L'espanyolisme de les esquerres

“El que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres.” És una encertada frase de Josep Pla

Aberració! L'Esquerra independentista de Reus embruta les parets amb banderes espanyoles!!!

Es veu que també rebutgen les "constitucions", és a dir, que també rebutgen els Drets 

històrics de Catalunya que són les nostres constitucions... 

Els convindria llegir una mica d'història abans de barrejar independència, amb 

republicanisme espanyol i comunisme, veurien que la república espanyola ens va tractar

 igual de malament que el franquisme i que la Unió Soviètica, justament va ser un govern 

que es va annexionar a unes 20 repúbliques que no tenien res a veure amb Rússia.

Desafectes a la república

Diumenge, 21.50, a TV3


Aquest diumenge, a "30 minuts", descobrim uns sumaris inèdits de la Guerra Civil trobats als arxius del Palau de Justícia de Barcelona contra aquells que no volien anar a la guerra o que fugien del radicalisme revolucionari de primera hora.

Es tracta d'uns expedients instruïts contra gent que va intentar fugir de la República en els primers temps de la guerra civil. Els que van ser detinguts en l'intent van ser jutjats per traïdoria i desafecció al règim. Es calcula que més de 30.000 persones van passar a Andorra i França travessant els Pirineus i que unes 9.000 van escapar en vaixell, sobretot a Gènova i Marsella. "Allà a Marsella, jo recordo que deia que semblava que fos la rambla d'Igualada perquè hi havia molts catalans", diu la neboda d'un fugitiu.

Eren temps convulsos, i el govern no aconseguia garantir l'ordre públic. Les ànsies revolucionàries de vegades es traduïen en pillatges i assassinats. Les víctimes solien ser gent de dretes o de marcada vinculació al catolicisme. Com explica Joan Argemí, "el sol fet de ser una persona amb ideologia cristiana, catòlica, era suficient perquè després et fessin un sumaríssim, t'agafaven, et tiraven dos trets i et deixaven arreglat a la carretera."

També es donaven casos de revenges personals o simplement d'execucions arbitràries. Un altre motiu per fugir era trobar-se en edat militar i no voler anar al front. En aquest cas, els desertors podien ser condemnats a anar a camps de treball, on la vida podia ser tan o més dura que la lluita al front. "Al camp dels Omells de Na Gaia hi ha una explotació absoluta i un maltractament absolut respecte als presoners que hi havia", explica la historiadora Queralt Solé.

Gràcies als sumaris, "30 minuts" ha pogut seguir la pista dels fugitius, però també de les xarxes clandestines de guies que els acompanyaven pels històrics camins de contrabandistes. També es constata la feina feta des d'alguns consolats, que falsificaven passaports i nacionalitzaven persones que veien perillar la seva vida. Tot això s'explica en els sumaris amb una munió de testimonis i detalls que configuren un relat vivament novel·lesc.

En alguns casos, s'ajudava els fugitius de manera altruista. Però sovint calia pagar un preu, fos per subornar qui fos necessari, fos per compensar el perill que corrien els guies que acompanyaven els pròfugs per les muntanyes. Ho diu en Peret de cal Gulliot, de Coll de Nargó: "Cobraven una fortuna per passar. Als d'aquí, els van cobrar tres-cents duros en plata. Perquè llavontes un jornal era de sis pessetes; ara compta tu el que cobraven."

I és que pertànyer a aquestes xarxes podia comportar la pena de mort. Durant el rodatge d'aquest "30 minuts", els fills de l'Extremós -un d'aquells guies- descobriran que durant 74 anys han sospitat, erròniament, que qui va denunciar el seu pare va ser un veí. Ara ja saben la veritat. "Aquí no s'havia sabut mai d'on havia sortit que hi hagués una gent de fora que sabés que passessin la gent", explica en Daniel de ca l'Extremós.

Les expedicions podien ser molt nombroses. Hi ha sumaris on s'arriba a parlar de dues-centes o tres-centes persones, tot i que era més habitual trobar grups d'una vintena de fugitius. Tot i això, era un nombre important, tenint en compte que havien de caminar de nit, en fila índia per terrenys abruptes. A més, en molts casos eren gent de ciutat, en una època en què l'excursionisme no estava gens estès i que era difícil equipar-se convenientment. Com explica Jordi Piferrer, un historiador que ha estudiat les rutes de fugida, "això eren caigudes contínues: peus llagats, ungles arrencades, perquè anaven amb espardenyes aquesta gent". També ho recorda així un dels últims guies supervivents, Joan Morgó, "Garramitxo": "Mare de Déu, com vam patir! Vam passar cinc dies per les muntanyes, amb neu fins al genoll."

