Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Intransigents. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Intransigents. Mostrar tots els missatges

dilluns, 7 de novembre del 2011

La tàctica de la immigració

Cartell de les JEC de l'any 1982. «Universitat Autònoma de Barcelona. Biblioteca de Comunicació i Hemeroteca General. CEDO
L’any 1956 Manuel Cruells editava un llibret anomenat Els no catalans i nosaltres.  Podríem dir que aquell llibre fou fet com a rèplica d’un altre anomenat Els altres catalans de Francesc Candel.   Tots dos varen ser escrits en uns dels moments en que  Catalunya  patia l’allau immigratori més important provinent de les espanyes. 
Candel ja llavors atorgava la nacionalitat catalana pel simple fet de trepitjar aquesta terra, això si:   hi havia quelcom en el títol del seu llibre que no ho deixava tant clar.  Els altres catalans deia; i aquest altres establia una barrera entre els catalans, i aquells a qui ell alegrament regalava la nostra nacionalitat.  Candel va ser contestat amb prou claredat  i encert per Cruells. 
L’ eterna discussió de ser o no ser català ha arribat fins als nostres dies;  avui tothom hi diu la seva. La versió més bondadosa dels catalans es referirà i confiarà en la integració, paraula desgastada fins a l’extenuació pels nostres desacreditats polítics. Com deia Cruells, una cosa és integrar-se i l’altre conviure.  Integrar suposa que una comunitat es dilueixi dintre de l’altra.  Hi ha voluntat i força d’absorció entre els catalans? Hi ha voluntat dels immigrants d’ésser diluïts?  Es preguntava Cruells l’any 1965. La resposta evidentment és que no.  Els castellans no s’han integrat a Catalunya, sinó que han adaptat la seva nacionalitat al nostre país, i han aconseguit fins i tot que els hi paguem les sevillanes de la feria d’Abril, convencent-nos que ells també són catalans i les sevillanes la nova dansa típica del Principat.
I què hem fet nosaltres per aturar aquesta farsa? Res.  Mantenir les esperances en una integració futura que mai acaba d’arribar.  No s’han integrat els seus fills, tampoc els seus néts, algú pensa potser que en els besnéts no hi haurà res que ens recordi a castella?
 Els badocs catalans no entenen que no pot integrar-se una majoria forastera a una minoria  catalana; no comprenen que catalans i castellans no podem conviure eternament, que arribarà el dia que només sobreviurem nosaltres, o ells.  
L’altre dia un home em deia que cada cop ens assemblem més.  És clar, però no pas perquè ells s’integrin a Catalunya, sinó perquè la nostra desnacionalització i acastellanament ens apropa al seu comportament espanyol, i fa minvar i desaparèixer tot allò que ens diferenciava de manera concloent.  Som nosaltres els integrats, nosaltres els rebaixats a parlar l’idioma dels immigrants.
Quan  aquells trens arribats de pobles de mala mort s’aturaven a Catalunya  carregats fins a rebentar d’obrers de parla castellana, hom ja podia imaginar-se que això no s’acabaria bé.  Malgrat el fet evident molts  encara es mantenien esperançats; o és resignaven fent baixar tots els Sants contra  el règim dictador, assenyalant-lo com a culpable de la invasió castellana que ens obligaven a patir.  Qui baixava d’aquells trens no eren simples obrers; eren exterminadors.  Cap decret de Nova planta aconseguiria debilitar i moderar tant els catalans, com aquella gent famolenca i arrogant, que arribava amb maletes de fusta a les estacions de l’ocupada Catalunya.
Els castellans van inundar Catalunya, van entrar a les nostres llars, van esborrar cognoms del nostre poble, i van arrossegar com un aiguat, els trets diferencials i identitaris que conservàvem dels nostres avantpassats.
Però no n’hi havia prou.  Els catalans, dèbils o moderats, encara érem vius, i calia precipitar la nostra extinció.  Després dels castellans, el règim democràtic espanyol ens va enviar els magrebins.   Quan es van adonar que els nens magrebins, tot i resar a les mesquites, parlaven català al pati, van trobar que calia un nou esforç; un nou allau immigratori.  Llavors van trobar un aliat perfecte.  Un aliat de la seva sang, que escopia en la seva mateixa llengua, i que amb la seva mateixa supèrbia, s’encarregaria de menysprear, humiliar i fer desaparèixer els catalans.  Més foscos de pell, però amb la mateixa personalitat castellana, els sud-americans van escampar-se per tot Catalunya, eixordant-nos amb la llengua del capatàs.  Ens cuidaven els fills, mentre els hi ensenyaven la llengua dels nostres botxins.
Hi ha qui ho te fàcil amb tanta diversitat a casa nostra  i opta per batejar-los a tots com a “nous” catalans, els “altres” catalans com deia en Candel, o catalans nascuts a fora... Donem carnet de catalanitat a tort i dret.  
No són catalans, ni vells ni nous.  Per ser català, primer s’ha de renunciar a ser de qualsevol altra nacionalitat, i ells no només no han renunciat a ser de Colòmbia, el Magreb o Andalusia, sinó que han provat d’escampar damunt Catalunya les seves cultures estrangeres, desnacionalitzant-nos i difuminant tot allò que com a poble, ens distingia. 
 No és la primera vegada ni serà l’ultima que ens hem vist sorpresos i ofesos per frases com: -Es que yo me siento profundamente catalan!  ( és que jo em sento profundament català).
No és això la demostració evident, que la integració ha fracassat? No és la prova que ens faltava per adonar-nos que no hi ha “nous catalans”, sinó catalans i no-catalans damunt Catalunya?   Catalans ho som aquells que en descendim, i aquells que tot i no tenir cap avantpassat català, han sabut renunciar a la seva antiga nacionalitat, i han adoptat la nostra fins a les últimes conseqüències. 
L’any 1965, Cruells escrivia dels castellans;   Aquella  massa explosiva , de vegades fins i tot una mica vandàlica, sempre, almenys, cridanera i inculta , amb una mena d’orgull inconscient de la seva força primitiva , de la seva ignorància, gairebé podríem dir del seu analfabetisme [...]    Quaranta-sis anys després, els adjectius que ell emprava defineixen encara els joves castellans de les barriades barcelonines, que, no només no s’han convertit al catalanisme, sinó que odien i ataquen Catalunya, complint els desigs del franquisme i de la democràcia castellana.

