Som aquí per retre homenatge a uns herois. Homes que van jugar-s’ho tot per alliberar militarment el seu país, que en un intent desesperat d’amor patri, van prendre les armes perquè no es qüestionés la dignitat de Catalunya. Som aquí per dir-los que lloem el seu valor, que agraïm la seva determinació, que aplaudim el seu gest heroic. Som aquí, perquè ens en declarem hereus i successors, perquè la seva causa és ara la nostra, perquè la seva voluntat, avui és el nostre somni i el nostre deure.
Des de fa segles, la nostra Pàtria es debat entre la vida i la mort, per culpa d’espanya i de frança. Ens ho han pres tot. No només han mutilat la terra que era nostra, no només se l’han repartit i regalat, han anat molt més enllà. Han provat d’eliminar-nos. Ens han desnacionalitzat. Si visiteu el cementiri d’aquest poble català, hi trobareu noms i cognoms catalans, doblegats i mutilats per la voluntat francesa de destruir qualsevol rastre català. No ens deixen ser catalans en vida, i ens neguen la catalanitat quan morim. Volen arrabassar-nos tot allò que ens distingeix i diferencia d’ells; castellans i francesos s’han obsessionat a assimilar-nos, a diluir-nos, a extingir el nostre poble i fingir que mai hem existit. Volen esborrar-nos dels mapes i de la història.
Som els Intransigents de Catalunya, alguns de vosaltres potser no havíeu sentit mai aquest nom. Determinats polítics mediocres i dèbils van acusar-nos fa temps de fanatisme patriòtic, i no us penseu pas que s’equivocaven. Si espanya i frança s’han obstinat a extingir els catalans, nosaltres tenim encara major obstinació en salvar-nos de la mort. Si ells aboquen tota llur força per descatalanitzar-nos, nosaltres encara n’invertim més en renacionalitzar-nos. Poden castellanitzar o afrancesar els nostres cognoms, poden imposar-nos les seves banderes i exercir damunt nostra l’esclavitud. Però el què no poden fer ni podran mai, és convertir-nos en castellans ni francesos. Per més que ho provin, per més que ens ensenyin des de petits les seves llengües ofenedores, per més que ens donin carnets d’espanya i de frança i ens obliguin a dur l’inicial del seu país a la matrícula, per més lletres castellanes i franceses que esculpeixin damunt el marbre dels nostres cementiris, no podran transformar-nos la sang. És hora de xisclar que som catalans, i que mentre en quedi un de sol, Catalunya viurà.
Els compatriotes que van protagonitzar aquests fets memorables que avui recordem, ho tenien ben clar. Salvar Catalunya de les urpes castellanes i franceses no era una opció, era l’única via per demostrar al món que existim, que per més que ells ho neguin, som catalans i prou. Era la única via de continuar vius.
S’ha acabat aquest llarg període de febleses i pors, de silencis i covardia. S’han acabat els temps en que amb el cap abaixat hem admès i perdonat cada humiliació i cada greuge. S’ha acabat. Som fanàtics sí, i obstinats, i no claudicarem ni cedirem davant els enemics que proven d’esclafar-nos. Un noi va dir un dia, que amb la nostra intransigència no aconseguiríem res. Avui, li responem amb claredat, que amb la nostra intransigència no sabem si abastarem la llibertat i la salvació de Catalunya, però almenys, li deixarem clara la nostra lleialtat. Cap derrota és un fracàs, mireu sinó aquesta. El sol fet d’haver-ho provat, va contribuir a mantenir la moral i la dignitat dels catalans; creieu potser que hauríem perviscut tants segles, si entremig, no hi haguessin hagut herois que ens fessin sentir orgullosos de ser qui som?
Ser català és un orgull mercès a persones com les que aquí, van alçar-se en armes contra una ocupació immoral i dèspota. El mateix orgull que els va empènyer a ells, avui ens empeny a nosaltres i demà empenyerà els nostres fills. Perquè l’odi a l’enemic, ens és innat, i perquè el deute que tenim amb Catalunya no s’extingirà fins que li ofrenem la llibertat.
Els catalans som un poble obstinat. Cap poble que no ho fos, hagués aconseguit perviure tants segles en l’anonimat i la foscor. Perquè doncs, no ho provem un altre cop? Perquè no un últim intent de salvar la Pàtria on jauen els nostres morts? Què mostrarem als nostres fills? Que som catalans, però no podem dir-ho en veu alta? Que no som castellans ni francesos, però hem de dur els seus grillons? O els ensenyarem en canvi, que ser català és un orgull i una veritat, que per més que l’enemic s’entesti a disfressar-nos de castellans i francesos, nosaltres no ho serem mai? Que cal lluitar per deslliurar-nos del seu jou, i maleir-los per cada dia d’ocupació? Els nostres fills no podem educar-los en la submissió; els hi hem d’ensenyar la tomba de cada heroi, els hi hem d’explicar cada episodi on hem set valents; i ho hem de fer perquè entenguin una cosa molt simple: el seny que avui ens intenten inculcar, no és assenyat, sinó el llastimós sinònim de la covardia. Només el sacrifici ens conduirà a la victòria. Aquests homes que avui honrem, ho sabien, i per això van fer el què van fer. Si avui nosaltres, amarats de valor féssim el mateix que van fer ells, seríem acusats de terrorisme pels nostres enemics i per la majoria dels nostres germans. Expliqueu-me quin terror hi ha en una causa tant noble i justa? Expliqueu-me perquè ens obliguen a obtenir amb paraules la llibertat que ens van arrabassar mentre ens mataven amb armes? El terror és el que ha patit Catalunya durant segles a mans d’aquesta gent forastera obsessionada en anorrear-la, el terror és el dibuix que hi havia als ulls dels nostres avantpassats mentre els abatien. Els terroristes són ells, no nosaltres.
Daniel Cardona va deixar escrit: els veritables herois passen a l’eternitat, coberts per la molsa de l’anonimat i del silenci.
I com sempre, el mestre tenia raó. El nom dels herois ningú el recorda, les seves gestes probablement tampoc, però sense aquests herois anònims, avui Catalunya ja no existiria. Per això avui tenim el deure i la satisfacció de participar en aquest homenatge sincer, a un intent d’alliberament que en realitat no fou un fracàs com tants cops s’ha escrit, sinó una victòria moral per la nostra Pàtria i sobretot una actuació necessària perquè nosaltres poguéssim continuar existint.
Llarga vida a Catalunya!
Llarga vida als catalans!
