barcelona,1893-1987) a La Publicitat el 19 de desembre de 1934. Recepta regeneracionista -de fa vuitanta anys- que avui és avinent recuperar.

J.V. FOIX 1934

Peces Històriques Triades per Josep Maria Casasús

Totes les consideracions que els adeptes a la idea catalana hauran fet -i faran- giren al volt de dues constatacions: el Catalanisme és una ètica, el Catalanisme és una política. No pas que sigui l'ètica i la política, sinó "una" ètica i "una" política. El debat obert entre els catalans d'alguns temps ençà té precisament la seva motivació en l'entrada dins el clos de la Pàtria dels qui han interpretat erròniament el resultat d'aquelles constatacions. Per excés o per defecte davant el fet ètic del Catalanisme; per excés, sobretot, els qui han confós "una" política -autòctona i integradora a la vegada- amb "la" política patrimoni dels hàbils i dels eixerits. [...] 

El Catalanisme, però, interpretat pels seus fidels, ha estat sempre això; intel·lectual i polític; espiritual i polític.

Bàsicament, moral. Les divergències entre Madrid i Barcelona, entre l'Espanya pensada en visigòtic i l'Espanya pensada en europeu -que és tot el contingut de la idea catalana-, s'han establert a causa d'ésser el centralisme la política de la reminiscència i el federalisme una política de realitats. [...]

Crec que molts convindran amb mi que tots som responsables que el Catalanisme hagi deixat d'ésser, per a molts, un ferment de valors morals. Un catalanista no hauria d'ésser mai un mal buròcrata, posem per cas. Ni un mal ciutadà. Tots els partits haurien de contribuir a la reforma moral de cada adherent. Abans de captar el vot d'un ciutadà caldria instruir-lo i aclarir-lo. [...] Abans d'obtenir el seu ajut físic caldria haver conquerit la seva convicció. 

Jo em plac a homenatjar en aquests moments aquells per als quals el Catalanisme ha estat en tots moments una pràctica i no cap cabòria. Des dels qui han mantingut intactes totes les dèries de puritanisme i radicalisme fins als qui no han perdut mai la fe en la dita que ésser català vol dir ésser honrat o, si voleu, que tots els homes honrats són, a la nostra terra, catalanistes. Aquest homenatge és un exemple ofert a les noves promocions. "La grandesa d'un poble és mesurada per la seva grandesa moral", diuen. [...] 

Ara.cat