El corc castellà no ha mort, només ha canviat d’arbre.  Subtilment es menja les nostres arrels, ens buida el tronc, i devora l’escorça que ens protegia.  La nostra essència desapareix, aviat ningú recordarà el nostre nom, i si el recorden, ho faran per descriure allò que mai hem set, allò que no som, allò que en realitat, són ells.
Algú em pot acusar de ser un derrotista, de mirar-m’ho negativament.  Caldria  ser un il·lús  per copsar  la nostra situació i somriure.  Només cal treure el cap pel balcó i mirar qui passa pel carrer i veure que l’estranger a casa nostra ara mateix, som nosaltres.  Mira  qui són els teus  veïns, mira amb qui juguen els teus fills a l’escola, ...  I tot això vist des d’una de les comarques més catalanes que hi ha.  Si al Ripollès van maldades, imagineu-vos si sortíssim a un balcó del Baix Llobregat.  
Qui s’ho vulgui mirar de manera positiva endavant, la paret ja l’esclafarà. Només el realisme i la intransigència, poden salvar ara mateix, els catalans.

dijous, 27 d’octubre del 2011

En record d'uns homes que van dignificar la Pàtria


Som aquí per retre homenatge a uns herois.  Homes que van jugar-s’ho tot per alliberar militarment el seu país, que en un intent desesperat d’amor patri, van prendre les armes perquè no es qüestionés la dignitat de Catalunya.  Som aquí per dir-los que lloem el seu valor, que agraïm la seva determinació, que aplaudim el seu gest heroic.  Som aquí, perquè ens en declarem hereus i successors, perquè la seva causa és ara la nostra, perquè la seva voluntat, avui és el nostre somni i el nostre deure. 
Des de fa segles, la nostra Pàtria es debat entre la vida i la mort, per culpa d’espanya i de frança.  Ens ho han pres tot.  No només han mutilat la terra que era nostra,  no només se l’han repartit i regalat, han anat molt més enllà.  Han provat d’eliminar-nos.  Ens han desnacionalitzat.  Si visiteu el cementiri d’aquest poble català, hi trobareu noms i cognoms catalans, doblegats i mutilats per la voluntat francesa de destruir qualsevol rastre català.  No ens deixen ser catalans en vida, i ens neguen la catalanitat quan morim.  Volen arrabassar-nos tot allò que ens distingeix i diferencia d’ells; castellans i francesos s’han obsessionat a assimilar-nos, a diluir-nos, a extingir el nostre poble i fingir que mai hem existit.  Volen esborrar-nos dels mapes i de la història. 
Som els Intransigents de Catalunya,  alguns de vosaltres potser no havíeu sentit mai aquest nom.  Determinats polítics mediocres i dèbils van acusar-nos fa temps de fanatisme patriòtic, i no us penseu pas que s’equivocaven.  Si espanya i frança s’han obstinat a extingir els catalans, nosaltres tenim encara major obstinació en salvar-nos de la mort.  Si ells aboquen tota llur força per descatalanitzar-nos, nosaltres encara n’invertim més en renacionalitzar-nos.  Poden castellanitzar o afrancesar els nostres cognoms, poden imposar-nos les seves banderes i exercir damunt nostra l’esclavitud.  Però el què no poden fer ni podran mai, és convertir-nos en castellans ni francesos.  Per més que ho provin, per més que ens ensenyin des de petits les seves llengües ofenedores, per més que ens donin carnets d’espanya i de frança i ens obliguin a dur l’inicial del seu país a la matrícula, per més lletres castellanes i franceses que esculpeixin damunt el marbre dels nostres cementiris, no podran transformar-nos la sang.   És hora de xisclar que som catalans, i que mentre en quedi un de sol, Catalunya viurà. 
Els compatriotes que van protagonitzar aquests fets memorables que avui recordem, ho tenien ben clar.  Salvar Catalunya de les urpes castellanes i franceses no era una opció, era l’única via per demostrar al món que existim, que per més que ells ho neguin, som catalans i prou.  Era la única via de continuar vius.
