dilluns, 7 de novembre de 2011

La tàctica de la immigració

Cartell de les JEC de l'any 1982. «Universitat Autònoma de Barcelona. Biblioteca de Comunicació i Hemeroteca General. CEDO
L’any 1956 Manuel Cruells editava un llibret anomenat Els no catalans i nosaltres.  Podríem dir que aquell llibre fou fet com a rèplica d’un altre anomenat Els altres catalans de Francesc Candel.   Tots dos varen ser escrits en uns dels moments en que  Catalunya  patia l’allau immigratori més important provinent de les espanyes. 
Candel ja llavors atorgava la nacionalitat catalana pel simple fet de trepitjar aquesta terra, això si:   hi havia quelcom en el títol del seu llibre que no ho deixava tant clar.  Els altres catalans deia; i aquest altres establia una barrera entre els catalans, i aquells a qui ell alegrament regalava la nostra nacionalitat.  Candel va ser contestat amb prou claredat  i encert per Cruells. 
L’ eterna discussió de ser o no ser català ha arribat fins als nostres dies;  avui tothom hi diu la seva. La versió més bondadosa dels catalans es referirà i confiarà en la integració, paraula desgastada fins a l’extenuació pels nostres desacreditats polítics. Com deia Cruells, una cosa és integrar-se i l’altre conviure.  Integrar suposa que una comunitat es dilueixi dintre de l’altra.  Hi ha voluntat i força d’absorció entre els catalans? Hi ha voluntat dels immigrants d’ésser diluïts?  Es preguntava Cruells l’any 1965. La resposta evidentment és que no.  Els castellans no s’han integrat a Catalunya, sinó que han adaptat la seva nacionalitat al nostre país, i han aconseguit fins i tot que els hi paguem les sevillanes de la feria d’Abril, convencent-nos que ells també són catalans i les sevillanes la nova dansa típica del Principat.
I què hem fet nosaltres per aturar aquesta farsa? Res.  Mantenir les esperances en una integració futura que mai acaba d’arribar.  No s’han integrat els seus fills, tampoc els seus néts, algú pensa potser que en els besnéts no hi haurà res que ens recordi a castella?
 Els badocs catalans no entenen que no pot integrar-se una majoria forastera a una minoria  catalana; no comprenen que catalans i castellans no podem conviure eternament, que arribarà el dia que només sobreviurem nosaltres, o ells.  
L’altre dia un home em deia que cada cop ens assemblem més.  És clar, però no pas perquè ells s’integrin a Catalunya, sinó perquè la nostra desnacionalització i acastellanament ens apropa al seu comportament espanyol, i fa minvar i desaparèixer tot allò que ens diferenciava de manera concloent.  Som nosaltres els integrats, nosaltres els rebaixats a parlar l’idioma dels immigrants.
Quan  aquells trens arribats de pobles de mala mort s’aturaven a Catalunya  carregats fins a rebentar d’obrers de parla castellana, hom ja podia imaginar-se que això no s’acabaria bé.  Malgrat el fet evident molts  encara es mantenien esperançats; o és resignaven fent baixar tots els Sants contra  el règim dictador, assenyalant-lo com a culpable de la invasió castellana que ens obligaven a patir.  Qui baixava d’aquells trens no eren simples obrers; eren exterminadors.  Cap decret de Nova planta aconseguiria debilitar i moderar tant els catalans, com aquella gent famolenca i arrogant, que arribava amb maletes de fusta a les estacions de l’ocupada Catalunya.
Els castellans van inundar Catalunya, van entrar a les nostres llars, van esborrar cognoms del nostre poble, i van arrossegar com un aiguat, els trets diferencials i identitaris que conservàvem dels nostres avantpassats.
Però no n’hi havia prou.  Els catalans, dèbils o moderats, encara érem vius, i calia precipitar la nostra extinció.  Després dels castellans, el règim democràtic espanyol ens va enviar els magrebins.   Quan es van adonar que els nens magrebins, tot i resar a les mesquites, parlaven català al pati, van trobar que calia un nou esforç; un nou allau immigratori.  Llavors van trobar un aliat perfecte.  Un aliat de la seva sang, que escopia en la seva mateixa llengua, i que amb la seva mateixa supèrbia, s’encarregaria de menysprear, humiliar i fer desaparèixer els catalans.  Més foscos de pell, però amb la mateixa personalitat castellana, els sud-americans van escampar-se per tot Catalunya, eixordant-nos amb la llengua del capatàs.  Ens cuidaven els fills, mentre els hi ensenyaven la llengua dels nostres botxins.
Hi ha qui ho te fàcil amb tanta diversitat a casa nostra  i opta per batejar-los a tots com a “nous” catalans, els “altres” catalans com deia en Candel, o catalans nascuts a fora... Donem carnet de catalanitat a tort i dret.  
No són catalans, ni vells ni nous.  Per ser català, primer s’ha de renunciar a ser de qualsevol altra nacionalitat, i ells no només no han renunciat a ser de Colòmbia, el Magreb o Andalusia, sinó que han provat d’escampar damunt Catalunya les seves cultures estrangeres, desnacionalitzant-nos i difuminant tot allò que com a poble, ens distingia. 
 No és la primera vegada ni serà l’ultima que ens hem vist sorpresos i ofesos per frases com: -Es que yo me siento profundamente catalan!  ( és que jo em sento profundament català).
No és això la demostració evident, que la integració ha fracassat? No és la prova que ens faltava per adonar-nos que no hi ha “nous catalans”, sinó catalans i no-catalans damunt Catalunya?   Catalans ho som aquells que en descendim, i aquells que tot i no tenir cap avantpassat català, han sabut renunciar a la seva antiga nacionalitat, i han adoptat la nostra fins a les últimes conseqüències. 
L’any 1965, Cruells escrivia dels castellans;   Aquella  massa explosiva , de vegades fins i tot una mica vandàlica, sempre, almenys, cridanera i inculta , amb una mena d’orgull inconscient de la seva força primitiva , de la seva ignorància, gairebé podríem dir del seu analfabetisme [...]    Quaranta-sis anys després, els adjectius que ell emprava defineixen encara els joves castellans de les barriades barcelonines, que, no només no s’han convertit al catalanisme, sinó que odien i ataquen Catalunya, complint els desigs del franquisme i de la democràcia castellana.

El corc castellà no ha mort, només ha canviat d’arbre.  Subtilment es menja les nostres arrels, ens buida el tronc, i devora l’escorça que ens protegia.  La nostra essència desapareix, aviat ningú recordarà el nostre nom, i si el recorden, ho faran per descriure allò que mai hem set, allò que no som, allò que en realitat, són ells.
Algú em pot acusar de ser un derrotista, de mirar-m’ho negativament.  Caldria  ser un il·lús  per copsar  la nostra situació i somriure.  Només cal treure el cap pel balcó i mirar qui passa pel carrer i veure que l’estranger a casa nostra ara mateix, som nosaltres.  Mira  qui són els teus  veïns, mira amb qui juguen els teus fills a l’escola, ...  I tot això vist des d’una de les comarques més catalanes que hi ha.  Si al Ripollès van maldades, imagineu-vos si sortíssim a un balcó del Baix Llobregat.  
Qui s’ho vulgui mirar de manera positiva endavant, la paret ja l’esclafarà. Només el realisme i la intransigència, poden salvar ara mateix, els catalans.

Aquest blog és

Aquest blog és

Contador web

Vist des de...

free counters