Republicans, comunistes i anarquistes l'altre cara d'Espanya, contra Catalunya

“El decreto de Franco aboliendo la autonomía de Cataluña tenía apasionados suscriptores ante los republicanos” "No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino (...) No hay más que una nación: ¡ España ! (...) Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la que swe desprendiese de alemanes e italianos” (Juan Negrín. Cap de govern de la República espanyola i president a l'exili. Segons cita Julián Zugazogoitia a les seves memòries). “De aquellos que dicen ser gallegos, catalanes, vascos...antes que españoles, desconfiad siempre. Suelen ser españoles incompletos, insuficientes, de quienes nada grande puede esperarse” (Antonio Machado). “Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos” (Memorias, de Manuel Azaña, President de la República Espanyola). “Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco” (Manuel Azaña, “Memorias”, Presidente de la República Española). El Estado español es un Frankestein cogido de diversas naciones. Catalunya fue repartida entre "España" (es decir, los Habsburgo españoles) y Francia (es decir los Borbones) en el Tratado de los Pirineos: eso sí que es "descuartizar". La "unidad española" es simplemente un Frankestein formado de muchas nacionalidades contradictorias con el fin de crear un Imperio para la oligarquía, en el que el pueblo sólo es carne de cañón. “En esta región contamos con muchos aliados, pues los anarquistas que dominan en la misma se han encargado de matar a la mayor parte de los separatistas, que renegaban de ser españoles” (Francesc Ferrer i Gironès recull en el seu "Gran llibre per la independència" la frase escrita per un militar espanyol al diari argentí La Nación l'any 36 sota el pseudònim de Armando Guerra on diu referint-se a Catalunya). “I, entretant, el GERC, o sigui l’exèrcit republicà de la Zona Centre, el responsable principal del qual era el general Miaja, no movia un sol home per descongestionar el front de Catalunya des de la Batalla de l’Ebre. Negrín se n’havia sortit amb la seva i capgirava la frase de Calvo Sotelo: “España antes fascista que rota” (Raimon Galí, “Memòries”, Ed. Proa, Bcn 2004). 

La CNT-FAI contra la co-oficialitat del català a l'Aragó “Se ha atacado con frecuencia el caciquismo en España como el manantial de todos los males políticos. Se han propuesto para cegarlo numerosos remedios. Cabe dudar de que tales remedios sean eficaces y que también de que, si lo fuesen, sería desable su aplicación, porque el caciquismo es una forma tan natural de vida publica en España, tan en armonía con el carácter nacional, que su extirpación podría venir a ser mayor pérdida que ganancia. El Gobierno local, por medio del hombre más enérgico y capaz, será probablemente siempre la base de la vida política española, y, por tanto, los hombres de Estado españoles tendrán que avenirse tarde o temprano a concentrar sus fuerzas en la manera de educar al cacique y hacerlo digno de su responsabilidad y de su poder” (“Ingleses, Franceses, Españoles”, Ed. Sudamerciana. Buenos Aires, de Salvador de Madariaga, 1886-1978, escriptor i assagista foraster republicà exiliat). 

Articles relacionats:

 Federalisme i comunisme, la pinça contra Catalunya Monarquia? República?
 Què pensen els espanyols de nosaltres

Monarquia? República?

Jordi Cabré

Ho debatíem fa poc amb un amic republicà: que jo recordi, l’única bandera republicana que existeix en aquest país és una bandera espanyola. Tricolor, però espanyola. Antifranquista, però espanyola. Popular, però espanyola. Roja –i gualda, i violada-, però espanyola. No existeix rastre de republicanisme a la bandera de Catalunya, en cap de les seves versions. Ni tan sols en cap estelada, de cap color. No hi ha símbols republicans autòctons. Per això només s’explica que encara existeixi un partit com ERC, i que es proclami independentista, si és des d’un cert homenatge a la història o bé des d’una certa nostàlgia. A no ser que. I jo ja m’entenc. El debat sobre el sistema d’Estat sempre m’ha semblat un debat d’allò més llunyà. Ja sé que això de formar part d’una corona vincula més del que sembla, i que la Constitució resideix en bona part en la figura del Rei, per parlamentària que sigui aquesta monarquia. Però quan veig els esforços de Joan Tardà per eliminar partides pressupostàries destinades a la família reial, no puc evitar sentir-me molt lluny d’aquesta preocupació i fins i tot sentir-me envaït d’una certa vergonya aliena –quan penso que amb aquestes greus paradoxes viu el nostre independentisme parlamentari actual-.

La Corona cohesiona? Jo diria que infinitament menys que la lliga de futbol o la loteria de Nadal. És una institució obsoleta? Sí. Però això no vol dir que ens sigui aliena, tenint en compte la tradició monàrquica que tenim a Catalunya. Que només se’ns pot imaginar sota règims democràtics i republicans? Home, depèn de com t’ho miris, però d’acord: el que passa és que aquest no és un debat que ens preocupi en clau catalana. Monarquia? República? Com no sigui el debat sobre els valors de liberté, égalité i fraternité, francament no veig el republicanisme autòcton per enlloc. I, en tot cas, implicaria deixar Joan Carles –i família- en pau. Per molt que la nostra tradició històrica hagi parlat sovint de tallar colls i de perseguir virreis. No és avui aquesta la nostra lluita.
La causa catalana s’ha associat sempre a la llibertat, a la modernitat, a la democràcia. Això topa de front amb institucions monàrquiques, estem d’acord: però també topa amb dictadures i amb comunismes i amb altres ismes totalitaris o nefastos que s’amagaven massa sovint rere la lluita antifranquista. El republicanisme no és garantia de democràcia quan es barreja amb socialisme, utòpic o no utòpic. El republicanisme és una fórmula jurídica per la qual avui no ens hauríem d’ocupar de lluitar. La nostra causa és i serà sempre una altra. I té més a veure amb la llibertat que amb banderes tricolors.

Trobat gràcies a Nobilitas et Libertas
Font de l'article Catalunya Oberta