S’ha acabat aquest llarg període de febleses i pors, de silencis i covardia.  S’han acabat els temps en que amb el cap abaixat hem admès i perdonat cada humiliació i cada greuge.  S’ha acabat.  Som fanàtics sí, i obstinats, i no claudicarem ni cedirem davant els enemics que proven d’esclafar-nos.  Un noi va dir un dia, que amb la nostra intransigència no aconseguiríem res.   Avui, li responem amb claredat, que amb la nostra intransigència no sabem si abastarem la llibertat i la salvació de Catalunya, però almenys, li deixarem clara la nostra lleialtat.  Cap derrota és un fracàs, mireu sinó aquesta.  El sol fet d’haver-ho provat, va contribuir a mantenir la moral i la dignitat dels catalans; creieu potser que hauríem perviscut tants segles, si entremig, no hi haguessin hagut herois que ens fessin sentir orgullosos de ser qui som?
Ser català és un orgull mercès a persones com les que aquí, van alçar-se en armes contra una ocupació immoral i dèspota.  El mateix orgull que els va empènyer a ells, avui ens empeny a nosaltres i demà empenyerà els nostres fills.  Perquè l’odi a l’enemic, ens és innat, i perquè el deute que tenim amb Catalunya no s’extingirà fins que li ofrenem la llibertat. 
Els catalans som  un poble obstinat.  Cap poble que no ho fos, hagués aconseguit perviure tants segles en l’anonimat i la foscor.  Perquè doncs, no ho provem un altre cop? Perquè no un últim intent de salvar la Pàtria on jauen els nostres morts?  Què mostrarem als nostres fills? Que som catalans, però no podem dir-ho en veu alta? Que no som castellans ni francesos, però hem de dur els seus grillons? O els ensenyarem en canvi, que ser català és un orgull i una veritat, que per més que l’enemic s’entesti a disfressar-nos de castellans i francesos, nosaltres no ho serem  mai? Que cal lluitar per deslliurar-nos del seu jou, i maleir-los per cada dia d’ocupació? Els nostres fills no podem educar-los en la submissió; els hi hem d’ensenyar la tomba de cada heroi, els hi hem d’explicar cada episodi on  hem set valents; i ho hem de fer perquè entenguin una cosa molt simple: el seny que avui ens intenten inculcar, no és assenyat, sinó el llastimós sinònim de la covardia.  Només el sacrifici ens conduirà a la victòria.  Aquests homes que avui honrem, ho sabien, i per això van fer el què van fer.  Si avui nosaltres, amarats de valor féssim el mateix que van fer ells, seríem acusats de terrorisme pels nostres enemics i per la majoria dels nostres germans.  Expliqueu-me quin terror hi ha en una causa tant noble i justa? Expliqueu-me perquè ens obliguen a obtenir amb paraules la llibertat que ens van arrabassar mentre ens mataven amb armes?   El terror és el que ha patit Catalunya durant segles a mans d’aquesta gent forastera obsessionada en anorrear-la, el terror és el dibuix que hi havia als ulls dels nostres avantpassats mentre els abatien.  Els terroristes són ells, no nosaltres.
Daniel Cardona va deixar escrit: els veritables herois passen a l’eternitat, coberts per la molsa de l’anonimat i del silenci.  
I com sempre, el mestre tenia raó.  El nom dels herois ningú el recorda, les seves gestes probablement tampoc, però sense aquests herois anònims, avui Catalunya ja no existiria.  Per això avui tenim el deure i la satisfacció de participar en aquest homenatge sincer, a un intent d’alliberament que en realitat no fou un fracàs com tants cops s’ha escrit, sinó una victòria moral per la nostra Pàtria i sobretot una actuació necessària perquè nosaltres poguéssim continuar existint.
Llarga vida a Catalunya!
Llarga vida als catalans!
Paraules pronunciades per l'Associació Els Intransigents de Catalunya
en l'homenatge als Fets de Prats de Molló
23 d'octubre del 2011

Aquest blog és

Aquest blog és

Contador web

Vist des de...

free counters